Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les  últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre  els arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels ex treballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar- se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar.

 

La primera visita es durà a terme l’11 de maig a la Casa Parés. (c/ Canals i Martorell)

És possible trobar una foneria de plom i estany al bell mig de Barcelona? Tot i que molta gent pot pensar que no, al cor de Ciutat Vella, al barri de Sant Pere encara podem visitar-ne una: la Casa Parés, fundada el 1875.

Entrar en aquest establiment, que va tancar el 2007 tornar al passat; tot es manté igual que anys enrere. Tot i que les tècniques s’havien anat modernitzant amb les dècades, l’esperit artesanal seguia del tot vigent. El cor de la fàbrica, que consistia en una laminadora importada d’alemanya en vaixell de vapor el 1896, seguia en ple funcionament en el moment del tancament, i se la podrà observar durant la visita, ja que segueix en el mateix lloc intacta.

La propietària abans del tancament, besnéta del fundador, Maria Mercè Parés, presumia amb orgull que la màquina no s’havia espatllat mai. El producte final, el paper d’estany, té encara múltiples usos, des d’industrials a petits objectes de decoració. A la imatge podem observar petites xapes de publicitat que feien per altres empreses catalanes. La fàbrica va tenir clientela fins a  l’últim moment; no els faltava pas la feina.

El tancament, forçat a causa d’un canvi legislatiu sobre la maquinària industrial al centre de Barcelona, va entristir molt la família. Aquesta, doncs, vol preservar el record intacte de la foneria, i va donar suport al procés de museïtzació la fàbrica. Afortunadament, aquest desig s’està portant a terme, ja que hi ha hagut iniciatives des de diverses institucions per fer-ho.  Tot i així, és important seguir donant suport a aquest projecte, ja que seria una pèrdua de valor incalculable per a la ciutat perdre aquests petits racons.

Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins al moment del seu tancament,  veure’m que significa aquest passat per algú tan proper com ell. Ens explicarà múltiples vivències personals així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltat de la seva museïtzació.

 

La segona visita, tindrà lloc a La Torre de les Aigües del Besós el 25 de maig. (Pl. Ramon Calsina)

La Torre de les Aigües del Besòs va néixer resultat del projecte d’obtenció d’aigua potable que va impulsar l’industrial barceloní Xavier Camps amb la col·laboració de l’arquitecte Pere Falqués.  S’alça com una fita ben visible en el paisatge de Barcelona. La seva trajectòria en fa un element patrimonial singular vinculat, primer, a la història de la competència per assegurar el proveïment d’aigua de boca a la ciutat i, posteriorment, a la història del complex metal·lúrgic de Can Girona, que a mitjan segle XX es va convertir en la Macosa.

Malauradament, tot i que la Companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat del mar i l’efecte de succió que exercien les bombes van propiciar una elevació de l’índex de salinitat que aviat va encendre les alarmes i generar dubtes sobre la viabilitat futura de la instal·lació. Aquesta situació va dur el 1888 a la fallida de la companyia, sis anys més tard de la seva inauguració.

Anys més tard va ser adquirida per la Sociedad General de Aguas de Barcelona, i anys més tard la foneria Can Girona, que més tard es va convertir en Macosa,  va orientar el sistema de la Torre del Besòs al proveïment d’aigua industrial; se servien de l’aigua per refredar els seus dos trens de laminació.

Després de molts anys de funcionament amb normalitat, el 1991 Macosa va passar a ser part d’una altra empresa, traslladant-se la producció a Santa Perpètua de Mogoda. Després dels Jocs Olímpics i amb molta polèmica, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües va quedar com a únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

Els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l’hora d’impulsar-ne la rehabilitació i d’implicar-hi tant l’administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs representa una singularitat dins el patrimoni industrial del Poblenou i del conjunt de la ciutat de Barcelona.

La visita serà a càrrec de Jordi Fossas Bonjoch Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou.

 

La tercera visita serà la fàbrica Olivia Artés. (C/ d’Espronceda)

La fàbrica Oliva Artés era una de les moltes indústries que al llarg del segle XIX es van instal·lar al Poblenou. Des que es va fundar el 1888 s’hi van fabricar i reparar tot tipus de maquinària, i com tantes altres fàbriques de la zona, va tancar a finals del segle XX. L’edifici, però, va quedar en peus i el 2003 el va comprar l’Ajuntament de Barcelona. La fàbrica és ara en un lloc privilegiat, enmig del Parc Central del Poblenou.

