Cròniques

Ressons de la XII Jornada

Recull dels articles o apunts relacionats amb la XII Jornada de la SCATERM o amb el tema tractat:

«Fer o no fer recerca» [Butlletí de l’Institut d’Estudis Catalans, 197]

«La llengua de la recerca» [El Punt Avui, 17/04/2015]

«Què és recerca en català» [blog d’Enric I. Canela]

«La llengua de la docència universitària» [blog d’Enric I. Canela]

L’IEC ha atorgat el premi a la millor tesi doctoral de química en català a Màrius Tarrés Schüller: «Si no podem fer ciència en la nostra llengua ja podem plegar» (entrevista publicada al Diari de Sabadell el 4/6/15).

Ja podeu veure al canal de YouTube de l’IEC l’enregistrament de la XII Jornada de la SCATERM: https://www.youtube.com/playlist?list=PLJPVNzVlFt_CTzL9Wdp7z8zMzthzb-Z8J

Taula rodona: «La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents»

La finalitat de la taula rodona que vam organitzar el passat 8 de maig era parlar de les modificacions dels termes en els diccionaris de llengua general, fetes sovint amb intencions polítiques, o d’algun altre tipus, i de les implicacions que això pot tenir.

Així, es partia d’una qüestió lexicogràfica i terminològica que es volia analitzar des d’una perspectiva més aviat ideològica o social —la influència i la pressió exercides per certs grups sobre les denominacions dels termes o sobre els conceptes mateixos—, amb la intenció, d’una banda, de poder donar compte de les implicacions associades a aquestes pressions o manipulacions, que poden ser de caire jurídic, i, de l’altra, de veure de quina manera els termes serveixen no solament per a descriure una realitat, sinó també per a modificar-la.

Amb aquests plantejaments de sortida vam convidar a participar a la taula rodona Margarida Sanjaume, Silvia Senz, Ferran Domínguez i Carolina Santamaria. La taula rodona i el debat posterior van ser moderats per Miquel Strubell, director de la Càtedra de Multilingüisme de la UOC.

Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, va aportar informació de primera mà sobre la influència que grups polítics o de pressió exerceixen perquè es facin servir certes denominacions terminològiques en els textos legals que regulen determinats àmbits. Casos tan diversos com violència a la llar, violència de gènere o violència masclista; persones amb discapacitat i persones amb diversitat funcional; homofòbia i lesbofòbia; família homoparental, monoparental i monomarental; eufemismes com flexibilització del mercat laboral o pla de viabilitat, etc.; alguns com a termes ben formats i altres com a invencions lingüísticament desafortunades, tenen darrere seu moviments de pressió o d’intent d’influència perquè es facin servir en els textos legals amb una denominació i no amb una altra, o perquè hi apareguin definits d’una manera i no d’una altra, amb l’objectiu de fer visibles alguns col·lectius, però també d’amagar certes realitats, com en el cas dels termes eufemístics. Aquesta pressió a vegades prové directament de grups de ciutadans, i a vegades arriba mediatitzada pels polítics que participen en la redacció del text, abans o després que entri al Parlament i es converteixi en llei. Margarida Sanjaume va concloure que, en aquest context, els assessors lingüístics garanteixen que la terminologia dels textos aprovats sigui coherent i unívoca, i que el text sigui precís i funcional, de manera que s’asseguri el compliment del principi de seguretat jurídica, però també és evident que la tria dels termes vehicula ideologies i punts de vista, la qual cosa posa en dubte el teòric principi de neutralitat dels textos legislatius, en concret, i probablement de tots els textos d’especialitat en general.

Silvia Senz, editora, hispanista i especialista en planificació lingüística i normativitat, és autora d’estudis sobre les definicions del diccionari de la Real Academia Española (RAE) modificades amb intencionalitat política. Va presentar a la taula rodona alguns aspectes de la feina que porta a terme d’estudi, seguiment i crítica de l’acció política i ideològica de la RAE, exercida per aquesta institució especialment mitjançant la producció lexicogràfica i normativa. Silvia Senz no dubta a qualificar la ideologia de la RAE de «classista, sexista, homòfoba, racista, conservadora, xovinista i nacional-catòlica» i observa que el model de normativització lingüística que propugna aquesta institució és genealogista, unitarista, monocèntric, metropolità i jeràrquic. En la seva intervenció va explicar que el conjunt de modificacions, addicions i supressions d’entrades que la RAE ha anat introduint en el seu diccionari en les diverses edicions no és gens innocent, i amb l’estudi d’entrades com ideologia, referèndum,consulta, ciudadano, soberanía, estado o democracia, entre altres, es pot arribar a la conclusió que molts articles del diccionari vehiculen una ideologia que reflecteix la de la institució que les aprova, que, en aquest cas, té les característiques apuntades més amunt, i que això és especialment evident en termes que tenen a veure amb el procés català, segons els exemples aportats. A més, això pot tenir unes implicacions jurídiques evidents, si pensem que els òrgans jurídics i polítics de l’Estat atorguen un paper consultiu oficial a aquesta institució i les seves obres.

Ferran Domínguez, lletrat dels Serveis Jurídics del Parlament de Catalunya i professor associat de dret constitucional a la UAB, va aportar al debat la seva visió com a jurista. Va partir de la importància que té la paraula per als juristes i del fet, sabut i estudiat, que el llenguatge jurídic «canvia i fa mutar el significat de les paraules emprades en el dret». En aquest sentit, va parlar del fet d’atorgar-se la propietat de les paraules, amb una referència a Humpy Dumpy quan li diu a Alícia que ell dóna a les paraules el significat que li convé, segons el cas, perquè el que importa de veritat és «qui és l’amo de les paraules». A partir d’aquí, va parlar de termes comdrets, nació (i nacionalitat ) i regió, que, respectivament, li van servir per il·lustrar situacions freqüents en el dret —que són, de fet, situacions pròpies de la terminologia— com l’ampliació o desplaçament del sentit d’un terme cap a significats impropis o dubtosos, els problemes en la fixació conceptual d’alguns termes i la utilització de certes denominacions connotades negativament en alguns ordenaments jurídics.

Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, va parlar de les peticions que el diccionari normatiu rep de diferents grups o persones perquè s’hi facin modificacions, i a les quals han de donar resposta, en nom de la Comissió de Lexicografia i com a autoritat normativa. Es va centrar en les que afecten termes d’especialitat o entrades de paraules que estan a mig camí entre l’especialitat i el lèxic comú. Aquestes sol·licituds poden tenir raons de tipus comercial (cava i xampany); poden provenir d’alguna institució (com les definicions dels articles asturià o aragonès), o de grups empresarials, de col·lectius o d’associacions (agent d’assegurances,autisme, etc.); o poden respondre a motivacions ideològiques (moro, entrada en què es demanava que s’introduís una accepció nova que donés compte d’un sentit —o més aviat un ús— pejoratiu, de manera que aquest ús pogués tenir conseqüències penals per a qui el fes servir), entre altres casos.

Entre les aportacions dels convidats i el debat generat a partir de les intervencions d’alguns assistents, es va poder concloure que, efectivament, hi ha una utilització dels termes que va més enllà de la que correspon estrictament als especialistes de la matèria, especialment en els camps de coneixement menys tècnics i més socials o generals, que sembla que són més permeables a la ideologia. Són camps en què les associacions, els grups de ciutadans, o els polítics, sobretot com a legisladors, fan pressió i intenten influir, de vegades per fixar una denominació i de vegades per modificar la part conceptual del terme. Generalment, es fa per poder fer més visibles alguns col·lectius, però també per a amagar certes realitats o mesures poc rendibles políticament, o bé, simplement per a apuntar-se a una moda. De fet, durant la taula rodona es va fer evident el que la terminologia moderna ja postula des de fa un temps, i que contradiu la visió de la terminologia més clàssica: que els termes i els textos que els vehiculen (els textos d’especialitat o tècnics) no són neutres ni objectius, i que també transmeten ideologia. Això és especialment visible en les definicions d’alguns termes en els diccionaris. D’una banda, com es va poder veure, reben peticions de persones o col·lectius amb relació a alguns termes; i, de l’altra, poden ser ells mateixos, i les institucions que hi ha darrere, els motors de la modificacions fetes en les entrades i les accepcions, les quals transmeten de manera més o menys evident, d’una manera més o menys implícita, un discurs ideològic determinat i una manera de voler influir en la realitat. És evident que aquest ús de la terminologia —el que nosaltres hem anomenat grosso modo «instrumentalització de la terminologia»— es pot exercir amb la més bona intenció; però també és cert que, justament, moltes vegades no és ni innocent ni innòcua, de manera que pot tenir conseqüències polítiques i jurídiques, i, potser també, judicials.

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació

XI Jornada de la SCATERM: «La terminologia en el món educatiu: didàctica, recursos i estratègies»

L’XI Jornada de Terminologia de la SCATERM, coorganitzada amb el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, a Barcelona, els dies 10 i 11 de maig, en sessions de tarda i de matí, respectivament, i es va dedicar a la terminologia en el món educatiu. La Jornada es va organitzar amb la intenció de reflexionar sobre quina terminologia s’ensenya, explícitament o implícitament, a les aules d’escoles i instituts en les diferents matèries i assignatures, i també de quina manera s’ensenya. Amb un format més extens que el d’altres edicions, l’XI Jornada va constar de dues conferències, quatre comunicacions, una taula rodona i dos tallers.

Després de les paraules d’inauguració de la Jornada, es va entrar en matèria amb una conferència de Mercè Izquierdo (especialista en didàctica de les ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona), titulada «La difícil recerca de la paraula justa». Mercè Izquierdo va parlar sobre la importància de l’itinerari per a arribar a trobar la paraula justa, és a dir, per a arribar a la denominació precisa per a un concepte o fenomen que volem explicar o descriure (concretament, amb exemples de termes de la química). Aquest itinerari, tan important com el terme a què arribem, s’ha de fer mitjançant l’experimentació i la reflexió guiada dels alumnes, de manera que s’arribi a la denominació justa des de la comprensió del referent, del fenomen. Izquierdo ho va plantejar partint d’unes reflexions molt interessants i reveladores sobre el discurs científic —en què és molt important la paraula i la consciència lingüística—, la potenciació de les habilitats cognitives i lingüístiques, la modalització i l’acompanyament dels alumnes, etc., i ho va presentar des de la promulgació del gust per transmetre coneixements i des de la defensa d’un dels objectius més nobles associats al compromís educatiu, que és el de formar persones millors.

       

A continuació hi va haver el torn de presentació de quatre comunicacions. La comunicació d’Albert Romaní, lingüista, professor de música i expert en música antiga, va tractar de l’adquisició i el reconeixement del lèxic culte en un context multilingüe i multidisciplinari, amb una proposta de treball amb fitxes multilingües per a reflexionar i aprendre aquest tipus de lèxic.

El grup de tècnics i investigadors de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA), format per Miquel Cornudella, Ona Domènech, Sílvia Grisó i Sílvia Llach, va presentar el projecte «El microscopi», una aplicació per a mestres i professors feta a partir de l’estudi lingüístic i terminològic de les dades d’un projecte sobre definicions de paraules de ciències. «El microscopi» forma part d’un projecte més ampli anomenat «Jugant a definir la ciència», del qual també formen part el «Club lèxic» i el «Diccionari de Ciència». Aquest projecte és dedicat a l’adquisició de vocabulari de ciències en les primeres etapes educatives.

