XV PREMI ANTONI QUINTANA I MARÍ

XV PREMI ANTONI QUINTANA I MARÍ

per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat

Bases 2016

La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), amb la intenció de despertar l’interès per l’estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants de batxillerat, convoca el quinzè Premi Antoni Quintana i Marí [+]

 

Compartir

És innocent prémer un botó en un Museu de la Ciència?

Crònica breu de la conferència de Jaume Sastre al cicle “Objectes Perduts” dels col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Barcelona, IEC, 15 de gener 2016). Alfons Zarzoso

A tall d’introducció, Jaume Sastre traça un context històric per tal d’entendre com hem passat dels museus de patrimoni –de peces, de vitrines, de rutes marcades- als “science centres”. Es tracta d’un breu pas per diferents règims d’exhibició. Així, de l’educació de la mirada i l’art de la conversa dels gabinets de meravelles –recordeu que encara podeu visitar l’esplèndida exposició Salvadoriana a la muntanya de Montjuïc, a l’Institut Botànic- s’arribà a l’educació de la conducta i del cos en el context de creació de l’Estat liberal i burgès que entenia el museu com a lloc disciplinador; i, d’aquí, al desenvolupament d’un nou règim tàctil, on el fet de tocar i manipular esdevé central.

La història passa per damunt del mite fundacional de l’Exploratorium per tal de situar-lo en un context històric adient i per tal d’entendre’l com a part d’un procés que es consolida en el món occidental en el darrer terç del segle XX. Sastre fixa la mirada en el cas nord-americà, sense oblidar el pes i projecció de les exposicions “manipulables” del Deutsches Museum en començar el segle XX.

L’anàlisi de les exposicions i de les diferents ubicacions del New York Museum of Science and Technology permet Sastre fixar una primera etapa caracteritzada per una política de museïtzació basada en l’aprenentatge tècnic. El museu s’entén com a mitjà moralitzador, de suport a la formació professional dels treballadors. Les imatges del públic ideal es transformen poc després: els homes deixen pas als nois i també a les noies. La crisi econòmica té unes conseqüències. L’exposició universal de Chicago (1933) esdevé un aparador per a les grans empreses nord-americanes: l’articulació d’una nova legitimitat tècnica on la ciència s’assimila amb la idea de progrés i on l’empresa i la màquina no són enemigues de les mans de l’home. És un model d’exposició projectat als museus de ciència d’aquest país, liderat per nous professionals: dissenyadors, publicistes i psicòlegs conductistes. El toca-toca s’imposa amb un nou lema: “push buttons to operate exhibits”. És la fi de les exposicions de peces, també dels inventors i dels treballadors i el discurs mitjà que es construeix s’adreça a la capacitat mental d’una persona de 14 anys. El moviment és una clau de comprensió, tot sembla en estat de canvi, la història té una explicació també progressiva, cap a la modernitat.

Sastre es planteja aquí la necessitat d’emprendre una història de la interactivitat. Proposa, en primer lloc, una exploració lingüística del terme, una reconstrucció genealògica del concepte. El terme no s’aplica als anys trenta i quaranta en els museus de ciència i, en canvi, a partir dels 1940, s’albira en el context d’eclosió de la cibernètica. Es tracta d’una proposta per investigar nous discursos ideològics. D’un costat, el de la tecnologia, entesa com a motor de la història, com el producte dels enginyers; d’altra, el de la substitució del liberalisme per la sociocibernètica com a relat explicatiu per confrontar i intervenir en les forces socials que condicionen la conducta humana. En segon lloc, Sastre proposa una anàlisi històrica de les pràctiques al voltant de la interactivitat. I això el porta a fixar la mirada en tres àmbits d’estudi: els discursos, els objectes i els cossos. Considera així necessari tenir en compte els ingredients explicatius que aporta la història de l’educació, la relació entre pedagogia i ciutadania, la construcció històrica de la infantesa, el fenomen de les relacions públiques empresarials. I al costat, és clar, els discursos de la ciència i de la tecnologia: des de les idees d’innovació, corporatives, a les d’experiència i participació, explicades en el buit, sense context, lluny de la crítica, dins de la lògica d’una ciència no problemàtica. En el debat que segueix la xerrada, aquest és un dels punts calents: les resistències, variades, des de dins de la ciència, i també els usos que de tot això fan els públics, els no-públics i els contrapúblics. Els objectes són el segon centre d’atenció i Sastre proposa aquí una història cultural dels “push buttons”, de la indústria i de l’arquitectura, altament uniforme, que hi ha al voltant dels interactius i dels “science centres”. I, en darrer lloc, els cossos, que han estat objecte d’interès, des dels “museum studies”, com a expressió, mitjançant la visita, els desplaçaments o les accions, de performativitat. Això obre un altre pot farcit d’essències explicatives, el dels règims de plaer i el del joc que porta a la consolidació del “science is fun”.  El debat que segueix a la conferència fixa aquí l’atenció i s’obre a noves línies de treball i discussió que passen pel noi i pel jove, per les màquines recreatives i els vídeo-jocs (“computer games”), per la infantilització dels museus com a mitjà de supervivència. No sembla, a la vista de tot això, que prémer un botó en un museu de ciència, hagi tingut o tingui res d’innocent. Una recerca, la de Jaume Sastre, que planteja un gran projecte de treball, tot just encetat a casa nostra.

