El terme és notícia

La vida en un núvol

nuvolSi fa uns anys haguéssim demanat a la gent a quina àrea temàtica adscrivien la paraula núvol, sens dubte haurien respost que a la meteorologia. Efectivament, el núvol tradicional és un agregat de gotes diminutes d’aigua suspeses en l’aire, i, per analogia, els diccionaris també recullen els núvols de pols, d’insectes, de fum, etc., i més recentment es parla també de núvols d’etiquetes per referir-se a la representació gràfica de les paraules clau més utilitzades en un sistema d’informació. En plural, el sintagma pels núvols indica de manera hiperbòlica que un preu, una valoració, etc., és molt alta. En canvi, que algú estigui als núvols indica que està distret, desinformat. Ara, però, el núvol és tot el contrari: el canvi que s’ha produït l’ha dut a passar de la meteorologia a la informàtica per designar un lloc virtual d’emmagatzematge de dades, serveis i recursos diversos a través d’Internet. Aquest canvi, a més, té una motivació semàntica clara: el núvol és intangible, com també ho són els núvols de pluja, però és visible i accessible des d’un equipament local.

Si bé els inicis de la informàtica en núvol se situen a la dècada dels anys seixanta del segle XX, no va ser fins al 2002 que s’hi van començar a oferir serveis totalment accessibles, i, sobretot, a partir de 2009, en què empreses com Google i Microsoft van apostar per aquest paradigma. En català, el Termcat ha mantingut la imatge del terme anglès cloud computing, i proposa la denominació informàtica en núvol, tal com s’ha fet també en altres llengües, com el castellà (computación en (la) nube), el francès (informatique dans les nuages o informatique en nuage) o el portuguès (computação em nuvem).

A l’Observatori de Neologia es comença a detectar aquest ús de núvol a partir de 2011. Tot i que cal tenir en compte que en ser un neologisme semàntic només és possible recollir-lo en el buidatge manual, la seva presència és creixent i sòlida:

Microsoft va oferir aquest dimarts més detalls del seu pròxim sistema operatiu conegut com Windows 8, que suposarà una regeneració de la plataforma per competir en un entorn de pantalles tàctils, aplicacions i serveis en el núvol (aplicacions carregades des d’internet). [El Periódico, 14/11/2011]

L’èxit de Dropbox i l’aposta d’altres firmes com Apple i Amazon per serveis d’emmagatzematge d’arxius en el núvol han portat Google a estrenar Drive, la seva aposta en aquest àmbit. [El Periódico, 24/4/2012]

A hores d’ara tothom que estigui connectat a la xarxa ha sentit a parlar dels avantatges de l’anomenat núvol, de guardar els documents i correus a Dropbox, Google o en serveis especialitzats de hosting; de fer servir programari en els servidors de tercers en lloc dels propis. [Ara, 25/112012]

L’investigador de seguretat Ken Westin va escriure ahir en el seu blog: «És important recordar que les dades i imatges ja no només resideixen en els aparells que els van capturar, i una vegada que són pujats al núvol, es fa molt més difícil controlar qui hi té accés, fins i tot quan pensem que és privat». [El Periódico, 2/9/2014]

Els avantatges, com l’accessibilitat i l’eficiència més altes, i també els riscos, com la seguretat i la privacitat, d’aquest sistema apareixen sovint en els contextos recollits per l’Observatori. Creiem que els diccionaris no haurien de trigar gaire a incorporar aquest significat, si no volen quedar-se en els llimbs (o en els núvols) de la desinformació.

Elisenda Bernal
Observatori de Neologia

Imatge: A cloud, CC BY-NC-SA 2.0 Phil

Share

Pancake, crep americana, panqueque o coqueta?

En anglès, el nom pancake està format per pan, que significa ‘paella’ (com Pfanne en alemany), i cake, que és una massa feta amb ous, farina i sucre (com Kuchen en alemany).

Un pancake, en anglès, de fet, és una pasta d’origen estatunidenc feta amb una barreja d’ous, farina, llet i llevat —segons com, també pot contenir plàtan, poma, trossets de xocolata, etc.—, que en coure’s pren una forma gruixuda (d’aproximadament un centímetre), esponjosa i arrodonida. Se sol servir per esmorzar, apilat en grups de dos o tres, i amb ingredients dolços (fruita, xocolata, etc.) o salats (ous, bacó, etc.) al damunt. D’altra banda, segons el DIEC2, en català una crep és una barreja fluida de farina, llet o aigua i ous, que té una forma prima i arrodonida i que se sol servir enrotllada o doblegada amb un farciment dolç o salat. Per tant, entre els pancakes i les creps hi ha diferències respecte dels ingredients (els pancakes es fan amb llevat i, a més, porten menys ou que les creps), la viscositat de la massa i la manera de servir cada aliment.

En català, per designar els pancakes, el Termcat proposa l’equivalent crep americana, que defineix com una “crep més gruixuda i esponjosa que l’habitual, típica de l’Amèrica del Nord”. Ara bé, a Plats a la carta, una aplicació molt útil que permet elaborar cartes de restaurant en català i en cinc llengües més, que també és al Termcat, un dels entrants que hi ha és panqueque amb pernil dolç, formatge, botifarra i ou dur. Curiosament, en castellà, el terme que designa el mot pancake és tortita o panqueque; cal precisar, però, que la darrera forma s’empra especialment a Llatinoamèrica. En alemany, s’empra l’equivalent Pfannkuchen i en francès s’utilitza crêpe o petite galette.