Antònia Via, professora de cicles formatius de química, va parlar del concepte de competència, en què es basa el disseny del currículum escolar, per oposició als tradicionals continguts. Va parlar de l’experiència al seu centre, en què han redefinit aquest concepte perquè els alumnes el puguin entendre —el contextualitzin— i en vagin modificant el sentit segons l’etapa educativa en què es troben, amb la intenció final que la comprensió d’aquest concepte els sigui útil a l’hora de sotmetre’s a les avaluacions escolars.

Montserrat Serra, del Termcat, va parlar d’aquest centre com a referent en la normalització i la divulgació terminològiques; va explicar com s’elabora un producte terminològic —amb exemples del Diccionari d’educació(2011)—, i, finalment, va presentar les eines i els recursos que el portal del Termcat ofereix als terminòlegs i als usuaris de llenguatges d’especialitat en general.

La taula rodona «La terminologia dins i fora de l’aula: on i en quin estat la trobem?», que va cloure la sessió del divendres a la tarda, va constituir el nucli de reflexió i debat de la jornada. Per a això es va comptar amb un moderador —Lluís Payrató, catedràtic de lingüística aplicada de la Universitat de Barcelona—, que va introduir i ordenar el debat, i tres convidats experts d’àmbits diversos: Aureli Caamaño, professor de física i química, com a especialista en l’ensenyament de les ciències; Jaume Ríos, cap editorial de l’Editorial Teide, com a especialista en llibres de text i la preparació de materials didàctics, i Xavier Fargas, terminòleg del Termcat, com a especialista en normalització terminològica. El debat es va tenir al voltant d’una bateria de preguntes prèvies a partir de les quals els participants havien preparat l’exposició introductòria respectiva: com s’ensenya la terminologia?, és adequada la formació en terminologia que tenen els docents?, hi ha una gradació en la transmissió de la terminologia en funció dels nivells educatius?, quins recursos coneixen o haurien de conèixer els alumnes per a resoldre els dubtes terminològics?, hi ha una bona coordinació en matèria terminològica entre ensenyants, normalitzadors i editorials? A partir d’aquí es va obrir el debat entre els mateixos participants de la taula, i també amb els assistents a la sessió. En aquest punt es va parlar de la col·laboració necessària entre els diferents agents (els assessors terminològics, els preparadors de materials i els educadors); del paper dels materials didàctics en la transmissió de la terminologia correcta, en el sentit de precisa i vigent; de la posició central i mediadora que ocupa el material de text entre els planificadors i els mestres i alumnes; dels nous models de materials didàctics, i de la implicació dels docents en la transmissió conscient del llenguatge especialitzat, entre altres qüestions.

       

En la sessió del matí del dissabte, Rosa Estopà, professora de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, va presentar el projecte «Jugant a definir la ciència», que treballa amb les definicions de paraules bàsiques de la ciència amb escolars de primer cicle de l’ensenyament obligatori. Amb la part més aplicada del projecte —mitjançant presentacions a les escoles i materials dissenyats ad hoc que se’ls proporcionen, i que els participants al taller van poder conèixer— es potencien les habilitats lingüístiques i es treballa l’adquisició de vocabulari i de coneixements culturals i científics en els infants.

La conferència de Joan Mallart, catedràtic de didàctica de la UB, va versar sobre la «Didàctica del vocabulari general i del vocabulari d’especialitat». Es va centrar en la importància de treballar l’adquisició i el desenvolupament del lèxic a l’escola, tant del cabal lèxic d’una llengua i del vocabulari de cada parlant com de la terminologia pròpia de cada disciplina o matèria. Va parlar dels principis per a la didàctica del vocabulari (motivació, seqüenciació, contextualització i integració dels aprenentatges), va destacar la importància del treball amb diccionaris i va proporcionar exemples de tipus d’exercicis específics per a treballar els camps semàntics, les relacions lèxiques (antonímia i sinonímia), la morfologia (derivació i composició), l’enriquiment i assentament del vocabulari, etcètera.

El segon taller de la Jornada, impartit per Eva Cabrera (planificadora lingüística i professora d’aules d’acollida), va consistir en una revisió, amb exercicis sobre casos pràctics, d’una sèrie de recursos que els mestres i els professors tenen a l’abast per a resoldre dubtes sobre el lèxic, especialitzat o no, i, en general, problemes lingüístics de qualsevol tipus. Així, cadascuna d’aquestes eines en línia —gramàtiques, diccionaris, cercadors, bases de dades, etc.— ens pot ajudar a resoldre un aspecte lingüístic o gramatical concret (ortoèpic, ortogràfic, morfològic, sintàctic o lèxic). Conèixer bé aquests recursos —sovint tenen més prestacions de les que ens pensem— és útil tant per als professors com per als alumnes.

Amb aquesta activitat es va cloure l’XI Jornada de la SCATERM, una jornada amb dues sessions intenses, de contingut nou i sembla que poc explorat, i oberta a un sector de públic —el dels educadors— al qual la SCATERM espera poder tornar a dedicar altres activitats en el futur.

       

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació de la SCATERM
Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya

Present i futur de la terminologia catalana

El 26 de novembre de 2012 M. Teresa Cabré i Castellví va donar una conferència a la seu de la Fundació Torrens-Ibern, al Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, amb motiu d’una nova sessió dels seus «Diàlegs».

Amb la introducció i la presentació prèvies de Jaume Martí, en la seva condició de membre del Patronat de la Fundació Torrens-Ibern, la doctora Cabré va començar la conferència amb els agraïments de rigor, tot recordant que feia trenta anys que havia participat en una taula rodona sobre terminologia catalana en aquesta mateixa institució. Entrant en matèria, i anticipant-ne el contingut, va dir que constaria de dues parts (terminologia i terminologia catalana, respectivament), que tractaria de fer breus per a deixar temps per al col·loqui.