Gràcies a múltiples col·lectius i associacions que reclamaven cuidar i salvaguardar el patrimoni industrial i el passat obrer de la ciutat, aquesta fàbrica s’ha pogut salvar el procés de gentrificació que a Barcelona ha fet que l’existència d’alguns edificis com aquest perilli.

EL 2010 l’equip BAAS va guanyar el concurs per fer d’aquest bell edifici la nova seu del Museu d’Història de la Ciutat, intentant deixar el màxim espai intacte. En l’actualitat, les exposicions que s’hi fan es dediquen a divulgar la història contemporània de la ciutat, el seu passat industrial i els moviments obrers. El MUHBA està fent una important tasca de recuperació patrimonial i d’extensió del seu discurs museogràfic, que a poc a poc permet ampliar el coneixement històric de l’evolució de la capital. En aquest sentit, l’Oliva Artés pot resultar una peça clau.

S’espera que l’experiència de la rehabilitació de l’Oliva Artés sigui vista com un bon exemple, ja que aquest mateix esquema es podria utilitzar en el cas d’altres fàbriques abandonades que podrien reutilitzar-se provisionalment per a usos culturals, veïnals o socials.

La visita serà guiada per Joan Roca, director del museu d’Història de la ciutat de Barcelona, MUHBA.

 

Recordem,

 

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Joan Rova, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, Oliva Artés 01/06/201

 

 

Noticia redactada a partir de la conferencia de Laia Foix, “La ciència a través de la càmera d’Emili Godes (1895-1970)”, 06/04/2017, SCHCT-IEC, Barcelona, en el marco del ciclo Ciència i Fotografia coordinat per Ramon Barnadas.

La obra del fotógrafo Emili Godes (Barcelona, 1895-1970) no es desconocida ni para la historia de la fotografía ni para la historia del arte. Sin embargo, su obra apenas ha sido considerada desde la historia de la ciencia. De hecho, la historia de la ciencia todavía no ha emprendido el camino de un estudio, reflexivo y contextualizado, de la fotografía y la cinematografía producidas en Catalunya. Disponemos de gran cantidad de información y de algunos excelentes estudios, en buena medida procedentes de la historia de la fotografía –los trabajos de José Manuel Torres, La retina del sabio; los recientes de Salvador Tió sobre Innocent Paulí i Jaume Ferran-, que merecen ser considerados a la luz de los resultados y de las preguntas formuladas por la historia de la ciencia en las últimas décadas. El caso del fotógrafo Godes y su obra permiten señalar la persistencia de las sombras en la redacción de esta historia.

De Emili Godes sabemos mucho y a la vez se nos aparece como un profesional invisible. Nos vamos a ir explicando a partir de la conferencia que recién nos acaba de ofrecer Laia Foix. Cabe recordar que la ponente es la coordinadora del Departament de Documentació i Investigació de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (www.iefc.cat), lugar donde la familia Godes ha donado más de mil imágenes, colaborando de manera activa en su catalogación. De hecho, a partir de aquel acto de generosidad y de reconocimiento –un hecho, el de la constitución del patrimonio científico-técnico, poco valorado y menos aún fomentado en el ámbito cultural de  Catalunya… en una demostración de mediocridad intelectual que sigue justificando la existencia de dos culturas o derivadas banales semejantes-, Laia Foix se ha entregado al estudio de esa colección. Fruto de cuyo trabajo fue la redacción de la memoria “Modernidad y vanguardias fotográficas en la obra de Emili Godes”  de fin del Postgrado  de “Gestión, preservación y difusión de archivos fotográficos” de la ESAGED-UAB en 2014: (www.iefc.cat/pdf/Modernidad-y-vanguardias-Emili-Godes-tfp-LaiaFoix.pdf).

