Col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), 2017-18:

Racisme i biopolítica a l’Espanya contemporània.

Seminari «Biopolítica y discurso racial en el primer franquismo» a càrrec de:
Salvador Cayuela Sánchez (UCLM) i moderat per Enric Novella (UV/IHMC).

Ressenya a càrrec de Marc Timoneda

La conferència va girar al voltant del paper dels psiquiatres i metges afins al franquisme en la creació d’un discurs racial i de les polítiques preses pel règim per a legitimar-se i perpetuar-se al poder durant el primer franquisme (1939-1959). Per a abordar ambdues qüestions Salvador Cayuela va establir com a eina analítica el concepte biopolítica –un terme utilitzat pel filòsof Michel Focault però que no va arribar mai a definir completament–, un terme que es basa en la relació de tres elements: les disciplines, que serveixen per a normalitzar les conductes individuals com poden ser l’exèrcit o el col·legi; els mecanismes de seguretat o regulació, orientats cap al control i govern dels fenòmens poblacionals; i la sobirania, que permet parlar de diferents formes de govern de les poblacions. Aquesta biopolítica busca augmentar la força de l’Estat i disminuir la capacitat contestatària dels individus.

En primer lloc es va analitzar el pes que van tenir els psiquiatres, sobretot Juan Antonio Vallejo-Nájera, fundador del Gabinete de Investigaciones Psicológicas de la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros de Guerra, en la definició científica del fanatisme marxista i en la caracterització d’una raça hispànica que va servir d’eina de propaganda legitimadora del règim. De fet, Juan José López Ibor, també psiquiatre, sostenia que la Guerra Civil havia estat un mecanisme de depuració racial. Aquesta animadversió de l’enemic buscava assentar unes bases per a la realització d’una política racial d’estat que acabés amb el procés de degeneració d’aquesta raça hispànica i legitimar l’alçament militar franquista. És a dir, es va crear el corpus de discursos que van assentar les bases de la doctrina franquista. Així mateix, el pas del discurs a la pràctica queda palès en veure que Jesús Ercilla, membre del Gabinete i posterior director del diari El Alcázar, va ser l’encarregat d’escriure els manuals d’Auxilio Social.

La biopolítica que va utilitzar el règim tenia com a objectiu principal les dones i els infants. Les primeres tenien l’ajuda d’Auxilio Social – fundat com a Auxilio de Invierno, copiat de l’Alemanya nazi –, una institució assistencial que organitzava menjadors i refugis, i la Sección Femenina de La Falange, que es va dedicar a anar per zones rurals i aïllades donant consells de puericultura i a infondre actituds de resignació i acceptació de les desigualtats polítiques i de gènere. Els nens, per altra banda, eren normalitzats a l’escola amb la creació de l’assignatura Formación del Espíritu Nacional (FEN) en què s’estudiava la ideologia del règim, els valors de l’alçament, com havia de ser un bon espanyol o la missió d’Espanya al món; i les nenes, a través de les anomenades Enseñanzas de Hogar en què s’ensenyava a ser esposa, mare i infermera. En el cas dels infants calia fomentar un individu conscient del seu paper en la societat franquista, bon cristià i disciplinat. A més, cal destacar una altra manera de controlar la població que sovint passa desapercebuda: governar els espais a partir de la destrucció de zones amb carrers estrets – de difícil accés per als militars – i de la creació de poblacions ex nihilo fetes per l’Instituto Nacional de Colonización, com San Antonio de Benagéber (València), Aguas Nuevas (Albacete) o Gimenells (Lleida), per a governar les persones.

Havent vist com el règim va intentar legitimar-se i d’on neixen les polítiques d’aquestes institucions, la següent pregunta cau pel seu propi pes: va ser efectiva la biopolítica franquista? L’èxit – tal i com l’entén el ponent – va ser relatiu quant a l’augment de les forces de l’Estat perquè si bé la mortalitat infantil va disminuir, no va ser tant gràcies al règim sinó als avenços mèdics de l’època. Altrament, l’èxit va ser notable pel que fa a l’afebliment de la capacitat contestatària dels individus. Els discursos dels psiquiatres van donar lloc a una sèrie de pràctiques que van ajudar a crear una manera de ser anomenada Homo patiens, un individu resignat a les seves circumstàncies, apàtic i disciplinat. Dit d’una altra manera, el règim va aconseguir despolititzar els individus. Salvador Cayuela sentencia al seu llibre Por la grandeza de la patria: la biopolítica en la España de Franco «En este sentido, los dispositivos biopolíticos […] fueron esculpiendo de forma supuestamente no deliberada un sujeto resignado, un individuo capaz de soportar la privaciones en pro de la grandeza de la Patria, destinado a vivir estoicamente en el sufrimiento».

La darrera part del col·loqui va constar d’un seguit de preguntes fetes pels presents a la sala i pels qui seguien la conferència a través d’internet que va permetre aprofundir en el racisme ambiental descrit pels psiquiatres i metges del primer franquisme, fer alguna explicació sobre la biopolítica en el franquisme desenvolupista (1959-1975) – val la pena dir que aquest període s’exposa en la segona part del llibre de Salvador Cayuela –, i generar noves preguntes, en concret sobre la possible vigència fins al dia d’avui de l’Homo patiens.

Referències:

– Cayuela Sánchez, Salvador, (2014) Por la grandeza de la patria: la biopolítica en la España de Franco, 1939-1975, Fondo de Cultura Econòmica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *