I. Marí: Recuperar l’ús normal del català a Eivissa i Formentera

I. Marí: Recuperar l’ús normal del català a Eivissa i Formentera

La publicació d’un avanç de resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears (2014) ha donat peu a una sèrie de comentaris i reflexions, marcades per una intensa (i justificada) preocupació, i fins i tot per algun toc d’alarma, que no hauria de portar a actituds derrotistes, sinó al desplegament d’iniciatives que permetin recuperar l’ús normal de la llengua oficial pròpia d’aquestes illes. Amb aquest article voldríem contribuir-hi, en espera de l’estudi més aprofundit que anuncia el Govern.

La interpretació correcta de qualsevol estudi sociològic reclama que la imatge instantània que ofereixen les dades es llegeixi a la llum de les evolucions que s’hi manifesten. Només així es pot entendre què és el que ha canviat (i què no) i quines tendències es manifesten: aquesta és la base per gestionar la transició cap al futur més desitjable per a tots. El mateix document que comentam subratlla d’entrada que a l’hora de valorar la situació sociolingüística és important tenir en compte que 4 de cada 10 habitants actuals de les Illes han nascut fora de l’àrea de llengua catalana.

L’any 1970 els habitants de les Balears eren poc més de mig milió. El 2014 són més de 1.100.000. En canvi, en aquest període la població nascuda a l’àrea de llengua catalana s’ha incrementat en 230.000 persones. És a dir que, per més que el percentatge de gent que parla català sobre el total ha baixat del 82 al 60%, en termes absoluts ara són més: entre els nascuts a les Balears, el 98,9% diu que sap parlar català, i el 83,9% que el sap escriure.

Primera dada: no s’ha produït un abandonament significatiu de la llengua pròpia. La base social de la llengua catalana no sols es manté, sinó que creix: el 38% de gent que té el català com a llengua inicial creix dos punts i mig (40,5%) quan els enquestats indiquen quina consideren que és la seua llengua (o llengua d’identificació).

És cert que en el cas d’Eivissa i Formentera, el canvi demogràfic ha estat encara més accentuat. La població nascuda fora de les Balears (a l’estranger o en altres llocs de l’Estat) hi representa en conjunt entorn del 60% a Eivissa (entorn d’un 32% són d’altres llocs de l’Estat i entorn del 27% estrangers) i a Formentera representen entorn del 65% (un 30% i un 34%, respectivament). Sobre aquesta base, no resulta tan sorprenent que la població pitiüsa que té el català com a llengua inicial estigui entre el 25,5 i el 29,1%. Però això indica que dins de la tercera part de la població que ha nascut a les Pitiüses en general es manté la llengua, i el percentatge de la població pitiüsa que té el català com a llengua d’identificació encara és més alt: entre el 28 i el 32%. També és significatiu que a Eivissa i Formentera hi hagi més percentatge d’ús familiar del català amb els fills (27,3%) que amb els pares (25,8%). La transmissió de la llengua no s’ha perdut.

Per tant, l’arribada massiva de població d’altres llocs i d’altres llengües ha modificat molt les proporcions relatives dels parlants de català, però és significatiu, i positiu, que s’hagi mantingut la lleialtat lingüística i que fins i tot es guanyin parlants.

En definitiva: el problema no és que la població de llengua catalana l’estigui abandonant, sinó que no troben prou facilitats per a usar-la en tots els àmbits, i que la població d’origen extern encara no ha adquirit uns coneixements suficients de català i que l’actitud general de les empreses i els professionals no és prou favorable al seu ús públic. És en aquests aspectes que hem de centrar l’atenció i que les iniciatives es fan imprescindibles.

A Eivissa i Formentera –com en el conjunt de les Balears– la consecució d’una societat equitativa, cohesionada i respectuosa al mateix temps amb la diversitat i amb la nostra personalitat històrica reclama un compromís intercultural generalitzat, en el qual té un paper central l’ordenament satisfactori del multilingüisme. Organitzar bé les relacions socials en aquest aspecte lingüístic és indispensable, tant per la mateixa composició de la nostra societat com per la gran incidència del turisme en la vida pública.