Interactivitat als museus de ciència… un armari farcit de sorpreses

Parlem amb Jaume Sastre-Juan sobre la genealogia de la interactivitat als museus de ciència.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso en el trànsit al 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Jaume Sastre-Juan a propòsit de la conferència (La innocència de prémer un botó: algunes claus per a una història de la interactivitat) que impartirà el proper divendres 15 de gener a la Sala XXX de l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

 

Les grans corporacions empresarials. Aquesta és una de les gran sorpreses que el lector es troba en veure la relació que fas en la teva recerca sobre els museus de ciència i la museografia coneguda aquí com el “toca-toca”. Potser no era tan estrany?

D’entrada se’ns pot fer estrany, perquè el relat que ens arriba avui sobre el “toca-toca”, i que es construeix al voltant del mite fundacional de l’Exploratorium de San Francisco, posa l’èmfasi en aspectes com el suposat empoderament democràtic dels visitants, que es familiaritzarien amb els grans principis científics des de la participació i la diversió, i d’aquesta manera formarien una ciutadania “alfabetitzada científicament” “per encarar democràticament els reptes de la modernitat”. En una lectura superficial, tot això pot semblar allunyat de la lògica empresarial de maximització dels beneficis. Però si anem a veure què passava als Estats Units als anys 30s veurem que un dels elements més decisius en el “boom” que aleshores van viure els dispositius expositius “participatius” va ser la convicció per part dels departaments de màrqueting de les grans corporacions empresarials de base tecnocientífica (Westinghouse, DuPont, General Motors…) que d’aquesta manera el públic seria més receptiu al seu discurs, que pretenia equiparar ciència, progrés i capitalisme monopolista en un context en què la crisi econòmica estava fent trontollar els fonaments del poder constituït. Les exposicions universals de Chicago (1934) i Nova York (1939) en són exemples clars.

 

Potser el present dels “science centre” no sembla tan allunyat del passat?

Penso que sí, hi ha connexions entre passat i present. També hi ha diferències, és clar. Per això cal un estudi històric sistemàtic, per veure’n els canvis i les continuïtats. D’entrada, però, podem apuntar a la lògica de la “participació” a través de la diversió com un dels fils que connecta passat i present, i que no té només arrels pedagògiques, com se’ns vol fer creure, sinó també polítiques. Un altre podria ser la centralitat asèptica dels grans principis científics en la museografia del “toca-toca”, i la imatge esbiaixada de l’empresa científica que d’aquí se’n deriva.

 

Parlem d’això que anomenes “dispositius expositius participatius”.  Què eren?

Em refereixo a una gamma àmplia de recursos expositius. El que avui anomenem “interactivitat” o “toca-toca” engloba i ha englobat històricament moltes coses diferents. Als Estats Units, als anys 30, es parlava de “dynamic exhibits” o “visitor-operated exhibits” per referir-se, per exemple -i sense voluntat d’exhaurir les possibles tipologies- a models en moviment de diversos objectes tècnics que s’activaven prement un polsador,  a màquines de mida real que podien ser manipulades per a certes funcions, a models anatòmics les parts dels quals s’il·luminaven a voluntat per part dels visitants, o a efectes electromagnètics produïts pel visitant quan premia un botó. Als anys 70, a l’Exploratorium, una nova tipologia de dispositius participatius se centra més aviat en experiències relacionades amb la percepció que no tenen perquè incloure necessàriament polsadors, però sí la manipulació d’objectes o la participació del propi cos del visitant.