I. TERMINOLOGIA

Va centrar el seu breu repàs en tres moments històrics diferenciats i tres maneres diferents de veure la terminologia: 1) els inicis, ’entorn de la figura d’Eugen Wüster (anys trenta del segle passat); 2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa (anys seixanta) , i 3) les darreres tendències aparegudes els anys noranta.

1) L’enginyer elèctric austríac Eugen Wüster és considerat el pare de la terminologia, que es pot dir que va néixer de la seva mà en haver-la de menester per a les relacions comercials internacionals derivades de l’exportació de les serres mecàniques fabricades a les instal·lacions que eren propietat de l’empresa familiar. És famós el seu treball de compilació del diccionari esperanto-alemany, que forma el gruix de la seva tesi, considerada l’obra seminal de la ciència terminològica. Entre d’altres, la seva recerca sobre comunicació tècnica internacional va permetre la creació el 1936 del Comitè Tècnic de Normalització de la Terminologia, els principis de la qual contribuí a forjar.

2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa és una institució del Govern del Quebec creada el 1961, que té per missió de contribuir a l’objectiu polític de la difusió del francès: en concret, definir i conduir la política del Quebec en matèria d’oficialització terminològica així com de francesització de l’Administració i de les empreses. Hi neix la noció de terminologia, i fruit del seu treball és Le grand dictionnaire terminologique i la Banque de dépannage linguistique, tots dos accessibles en línia en la seva seu d’Internet.

3) Als anys noranta del segle xx apareixen les tecnologies de la informació i la comunicació i a continuació se’n generalitza l’ús. Apareix, com a conseqüència, la lingüística computacional i amb ella les màquines, que han creat noves maneres de veure la terminologia, tant en la pràctica com en la teoria. En concret, i de la mà de la teoria comunicativa desenvolupada a la UPF, sorgeix una nova definició de terme com a «unitat lèxica que activa un sentit precís en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades».

En aquest període, caldria destacar també l’aparició d’altres propostes terminològiques rellevants, com ara la socioterminologia, la sociolingüística cognitiva, la lingüística de corpus, la terminologia descriptiva (enfront de l’anterior terminologia prescriptiva), l’enfocament comunicatiu de la terminologia.

II. TERMINOLOGIA CATALANA

En referir-se, d’una manera introductòria, a la Llei de normalització lingüística i a la creació del Termcat (i als paral·lelismes que, salvant les distàncies, es poden establir amb L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa, va començar fent dues constatacions a tall de resum del panorama actual:

1) D ’una banda, és molta l’activitat terminològica que s’està duent a terme actualmentt, no solament per part del Termcat sinó també d’altres grups diversos. I, no obstant això, a l’exterior no es coneix l’envergadura d’aquesta activitat global, sinó que només es coneixen les tasques dutes a terme pel Termcat i pel grup de l’IULA de la UPF. Sembla, doncs, que l’activitat pròpiament dita de terminologia en català es redueixi a la producció del Termcat.

2) De l’altra, malgrat que les possibilitats de treball en terminologia hagin evolucionat, i que passats gairebé trenta anys des de la creació del Termcat ja es pugui fer balanç de l’adequació del model que es va establir, es pot dir que no s’hi han fet pràcticament canvis.

I, una vegada formulades les premisses anteriors, va concloure explicitant quins són els punts que al seu parer no estan prou ben resolts i va presentar aquests suggeriments alternatius:

1) Caldria recuperar el protagonisme dels especialistes catalans en l’elaboració de la terminologia, perquè potser d’alguna manera es va copiar massa literalment el model del Quebec.

2) Fóra desitjable arribar a una distribució de funcions entre institucions i grups de treball, sense competència entre ells. De tal manera que el Termcat assumís el paper exclusiu de coordinació, normalització i difusió, i confiés a d’altres organismes i grups de treball la producció de terminologia.

3) Semblaria més adequat que el Consell Supervisor, encarregat de la normalització dels termes, depengués directament de l’Institut d’Estudis Catalans.

4) Caldria potenciar més una cooperació lleial i adequada entre els diversos actors (amb distribució de tasques i reconeixement de la feina dels altres).

5) Finalment, es podria crear una xarxa de grups de treball en terminologia (a l’estil de la xarxa CRUSCAT per als grups de sociolingüística), que donés més unitat i visibilitat al treball terminològic en català.

III. COL·LOQUI

La recepció dels manlleus científics i tècnics va donar lloc a un debat molt animat i a un viu intercanvi de punts de vista sobre criteris que condicionen l’ús, no únicament terminològics, sinó també lexicogràfics i d’altre tipus.

Miquel-Àngel Sànchez i Fèrriz
Vocal de Publicacions de la SCATERM

Jornades de Ciència i Tecnologia: «Nous reptes en el marc europeu d’educació superior»

Els passats 25 i 26 d’octubre van tenir lloc, a la sala d’actes de l’edifici Anselm Turmeda de la Universitat de les Illes Balears, les Jornades de Ciència i Terminologia, organitzades pels gabinets de Terminologia i d’Onomàstica del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Aquesta edició va tractar sobre la divulgació de la terminologia científica i tècnica i va representar un acte de germanor entre la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Palma (que, de moment, «funciona a nivell virtual») i algunes entitats catalanes relacionades amb la terminologia.

La inauguració va anar a càrrec de Rosa Calafat (directora del Servei Lingüístic de la UIB), de Damià Pons (delegat de l’IEC a Palma) i de Montserrat Casas (rectora de la UIB). Tots tres van parlar sobre el català com a llengua capaç de vehicular la ciència. La primera ponència, exposada per Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va oferir una visió panoràmica i evolutiva sobre la consolidació del sistema organitzatiu de la terminologia catalana, en la qual va fer esment del paper que hi té la SCATERM i va animar el públic present a fer-se’n soci. La ponència següent, a càrrec de Josep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, va tractar sobre les eines lingüístiques per al llenguatge del dret; el ponent va oferir una gran quantitat de recursos (i molt valuosos) per a la terminologia jurídica. També hi va intervenir el doctor Miquel Masot, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, que va exposar alguns trets distintius del dret balear. L’última ponència de la tarda va anar a càrrec de Salvador Alegret, exvicepresident de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, el qual va abordar el tema de la divulgació de la terminologia científica i tècnica a les seccions de ciències de l’IEC.

L’endemà, Rosa Colomer, directora del centre de terminologia Termcat, va explicar que, per al treball terminològic d’avui dia, calen col·laboració i innovació. A continuació, Joan Veny, membre de la Secció Filològica i president del Consell Supervisor del Termcat, va exposar el paper de la Secció Filològica en la normativització de la llengua, ajudant-se amb un munt d’exemples. L’última ponència, a càrrec de M. Magdalena Ramon, coordinadora del Gabinet de Terminologia, va tractar sobre el treball terminològic a la UIB i la intervenció dels especialistes en les col·leccions «Terminologies Universitàries» i en els «Lèxics Bàsics» que s’han elaborat a la UIB. Finalment, la doctora Rosa Calafat va fer un resum de les Jornades i les va clausurar.

Teresa Miret
Tresorera de la SCATERM

XIII Simposi Iberoamericà de Terminologia (RITerm 2012)

El XIII Simposi Iberoamericà de Terminologia (RITerm 2012) es va celebrar a la Universitat d’Alacant entre el 25 i el 27 d’octubre de 2012. En aquesta edició, l’Institut Universitari de Llengües Modernes Aplicades (IULMA) de la Universitat d’Alacant i la Xarxa Iberoamericana de Terminologia van ser els encarregats d’organitzar aquest Simposi titulat «Terminologia, traducció i TIC: interacció social i treball col·laboratiu per a la construcció i difusió del coneixement».

La Xarxa Iberoamericana de Terminologia (RITerm) es va crear el 1988, arran de la celebració del I Simposi Iberoamericà de Terminologia a la Universitat Simón Bolívar de Caracas (Veneçuela). Des d’aquesta data, la xarxa RITerm ha coordinat diferents activitats terminològiques realitzades per grups de recerca d’universitats espanyoles i iberoamericanes, i ha convocat, amb periodicitat biennal, un simposi de gran concurrència. En la celebració d’aquest tretzè Simposi es va demostrar una vegada més l’esforç i les ganes de seguir endavant amb aquest projecte. El Simposi va acollir representants de totes les llengües de l’Estat espanyol (castellà, català, basc i gallec), del castellà dels països iberoamericans (l’Argentina, Colòmbia, Mèxic, Veneçuela i Xile) i del portuguès, tant de Portugal com del Brasil. També hi va haver representació d’altres països europeus, com Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Polònia, el Regne Unit i la República Txeca, i també una representant del Marroc.

El Simposi es va iniciar amb la conferència inaugural a càrrec de Mercè Lorente (IULA, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona) titulada «Hacia la Terminología 3.0: Evaluación del uso de las tecnologías en la terminología». En aquesta conferència, la professora Lorente va dur a terme una revisió dels avenços que s’han anat imposant en la tecnologia, en general, i en les tecnologies del llenguatge, en particular, de la mà dels anteriors simposis de RITerm. En aquest exhaustiu repàs va exposar com han anat canviant els focus d’interès en la intersecció de la terminologia amb la informàtica i, per acabar, amb la denominació terminologia 3.0 va establir un paral·lelisme entre l’evolució dels desenvolupaments tecnològics en terminologia i les fases tipificades dels canvis a Internet per a la societat del coneixement. Aquesta intervenció va ser el punt de partida d’aquest Simposi, en el qual van tenir lloc cinc conferències, dues taules rodones i noranta-vuit comunicacions, i també dos tallers previs durant el matí i la tarda del 24 d’octubre, sota el nom de «Problemes específics de lèxic i adaptació cultural de terminologia en la traducció audiovisual i de videojocs» i «Les xarxes socials i les eines col·laboratives en xarxa com a eina de treball», respectivament.

Els dies posteriors van tenir lloc la resta de conferències. En la impartida per Luis González (Servei de Traducció, Comissió Europea, Brussel·les) es va presentar VALITER, una eina per a la validació col·laborativa que compta amb el suport de reconeguts especialistes i de comissions de terminologia d’institucions acadèmiques i professionals. En la següent, Emilio Ortega (Universitat de Màlaga) va emprendre «un viaje de ida y vuelta desde un punto de vista “cultural”, que no “culturalista”», aplicat a l’àmbit de la terminologia i de la traducció des d’un punt de vista pràctic i teòric. A continuació, Miguel Ángel Candel (Universitat Politècnica de València) va posar en relleu les particularitats del nou escenari de treball en traducció per tal d’iniciar un debat sobre l’ús d’eines informàtiques i proporcionar dades per a il·lustrar el grau d’integració en aquest entorn. Pel que fa a les taules rodones, moderades per Chelo Vargas (IULMA, UA) i Teresa Cabré (IULA, UPF), es va reflexionar sobre les aplicacions i implicacions de les TIC en els contextos relacionats amb la terminologia i la traducció, i es van debatre les noves configuracions acadèmiques i professionals d’aquest àmbit.