Llama poderosamente la atención que la fotografía de Godes es conocida por lo que se recuerda y en parte se preserva en diversas instituciones emblemáticas, aquellas que le han dado una categoría artística y calidad técnica. Desde la òptica del artista, esa canonización puede proceder de los trabajos exhibidos por el fotógrafo: el reportaje sobre la ciudad de Córdoba exhibido e impreso en postales en los años 1920,  el de seguimiento de las obras en Montjuïc para la exposición de 1929, la exposición de fotomacrografía de vegetales e insectos en la exposición de 1944. Buena parte de estos materiales se hallan  entre las colecciones del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), del AFB (Arxiu Fotogràfic de Barcelona) y  también en los fondos del Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Fueron estos mismos documentos objeto de exposiciones diversas en las décadas de 1980, 1990 y 2000. Esto se tradujo, de manera paralela, en la publicación de trabajos por parte de fotógrafos e historiadores de la fotografía o del arte, en algunos casos como comisarios de exposiciones. Desde los años 1980, en estos estudios se ha acuñado la condición de Emili Godes como máximo representante en Catalunya de la Nueva Objetividad. Esto es, del movimiento artístico nacido en la Alemania de los años 1920 como reacción al expresionismo, conocido con el complejo término de Neue Sachlichkeit. Más allá del acierto de esta interpretación, el mismo Godes reivindicaría en los años 1950 la intencionalidad artística de sus “microfotografías” con lo que se hacía en la Francia y Alemania de entreguerras. Se ha puesto de manifiesto que Godes no llega a esta manera de entender la fotografía por un camino intelectual teórico, académico, sino a partir de la práctica, de su talento y habilidad técnica y de su voluntad artística. Godes se forma como fotógrafo mediante el ejercicio laboral de los oficios de la fotografía. En Barcelona y desde los 14 años, primero en la casa Riba, comerciales de la fotografía, editores de la revista Radium, a la vez catálogo publicitario, boletín de consejos técnicos y de artículos traducidos de la prensa especializada extranjera. Y desde 1916 en la Casa Cuyàs, como jefe de laboratorio, hasta 1928, cuando se establece como fotógrafo profesional independiente. Trabaja solo, revela en el laboratorio de su domicilio y se gana la vida, sobre todo, por los encargos. Un técnico excelente, opera sin fotómetro, hábil con los alargadores y la óptica en los trabajos de aproximación, cultiva la foto fija. Su talento técnico y su mirada artística se extienden y le consolidan como profesional en la década de 1920. A partir de entonces, desde los años 1930 abre su abanico profesional: artistas de diferentes especialidades y galeristas le solicitan la reproducción de diferentes obras; la Escola Superior d’Agricultura le convierte en director de fotografía de su revista; colabora en el mapa geológico de España, realiza encargos de entomología para la Universidad de Barcelona y colabora más adelante con el Instituto de Investigaciones Pesqueras. A la vez, Godes atiende encargos comerciales y publicitarios de diferentes empresas. Forma parte del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durante la guerra. Laia Foix señala que buena parte de esta obra no está firmada o bien la autoría es parcial: la mano invisible del técnico emerge. Artistas y científicos necesitan visibilizar y representar ciertos objetos, recurren a la habilidad técnica del fotógrafo Godes, pero la mise en scène desaparece, como la autoría, a favor del resultado final: la construcción de un nuevo objeto de comunicación. La representación visual viene cargada de conocimiento, pero el proceso de ejecución de éste entra en la penumbra.

Tras la guerra, Laia Foix pone el acento en la enorme actividad que Godes lleva a cabo a partir de los numerosos encargos que recibe desde el mundo de la ciencia. Y también del ámbito empresarial. No podemos citarlos todos, pero vale la pena recordar alguno de estos casos con el fin de mostrar diferentes actitudes respecto a la fabricación del patrimonio, y una vez consolidado ese concepto, a su preservación y fomento. Catalana de Gas y Electricidad solicita un encargo que se enmarca, tal vez como el de los comerciantes de la Avenida de la Luz de Barcelona o el de la empresa de bombillas Osram, en la ciudad como motivo fotográfico, en la noche urbana y en sus espacios públicos y domésticos, en sus objetos, en los contrastes de luces y sombras. Parte de ese material se halla en el Museu del Gas, en Sabadell, en un ejercicio de compromiso y reconocimiento por la salvaguarda y la comprensión de ese patrimonio. En contraste, cabe destacar el encargo realizado por los Laboratorios Esteve, recién ubicados en los años 1940 en el Guinardó, cerca del Institut Ravetllat-Pla, dedicado a la elaboración de productos antituberculosos, todo ello a dos pasos del Hospital de San Pablo, entonces en plena expansión. Un patrimonio desconocido para dicha empresa farmacéutica, que todavía no se ha interesado por la posibilidad de recuperar ese pasado (una realidad que contrasta con lo que han hecho en este asunto dos empresas del ramo: el museo de la multinacional Grifols y el archivo gráfico de Uriach). Los negativos conservados se hallan en el fondo familiar donado al Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Se trata de un conjunto que supera un simple catálogo empresarial: es una apuesta icónica por la modernidad a partir de la demostración de estar al día técnicamente, de la capacidad científica que confiere autoridad en la materia. En los restos del naufragio se muestran edificios, espacios de ciencia, expertos en acción, instrumentos y maquinarias de gran complejidad, ininteligibles, procesos de laboratorio y de fabricación. Y, finalmente, productos farmacéuticos, explicados y utilizados para comunicar ciencia, mediante el concurso de imágenes y textos que surgen de una puesta en escena muy elaborada, nada azarosa. Sobre todo ello ya hablamos en el texto Publicitat i Medicina (Barcelona, COMB, 2010).