L’ús que faig de l’expressió “dispositius expositius participatius” apunta, doncs, de manera molt laxa, a modes expositius que van més enllà de la vista i requereixen del tacte o de l’acció corporal dels visitants més enllà de la passejada continguda i l’observació del que Tony Bennett anomena “civic seeing”, que s’allunyen de la lògica del “please, don’t touch” i impliquen d’alguna manera una actitud corporal molt més desinhibida. És important, però, aclarir que una història de la “interactivitat” no s’hauria de centrar en certs objectes considerats “interactius”, sinó en tota la lògica o model expositiu que els engloba i els significa. Un dels resultats d’una història de la “interactivitat” hauria de ser precisament afinar i precisar més a què es refereix concretament, en cada moment històric, aquesta expressió.

 

Qui els creava? Qui empenyia per a formalitzar aquesta materialitat? Hi havia una projecte “científic” al darrere?

La qüestió de qui els creava, de com s’ha anat constituint històricament la cultura material de la “interactivitat”, és una pregunta fonamental que encara no he tingut ocasió d’explorar prou a fons i que sens dubte cal treballar més. De la mateixa manera que la historiadora de la tecnologia Rachel Plotnick està fent una història delspushbuttons (http://www.rachelplotnick.com/), una història de la “interactivitat” hauria de tenir en compte la materialitat dels dispositius “interactius” (i no només des del punt de vista de la seva invenció, sinó també de l’ús i el manteniment, que van fer que a la dècada de 1930 es desenvolupessin nous tipus especials de polsador, més robustos, adaptats a l’ús expositiu, molt més reiterat i brusc que la majoria d’usos domèstics o industrials).

En el cas del New York Museum of Science and Industry (NYMSI) m’he trobat amb dispositius creats per inventors particulars i venuts al museu, amb dispositius fabricats expressament als tallers del propi museu, i també amb dispositius creats per part d’empreses per a exposicions temporals al museu. En tots els casos sempre hi havia un determinat projecte “científic” i educatiu al darrere, tot i que canviant en funció de les diferents idees sobre la ciència, l’educació, les capacitats del públic i el model de societat dels impulsors i els curadors del museu.

 

Com viatja aquesta tecnologia del món empresarial al món de l’oci? I per què al de l’oci científic? De nou ens trobem amb una idea que assimila ciència amb progrés, per a tothom, encara que sigui amb una bena als ulls?

Sens dubte, la circulació entre el món comercial i museístic, entre les vitrines de les botigues i les sales d’exposicions, va ser més que fluïda a la dècada de 1930 als Estats Units. La historiadora Victoria Cain ha estudiat com els marcs conceptuals de la publicitat i les relacions públiques van esdevenint acceptables i hegemònics com a marc de referència pedagògic per als museògrafs nord-americans d’aquest període.

Però no només es tracta d’una influència de la lògica publicitària sobre la museografia, sinó que en aquest període les pròpies empreses creen un nou estil de museïtzar la ciència. L’estratègia de relacions públiques que van adoptar els grans gegants tecnocientífics nord-americans (DuPont, Westinghouse, General Electric, General Motors, Ford, ATT) va ser presentar-se com el motor del progrés a través de la recerca bàsica dels seus laboratoris industrials. Tot i que en els anys més durs de la crisi econòmica es van acomiadar fins a un 30% de les plantilles de químics i altres científics industrials, el pressupost per a publicitat es va multiplicar exponencialment. La ideologia que establia l’equació entre ciència, capitalisme monopolista, abundància consumista i liberalisme polític va col·lapsar amb el crash de 1929. Des de l’ampli debat sobre l’atur tecnològic fins a les propostes del Moviment Tecnòcrata, passant per algunes de les polítiques industrials del New Deal o el revifament del sindicalisme combatiu dels wobblies, l’amenaça a l’hegemonia cultural del model que representaven les grans empreses tecnocientífiques era omnipresent. La resposta va ser seguir insistint per tots els mitjans que la solució era més ciència i més invencions. I una de les formes que va adoptar aquesta resposta van ser exposicions sobre ciència en pavellons d’exposicions universals, shows itinerants o en museus com el NYMSI. Una referència fonamental per apreciar la magnitud i la significació cultural d’aquest caldo de cultiu que va crear una nova estètica és el llibre Creating the Corporate Soul, de Roland Marchand, pròdig en detalls i lúcid en la seva interpretació.

Vist el context, no és estrany que aquesta ànima empresarial tingués en la ciència un ingredient clau. La vessant lúdica i “interactiva” que va adoptar aquest oci científic empresarial va ser el resultat de la constatació per part de l’exèrcit de psicòlegs conductistes i experts en anàlisi d’audiències que van ser mobilitzats per a l’ocasió que la millor fórmula per atreure l’atenció dels visitants era combinar el moviment d’allò exhibit i la participació del públic. Els dispositius expositius activats per polsadors –que ja existien- responien molt bé a aquestes demandes, cosa que explica que es fomentés la seva generalització en cercles empresarials i que posteriorment s’estenguessin massivament a d’altres àmbits museístics.