La conferència de clausura va anar a càrrec de Cleci Bevilacqua (Universitat Federal do Rio Grande do Sul, Brasil). En aquesta intervenció, Bevilacqua va exposar una síntesi de les temàtiques tractades per les comunicacions que s’havien presentat al llarg del Simposi a manera de conclusió final. Finalment, es va cloure l’acte amb el convenciment d’haver avançat i haver posat en comú les experiències acadèmiques, professionals i investigadores en relació amb la terminologia, la traducció i les TIC, i amb el compromís de seguir treballant en aquesta línia i retrobar-nos d’aquí a dos anys a Xile per celebrar el XVI Simposi de RITerm.

Elisabet Llopart Saumell
Observatori de Neologia
Institut Universitari de Lingüística Aplicada
Universitat Pompeu Fabra

X Jornada de la SCATERM: «Els manlleus en la terminologia musical»

El dijous 24 de maig al matí va tenir lloc a l’IEC la X Jornada de la SCATERM, aquest any coorganitzada amb la Societat Catalana de Musicologia. La Jornada d’enguany, amb un format reduït respecte del que és habitual, va comptar amb una ponència d’Albert Romaní, filòleg i especialista en música antiga, i tres comunicacions presentades per estudiants i professors universitaris. Del discurs de cloenda se’n va encarregar el musicòleg Romà Escalas, secretari general de l’IEC i delegat d’aquesta institució a la Societat Catalana de Musicologia.

Les paraules de presentació de la Jornada van anar a càrrec de Jaume Martí, president de la SCATERM; de Jordi Rifé, secretari de la Societat Catalana de Musicologia; i d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica.

Albert Romaní, amb la ponència «El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus», va oferir un panorama del repertori de manlleus que la terminologia musical en català pren de diverses llengües. Romaní va començar amb unes consideracions generals sobre l’enorme presència de manlleus en l’àmbit tractat, amb què va destacar l’heterogeneïtat formal i de procedència dels manlleus, també des d’un punt de vista històric i diacrònic. Com a concreció d’aquestes consideracions, la comunicació va consistir en una exposició molt completa del que podem trobar en les llengües de les quals el català manlleva termes, històricament o més recentment, com ara l’occità, el francès, l’anglès, l’italià, l’alemany o l’espanyol, entre altres. Va destacar, per a cada cas, els fenòmens més comuns, com ara els diversos tipus i graus d’adaptació al codi, la presència de calcs, l’antiguitat dels manlleus, la relació entre tradicions musicals i culturals diferents, la importància dels xenismes com a termes de gran precisió denominativa des d’un punt de vista tècnic, o la tendència i el comportament dels manlleus més recents. En el cas de l’espanyol, per la proximitat lingüística i cultural, va destacar el fenomen de la «pseudodescastellanització», que ha provocat algunes adaptacions innecessàries o injustificades, per ultracorrecció, com la pronúncia de jota a la catalana o el terme flamenc, ja arrelat però de formació molt recent, pel tradicional flamenco.

Eva Garcia i Víctor Oller, estudiants de traducció i interpretació i de piano, van presentar la comunicació «Els manlleus en la terminologia musical catalana». Van exposar un estudi sobre els manlleus amb una primera part restringida al camp de les indicacions de partitura; en concret, les relatives a intensitat, a velocitat o tempo i a tècniques instrumentals. La presència de manlleus en aquestes indicacions, i el fet que s’adaptin o no, varia segons les llengües i segons el gènere (clàssica, rock o jazz, etc.); pel que fa a l’adaptació o a la traducció, sembla que també hi influeixen qüestions pragmàtiques o d’ús, com l’ús en contextos més o menys especialitzats. La segona part la van dedicar a la denominació dels estils musicals, amb què van arribar a la conclusió general que la tendència és a adaptar la forma del terme en les denominacions dels estils més antics, però també en les denominacions d’estils del segle XX si pertanyen a la música «culta», i, en canvi, a no adaptar les denominacions relatives a estils més recents i populars.

Elisenda Bernal, de la UPF, i Andreu Gallén, músic, van dedicar la seva comunicació a «La falta de referència lexicogràfica en la terminologia musical per al català». Es tracta d’un treball dedicat, primer, a analitzar la presència de termes de música —manlleus o no— en el diccionari normatiu i el tractament lexicogràfic que hi reben; i, després, a fer una anàlisi dels diversos diccionaris i vocabularis especialitzats de música publicats en català (n’havien estudiat la selecció de la nomenclatura, el tractament dels manlleus, la presentació de la informació gramatical, la redacció de les definicions si n’hi havia, etc.). El treball els ha fet concloure que fa falta un diccionari musical de referència per a la llengua catalana i que aquesta obra hauria de contenir, idealment, informació multilingüe. Aquesta mancança és urgent si es vol garantir que els musicòlegs, els músics, els traductors i els lingüistes que s’enfronten a textos d’aquesta especialitat en català puguin fer la seva feina d’una manera més segura i fiable.

Judit Freixa i Elisabet Llopart, de l’Observatori de Neologia (OBNEO) de la UPF, van presentar «La neologicitat en els manlleus: estudi de casos de l’àmbit de la música». A partir d’un corpus limitat de textos de premsa escrita buidats a l’OBNEO, van analitzar els manlleus de l’àmbit de la música que són neologismes, en el marc d’un estudi més ampli dedicat a la relació entre neologicitat i manlleus en general. L’estudi es concretava en l’anàlisi i tractament estadístic de les dades des de diversos punts de vista: la distribució dels manlleus neològics per llengües i la correlació amb els diversos estils musicals; la freqüència i el grau d’implantació; el grau d’adaptació; l’estabilització en la llengua d’arribada, i el grau de novetat en la llengua d’origen. Aquesta anàlisi els va permetre arribar a conclusions sobre l’estabilització de manlleus —l’estabilització en l’ús és més alta que la que trobem en la neologia d’altres àmbits— i sobre tendències en l’estudi de la neologicitat —s’estableixen relacions entre neologicitat, àmbit temàtic i llengua d’origen.

Abans de tenir el debat final de la Jornada i de llegir-ne les conclusions, Romà Escalas va fer un breu discurs de cloenda dedicat a alguns casos d’assimilació de denominacions amb un canvi posterior en el referent, fenomen que passa sovint amb els termes que són noms d’instruments.

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació – Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya

El Projecte Scriptorium

El Projecte Scriptorium és un programa de recerca fruit de la col·laboració de la Fundació Alsina i Bofill, la Fundació Congrés de Cultura Catalana, la Fundació Joaquim Torrens Ibern i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i està sota la direcció de Ricard Guerrero i Moreno, membre de la Secció de Ciències Biològiques i secretari científic de l’IEC.

Aquest programa té per finalitat la traducció al català i la publicació de llibres bàsics de text universitaris de les carreres científiques o tècniques (http://scriptorium.iec.cat). Iniciat, en una primera fase, durant la dècada dels anys noranta del segle passat, parteix de la traducció al català feta per especialistes en cada matèria i compta amb l’assessorament lingüístic i terminològic de les seccions i els serveis de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta iniciativa és també un estímul per al desenvolupament de nous termes catalans en unes àrees del coneixement que contínuament es reben a partir d’altres llengües, principalment de l’anglès.

Des del punt de vista de la realització material de cada obra, l’Oficina de Correcció i Assessorament Lingüístics de l’IEC, primer, i el Servei de Correcció Lingüística (també de l’IEC), actualment, hi han intervingut des de l’any 2004 coordinant el procés de traducció i responsabilitzant-se directament de la correcció lingüística i terminològica de l’original i de les proves d’impremta. La terminologia fixada en cadascuna d’aquestes obres passa a engrossir el cabal lèxic i fraseològic de la Plataforma Terminològica de Ciència i Tecnologia de l’IEC (http://cit.iec.cat), dirigida per Salvador Alegret i Sanromà, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia.

Després d’un període d’inactivitat forçada per raons de finançament comprès entre els anys 2000 i 2003, en aquesta nova fase d’evolució del Projecte Scriptorium han estat traduïdes obres de química analítica, bioquímica, microbiologia, estadística i física. La informació detallada de l’evolució del Projecte Scriptorium consta en les memòries anuals de l’IEC des del curs 2002-2003, que es poden consultar gratuïtament en el Portal de Publicacions de l’IEC.

Josep M. Mestres
(Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la SCATERM)

VI Seminari de Terminologia: «Terminologia de les ciències de la vida: criteris i recursos»

       

El seminari anual de terminologia de la SCATERM, que enguany duia el títol de «Terminologia de les ciències de la vida: criteris i recursos», va tenir lloc el 17 de novembre al matí a l’Institut d’Estudis Catalans.

Va introduir l’acte Patricia L. Vitri, vocal d’Activitats de la SCATERM, que va donar pas a unes paraules de benvinguda del president de la Societat, Jaume Martí, i va presentar els especialistes convidats.

La primera intervenció va anar a càrrec de la professora Mercè Durfort, catedràtica del Departament de Biologia Cel·lular de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut. Mercè Durfort va començar la seva exposició amb algunes consideracions a propòsit del treball conjunt entre especialistes i terminòlegs. Va parlar de la necessitat que hi hagi acord entre els diversos agents terminològics i els professors o autors, a partir de la premissa que aquests necessiten sovint l’assistència dels terminòlegs —en el seu cas, en el terreny de la biologia i sobretot en l’àmbit de la docència, però també de la traducció i la recerca. Aquesta assistència s’ha de vehicular amb solucions que siguin clares i precises, i s’han de formular amb l’objectiu de donar seguretat als especialistes, perquè les han de fer servir i perquè puguin transmetre el coneixement especialitzat de la manera més precisa terminològicament i correcta lingüísticament. Un cop fetes aquestes consideracions, Mercè Durfort va parlar de casos terminològics concrets que ha hagut de tractar i que li han plantejat algun problema denominatiu o conceptual, i per als quals ha pogut —generalment— trobar solucions «en la cerca en català del terme científic més escaient». Així, va exemplificar casos de manteniment o rebuig de denominacions dobles; d’ús i possible adaptació d’anglicismes, llatinismes o altres manlleus; de desacord amb denominacions proposades; de l’ús de les sigles; de la importància d’una bona delimitació del concepte per a arribar a establir una bona denominació; de la falta de certes denominacions en les fonts oficials; de traduccions controvertides, etc. La participació de diverses veus entre els assistents ja des de bon principi —hi va haver intervencions tant de terminòlegs i lingüistes com de professors i especialistes de l’àmbit— va ajudar a aclarir alguns d’aquests casos i a plantejar-ne d’altres.

Després d’una pausa per al cafè, va ser el torn de Ricard Roca —corrector, biòleg i membre de la Societat Catalana de Biologia—, que va fer una presentació exhaustiva del que ja anunciava el títol de la seva intervenció: «Recursos terminològics en línia de les ciències de la vida». En una primera part dedicada a les taxonomies va presentar els quatre codis de nomenclatura existents —de zoologia, botànica, bacteris i virus— i la manera com estan representats a la xarxa, amb una exposició dels recursos en línia que ofereixen informació relativa als criteris tipogràfics i les convencions en l’escriptura de les nomenclatures i els tàxons, a la formació de les denominacions, a les bases de dades, a les publicacions especialitzades, i a les associacions i comissions internacionals que prenen o difonen decisions sobre aquestes qüestions. La segona part de la intervenció, la va dedicar al cas específic dels gens, que també disposa de diversos recursos en línia; va parlar també de convencions d’escriptura i representació i de les nomenclatures específiques per als gens humans. A partir d’una intervenció, va quedar palès, pel que fa a aquest darrer cas, el fet que les diverses bases de dades no sempre són coherents en les denominacions que ofereixen, cosa que cal tenir en compte a l’hora de consultar-les.