L’evolució cap a un futur plurilingüe equitatiu ens compromet a tots a facilitar que qualsevol ciutadà es pugui relacionar sense obstacles en totes les activitats públiques en la llengua oficial que prefereixi, català o castellà. Uns i altres han de poder viure en la seua llengua sense dificultats –i més quan es tracta de la llengua pròpia d’aquestes illes. Complementàriament, és lògic i necessari promoure el coneixement d’altres idiomes per a les relacions internacionals.

És ben justificat, per tant, que la nostra societat hagi assignat al sistema educatiu la missió de capacitar els ciutadans del futur en les dues llengües oficials i en una tercera llengua estrangera, en aplicació de l’objectiu general a la Unió Europea (1+ 2 llengües i respecte intercultural). Els efectes de l’educació són visibles en l’enquesta que comentam i mostren la consecució gradual d’aquest objectiu: entre la població de 15 a 29 anys, el 89% sap parlar català i el 85% el sap escriure (els coneixements de castellà són generals). També entre la població adulta és visible el procés d’aprenentatge del català: un de cada cinc enquestats ha seguit algun curs de llengua catalana, i un de cada tres està interessat a millorar els coneixements de català.

És important reconèixer, agrair –i facilitar amb els mitjans necessaris!„aquest esforç d’aprenentatge, tant als mateixos aprenents com als ensenyants i al sistema educatiu en general: gràcies a ells avançam cap al futur equitatiu que volem. Però són equivalents les oportunitats d’usar normalment les llengües oficials? S’avança també en aquest àmbit cap a un futur equitatiu?

Tant els resultats de l’enquesta com la nostra experiència personal ens indiquen que no: desplegar normalment les relacions socials en català –viure en la llengua d’aquestes illes– és molt més complicat que en castellà, sobretot a Eivissa i Formentera, encara que hi hagi hagut alguns progressos, sobretot en els organismes i serveis de titularitat pública.

És especialment en el camp de les relacions amb les empreses i professionals que no s’avança clarament cap al futur desitjable, i és aquí que és imprescindible impulsar iniciatives de gran abast. Si hi pensam bé, ni tan sols s’estan aprofitant adequadament els coneixements actuals de català, en gran part per rutina o per deixadesa dels responsables de les empreses i entitats, però en alguns casos també per una actitud adversa, que resulta contrària al respecte equitatiu i a la convivència democràtica.

Si volem que tothom pugui usar la llengua oficial que prefereix en les seues relacions amb els organismes i professionals, és imprescindible difondre actituds favorables a aquest principi elemental de convivència. Per començar, en tots els establiments públics (i no tan sols en els organismes oficials, que no sempre donen exemple) hauria de ser present i visible la possibilitat d’optar pel català o pel castellà: en els cartells, els indicadors, els prospectes d’oferta dels productes o serveis. Aquesta adaptació de les informacions escrites permanents és relativament fàcil, i les administracions poden regular-la i afavorir-la amb els sistemes d’assessorament lingüístic adequats.

Un segon pas és facilitar que el personal que atén el públic estigui en condicions d’usar qualsevol de les llengües oficials. A l’hora de seleccionar i distribuir el personal, les empreses ben gestionades saben valorar els coneixements lingüístics (català, castellà, idiomes) i assignar persones capacitades als llocs de relació amb els clients. Al cap de trenta anys de la Llei de Normalització Lingüística, totes les organitzacions relativament grans han tingut temps de seleccionar personal lingüísticament capacitat i de donar-li les indicacions necessàries perquè sempre que puguin s’adaptin amablement a la llengua dels clients, i més si és una llengua oficial. Record en aquest sentit un cartellet que es troba en alguns països oficialment plurilingües: vostè tria en quina llengua oficial vol ser atès. És inadmissible que la mateixa persona que s’esforça per atendre altres clients en diferents idiomes et digui despectivament que no t’entén en la llengua oficial pròpia d’aquesta terra.

A part de regular l’ús de les llengües oficials, les administracions també poden facilitar l’aprenentatge de català als treballadors i assessorar les organitzacions sobre els criteris lingüístics adequats, però si al cap d’un temps raonable hi ha empreses que no han fet res per respectar l’opció lingüística dels clients, també hi ha d’haver formes de supervisió, i en cas necessari de sanció, que assegurin un bon servei i un tracte equitatiu a tots els ciutadans. Si no és així, construïm la desigualtat i la marginació, i no un futur equitatiu per a tothom.

Administració