Treballs de Recerca 2017

III Concurs Fotogràfic 2016

XXXII Trobades 2016

Diccionari de física

Ofertes de Treball i Recerca

Última Oferta 16/03/2017

Any Internacional de la Llum

Samarreta SCF
Activitats en curs

Història

Història resumida de la Societat Catalana de Física, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)

Com a societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Catalana de Física té una història aparentment més curta, si bé el seu origen és remunta a l’11 de gener de 1932, quan es constituí la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM), filial de l’Institut, en la qual les branques de la ciència que es mencionen al títol constituïen seccions. La SCCFQM durà cinquanta-quatre anys, la gran majoria d’ells en l’ambient advers del règim franquista i amb variacions en el nombre de seccions, fins que el 7 d’octubre del 1986, l’IEC aprovà, provisionalment, els estatuts que cada Secció havia redactat per a constituir-se en Societat filial. És per això que les actuals Societat Catalana de Física, Societat Catalana de Química, Societat Catalana de Matemàtiques i Societat Catalana de Tecnologia tenen una història comuna de més de mig segle, que sumada als anys d’existència com a societat independent, representa una continuïtat molt respectable tractant-se de societats científiques d’un país que, com el nostre, encara hi pesen més els anys adversos que els propicis.

Una ressenya més detallada de la història de la SCCFQM la trobareu a les publicacions: Directori de les societats filials, editat per l’IEC i en La Societat Catalana de Física: apunts per a una història, a càrrec d’Edicions de la Revista de Física, en homenatge a Jordi Porta, al complir-se els deu anys de la seva mort. És per aquest motiu que només passarem pels fets puntuals més importants, que sempre podreu concatenar consultant les mencionades publicacions.

No podem deixar de valorar el fet que els engloba a tots: el de pertànyer a l’Institut d’Estudis Catalans. I això ha estat així perquè la SCCFQM va ser una iniciativa d’Eduard Fontserè i Riba, membre de l’Institut, catedràtic de la Universitat de Barcelona i fundador del Servei Meteorològic de Catalunya; de Josep Estalella i Graells, director dels ensenyaments de física i química a l’Instituto Escuela de Madrid i després director de l’Institut Escola de la Generalitat; i de Ramon Peypoch, fundador i director de la revista Ciència, revista catalana de ciència i tecnologia (1926-1933), primera revista científica d’alta divulgació en català.

Durant la Guerra Civil l’activitat de la Societat quedà reduïda, però acabà totalment anul·lada del 1939 al 1959. La Societat tornà a l’activitat, evidentment clandestina donats els condicionaments del franquisme, després de la reunió del 9 de maig de 1959. La convocaren Enric Casassas i Simó i Heribert Barrera i Costa, i hi assistiren Ramon Aramon i Serra, secretari general de l’IEC, i Antoni Esteve i Subirana, membre de la Secció de Ciències, així com una vintena de persones de diferents àmbits. S’acordà reprendre les activitats pròpies de la Societat, assumint les limitacions que ens imposaven la manca de local i la clandestinitat, subratllant que l’esforç més important s’hauria d’aplicar a fomentar l’ús del català com a eina d’expressió científica, donat el retrocés ja produït i, malauradament continuat, en una universitat obligatòriament castellanitzada. Eduard Fontserè, que aleshores ja tenia 89 anys, fou nomenat president honorari, i es nomenà Antoni Esteve i Subirana com a nou president. És d’aquesta època la creació dels Premis per a Estudiants, que encara subsisteixen, i al qual els físics donàrem el nom de Jordi Porta per perpetuar-ne la memòria després de la seva sobtada mort el 1990. També es començà l’elaboració d’un diccionari científic i tècnic, que no arribà a ésser publicat, perquè el treball realitzat s’incorporà a la Gran enciclopèdia catalana.

Donades les circumstàncies adverses i el grup reduït de científics i tècnics que constituïen la SCCFQM, les activitats seguiren a un ritme més aviat lent, amb renovacions de juntes presidides per Josep Teixidor i Batlle del 1968 al 1973 i Enric Casassas i Simó del 1973 al 1976. A la tardor del 1975 començà a manifestar-se el convenciment de la fi del franquisme i de la possible legalització i consideració de l’Institut d’Estudis Catalans com a màxima entitat científica del país. En una reunió de la Junta de Govern al domicili del president, hi foren invitats els físics Josep Rivera, Francesc Solé i Josep M. Tura, que exposaren el desig d’un col·lectiu important de físics joves d’incorporar-se a la Societat si milloraven les condicions d’iniciativa i d’independència de les seccions. La proposta fou molt ben rebuda per la Junta i, molt particularment, pel director de la Secció de Física, Lluís Mas i Franch, i allí mateix foren fixades les bases de l’autonomia de les seccions, que s’aprovaren en assemblea ordinària el 5 de maig del 1976, en la qual s’elegí junta nova amb Heribert Barrera de president de la Societat i amb Jordi Porta i Jué de president de la Secció de Física.