Per tant, doncs, l’equivalent de pancake en català segons Plats a la carta és panqueque i l’equivalent que proposa el Termcat és crep americana. Encara, però, disposem d’una altra proposta: en una fitxa de l’Optimot, titulada “Com es diu tortita en català”, s’indica que l’equivalent és coqueta: “La denominació adequada per fer referència a un menjar de forma rodona feta a base de cereals (arròs, blat de moro, blat, etc.), sovint de fabricació industrial, concebuda per ser consumida entre àpats o com a acompanyament, és coqueta.”

D’altra banda, també cal tenir present la similitud formal entre pancake i cupcake; de fet, totes dues formes contenen –cake, a causa de la semblança de la massa. La diferència entre aquests dos conceptes rau en pan (‘paella’) i cup (‘tassa’ i també la unitat de mesura equivalent a 0,237 litres), que designen la forma i fan referència al recipient en el qual es cou cada aliment. En aquest sentit, cal tenir en compte que el Termcat accepta el manlleu cupcake i en llista els motius: és l’única forma utilitzada en català per designar el concepte i, a causa de la popularitat recent d’aquesta mena de pastissos, està molt estès; es documenta en nombrosos textos, especialitzats i de divulgació, de l’àmbit de la pastisseria; en les altres llengües el manlleu anglès també és molt popular i és, probablement, la forma més coneguda i utilitzada; des del punt de vista lingüístic, es pot acceptar el manlleu perquè es tracta d’un concepte nou procedent de la pastisseria anglosaxona; formes com ara brownie, muffin, cookie o plum-cake, que també designen productes de pastisseria, també s’han incorporat al català procedents de l’anglès, i cupcake, a més, té el vistiplau de tots els especialistes que s’han consultat, que veuen difícil que el manlleu es pugui substituir per cap altra forma.

Dit això i tornant al terme pancake, en analitzar les formes proposades en català per designar pancake a) resulta plausible incorporar crep i afegir-hi el distintiu americana, a causa de la semblança (potser més aviat de la massa) entre tots dos menjars, tot i que és una designació molt llarga; b) la denominació panqueque en català s’assembla a una de les propostes que s’adopten en castellà (tot i que bàsicament fa referència al castellà de Llatinoamèrica), però en català oriental hi hauria la qüestió —segurament problemàtica— de si s’implanta panqueque fent la darrera e neutra (que és com caldria fer-la en aquesta varietat del català) o tancada, com en castellà o en català occidental; c) coqueta és un terme més genèric (d’acord amb la definició que se’n proporciona a l’Optimot) que potser no acaba de designar el mateix que pancake i que es fa servir més per a productes com ara les coquetes d’arròs o menjars més industrials.

Ara bé, potser el manlleu anglès no seria pas una mala solució, si es té en compte que a) el pancake és un concepte que s’ha introduït al català en diversos blogs, novel·les, pel·lícules i sèries (per exemple, a Breaking Bad en Walter White sovint menja pancakes); b) que la brevetat dels termes és un factor que en gran part en determina la implantació (crep americana i panqueque són més llargs que pancake); c) que el Termcat ja ha introduït –cake mitjançant l’acceptació de manlleus com ara cupcake o plum-cake, que tenen una semblança formal amb pancake, i d) que pancake designa un concepte nou procedent de la pastisseria estatunidenca, que té força diferències respecte de les creps d’origen francès.

Curiosament, a l’entrada de pancake de la Viquipèdia en anglès hi ha una llista de tots els tipus de pancake que existeixen, classificats segons el país. També hi ha les creps, els blinis (segons el Termcat, ‘crep gruixuda d’origen rus’) o fins i tot els dorayakis (també segons el Termcat és un pastisset dolç típic del Japó —com els que menjava en Doraemon—). Certament, tots aquests aliments porten una sèrie d’ingredients que coincideixen (ous, farina, etc.) i solen ser rodons o tenen formes plegades, com per exemple de caneló. Ara bé, el fet que el Termcat accepti blinis i dorayakis (i en cap cas parli de crep russa crep japonesa, per exemple) no podria ser un altre motiu per incorporar el manlleu pancake?

Aina Labèrnia Romagosa
Servei de Llengües
Universitat Abat Oliba CEU

Share

La parafarmàcia no és ben bé el que sembla

parafarmàciaL’Observatori de Neologia recull des dels anys noranta un neologisme lexicogràfic format per prefixació que, tot i que ja forma part del lèxic comú del català, encara no ha estat incorporat al diccionari normatiu: parafarmàcia. El Cercaterm del TERMCAT sí que recull aquesta paraula, que defineix com l’‘establiment on es venen productes cosmètics, dietètics i similars, i també fàrmacs que no requereixen recepta’. Sembla que aquest neologisme podria haver-se originat en la llengua francesa, ja que Le Grand Robert en documenta el primer ús el 1952.

Si ens fixem en la formació de parafarmàcia, tant el prefix com la paraula a la qual s’adjunta són d’origen grec. D’una banda, tenim farmàcia, derivada de φάρμακον ‘droga’, ‘medicament’, ‘verí’. De l’altra, el prefix para-, que pot significar ‘al costat de’, ‘més enllà’, ‘contra’, ‘no pròpiament’ (DIEC2). En el cas de parafarmàcia, el prefix prendria l’últim significat, ‘no pròpiament’, ja que mentre que a la farmàcia el farmacèutic ‘prepara i expèn els medicaments’ (DIEC2), en una parafarmàcia no se n’hi venen, sinó que està especialitzada en un altre tipus de productes: cosmètics, dietètics i d’higiene. Tant és així que podem trobar parafarmàcies dins de grans superfícies, i a vegades són les mateixes farmàcies les que incorporen una secció de parafarmàcia, complementant així la venda de fàrmacs amb recepta (químics) o productes al·lopàtics i homeopàtics (de procedència natural) de què s’encarreguen.