La darrera intervenció del Seminari, «Criteris terminològics en ciències de la vida i de la salut», va anar a càrrec de M. Antònia Julià, terminòloga del TERMCAT i biòloga. Va partir de la definició de criteri terminològic i de la presència necessària i constant d’aquests criteris en el treball terminològic: qualsevol feina terminològica parteix d’un criteri establert o bé pot servir per a crear-ne un de nou. Així, va oferir un panorama general i molt complet del treball del TERMCAT a partir del paper que hi tenen els criteris terminològics, que va anar il·lustrant amb exemples concrets de l’àmbit de les ciències de la salut. Va parlar de l’ús dels criteris en les sessions de normalització i en l’elaboració de productes, en el treball amb els especialistes i professionals sectorials, en les feines d’assessorament i en la traducció de normes d’estandardització, etc. També va destacar la importància de posar els criteris terminològics a disposició dels usuaris. En aquest sentit, i per acabar, va fer referència a la gestió dels criteris un cop creats (com s’apliquen, es difonen i es mantenen).

A part del contingut mateix de les exposicions, destaquem d’aquest VI Seminari el to amè i instructiu que es va anar creant amb les intervencions dels especialistes i del públic assistent, i amb les respostes que es van donar. Un to propiciat ja des de la primera intervenció i que es va mantenir al llarg de tot el matí, la qual cosa va conferir un caràcter molt participatiu a la trobada d’enguany.

Agustí Espallargas
(Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya i vocal de Comunicació de la SCATERM)

4es Jornades de Revistes Científiques

Amb la participació de cent vint-i-nou professionals i persones interessades, els dies 9 i 10 de juny de 2011 van tenir lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans les 4es Jornades de Revistes Científiques (4JRC), organitzades per la Secretaria Científica de l’IEC i coordinades per Salvador Alegret, Ricard Guerrero i Juandomènec Ros, amb la finalitat de prestar suport als editors de revistes científiques en la millora de les publicacions que duen a terme, especialment pel que fa a potenciar la difusió, la internacionalització i la visibilitat de les publicacions mitjançant la indexació en bases de dades i en repositoris.

Al llarg dels dos dies que van durar les Jornades, l’IEC va esdevenir un espai de trobada perquè editors, investigadors i professionals de la informació compartissin experiències, analitzessin l’evolució de la tasca que desenvolupen i comentessin els punts forts i febles de llur tasca.

Les 4JRC es van estructurar en tres sessions: en la primera, titulada «Contingut i aspectes formals de les revistes científiques», van intervenir Ricard Guerrero, que parlà de les trenta-set revistes que publiquen les societats filials de l’IEC; Frances Luttikhuizen oferí algunes claus als editors no nadius per a la preparació d’originals en anglès; Mercè Piqueras analitzà la funció de l’article com a última etapa de la investigació científica, i Leda Xhelo explicà els criteris i els indicadors que s’utilitzen per a determinar la qualitat de les revistes científiques i els components informatius que han de tenir els articles originals.

En la segona sessió, «Avaluació i internacionalització de les revistes científiques», Lluís Rovira, responsable de CARHUS Plus+, tractà d’aquest sistema d’avaluació de les revistes científiques en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats; Cristóbal Urbano i Josep-Manuel Rodríguez-Gairín, en nom propi i de Marta Somoza-Fernández, del projecte MIAR-2011, van plantejar una aposta per uns instruments d’internacionalització que permetin el manteniment de les identitats culturals, geogràfiques o lingüístiques, i que, alhora, projectin aquestes identitats com una aportació a la universalitat del coneixement científic.

En la tercera sessió, «Difusió i visibilitat de les revistes científiques», intervingueren Ruth Francis, que parlà de les noves tendències en la comunicació científica i de com es pot maximitzar l’impacte de la recerca que es publica; Ramon B. Rodríguez tractà de la conveniència de separar el conceptes de visibilitat i ús dels continguts i plantejà la influència positiva o negativa que les diverses  iniciatives d’accés obert poden tenir entre si; Rafael Aleixandre comentà els indicadors bibliomètrics utilitzats per a l’avaluació de la qualitat dels continguts i oferí estratègies per a millorar la difusió, la visibilitat i la internacionalització de les revistes científiques, i Philip Purcell exposà diversos mètodes d’avaluació bibliomètrica de les revistes científiques i debaté l’ús que se’n fa en la compilació i la interpretació.

Les 4es Jornades es clogueren amb la discussió general i la presentació de conclusions i amb una visió sobre les perspectives que es presenten a partir d’ara en l’edició de revistes científiques.

Us aspecte interessant de l’organització d’aquestes 4es Jornades ha estat la possibilitat de seguir les sessions per Internet en temps real mitjançant la videoteca de l’IEC. Això ha permès, per exemple, que diversos inscrits que no hi podien assistir personalment ho poguessin fer a distància amb aprofitament.

Josep M. Mestres (Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans)

Segueix-nos

Notícies
  • Terminàlia, núm. 14

    Ja podeu consultar la versió electrònica del núm. 14 (desembre de 2016) de Terminàlia, que properament rebreu en paper. El […]

  • XIII Jornada de la Scaterm (30 de novembre)

    La XIII Jornada de la SCATERM “La terminologia abans de la Terminologia: del segle XIII al XVII” tindrà lloc el […]

  • Terminàlia, núm. 13

    Ja podeu consultar la versió electrònica del núm. 13 de Terminàlia, que properament rebreu en paper. El número que acabem […]