Per últim, cal aclarir que en cap cas voldria suggerir que la unió entre divulgació científica i interessos comercials a través dels polsadors neixi a la dècada de 1930 als Estats Units. Ja era present, per exemple, a les Galleries of Practical Science de Londres al segle XIX, que també podrien ser descrites com a “interactives”. Més que no pas una recerca dels orígens absoluts de la “interactivitat” crec que és més interessant anar veient com es van articulant en diversos contextos històrics i quines racionalitats polítiques van adoptant les pràctiques expositives que avui anomenaríem “interactives” o “participatives”.

 

Esmentes el concepte “participatiu”, no et sembla un eufemisme que amaga una “tecnologia del control”? S’inscriuria això, ja al primer terç del segle XX, en les teories que analitzen el món de les exposicions del segle XIX com un “àmbit de regulació de conductes”, a la manera expressada per Tony Bennett?

Crec que això que planteges és un punt crucial en la pregunta per la política de la “interactivitat”. Des del meu punt de vista és el que en anglès respondria a la pregunta del “so what?”, el que justifica l’interès en la pregunta més enllà del cultiu de l’erudició històrica.

La hipòtesi de què parteixo és que els nous règims expositius lúdics i tàctils que es van articulant en espais museístics que avui identifiquem com a “interactius” marquen un desplaçament respecte la racionalitat política dels règims expositius eminentment visuals que Tony Bennett engloba en el que anomena exhibitionary complex. Ara bé, com bé apuntes, que canviï la racionalitat política no vol dir que els museus deixin de ser dispositius –més o menys d’èxit, per suposat- orientats idealment a la regulació de conductes. El que canviaria en aquest procés que té lloc al llarg del segle XX serien les tècniques de regulació de conductes que es consideren adequades per arribar a un control social efectiu. Així doncs, més que no pas un eufemisme que simplement tapi amb un nou nom positiu una realitat antiga que es vol amagar, crec que el concepte apunta a una realitat –relativament- nova, indica un canvi significatiu en la concepció de la funció social del museu, al seu torn estretament lligada a un canvi en la manera d’entendre les relacions socials i la governabilitat.

Tot això, és clar, són hipòtesis de partida plantejades a partir de l’estudi del cas del NYMSI i d’una primera aproximació a d’altres literatures sobre la “interactivitat”, caldrà d’una banda fer-les més robustes teòricament, i de l’altra veure com funcionen a l’hora de construir una història de la “interactivitat” que respongui a les dades històriques recollides empíricament.

Com a apunt final, considero que és important preguntar-nos què vol dir participar i, sobretot, participar com, en què. En política, no és el mateix participar mostrant una preferència per una opció que se’ns presenta precuinada, que establir col·lectivament les regles de la partida. Igual que la centralitat del concepte de participació (lligat al de ciutadania) en molts discursos polítics d’àmbits diversos (democràcia 2.0., citizen science) amaga moltes vegades una aposta més o menys explícita per la delegació tecnocràtica i la recerca de mecanismes més eficients de gestió de la governabilitat d’un capitalisme de l’espectacle i els mass media, tinc la sensació que a nivell museístic la “participació” del públic als principals science centers és també moltes vegades de caràcter subsidiari i dirigida principalment a fer partícips i còmplices als visitants d’una determinada manera de mirar el món. Això no vol pas dir, és clar, que el visitant no hi pugui aprendre coses valuoses i divertir-s’hi, sinó que mentre ho fa està també entrenant la mirada a través d’unes determinades lents; és al revés: precisament és eficaç perquè és divertit.

 

Com es produeix el salt a l’Exploratorium d’aquestes tecnologies tot abandonant qualsevol record genealògic?

La veritat és que no conec amb prou detall el cas de l’Exploratorium (que està estudiant l’historiador alemany Arne Schirrmacher) com per respondre la pregunta satisfactòriament. El que sí que puc apuntar, però, és que el (vell) relat de la innovació radical en tècniques historiogràfiques (que sembla ser una tradició immemorial dels museògrafs) a l’Exploratorium enfosqueix les arrels del projecte. De fet, segons Schirrmacher, el projecte inicial de Frank Oppenheimer (que va créixer a Nova York i molt probablement coneixia el NYMSI i va visitar l’exposició universal de 1939) incloïa un “space park” i era molt més proper a l’exhibició de tecnologies lligades a la cursa armamentística espacial, que va ser característica de les grans exposicions nord-americanes de la dècada de 1960, a Nova York o Seattle, i que va marcar el model museogràfic del New York Hall of Science. Una sèrie de circumstàncies van fer mudar el projecte inicial, que va acabar concentrant-se en l’exploració dels aspectes científics la percepció. El resultat va ser un espai cultural que presentava la ciència de forma lúdica com quelcom radicalment allunyat de qualsevol contaminació social. I un relat que presentava la museografia “interactiva” com quelcom radicalment allunyat de qualsevol model passat. En tots dos casos es tracta de representacions altament qüestionables.

 

L’estudi de la història ens obliga a plantejar-nos el context social en el qual passen les coses i això comporta sempre una reflexió crítica. Cal pensar en aquests termes el fet que la ciència que es comunica en els “science centres” es presenti deliberadament descontextualitzada?

Completament d’acord. Presentar la ciència com quelcom descontextualitzat és una opció política (com tota la resta, d’altra banda, no n’hi ha de neutres) i despolititzadora. Respondré obliquament a la teva pregunta a través del cas de l’Exploratorium (que podria ser estès per analogia a la resta tot canviant-ne el context), que considero especialment revelador. L’any 1969, s’hi presentava la ciència com un joc relacionat amb els principis de la percepció en un context en què la possibilitat de la destrucció de la humanitat en un holocaust nuclear fruit de la proliferació de l’armament atòmic era àmpliament temuda, i en què les bombes de napalm produïdes pel complex científic-militar-industrial arrasaven Vietnam. La qüestió es torna especialment flagrant si pensem que només amb una mirada superficial a la biografia de l’impulsor de l’Exploratorium, Frank Oppenheimer, els lligams entre ciència i societat són evidents: que un físic acusat de comunista i represaliat pel maccarthisme el germà el qual (Robert Oppenheimer) fou una de les principals ments científiques darrere del desenvolupament de la bomba atòmica presenti la ciència com quelcom lúdic i allunyat de la societat fa pensar.

Presentar avui la ciència descontextualitzada, en una societat industrial tan pròdiga en catàstrofes socials, ecològiques i culturals que la seva pròpia existència se’ns presenta com la principal catàstrofe, és una opció que té causes i conseqüències polítiques.

Premi SCHCT a treballs de Màster d’Història de la Ciència amb orientació professional

Premi Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) a treballs de Màster d’Història de la Ciència amb una orientació professional

OBJECTIUS

  1. La SCHCT vol donar suport als estudiants de postgrau en història de la ciència, tècnica i medicina que en el futur constituiran el col·lectiu professional que donarà forma a aquesta disciplina.
  2. La SCHCT vol impulsar l’aprenentatge de la història de la ciència mitjançant els dos màsters que estan en funcionament en aquest moment en els territoris de parla catalana: “Ciència, Història, Societat” i “Història de la ciència i comunicació científica”.
  3. La SCHCT està interessada a fomentar la participació dels estudiants en les vies formatives que compaginen la investigació històrica de qualitat amb activitats i projectes de comunicació científica en el món del periodisme, la comunicació, la museologia o el turisme.
  4. La SCHCT crea una bossa anual amb una dotació total de 3.200€ que es repartirà en quatre premis de 800 € entre un màxim de quatre estudiants, procedents dels estudis de Màster de Barcelona i València-Alacant.
  5. La SCHCT farà els anuncis oportuns de la convocatòria mitjançant el seu lloc web, les xarxes socials i les llistes de distribució electrònica vigents en el seu àmbit professional i territorial.

