Societat Catalana d'Economia

El dilluns 6 de febrer, a les 19 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines, de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, carrer del Carme, número 47, a Barcelona) —Casa de Convalescència—,va tenir lloc una conferència a càrrec del professor Jacint Ros i Hombravella sobre la personalitat i les aportacions del també professor Fabià Estapé i Rodríguez. Aquesta conferència s’inscriu dins el cicle sobre les aportacions dels economistes catalans que organitza la nostra Societat. Considerant que es tracta d’un eminent ponent que, a més, va tractar molt directament el professor Estapé.

 

“Fabià Estapé «anava de pressa», tan que «no es pot perfilar la seva figura sense tenir en compte la seva agilitat mental, de paraula i la seva enorme capacitat de treball». Així començava a esbossar Jacint Ros la figura de Fabià Estapé, «el gran economista català del segle XX, el més fructífer i complet». Ros, convidat per la Societat Catalana d’Economia a impartir aquesta conferència que es va celebrar el dilluns 6 de febrer, va ser professor de política econòmica amb Fabià Estapé a la Universitat de Barcelona (UB), catedràtic d’economia política a la Universitat de València i a la UB, i síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi i és autor, entre d’altres, del llibre Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (2009). Ros va continuar fent un repàs per la vida acadèmica de Fabià Estapé, professor i catedràtic en diverses universitats, entre elles la UB, de la qual va ser rector en dues ocasions. «Pragmàtic i realista, l’única faceta romàntica que li vaig saber veure era la seva visió de la universitat, que posava per damunt de tot», va explicar el conferenciant. Pel que fa a l’aportació científica de qui va ser comissari adjunt del Plan de desarrollo de 1961, que va provocar el boom econòmic i va treure Espanya de l’autarquia, en podem fer «poca broma», va advertir Ros, conscient que per al gran públic la personalitat i anecdotari d’Estapé poden eclipsar la importància de la seva faceta científica. Estapé és autor d’un gran nombre d’obres importants que publicava «a glopades», quan es deslliurava d’altres responsabilitats que ocupaven el seu temps. Molt popular als mitjans de comunicació i articulista del diari La Vanguardia, «tenia tendència a provocar i li encantava», perquè, segons Ros, «sempre sortia victoriós davant del provocat». Segons va explicar el ponent, Estapé va deixar d’escriure a La Vanguardia després de cinquanta anys de col·laboracions, a causa de les pressions de José María Aznar López ―sempre afegia el segon cognom de l’expresident en els seus articles―, que es va queixar de les seves contínues crítiques i mofes. Als seus amics els demanava capacitat intel·lectual, que fossin mentalment ràpids i «que li entenguessin els sarcasmes a la primera, perquè era un home que no estava per pauses i esperes». Potser perquè tenia quatre filles, Estapé «va conrear, sortosament, un cert feminisme que es va traduir en una fornada de professores titulars al departament, com Rosa Nonell, Carme Massana, Teresa Virgili i moltes altres». Pel que fa a la seva ideologia, era en certa manera socialdemòcrata, o, com va precisar Ros, un «socialero», sempre crític amb el Partit Popular i, en els últims anys de la seva vida, amb les polítiques d’austeritat imposades per Angela Merkel a la Unió Europea, que per a Estapé comportaven clarament «un fre al creixement». En definitiva, per a Jacint Ros, Fabià Estapé era un economista diferent, «la diferenciació del producte personificada». «No hem d’oblidar que era de l’Empordà i que part de la seva vida va viure sota els efectes de la tramuntana». Fill del cap d’estació de Portbou, on va néixer, «de gran li feia molta por anar en tren», va afegir.”

 

 

El dilluns 16 de gener, a partir de les 19 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, carrer del Carme, número 47, a Barcelona) —Casa de Convalescència—, tindrà lloc una conferència a càrrec dels professors Xavier Freixas i Josep Peydró, de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquesta conferència, organitzada pel Grup de Treball d’Economia Financera d’aquesta Societat, du per títol «Està el sistema financer europeu encara en risc?», i en ella els esmentats professors ho analitzaran amb nosaltres, a partir del seu recent llibre Risc sistèmic, crisi i regulació macroprudencial.

Considerant que es tracta d’uns eminents ponents i que el tema és d’una actualitat i importància rellevants, esperem la màxima assistència i participació dels nostres socis i sòcies en aquest nou acte del curs acadèmic 2016-2017.

Acta del Jurat del Premi Societat Catalana d’ Economia

El Jurat del  X Premi, constituït per Eduard Arruga i Valeri (President), Enric Fernández i Martínez, Jordi Galí i Garreta, Guillem López Casasnovas, Àngel Pes i Guixà, Joan Tugores i  Ques, i Antoni Montserrat i Solé (actuant com a Secretari), reunit a Barcelona el 13 de desembre de 2016 ha decidit atorgar-lo a l’ obra

«Sustainability for a warming planet»,d’ Humbert Llavador, John E. Roemer i Joaquim Silvestre, publicat per Harvard University Press.

L’obra premiada conté importants aportacions científiques i metodològiques en l’ anàlisi de la sostenibilitat a llarg terme i tracta d’un tema central en les preocupacions dels economistes i ecòlegs. És una obra rigorosa i documentada.

Antoni Montserrat Solé, Secretari del Jurat

Eduard Arruga i Valeri, President de la Societat Catalana d’Economia

Barcelona, 14 de desembre de 2016

X Premi Societat Catalana d'Economia
Per a combatre el canvi climàtic i perquè els nivells de benestar de la població mundial siguin sostenibles a llarg termini, cal limitar el creixement econòmic dels països desenvolupats a l’1% anual i permetre als països menys afavorits créixer, inicialment, a una taxa mes ràpida a fi d’equiparar-se amb els desenvolupats en tres generacions. Seguint els principis ètics de la sostenibilitat i l’igualitarisme, i amb una perspectiva inter- i intrageneracional, els autors Humbert Llavador, professor d’economia a la Universitat Pompeu Fabra; John E. Roemer, professor de ciència política i economia a la Universitat de Yale, i Joaquim Silvestre, professor d’Economia a la Universitat de Califòrnia, analitzen també com s’haurien d’assignar les emissions entre les diverses regions del món per a convergir en una trajectòria de creixement sostenible i no sobrepassar els 2 ºC d’escalfament global establerts pels Acords de París.