En els exemples següents recollits per l’Observatori al llarg dels anys s’observa que l’ús de parafarmàcia és constant i que el significat es manté:

Sense cap mena d’embuts, han engegat la guerra comercial contra la competència que els fan les parafarmàcies, un model d’establiment sorgit a l’empara de la futura liberalització de la venda de productes sanitaris. [Avui, 27/03/1995]

El gran grup de distribució nord-americà Wal-Mart estudia la compra de la cadena britànica de cosmètica i parafarmàcia Boots, per la qual estaria disposat a pagar 1,5 bilions de pessetes, segons una informació publicada al rotatiu The Independent. [Avui, 21/08/2000]

Els farmacèutics asseguren, a més, que la parafarmàcia és un percentatge molt petit de la facturació dels seus establiments. [Avui, 23/08/2011]

El sector de la farmàcia, però, té algunes limitacions, ja que la normativa actual —que està pendent d’estudi— prohibeix vendre medicaments per internet, amb la qual cosa només es poden comercialitzar productes de parafarmàcia (dietètica, nutrició, cosmètica, higiene corporal…). [Ara, 08/12/2013]

L’Observatori de Neologia ha recollit també quatre ocurrències de l’adjectiu parafarmacèutic -a; tot i que aquest neologisme és molt poc freqüent, la seva existència ens demostra la capacitat derivativa del mot parafarmàcia, i aquest fet corrobora la seva estabilitat lèxica en l’ús dels parlants:

Aquesta interessant iniciativa consisteix en cinc cursets d’informació elemental sobre medicaments i productes parafarmacèutics a l’abast de qualsevol interessat. [Nou Diari, 20/10/1993]

En català el prefix para– és bastant productiu. Normalment pren el sentit de ‘al costat de’ o ‘més enllà’, com en el cas de paraliteratura, paramilitar o paratext, però l’Observatori documenta altres neologismes en què para– pren el sentit de ‘no pròpiament’; en aquests casos el prefix sembla prendre una connotació negativa més clara: paraassociació, paraciència i paracientífic a, parapolicial, parareligiós osa, etc. Aquest no és el cas, però, de parafarmàcia, en què el prefix no posa en dubte la pertinença del terme a la categoria del substantiu al qual s’ajunta, sinó que només indica que estrictament no es tracta del mateix: no és una farmàcia.

En conclusió, parafarmàcia és un mot ben format amb un ús estès en la llengua catalana. A més, designa un tipus d’establiment o espai concret que els parlants ja reconeixen amb aquesta paraula perquè forma part de la seva realitat. Per tots aquests motius creiem que seria interessant que l’Institut d’Estudis Catalans valorés la possibilitat d’incorporar aquest neologisme al diccionari normatiu.

Alba Milà-Garcia
Observatori de Neologia

Share

Versionar: quan globalització i creativitat es fusionen

046-versionarEn plena era de la informació, la globalització ja és més que una realitat i, enmig d’aquesta amalgama de vincles entre persones d’arreu del planeta, no és estrany que tinguem curiositat per aprendre noves maneres de viure i d’entendre el món que ens envolta. Versionar és un neologisme que significa ‘reproduir amb alguna variació, generalment però no únicament, una obra artística’.

Versionar és un verb que sorgeix de la conversió sintàctica del substantiu versió. Aquest procediment de formació és propi del català i, de fet, és el que segueixen verbs com fusionar, salar, fumar o visionar, que vénen, respectivament, dels substantius fusió, sal, fum i visió. Una llengua tan pròxima com és el castellà, ja accepta versionar a l’avanç de la vint-i-tresena edició de la Real Academia Española, tot i que la definició que en dóna està restringida a l’àmbit musical i, com veurem a continuació, versionar va més enllà de les partitures.

Els contextos recollits a l’OBNEO des de principis dels noranta fins avui posen de manifest que versionar és un verb molt productiu en l’àmbit literari,en el cinematogràfic i, sobretot, en el musical. Tal com mostren els exemples segon i tercer, el verb es pot referir a la reedició d’una obra que implica un canvi d’idioma, però no necessàriament. Per tant, versionar pot funcionar com a sinònim de traduir, adaptar o variar i, fins i tot, pot aplegar la semàntica de més de dos verbs a la vegada, tal com mostra el primer exemple: Yimou no solament tradueix al xinès sinó que també adapta els continguts de l’obra originalment alemanya a la cultura que visionarà la pel·lícula.