A partir d’aquesta data es pot dir que comença la tercera etapa de la SCCFQM i el camí vers la conversió de les seccions en societats filials, si bé es necessitaren deu anys per arribar-hi, en el curs dels quals l’IEC va haver de recuperar la seva seu a les dependències de la Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu, gestionar les seves fonts de sosteniment econòmic, trobar el seu lloc dins de la nova estructura generada per la recuperació de la Generalitat i el nou Estatut d’autonomia, adaptar-se a les noves tecnologies del saber i de la gestió, etc. Paral·lelament, la SCCFQM i les seves seccions van haver de demostrar les seves capacitats d’activitat i d’organització científica, d’incrementar el nombre de socis, de portar a terme la publicació del Butlletí de la Societat, d’incidir en el plantejament de la política científica i de recerca de la Generalitat a la universitat, al suport científic i tècnic de la indústria, etc. En tots aquests reptes la Secció de Física presidida per Jordi Porta i Jué hi va ser present de manera activa.

Només com a mostra, ja que la descripció detallada d’aquestes activitats es donen a la publicació: La Societat Catalana de Física: apunts per a una història ja mencionada, esmentarem:

Realització el 23 i 24 de febrer de 1977 del I Col·loqui Internacional d’Energia Solar, a l’auditori de la Biblioteca de Catalunya. Actes publicades per l’IEC.

Participació a la Comissió gestora de la recerca a Catalunya, creada el 1976 pel rector de la Universitat Politècnica, el físic Julià Fernàndez i Ferrer. Objectiu: creació d’un Institut de Física Aplicada del CSIC a Barcelona.

Proposta a la Generalitat per crear un laboratori d’electrònica a l’antic Laboratori General d’Assaigs.

Recuperació del fons bibliogràfic d’Esteve Terrades (1883 – 1959), que els seus descendents cediren a l’IEC.

Jornades d’homenatge a Einstein, en motiu del centenari de la seva naixença, organitzades conjuntament amb els matemàtics i realitzades els dies 3, 5 i 7 de desembre de 1979. Publicades al volum LXI dels «Arxius de la Secció de Ciències» de l’IEC.

Obertura del Curs 1978 – 1979 amb la Conferència de Joan Guitart, secretari tècnic de la Conselleria d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat sobre: Política científica: plantejaments previs.

Seminaris de Física:

La radiació del sincrotró, per Jaume Aranda i Oliveres (1979)

Inici de la publicació de Treballs de Física, precursora de l’actual Revista de Física.

Organització de la V Reunió Espanyola del Buit i les seves aplicacions (Barcelona, 1979)

Col·laboració en els actes del Cinquantenari de la SCCFQM (1932 – 1982), la responsabilitat dels quals coincidiren amb la presidència a la Societat del físic Josep M. Tura.

Des de 1982 fins el 1996, Trobades sobre recerca experimental fonamental en física i química, organitzades conjuntament amb la Secció de Química i realitzades dins de l’àmbit de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, que trobareu publicades ja sigui formant-ne part o en publicació monogràfica en els volums del Butlletí compresos entre el volum II i el volum XVII.

Creació, amb el suport de l’IEC, de grups de treball sobre: Energia Solar Fotovoltaica; Contaminació Atmosfèrica per partícules en suspensió; Radiologia Ambiental i Radiometria; Geofísica; Càlculs Antropogenètics i de Microanàlisi per Microscòpia electrònica; Astrofísica; Física Matemàtica; Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontserè; Història de la Ciència i de la Física; Física de les Radiacions; Energies renovables.

Organització continuada des de 1984, amb la Secció de Ciència i Tècnica de l’Institut Menorquí d’Estudis de les Trobades Científiques de la Mediterrània.

Cap a 1983, acabats els actes de la commemoració del Cinquantenari, les quatre Seccions de la Societat van entrar clarament en el procés de reivindicar la seva transformació en societat filial, procés que encara hauria de ser llarg. Hi havien raons que semblaven desaconsellar la transformació, entre les quals es considerava el desigual volum de socis d’una secció respecte a les altres, si bé l’obstacle més important era l’oposició del Secretari general de l’IEC Ramon Aramon i Serra, la persona que a partir de 1942 havia acceptat el repte de resistir les adverses condicions de vigilància i repressió que el franquisme imposava sobre la institució. Nosaltres pensem que Aramon no tenia clar, perquè encara ningú no s’havia atrevit a clarificar-lo, el paper que l’IEC havia de tenir en el camp de la ciència i la recerca en la nova autonomia catalana, malgrat la competència plena en recerca que l’Estatut li confereix.