La intervención de Laia Foix ha puesto de manifiesto la existencia de gran cantidad de fotografías realizadas a partir de los encargos de científicos. Es un material de difícil identificación y catalogación. Cabría hacer una investigación meticulosa en las publicaciones de los nombres de científicos y de médicos que la familia recuerda para comparar y fijar correspondencias. De nuevo, la invisibilidad del técnico se hace realidad. Como aquellos artistas que necesitaban dar a conocer sus obras a partir de la mirada experta, del técnico  y del artista, del fotógrafo Godes, los hombres de ciencia recurrieron a dichas habilidades para crear objetos científicos, instrumentos de comunicación cargados de conocimiento. Por una parte, García de Cid permite consolidar una red de contactos y encargos solicitados por Font i Quer, Margalef, Carl Faust o Santiago Alcobé. Se pone de manifiesto en los trabajos de Godes esa “nueva objetividad” gracias a su mirada macrofotográfica a la naturaleza. Por otra parte, la necesidad de explicar ciencia mediante la creación de conocimiento comunicable lleva a un buen número de médicos a recurrir a Godes. Es un momento de consolidación de ciertas especialidades: ¿por qué José Miguel Martínez, considerado uno de los padres de la anestesiología, encarga fotografías de determinados instrumentos y productos de la especialidad? ¿Con qué fin necesita el cirujano plástico J. Muntané mostrar las bondades del uso de un dermatomo? Vale la pena recordar los elementos comunes que esto tiene con el estudio sobre la iconografía ginecológica elaborada por M.A. Fargas en la Barcelona de 1910, según ha mostrado la investigación de Sara Fajula. Son también los años de Godes como realizador cinematográfico. Había ejecutado algún cortometraje de ficción y también cine documental científico, como el galardonado (1948) y por ahora desaparecido “La rata al servicio de la humanidad”, junto a García del Cid. La conferencia de Laia Foix lleva a plantearse preguntas: además de vecinos, ¿qué relación profesional tuvo Godes con Ramón de Baños, pionero del cine médico en Barcelona, autor de trabajos sobre la empresa científica de Barraquer, Cardenal, Ferran, Corachan? De igual manera, ¿por qué Pere Gabarró recurrió a la habilidad fotográfica de Godes para mostrar la magia de la cirugía plástica mediante la imagen animada? Todo ello adquiere profundidad en la relación profesional entre Godes y el urólogo Antoni Puigvert, tal y como apunta Laia Foix. Sin embargo, se trata de un fondo pendiente de una exploración sistemática y también de una apuesta institucional por la recuperación de ese patrimonio. De nuevo emerge la preocupación sobre el patrimonio científico. Estamos lejos de la sensibilidad y conciencia de lo que se hace en otros países. Y no pensamos sólo en términos de conservación y difusión, sino de concienciación profesional e institucional por parte de los generadores de conocimiento científicos y de comunicación y enseñanza de ciencia a partir del mismo tanto en las aulas como en los museos. Un material que tal vez debería ser objeto de interés frecuentado con la misma asiduidad que las fuentes textuales por parte de los historiadores de la ciencia.

Esta noticia ha aparecido publicada por primera vez en Anatomías Urbanas

 

 
 
Convocatòria XVI Premi Antoni Quintana i Marí
Per a treballs de recerca d’estudiants d’ensenyament secundari obligatori i post obligatori.

BASES 2017                                                                                                   

La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), amb l’objectiu de despertar l’interès per l’estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants d’ensenyament secundari, convoca el setzè Premi Antoni Quintana i Marí amb les bases següents:

1. Hi poden participar tots els alumnes dels centres d’ensenyament secundari obligatori i postobligatori (batxillerat i cicles formatius) dels Països Catalans. Els originals han d’ésser inèdits i redactats en català.