«Yimou versiona els Coen. El cineasta presenta a Berlín una adaptació lliure de Sang fàcil, ambientada en un poble xinès remot.» [Avui, 17/02/2010]

«Dins el repertori, Quintana inclourà temes de la seva banda, però també versionarà al català temes de grans cantautors anglosaxons com ara Bob Dylan o Neil Young.» [La Vanguardia, 19/02/1999]

«Una altra cantant, Dolly Parton, que és l’autora de la cançó “I will always love you” que Houston va versionar i rellançar a la fama el 1992 amb la pel·lícula El guardaespatlles, també ha piulat a Twitter agraint a la cantant desapareguda la meravellosa versió que va fer de la seva cançó i demanant a la gent que no l’oblidin mai.» [Ara, 13/02/2012]

Més de la meitat dels contextos de versionar recollits a l’OBNEO s’han registrat al llarg dels darrers cinc anys i sembla que aquesta tendència es mantindrà o que, fins i tot, s’accentuarà. D’una banda, perquè versionar, com podem llegir en el darrer exemple, ja traspassa fronteres i s’utilitza en contextos desvinculats del món artístic on va néixer. I, de l’altra, perquè gegants com YouTube o Spotify són cada vegada més populars, no tant com a aparadors d’obres d’artistes famosos sinó com a indústries de la creativitat: a més de permetre la visualització de produccions de celebritats, donen cabuda a artistes emergents que, sovint, versionen cançons de grans estrelles.

És clar, doncs, que els parlants del català hem necessitat un mot —molt més econòmic que la paràfrasi fer una versió— per a designar una de les pràctiques que més evidencia la creixent voluntat de crear, apropar-nos i entendre’ns amb altres persones del món, i versionar s’ha construït seguint les regles de formació de mots pròpies del català. De la mateixa manera, el castellà ha confluït en la mateixa solució i ja la inclourà en la pròxima edició del diccionari acadèmic. Cal tenir en compte també que acceptar versionar en el diccionari redueix les possibilitats que es recorri a l’anglicisme cover com fan llengües veïnes com l’italià (fare una cover) i el portuguès (fazer cover).

De (re)creadors artístics a creadors lingüístics: sens dubte, versionar mereix la inclusió en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aina Pinyol
Observatori de Neologia

Share

Encara sobre la malaltia de l’Ebola

Quan parlem de l’Ebola (o l’ebola) pot ser que ens referim a la malaltia de l’Ebola (o febre hemorràgica de l’Ebola) o al virus que la produeix, és a dir, al virus de l’Ebola. Això queda molt ben explicat a l’apunt Sobre el virus de l’Ebola que el Termcat va publicar a «La consulta del mes». En aquest apunt s’aclareixen diverses qüestions gràfiques i de pronúncia que han estat objecte d’un intens debat1 des que aquesta malaltia és notícia: la pronunciació plana o esdrúixola del mot (amb les conseqüències sobre l’accentuació gràfica) i l’ús de majúscula o minúscula inicial en el mot Ebola.

L’apunt del Termcat deixa clars tres aspectes de la grafia i pronunciació d’aquest mot:

045-ebolaa) El mot Ebola s’ha de pronunciar pla, i, per tant, no s’accentua.

b) Ebola és un nom propi (el nom d’un riu de la República del Congo) i, per tant, s’ha d’escriure amb la incial en majúscula en les denominacions virus de l’Ebola i malaltia de l’Ebola o febre hemorràgica de l’Ebola; però en contextos divulgatius, si s’opta per la denominació escurçada ebola, és preferible escriure-la amb minúscula inicial, com si es tractés d’un nom comú.

c) Les vocals àtones, en els dialectes que fan reducció vocàlica, poden ser reduïdes o no.

Però per què s’ha produït tot aquest debat sobre aquesta denominació? El principal problema ha estat la pronunciació esdrúixola o plana. I això ha passat perquè aquest terme no ens ha arribat pas, com altres termes, a partir de l’anglès, sinó que ens ha entrat pel castellà, que ha optat per la pronunciació (i la grafia) esdrúixola. I per què? Doncs perquè s’ha pres com a punt de partida la grafia francesa. I això deu haver estat així perquè el francès és una de les llengües oficials de la República del Congo. Però, en francès, aquest accent sobre la e no indica pas la síl·laba tònica, sinó el timbre de la vocal, que s’ha de pronunciar com una e tancada. Per tant, podem dir que la pronunciació i la grafia castellanes estan induïdes per la grafia francesa. En francès, tanmateix, aquesta paraula és aguda, com pràcticament totes (escolteu-ne la pronunciació francesa).

També hi ha qui ha dit que la pronunciació esdrúixola podia provenir de l’anglès, que és una llengua que tendeix a desplaçar la síl·laba tònica cap endavant. Però no hi ha proves que això hagi estat així; tots els diccionaris d’anglès en recullen la pronunciació plana (escolteu-ne la pronunciació anglesa).

Per tant, sembla que no hi ha gaires raons per a defensar una pronunciació esdrúixola, i sí que n’hi ha per a defensar la pronunciació plana, ja que és la més acostada a la llengua original. El professor Randy Malamud (Universitat de l’Estat de Geòrgia), en el seu article «The problem with “Ebola”: the troubling, xenophobic language of disease», ens fa notar que moltes paraules de llengües africanes tenen una estructura de sandvitx, amb una síl·laba tònica al mig de dues síl·labes àtones, com passa amb Uganda, impala, banana, macaco, Mandela, Lumumba, Mobutu, etc. I aquest és el cas del topònim Ebola.

Sembla que no solament en català hi ha hagut aquest debat sobre l’accentuació del mot Ebola; també en portuguès hi ha un debat intern. Us recomano la lectura d’un article molt irònic del periodista i filòleg Josué Machado titulat «O Ebola e a diplomacia».

A la República del Congo, a part del francès, hi ha quatre llengües principals: lingala, kongo, swahili i tshiluba. Sembla que el topònim Ebola pertany a la llengua lingala, tal com es diu en l’article «How Ebola got its name». En aquesta llengua, Ebola vol dir riu negre.