El 8 de juliol del 1985 l’assemblea general de socis de la SCCFQM elegia president al químic Joaquim Sales i Cabré i la nova Junta de Govern decidia que l’acte d’inauguració del curs fos a càrrec d’una personalitat del Govern central, precisament el Secretari d’estat d’universitats, Pérez Rubalcaba, per parlar-nos de la nova Llei de la ciència, que aleshores s’estava discutint.

L’any 1985, el Consell Superior d’Investigacions Científiques decidia d’instal·lar el Centre Nacional de Microelectrònica al Campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma, i l’any següent creava l’Institut de Ciència de Materials. Evidentment, aquests nous laboratoris compensaven la mancança contra la qual els físics havien lluitat des del 1976. Quedava clar, però, que la competència plena en recerca, que l’Estatut confereix a la Generalitat, no comportaria traspassos de centres d’investigació. D’altra banda, quedava a mans del Govern de Catalunya el Laboratori General d’Assaig i Investigacions, els nous edificis del qual es començaren a edificar l’estiu del 1986 en el mateix Campus de Bellaterra.

Potser aquestes realitzacions clarificaven la funció que, potser amb més il•lusió que realisme, havíem imaginat que realitzaríem amb la participació de l’IEC. El fet és que, abans de l’estiu del 1986, la Secció de Ciències de l’IEC, presidida aleshores per Enric Casassas i Simó, que també ocupava la presidència de l’Institut, aprovava provisionalment els quatre estatuts i les respectives juntes de les seccions obrien un procés gestor orientat a formar les noves societats.

El curs 1986 – 1987 fou el primer de la Societat Catalana de Física, funcionant amb uns Estatuts provisionals que es van haver d’ajustar als nous Estatuts de l’IEC de 1989 i als articles 58 a 65 del seu Reglament de règim interior. L’Assemblea General de la Societat els aprovava el 15 de gener del 1991 i el Ple de l’Institut els ratificava el 5 d’abril. Aquesta és, doncs, la data de l’establiment definitiu de la Societat Catalana de Física com a filial de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.

Una vegada adquirida la personalitat individualitzada, la nova Societat Catalana de Física no va haver de pensar gaire en quins havien de ser els seus objectius, atès que la reflexió s’havia portat a terme durant el període 1976-1986, principalment sota la influència creadora de Jordi Porta. Un d’aquests objectius va ser el de crear la Revista de Física, tasca per a la qual s’incorporà a la Junta en Jaume Aranda. Tanmateix, els cursos 1989 – 1990 i 1990 – 1991, que són els de gestació de la revista, varen estar marcats per l’adversitat, a causa primer per la mort de Jordi Porta, i un any i mig després, per la de Jaume Aranda, que no arribà a veure totalment publicat el primer número.

Els eixos principals d’actuació del primer període d’existència podem dir que han estat i continuen essent els següents:

• Promoció de la física i el seu ensenyament
Aquesta tasca es porta a terme des del curs 1992 – 1993, desenvolupant cada any un cicle de conferències que sota el títol de Física oberta es realitzen durant el segon trimestre de cada curs, principalment, a la Facultat de física de la UB. En relació a l’ensenyament, cada vegada és més tema de debat l’ensenyament de la física en l’etapa de secundària, tant en l’aspecte de com s’ensenya com en el de qui l’ensenya. Vinculat amb això, la Societat ha incidit plenament en l’organització de l’Olimpíada de Física per a l’organització de la fase catalana.

• Potenciar una perspectiva catalana de la física
La física com a ciència és un patrimoni de la humanitat, que està per sobre de la diversitat cultural, però no al marge o en contra d’ella. Des del punt de vista dels Països Catalans, la Societat ha d’ajudar a consolidar una perspectiva pròpia que aglutini a tots els físics que hi desenvolupen la seva tasca. En l’expressió pública de la Societat, és a dir, en les conferències, les taules rodones i les publicacions, hem d’expandir la nostra presència, fins ara massa localitzada a Catalunya i particularment a Barcelona.

• Crear un vehicle útil per als físics catalans
La Societat és una associació a la vegada científica i professional que cal orientar decididament al servei dels interessos professionals del seus associats. En aquest sentit la Societat ha creat fòrums de debat i de treball científic i fins i tot, tal com s’ha indicat al mencionar els grups de treball, ha aconseguit fer arribar ajuts complementaris als grups de recerca, en un afany de compensar les mancances que històricament s’han donat. Una de les aspiracions de la Societat és establir una vinculació formal amb organismes europeus o internacionals, cosa que ha de superar l’obstacle de l’estructuració estatalista que sol caracteritzar-los.