BASES

  1. La SCHCT convoca els Premis Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) a treballs de fi de Màster d’Història de la Ciència en els àmbits de la història de la ciència, de la medicina i de la tecnologia estretament relacionats amb el periodisme científic, els museus, el patrimoni científic i altres formes de comunicació.
  2. La SCHCT nomenarà, a través del seu consell directiu, la comissió avaluadora d’aquest premi i la farà pública a través del seu lloc web. La SCHCT intentarà, si s’escau, la participació i col·laboració màxima dels equips de coordinació dels màsters implicats en les diverses fases d’aquest premi.
  3. La convocatòria consta de 4 premis de 800 €. Els premis es podran declarar deserts si així ho considera la comissió. Aquesta quantitat pot estar subjecta a la retenció de l’IRPF.
  4. Per presentar-se al premi cal haver superat en els tres darrers anys un dels següents màsters: “Ciència, Història, Societat” i “Història de la ciència i comunicació científica”.
  5. Els candidats al premi hauran de presentar la següent documentació: certificat acadèmic personal, un breu CV acadèmic, el treball final de màster i un breu escrit sobre les motivacions per l’elecció del tema de treball de fi de màster. La documentació es lliurarà per via electrònica a: schct@iec.cat amb la indicació: “PremiSCHCT2015_nomparticipant”. El termini de presentació de la documentació serà el divendres 30 d’octubre de 2015 a les 20.00 hores.
  6. La SCHCT decidirà el moment de concessió i lliurament del premi i n’informarà a través de la seva pàgina web. El pagament de l’import del premi prescriu el dia 19 de juliol de 2016.
  7. La presentació al Premi implica l’acceptació íntegra d’aquestes bases.

PremiSCHCT.pdf

XIII JORNADA SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I L’ENSENYAMENT «Antoni Quintana Marí»

20 i 21 de novembre de 2015. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

PROGRAMA (Descarregar pdf)

 

ense

El comitè organitzador de la jornada ha volgut aprofitar aquesta nova convocatòria per a ampliar els objectius i les àrees temàtiques amb noves idees i nous col·laboradors. Amb aquest esperit es convoca la XIII Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament, com a mostra de la consolidació dels vincles establerts entre la història de la ciència i l’ensenyament. En convocar aquesta nova jornada la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) pretén:

  • Debatre temàtiques entorn de les relacions entre història de la ciència i ensenyament.
  • Afavorir la comunicació i la col·laboració entre docents i historiadors de la ciència.
  • Fer conèixer experiències i recursos sobre l’aplicació de la història de la ciència en l’ensenyament.
  • Relacionar, mitjançant la història de la ciència, alguns aspectes de la divulgació científica amb l’ensenyament.

Assistència i comunicacions

En aquest sentit, el comitè organitzador anima tots aquells professors/-ores i historiadors/-ores de la ciència interessats en aquest àmbit a participar en la jornada i a presentar-hi, també, comunicacions. Cada persona inscrita podrà defensar fins a un màxim de dues comunicacions, sempre que una d’elles sigui compartida. L’experiència de les jornades anteriors ens ha dut a proposar les àrees temàtiques següents per a les comunicacions:

  • La immersió de la història de la ciència a l’aula.
  • L’acoblament de la història de la ciència en el currículum educatiu.
  • La cultura material de la ciència en l’ensenyament.
  • Les TIC en la incorporació de la història de la ciència a l’ensenyament.
  • La història de la ciència en la formació del professorat.
  • Sessió temàtica: les relacions entre divulgació científica i ensenyament amb el rerefons de la història de la ciència (Àngela Garcia-Lladó i Laura Valls, coord.).

PROGRAMA (Descarregar pdf)

A continuació de la sessió inaugural es presentaran les comunicacions, amb els seus debats corresponents. Durant el desenvolupament de la jornada es durà a terme el lliurament del XIII Premi Antoni Quintana Marí per a treballs de recerca de batxillerat.

La conferència convidada d’aquesta jornada «Modos de racionalidad en la historia de la ciencia para la enseñanza de las ciencias» serà a càrrec d’Agustín Adúriz Bravo, investigador del Centre de Formació i Investigació en Ensenyament de les Ciències de la Facultat de Ciències Exactes i Naturals de la Universitat de Buenos Aires (Argentina).

 

Terminis i dates importants

De l’1 de setembre al 16 de novembre de 2015: inscripció a la jornada. Cal enviar un titol i un resum de la proposta de comunicacio en el moment de fer la inscripció.

30 de setembre de 2015: recepció de resums de propostes de comunicacions.

14 d’octubre de 2015: confirmació de les comunicacions acceptades.

 

Lloc de celebració de la jornada

20 novembre de 2015

Institut d’Estudis Catalans (C. del Carme, 47, 08001 Barcelona)

21 novembre de 2015

Residència d’Investigadors (C. de l’Hospital, 64, 08001 Barcelona)

 

Inscripcions

La inscripció es farà per mitjà del següent formulari en línia operatiu durant el període d’inscripció de l’1 de setembre al 16 de novembre.

La inscripció inclou el dret a obtenir el llibre de resums de les comunicacions, assistir a la jornada i, posteriorment, rebre les actes corresponents.

La quota d’inscripció general és de 22 €; i la reduïda, d’11 €, per als socis de la SCHCT o altres filials de l’IEC. El pagament es podrà fer per transferència bancària o amb targeta VISA, d’acord amb les indicacions que us oferirà el mateix formulari d’inscripció. Si voleu aprofitar l’oportunitat de fer-vos soci de la SCHCT ho podeu fer per mitjà de l’enllaç Inscripcions_SCHCT del web http://schct.iec.cat, on trobareu més informació.

Aquesta activitat està inclosa en el Pla de formació permanent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Si voleu la certificació d’assistència XTEC de 10 hores reconeguda pel Departament d’Ensenyament cal que també us inscriviu via l’ICE de la UPC en el següent enllaç: http://gcice.upc.edu/fitxa_cursos.asp?id=53599&np=1.

 

Beques

La Societat ofereix beques d’inscripció i de viatge adreçades a estudiants i llicenciats en atur, així com a altres persones que demostrin necessitar-les.

Podeu sol·licitar-la en fer la inscripció, al mateix formulari, que us demanarà un escrit que en justifiqui els motius i especifiqui, si correspon, el centre on figureu com a alumnes.

 

Per a més informació adreceu-vos a schct@iec.cat

 

 

Itinerari de la Llum per Barcelona!

Organitza: SCHCT i SCF

Dins el marc de l’Any Internacional de la Llum 2015.

Dilluns 8 de juny  de 2015, 18:30h.

Itinerari guiat per Miquel Carandell (SCHCT/ Històries de Ciència)

Ens plau anunciar-vos que el dilluns 8 de març s’organitza, amb motiu de la celebració de l’Any Internacional de la Llum 2015, la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica, en col·laboració amb la Societat Catalana de Física, organitza un itinerari per la llum de Barcelona. En aquesta ruta conèixerem la història de l’enllumenat públic de la ciutat però també veurem com la llum ha estat cabdal en la investigació científica que han dut a terme astrònoms, òptics i d’altres inventors.

Per començar, visitarem un telescopi de 1886 del científic i mecenes Rafael Patxot, que es troba a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Després, l’itinerari recorrerà diversos carrers de Ciutat Vella descobrint alguns racons amagats i donant història a d’altres més coneguts.

Aquesta és una activitat gratuïta i oberta a tothom que forma part del programa de Col·loquis organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica.

Les places són limitades i cal inscripció prèvia. Si voleu participar-hi, envieu un correu a itinerarischct@gmail.com indicant els noms de les persones que assistiran a l’itinerari.

Us hi esperem!

 

VI JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA

Temple Romà de Vic, 17 d’octubre de 2015
1era circular

Aquesta propera tardor, com ja ve sent tradició des de l’any 2005 i amb periodicitat bianual, s’esdevindrà una nova cita per als estudiosos de la història de l’astronomia i de la meteorologia. De nou la ciutat de Vic es convertirà en un espai de treball i debat historiogràfic d’aquestes dues disciplines. És en aquest sentit, que ens plau convocar-vos a la VI Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia.

Assistència i comunicacions

El comitè organitzador de la VI Jornada anima les persones interessades en la història de l’astronomia i de la meteorologia a participar en aquesta Jornada, i també a presentar comunicacions sobre recerques acabades o en curs. La durada de cada comunicació serà de quinze minuts i, posteriorment, es farà un debat breu. Cada persona podrà defensar una sola comunicació, excepte en el cas que ho faci en col·laboració amb altres inscrits.

Entitats organitzadores

Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT)
Patronat d’Estudis Osonencs (PEO)
Agrupació Astronòmica d’Osona (AAO)

Entitats col·laboradores

Agrupació Astronòmica de Sabadell (AAS)
Associació Catalana de Metereologia (ACAM)
Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM)
Societat Catalana de Física (SCF)
Societat Catalana de Gnomònica (SCG)

Programa (descarregar pdf)

9:30 – 10:00  Lliurament de documentació

10:00 – 10:15   Inauguració

10:15-11:30 PRIMERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Josep Maria Casals

image002

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11:30 – 11:45 Debat

11:45 – 12:00 Pausa

 

 

12:00 – 13:15 SEGONA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Carles Puig-Pla

image004

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

13:15 – 13:30  Debat

 

13:30 – 14:30 Moderador Agustí Nieto-Galan

Conferència de Charlotte Bigg (CNRS), amb el títol: Une histoire de la photographie astronomique en quatre tableaux.