Com a curiositat, heu de saber que el aquest virus, de fet, no va aparèixer al riu Ebola, ni a cap altre riu. És un cas semblant al del virus Sin Nombre que ja vam comentar en el Butlletí, núm. 33. Tal com explica uns dels metges que va batejar aquest virus, Peter Piot, el virus es va detectar per primer cop en un poble anomenat Yambuku, però es va voler evitar aquest nom per a no estigmatitzar el poble, i es va pensar que el nom d’un riu, que transcorre per molts llocs, seria menys comprometedor. Van pensar de posar-li el nom del riu Congo, però aquest nom ja era usat per a referir-se a una altra malaltia. Van consultar un mapa i van trobar un riu petit i proper a Yambuku, el riu Ebola, i van decidir posar-li aquest nom. Després, va resultar que el mapa que havien consultat no era gaire acurat i que el riu Ebola no passava gaire a prop de Yambuku, però ja era tard per a rectificar.

Finalment, cal tenir present que els noms del virus són aprovats pel Comitè Internacional de Taxonomia Vírica (ICTV). En el web de l’ICTV podeu consultar tota la taxonomia sobre els virus i podreu veure que el virus de l’Ebola pertany al gènere Ebolavirus, de la família Filoviridae, i que se’n coneixen cinc espècies diferents. Però tot això ho trobareu més clarament explicat a la fitxa corresponent del Cercaterm.

I ara que s’han dit tantes coses sobre aquest virus, esperem que no se n’hagi de parlar més.

1. Han publicat articles sobre la denominació d’aquesta malaltia: Albert Pla Nualart (des de l’Ara), Núria Poyuelo (des d’El Punt Avui), Rudolf Ortega (des d’El País), Griselda Oliver (des de Núvol).

Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB
Vocal del Butlletí de la SCATERM

Share

Anorèxic, un trastorn d’evolució lingüística

045-anorexic

 

 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, s’anomena anorèctica tot allò que és «relatiu o pertanyent a l’anorèxia», tota persona «afecta[da] d’anorèxia» (tant nom com adjectiu) i el «fàrmac que redueix o suprimeix la gana». La paraula anorèxia prové etimològicament del grec an-, que significa ‘sense’ o ‘no’, i –orexis, que significa ‘gana’, ‘apetit’, i, tot i que l’adjectiu considerat normatiu és anorèctica, és freqüent l’ús de la variant morfològica anorèxic, tal com es pot veure en els exemples següents:

«[…] les seves dues filles bessones, l’una treballadora i equilibrada, i l’altra, anorèxica, agressiva i, a més, a l’atur.» [Avui, 21/09/1994]

«D’una banda, a les passarel·les de tot el món, les nimfes anorèxiques anuncien la primavera del futur: no la d’aquest any, la de l’altre.» [El Periódico, 22/02/1998]

«La model […] es converteix en un monstre homicida en el primer senzill del grup, Kowalski. I mentrestant, una altra puntuava en el rànquing d’anorèxiques.» [La Vanguardia, 1/5/1997]

Aquest neologisme apareix documentat des de l’any 1994 de manera continuada fins ara. Això demostra que és una paraula amb un ús estabilitzat i que, encara que es limita a camps semàntics molt concrets (especialment, la moda i els trastorns psicològics), no només s’ha instaurat en la parla, sinó que també apareix cada vegada més en els mitjans de comunicació (premsa, televisió, etc.). En efecte, en el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la paraula anorèxic -a ja es considera d’ús general, és a dir, que la fan servir tant en espais de to formal (informatius, documentals, debats, etc.) com en espais de to informal.

La forma anorèxic -a s’ha format de manera regular sobre el substantiu anorèxia. Tanmateix, en cultismes d’origen grec com aquest o dislèxia o apoplexia, el grup –KS– esdevé –KT– en els derivats. Així, tenim adjectius com dislèctic -a, o apoplèctic -a. Ara bé, en català també tenim exemples de formacions regulars: anòxia, que significa ‘disminució o manca d’oxigen respirable en les cèl·lules o els teixits d’un organisme’ (DIEC2), té com a adjectiu anòxic -a , o el terme mèdic atàxia, que significa ‘irregularitat’ o ‘incapacitat de coordinar els moviments musculars voluntaris’ (DIEC2), té reconegudes en el diccionari tant la forma atàctic -a , com atàxic -a. Així mateix, de flexió obtenim tant flexiu com flectiu, tot i que de reflexió només hi ha reflexiu.

Un altre argument que juga a favor de l’expansió de l’ús d’aquesta forma és que altres llengües romàniques utilitzen sempre la variant derivada de –KS–: anorexique, en francès; anoréxico -a, en castellà; anoressico -a ; en italià; etc. A més, en anglès conviuen les dues formes (anorectic i anorexic).

Aquesta variant morfològica ha arrelat tant que, fins i tot, s’empra en un sentit metafòric com a sinònim de sec o mancat:

«Un any després que la revista Forbes deixés anorèxica la seva llista de milmilionaris, la bonança torna.» [El Periódico, 12/03/2010]

«Uteca, com és lògic, actua com a lobby d’influència en el seu afany d’aconseguir una deslegitimació de l’oferta pública d’acord amb una versió anorèxica del sector públic de la comunicació.» [El Periódico, 18/01/2011]

«La seva aposta per un Estat anorèxic va iniciar la primera onada de privatitzacions de sectors públics de l’economia (i els seus serveis), que, per art de l’atzar induït, passaven a mans d’amics, còmplices i altres fonts de finançament dels partits polítics i els seus dirigents.» [El Periódico, 23/05/2013]

Amb aquests arguments a la mà, es podria dir que l’absència lexicogràfica d’aquest mot és un símptoma d’un trastorn d’evolució lingüística?