2. Les obres que optin al premi han de ser fruit del treball de recerca individual o col·lectiva, tutelada, que els estudiants duen a terme com a part del seu currículum.

3. Els treballs han de versar sobre aspectes de la història de la ciència, de la medicina i de la tècnica en qualsevol dels seus àmbits temàtics, cronològics i geogràfics.

4. El format i l’extensió dels treballs són lliures. Les candidatures s’han de tramitar telemàticament per mitjà del formulari XVI PREMI ANTONI QUINTANA disponible al web de l’IEC http://premis.iec.cat/premis/en el qual caldrà adjuntar (a partir del 24 d’abril):

– el PDF del treball,

– una síntesi d’un màxim de 6.000 caràcters, on hi consti l’objectiu, la metodologia, els resultats i les conclusions de la recerca, i

– una carta signada pel director del centre o pel cap d’estudis, certificant l’autoria, títol del treball i la seva autenticitat.

5. Els treballs els presentaran els centres d’ensenyament i els autors han de restar en l’anonimat, que es garantirà de la manera següent: a la primera pàgina de cada exemplar només apareixerà el títol de l’obra, el nom del premi i el número de la convocatòria.

6. El destinatari del premi en metàl·lic serà l’estudiant autor del treball guanyador. En el cas que es premiï algun treball col·lectiu, el valor del premi es repartirà a parts iguals entre els components de l’equip. Els tutors dels treballs guanyadors rebran un certificat de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

7. Els membres del jurat seran socis de la SCHCT designats pel Consell Directiu i s’establiran dues categories, secundària obligatòria i postobligatòria.

8. La dotació del premi per cada categoria és de cinc-cents euros (500 €) i la persona o persones premiades rebran un diploma acreditatiu. El jurat es reserva el dret de no adjudicar el premi. El pagament de l’import del premi prescriu el dia 22 de desembre de 2017.

9. El termini de presentació dels treballs serà el dia 30 de juny de 2017. A l’acte de lliurament del premi, els alumnes faran una breu exposició del treball premiat.

10. La data del veredicte i de l’acte de lliurament del premi, que tindrà lloc dins el quart trimestre del 2017, es faran públiques oportunament. Es podran recollir els treballs no premiats durant els dos mesos posteriors a la data de lliurament del premi. L’IEC no es compromet a tenir-los a disposició dels autors després d’aquest període.

Guanyadors/es de les altres edicions

 

Antoni Quintana i Marí (Tarragona 1907-Barcelona 1998) va ser secretari de l’antiga Secció Catalana de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences i membre fundador i soci honorari de la SCHCT. Després d’obtenir el títol de mestre, fou un químic cerealista de relleu, tot i que sempre va estar vinculat a la història de la ciència. Destaquen entre els seus treballs la monografia biogràfica del naturalista i químic altafullenc Antoni Martí i Franqués (1750-1832), reflexions sobre el valor pedagògic de la història de la ciència i l’estudi de les relacions entre els primers aeronautes i la química de l’aire a finals del segle XVIII.

L’ Amina El Asri ha guanyat el XV Premi Antoni Quintana i Marí amb el treball de recerca titulat “Algunes aportacions àrabs a la matemàtica. Ús pedagògic de la història de l’àlgebra”, tutoritzat per Mònica Orpí Mañé i que va presentar a la XIV Trobada a Castelló.

Us deixem amb aquesta entrevista que li vam fer per tal de conèixer millor el seu treball i la seva visió de la història de la ciència.

Continua llegint

El cicle de col·loquis “Leibniz, 300 anys després” organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica s’ha desenvolupat en dues sessions, el 4 i 18 de novembre de 2016.

Aquest any es commemora arreu el tercer centenari de la mort del matemàtic i filòsof, entre molts dels adjectius que li escauen, Gottfried Wilhelm Leibniz (Leipzig, 1646 – Hannover, 1716). Amb aquest cicle, la SCHCT es vol unir també a l’àmplia llista d’entitats que han fet un homenatge a aquest gran personatge durant l’any 2016. Continua llegint

Podeu trobar el programa per aquest curs 2016/2017 dels cicles de col·loquis.

9th European Spring School for History of Science and Popularisation - Institut Menorquí d'Estudis - Maó (Menorca) - 18 -20 May 2017

Us proposem fins a set itineraris històrics pel patrimoni de Barcelona centrats en la unió entre ciència i ciutat.