14:30-14:45 Debat

 

14:45 – 16:15  Dinar ofert per l’organització

 

16:15 – 17:45 TERCERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Francesc X. Barca Salom

image006

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

17:45 – 18:00 Debat

 

18:00- 19:00  Moderador:  Josep Batlló

Conferència de Luís Miguel Carolino (ISCTE – Lisbon University Institute, CIES – IUL),  amb el títol:  Lost in translation: Pietro della Valle’s and the introduction of European cosmology into early modern Iran.

19:00 – 19:15 Debat i cloenda





Dates importants

  • Període d’inscripció: del 8 de juny al 13 d’octubre

Cal inscriure’s formalment durant al període indicat per mitjà del formulari online. Tot i que quedaran algunes places lliures per inscriure’s el mateix dia de la jornada a Vic.

  • Període de sol·licitud de beques: del 8 de juny al 23 de setembre

Beques adreçades a estudiants i llicenciats en atur, o persones que en demostrin la necessitat. Envieu les sol·licituds a l’adreça schct@iec.cat un escrit justificant-ne els motius que indiqui el centre on estudieu i adjuntant la documentació acreditativa.

  • Lliurament de propostes de comunicació: 30 de setembre de 2015

Cada proposta haurà d’anar acompanyada del corresponent títol i un resum d’un màxim de 500 paraules.

  • Lliurament de resums de comunicació: 8 d’octubre de 2015

Data límit per rebre els resums de comunicació.

Inscripcions

* Quota d’inscripció general: 40€.

* Inscripció reduïda: 30€ per als socis de la SCHCT, l’AAO, el PEO, l’AAS, l’ACAM, l’ACOM, la SCF, la SCG o alguna altra societat filial de l’IEC.

Formulari d’inscripció i pagament
Caldrà que us inscriviu per del següent formulari electrònic: http://www.iec.cat/jornades/astrovic2015.asp

La inscripció dóna dret al llibre de resums de les comunicacions, assistir a la Jornada, participar en el dinar i rebre, posteriorment, el llibre “Explorant la volta del cel. Estudis sobre història de l’astronomia i de la meteorologia” que, a manera de capítols, recollirà totes les comunicacions i conferències de la Jornada.

Per a qualsevol dubte adreceu-vos a la SCHCT schct@iec.cat

Vivint en un món tòxic (1800-2000): Experts, activistes, industria i regulació

L’escola de primavera de història de la ciència i popularització científica gira al voltant dels tòxics: “Vivint en un món tòxic (1800-2000): Experts, activistes, industria i regulació”. Està organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i l’Institut Menorquí d’Estudis amb la col·laboració d’altres societats i institucions.

Aquest any les conferències plenàries seran transmeses per internet:

http://encuentro.uv.es/docencia006

[Entreu com “invitat” i només cal ficar el vostre nom i cognom. Cal fer servir navegadors mozilla o explorer  actualitzats. Aquest enllaç estarà operatiu 10 m. Abans de cada conferència]

Dia 14 Maig,  16h.

Gerald Markowitz (John Jay College and Graduate Center, CUNY) Lead Wars: The Politics of Science and the Fate of Children

Dia 15 maig, 16 h.

Thomas Le Roux Roux (Centre de Recherches Historiques, CNRS/EHESS) Fumes: the great shift of risk management (France, Great Britain, 1750-1850

Dia 16 maig, 9,30 h.

Andrew Cunningham (Cambridge University) Mercury rising, mercury falling

Contra el desmembrament de la biblioteca de l’IHMC López Piñero de València

La SCHCT es manifesta en contra de la partició de la Biblioteca de l’IHMC de València.

Vegeu l’article “Un error todavía evitable” publicat a El País: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/03/06/valencia/1425666062_622752.html

Us animem a signar la petició iniciada a Change.org

<http://t.co/5ui9gYZP9y >

Tres nous Itineraris d’Història de la Ciència per Barcelona!

http://arban.espais.iec.cat/2015/02/22/tres-nous-itineraris-dhistoria-de-la-ciencia-per-barcelona/

Els itineraris són gratuïts però cal inscripció prèvia a itinerarischct@gmail.com.

Els tres itineraris seran realitzats els següents dies:

2 de Març: “Ciència i Tecnologia a l’Exposició Universal de 1929”
16 de Març: “Indústria i Ciència a Sant Andreu”
23 de Març: “En els límits de la ciència: Espiritisme a Barcelona”

Guies: Miquel Carandell (SCHCT/Històries de Ciència), Judit Gil (CEHIC-UAB).

Coordinadors: Miquel Carandell (SCHCT/Històries de Ciència), Clara Florensa (CEHIC-UAB).

No us els podeu perdre!