Sònia Mestre Descarrega
Observatori de Neologia

Share

Atacs que ja no són per terra, mar ni aire

044-ciberatac

El neologisme ciberatac, corresponent al camp semàntic de la informàtica, el podríem definir com una «intrusió deliberada en un sistema informàtic». Aquest terme remet inequívocament a la vulnerabilitat a què està sotmesa actualment la població per l’ús de les noves tecnologies. De fet, el primer ús que n’hem documentat a l’Observatori de Neologia correspon a l’any 2001, per bé que observem que se n’ha estabilitzat l’ús sobretot a partir de l’any 2008, per a denominar una forma alternativa de lluitar contra les decisions polítiques o econòmiques d’un govern regional o nacional o, encara, d’una empresa, com podem comprovar a partir dels contextos següents:

«L’inici d’una nova guerra freda des de les xarxes ha pres forma de bits que es materialitzen en ciberatacs i fustigacions als serveis bàsics d’un país, en vigilància a través de xarxes espies que intercepten comunicacions sospitoses.» [El Periódico de Catalunya, 17/05/2001]

«Els comptes de Gmail de dissidents i periodistes xinesos han estat objecte d’un ciberatac, segons ha denunciat Google.» [Ara, 03/06/2011]

«No solament firma personalment les execucions extrajudicials amb avions no pilotats al Iemen o el Pakistan, sinó que des de la seva arribada al poder ha donat instruccions per incrementar els ciberatacs contra les instal·lacions atòmiques iranianes, segons el New York Times.» [El Periódico de Catalunya, 03/06/2012]

Des del punt de vista morfològic, ciberatac s’ha obtingut per composició culta. El primer element és una forma prefixada (ciber-) associada a la informàtica que ja trobem al GDLC, però no pas al DIEC2, mentre que el segon és una base nominal (atac). Per tant, ciberatac compleix adequadament les regles de formació de paraules de la llengua catalana i, a més, presenta la mateixa estructura que altres mots no neològics, com ara cibercafè (GDLC), ciberespai (DIEC2, GDLC) i cibernauta (GDLC), tots restringits a l’àmbit informàtic.

Tot i això, el prefix ciber- també és força productiu en la llengua general. S’adjunta sobretot a noms, com ho demostren altres exemples (ara extrets de l’Observatori de Neologia): cibercompra, cibercultura, ciberliteratura, cibermedi, ciberprotesta, ciberseguretat, cibersexe, cibertext. Menys sovint, ciber- es combina amb altres categories gramaticals: verbs (ciberlligar) i adjectius (cibereconòmic -a, ciberromàntic -a, cibervirtual).

Creiem que el DIEC2, com a diccionari normatiu general per al català, a poc a poc hauria d’anar incloent paraules formades amb ciber- que donin resposta a les necessitats denominatives que s’han plantejat recentment. En l’exemple concret que ens ocupa, algunes llengües del nostre entorn ja han fet aquest pas: el castellà, amb ciberataque (Clave), i l’anglès, amb cyberattack (ODE, Cambridge ) i cyber-attack (OED, a l’entrada cyber- ). I és que els atacs del segle XXI no només són per terra, mar i aire.

Òscar Pozuelo Ollé

Observatori de Neologia

Share

En directe? Per Internet? Streaming?

Volent reduir la presència d’anglicismes neològics en tota mena de textos, sovint sentim la necessitat —gairebé l’obligació— de disposar d’una forma alternativa en català, i encara millor si aquesta forma ha rebut alguna homologació normativa. L’aparició d’un mot nou en anglès crea en la nostra ment una unitat conceptual nova, i voldríem que a un neologisme anglès li correspongués sempre un neologisme català. El fet és que de vegades l’existència del neologisme anglès ens fa perdre de vista que potser allò que es vol dir es podria expressar amb els mots i les expressions de què ja disposem.

Tot això ve a tomb de l’anglicisme streaming, que en informàtica designa la tècnica que permet reproduir un fitxer en un ordinador sense haver-se d’esperar a la baixada completa de les dades que componen aquest fitxer.

044-streamingEl mot anglès deriva del substantiu stream, que trobem definit a The Free Dictionay com a «a flow of water in a channel or bed, as a brook, rivulet, or small river» i com a «a steady current in such a flow of water». D’aquí, el sentit s’amplia cap a «a steady current of a fluid» i «a steady flow or succession»; com a verb, to stream pot significar «to extend, wave, or float outward». Hi ha sempre implícit el sentit d’una emissió constant d’alguna matèria que pugui formar un corrent o un fluid. D’aquí es passa fàcilment a la metàfora informàtica, en la qual la informació (les dades) constitueix aquesta matèria que flueix continuadament: entre les definicions informàtiques de to stream hi ha «to transmit (data) in real time, especially over the Internet» i, ja per al substantiu streaming, «a technology for transferring data so that it can be received and processed in a steady stream», «relating to information that is transmitted in real time over the Internet, instead of being sent first as a file and then opened after it has been downloaded».

