Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les  últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre  els arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels ex treballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar- se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar.

 

La primera visita es durà a terme l’11 de maig a la Casa Parés. (c/ Canals i Martorell)

És possible trobar una foneria de plom i estany al bell mig de Barcelona? Tot i que molta gent pot pensar que no, al cor de Ciutat Vella, al barri de Sant Pere encara podem visitar-ne una: la Casa Parés, fundada el 1875.

Entrar en aquest establiment, que va tancar el 2007 tornar al passat; tot es manté igual que anys enrere. Tot i que les tècniques s’havien anat modernitzant amb les dècades, l’esperit artesanal seguia del tot vigent. El cor de la fàbrica, que consistia en una laminadora importada d’alemanya en vaixell de vapor el 1896, seguia en ple funcionament en el moment del tancament, i se la podrà observar durant la visita, ja que segueix en el mateix lloc intacta.

La propietària abans del tancament, besnéta del fundador, Maria Mercè Parés, presumia amb orgull que la màquina no s’havia espatllat mai. El producte final, el paper d’estany, té encara múltiples usos, des d’industrials a petits objectes de decoració. A la imatge podem observar petites xapes de publicitat que feien per altres empreses catalanes. La fàbrica va tenir clientela fins a  l’últim moment; no els faltava pas la feina.

El tancament, forçat a causa d’un canvi legislatiu sobre la maquinària industrial al centre de Barcelona, va entristir molt la família. Aquesta, doncs, vol preservar el record intacte de la foneria, i va donar suport al procés de museïtzació la fàbrica. Afortunadament, aquest desig s’està portant a terme, ja que hi ha hagut iniciatives des de diverses institucions per fer-ho.  Tot i així, és important seguir donant suport a aquest projecte, ja que seria una pèrdua de valor incalculable per a la ciutat perdre aquests petits racons.

Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins al moment del seu tancament,  veure’m que significa aquest passat per algú tan proper com ell. Ens explicarà múltiples vivències personals així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltat de la seva museïtzació.

 

La segona visita, tindrà lloc a La Torre de les Aigües del Besós el 25 de maig. (Pl. Ramon Calsina)

La Torre de les Aigües del Besòs va néixer resultat del projecte d’obtenció d’aigua potable que va impulsar l’industrial barceloní Xavier Camps amb la col·laboració de l’arquitecte Pere Falqués.  S’alça com una fita ben visible en el paisatge de Barcelona. La seva trajectòria en fa un element patrimonial singular vinculat, primer, a la història de la competència per assegurar el proveïment d’aigua de boca a la ciutat i, posteriorment, a la història del complex metal·lúrgic de Can Girona, que a mitjan segle XX es va convertir en la Macosa.

Malauradament, tot i que la Companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat del mar i l’efecte de succió que exercien les bombes van propiciar una elevació de l’índex de salinitat que aviat va encendre les alarmes i generar dubtes sobre la viabilitat futura de la instal·lació. Aquesta situació va dur el 1888 a la fallida de la companyia, sis anys més tard de la seva inauguració.

Anys més tard va ser adquirida per la Sociedad General de Aguas de Barcelona, i anys més tard la foneria Can Girona, que més tard es va convertir en Macosa,  va orientar el sistema de la Torre del Besòs al proveïment d’aigua industrial; se servien de l’aigua per refredar els seus dos trens de laminació.

Després de molts anys de funcionament amb normalitat, el 1991 Macosa va passar a ser part d’una altra empresa, traslladant-se la producció a Santa Perpètua de Mogoda. Després dels Jocs Olímpics i amb molta polèmica, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües va quedar com a únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

Els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l’hora d’impulsar-ne la rehabilitació i d’implicar-hi tant l’administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs representa una singularitat dins el patrimoni industrial del Poblenou i del conjunt de la ciutat de Barcelona.

La visita serà a càrrec de Jordi Fossas Bonjoch Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou.

 

La tercera visita serà la fàbrica Olivia Artés. (C/ d’Espronceda)

La fàbrica Oliva Artés era una de les moltes indústries que al llarg del segle XIX es van instal·lar al Poblenou. Des que es va fundar el 1888 s’hi van fabricar i reparar tot tipus de maquinària, i com tantes altres fàbriques de la zona, va tancar a finals del segle XX. L’edifici, però, va quedar en peus i el 2003 el va comprar l’Ajuntament de Barcelona. La fàbrica és ara en un lloc privilegiat, enmig del Parc Central del Poblenou.

Gràcies a múltiples col·lectius i associacions que reclamaven cuidar i salvaguardar el patrimoni industrial i el passat obrer de la ciutat, aquesta fàbrica s’ha pogut salvar el procés de gentrificació que a Barcelona ha fet que l’existència d’alguns edificis com aquest perilli.

EL 2010 l’equip BAAS va guanyar el concurs per fer d’aquest bell edifici la nova seu del Museu d’Història de la Ciutat, intentant deixar el màxim espai intacte. En l’actualitat, les exposicions que s’hi fan es dediquen a divulgar la història contemporània de la ciutat, el seu passat industrial i els moviments obrers. El MUHBA està fent una important tasca de recuperació patrimonial i d’extensió del seu discurs museogràfic, que a poc a poc permet ampliar el coneixement històric de l’evolució de la capital. En aquest sentit, l’Oliva Artés pot resultar una peça clau.

S’espera que l’experiència de la rehabilitació de l’Oliva Artés sigui vista com un bon exemple, ja que aquest mateix esquema es podria utilitzar en el cas d’altres fàbriques abandonades que podrien reutilitzar-se provisionalment per a usos culturals, veïnals o socials.

La visita serà guiada per Joan Roca, director del museu d’Història de la ciutat de Barcelona, MUHBA.

 

Recordem,

 

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Joan Rova, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, Oliva Artés 01/06/201

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu trobar el programa per aquest curs 2016/2017 dels cicles de col·loquis.

9th European Spring School for History of Science and Popularisation - Institut Menorquí d'Estudis - Maó (Menorca) - 18 -20 May 2017

Us proposem fins a set itineraris històrics pel patrimoni de Barcelona centrats en la unió entre ciència i ciutat.