F. X. Vila: L’interès inconfessable dels catalans

Publicat el 7/XII/2014 a El Punt – Avui

          Un dels llocs comuns més desafortunats del supremacisme castellà és aquell que afirma que la defensa del català és en realitat una argúcia dels autòctons per reservar-se per a ells els llocs de treball més atractius i excloure’n “els altres espanyols”.
El tòpic és mesquí, perquè si alguna cosa ha caracteritzat la defensa de la llengua és el desinterès amb què milers de persones s’han sacrificat per un objectiu que no els produïa cap benefici material. És fal·laç, perquè, com és fàcilment demostrable, Catalunya sovint ha instal·lat al capdavant de les seves més altes institucions –des de la presidència de la Generalitat fins a la del Barça, passant per la direcció de les institucions empresarials, de les sindicals, etc.– persones nascudes fora del país. I és que les llengües s’aprenen, i els espanyols tenen la mateixa capacitat biològica per aprendre llengües que tothom…, si en tenen ganes. El tòpic també és pervers, perquè suggereix que a Catalunya es viu una situació de discriminació racial acusada quan, segons el recent estudi Créixer a Espanya, dirigit per un equip no català que usa dades de Madrid i Barcelona, “les dades [a les dues ciutats] posen de manifest que les percepcions de discriminació entre els fills dels immigrants són ben escasses. A l’edat mitjana de 18 anys, només el 5% de la mostra declarava haver sofert alguna discriminació «sovint o molt sovint».” (Aparicio i Portes 2014: 191). I, finalment, el tòpic és profundament absurd, perquè qui afirma que el català es protegeix només per interessos egoistes hauria d’afirmar, tot seguit, que el blindatge constitucional del castellà, molt més contundent que el del català, és l’acte suprem d’egoisme del règim lingüístic espanyol i, per tant, hauria exigir-ne immediatament l’abolició. Continuar llegint a…Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: L’interès inconfessable dels catalans.

Administració