Aquesta última definició marca la diferència important que hi ha entre l’streaming i la baixada de fitxers: en el primer cas, el corrent de dades és constant, no cal esperar que tota la informació estigui descarregada a l’ordinador per a obrir el document i consultar-lo (la informació s’emmagatzema provisionalment en una memòria intermèdia); en la baixada de fitxers sí que cal esperar que tota la informació hagi estat transmesa al disc dur per a poder-la obrir i consultar. En la modalitat de streaming, doncs, la idea de continuïtat, de corrent constant, és decisiva. Per això la definició del Termcat diu: «Tècnica que permet de reproduir fitxers audiovisuals procedents d’una xarxa telemàtica, generalment Internet, sense haver d’esperar que s’hagi acabat la transferència de totes les dades.»

Cal parar atenció al fet que aquesta modalitat de comunicació en realitat inclou dues possibilitats:

  • Que el document retransmès (la cançó, la conferència, l’actuació…) es vagi esdevenint en el món real alhora que es retransmet. Per exemple: una videoconferència que té lloc en una sala i és retransmesa per Internet de manera síncrona. En aquest cas, són «en temps real» tant l’esdeveniment com la transferència de dades del servidor emissor a l’ordinador receptor. Més precisament, s’anomena live streaming .
  • Que allò transmès s’hagi esdevingut en un temps passat i consti enregistrat en els servidors de l’entitat que en facilita la reproducció. L’usuari el podrà veure o escoltar des del seu ordinador, asíncronament, sense haver-se de baixar tot el fitxer abans de poder-lo començar a veure o escoltar. En aquest cas, la transferència de dades és «en temps real»; però no l’esdeveniment, que ja s’ha produït anteriorment.

Aquesta doble possibilitat recorda enormement el que des de fa dècades es feia per televisió convencional o per ràdio: retransmetre en directe o oferir en diferit. I és per aquí on podem començar a sospitar que les expressions que valien per a la ràdio i la televisió també poden servir per a Internet.

El Termcat ha normalitzat el terme reproducció en temps real com a forma catalana que tradueix l’anglicisme streaming. Aquesta denominació sembla adequada, però pot ser confusa, ja que pot induir a pensar que «en temps real» significa que hi ha sincronia entre la realització de l’acte i la retransmissió (cas a), quan pot ser que la cançó o el vídeo ja estiguin enregistrats (cas b).

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar realment quina és la necessitat pràctica de tenir tant aquest anglicisme com una denominació substitutòria en català. Si el que es vol és fer referència al sistema tècnic de transmissió contínua de dades sense descàrrega al disc dur (per contraposició a la baixada de fitxers), llavors reproducció en temps real és una forma necessària (tot i que també es podia haver optat per altres denominacions, com ara flux de dades, flux continu, flux d’àudio/vídeo, transmissió contínua/en continu…).

Però en bona part de les aparicions de l’anglicisme streaming no hi ha una referència necessària al mètode tècnic de transmissió, i podríem fer-hi referència amb els mateixos mots utilitzats per a la televisió i la ràdio. Disposem d’aquestes paraules:

  • Per a designar l’acció, els verbs i substantius derivats següents: retransmetre, retransmissió; emetre, emissió; difondre, difusió.
  • Per a distingir l’emissió síncrona de l’asíncrona: en directe, en viu, d’una banda; en diferit (de l’altra).
  • Per a precisar el mitjà de comunicació: per Internet, pel web, (en) vídeo, (d’)àudio.

No sempre necessitarem expressar tots tres elements: sovint el context ja deixa clar quin és el mitjà, o no cal precisar que és en diferit.

Vegem uns quants exemples possibles d’aplicació del que expliquem, sense haver de recórrer ni a l’anglicisme ni a reproducció en temps real. Els fragments donats entre claudàtors serien suprimibles si jutgem que el context és suficient per a una comprensió adequada:

  • La conferència serà retransmesa per streaming pel nostre web > La conferència serà retransmesa [en directe] pel nostre web.
  • La universitat retransmet actes i jornades en streaming > La universitat retransmet actes i jornades [en directe] [per internet].
  • El sistema permet realitzar l’streaming de l’acte de manera senzilla i autònoma > El sistema permet difondre l’acte en directe de manera senzilla i autònoma.
  • Oferim streaming de vídeo i àudio > Retransmetem vídeo i àudio en viu.
  • La retransmissió per streaming es pot veure en un o diversos llocs alhora > La retransmissió per internet es pot veure en un o diversos llocs alhora.
  • Roda de premsa en streaming > Roda de premsa en directe [per internet].
  • Streaming en directe de la diada castellera > Emissió en directe de la diada castellera.
  • Serveis de vídeo streaming en directe > Serveis de vídeo en directe.

En pestanyes i botons de pàgines web, es pot dir En directe, TV, Retransmissions, Canal de vídeo, Canal de televisió, Àudios, Conferències

Creiem, en definitiva, que ja disposem de conceptes i de mots suficients per a expressar les modalitats i les situacions que comprèn l’streaming.

Xavier Marzal
Servei Lingüístic
Universitat Oberta de Catalunya

Share

Realitat fingida, creació ficcionada

En temps de crisi com l’actual, el cinema veu reduïts —si us plau per força— els seus pressupostos i els més pessimistes apunten també que hi ha una crisi d’inspiració creativa i que els guions se’n ressenten: en lloc d’històries originals, es recreen fets històrics, més o menys llunyans. En aquest context, trobem un verb nou en català: el verb ficcionar.

043-ficcionarEl verb ficcionar és un verb format per conversió sintàctica a partir del substantiu ficció, que, al seu torn, és la nominalització del verb fingir. En aquest sentit, ficcionar és, doncs, un verb dels que alguns autors anomenen «redundants», per tal com creen una parella sinònima quant al significat amb verbs ja existents, com ocorre amb decepcionar al costat de decebre, tensionar al costat de tensar, provisionar al costat de proveir, reflexar al costat de reflectir, etc. Els parlants creen aquests verbs morfològicament regulars per la pèrdua de motivació derivativa (sincrònica) entre el verb i el substantiu, però, certament, no són verbs que cobreixin cap buit denominatiu en català.

Ara bé, en alguns casos, es produeix una especialització del significat del verb redundant que el legitima i, en alguns casos, han estat ja incorporats en diccionaris generals: fusionar, creat sobre el substantiu fusió apareix en el DIEC2 com ‘fer la fusió (de partits, d’interessos, etc., abans distints, en pugna)’, diferent ja de fondre ‘fer que (un sòlid) passi a l’estat líquid per l’acció de la calor’; visionar, format sobre visió, presenta la definició ‘veure (una projecció cinematogràfica o televisiva) amb finalitats professionals’, diferent de veure ‘percebre la imatge (d’un objecte) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest formen al fons de l’ull sobre la retina’. De la mateixa manera, el Termcat inclou ja compostar, format sobre el substantiu compost (del verb compondre) amb el significat adscrit a l’àmbit de gestió ambiental ‘tractar la terra amb compost’.

L’Observatori de Neologia va recollir el verb ficcionar per primer cop l’any 2002 i des de 2008 ha consolidat la seva presència de manera ininterrompuda. Vegem-ne uns quants exemples:

«El monestir proscrit és el llibre que l’escriptora Maria Carme Roca (1955) ha dedicat a ficcionar un episodi real de la història del monestir de Sant Joan, quan el papa Benet VIII va expulsar-ne les monges benedictines acusant-les de comportaments inapropiats.» [El Ripollès, 21/02/2008]

«Per què tenim tanta por de ficcionar certes figures de la nostra història?» [Avui, 01/10/2009]

«El llibre conté «massa material humà per encabir a la història», i això la va portar a ficcionar -ho, utilitzant imatges d’arxiu de múltiples orígens (les imatges de la família són escasses).» [Avui, 27/03/2011]

«[Màrius] Serra agraeix que no quedi cap descendent de la família, la qual cosa li ha deixat les mans lliures per poder ficcionar com li ha plagut la seva història.» [Avui , 15/12/2012]

És clar, doncs, que el verb ficcionar, amb el significat ‘crear una història de ficció a partir de fets reals’ no té les connotacions negatives que s’atorguen, en general, al verb fingir, i també és més concreta que la tercera accepció que recull el DIEC2 de fingir ‘donar existència mental (a una cosa no real)’. És, a més, un significat especialitzat, anàleg al que ja s’ha sancionat en el mateix àmbit a visionar. Potser caldria, doncs, començar a plantejar-ne la inclusió en el diccionari.

Elisenda Bernal
Observatori de Neologia

Share

La terminologia i l’anglès

Sovint la denominació i el seu concepte adquireixen un vincle mental que és difícil de dissociar. Per això, el primer nom que rep un nou concepte és important i, si la traducció en altres llengües comporta canvis formals importants, els especialistes es mostren proclius a usar el manlleu, més que no pas a trobar una forma equivalent en la llengua pròpia.

El fet que l’anglès hagi esdevingut la llengua comuna de comunicació científica internacional contribueix enormement a fer que la major part dels «batejos» siguin en anglès. N’és un cas recent el del terme flash heat, creat per un grup de recerca compost per investigadors catalans de la UB i de la UPC. El terme ha estat concebut en anglès, de tal manera que els mateixos autors, consultats sobre l’equivalent català, admeten que no havien previst encara una denominació catalana, però proposen el terme català flaix de calor.

La preeminència de l’anglès pot arribar a esborrar el rastre d’una forma originària en una altra llengua. És el cas de soft matter, terme que fa referència als sistemes físics fàcilment deformables per tensions o fluctuacions tèrmiques. No tots els especialistes catalans coneixen i usen la forma adaptada matèria tova, recollida a la Gran Enciclopèdia Catalana. I potser pocs saben que la denominació anglesa soft matter, tan universalment usada, és una traduccció del francès matière molle, terme encunyat per la física Madeleine Veyssié durant els anys setanta quan treballava al Laboratori de Física de Sòlids d’Orsay.

Són només dos exemples que ens hem trobat sobre la taula recentment que mostren que els termes científics es creen o es difonen en anglès des de qualsevol punt del món i que, fins i tot quan no s’han creat en anglès, la forma original és sovint ignorada o oblidada.

043-llullL’avantatge de disposar d’una llengua comuna de comunicació científica és obvi; per això, en cada període històric, ha desenvolupat aquest rol una llengua o altra (com ara el grec, el llatí o l’àrab). Però cal anar alerta a no menystenir els efectes que a la llarga pot tenir no fer ciència en la llengua pròpia. Posar al dia una llengua que no ha desenvolupat un llenguatge d’especialitat ric és molt més costós que fer una posada al dia permanent. En aquest punt, el paper dels especialistes és cabdal, ja que són els veritables usuaris i transmissors dels termes del seu camp. Si hi ha la voluntat de fer ciència en la llengua pròpia no queda altre remei que fer, cadascú des de la seva parcel·la, la tasca de Ramon Llull, que hagué de posar al dia la terminologia catalana del seu temps, quan el coneixement especialitzat es transmetia en llatí o en àrab.

Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB

Share
Segueix-nos

Notícies