“Accions polítiques sobre la llengua: adequació i eficàcia” Sisena Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra (UPF)

Source: Sisena Jornada de la Càtedra – Càtedra Pompeu Fabra (UPF)

Programa

Dijous 19 de novembre del 2020 – Modalitat virtual

18.00 h Inauguració de la Jornada, a càrrec de Jaume Casals, rector de la Universitat Pompeu Fabra; de Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

18.20 h Obertura de la Jornada, a càrrec de M. Teresa Cabré, directora de la càtedra Pompeu Fabra i presidenta de la Secció Filològica de l’IEC

18.30 h Conferència inaugural: “Canvis socials i evolució de les polítiques lingüístiques a Catalunya (1979-2020)” , a càrrec d’Avel·lí Flors-Mas, professor associat de la Universitat de Barcelona i secretari del CUSC-UB

 

Divendres 20 de novembre del 2020 – Modalitat virtual

9.00-10.15 h Conferència “Les accions de política lingüística del binomi Estat-telecomunicacions: com s’exclou la immigració per raons de llengua”, a càrrec de Maria Sabaté-Dalmau, professora de la Universitat de Lleida i vocal de la SOCS

10.15- 10.45 h Pausa

10.45-12.00 h Conferència “Els joves i la política lingüística” , a càrrec de Marina Massaguer, investigadora del CUSC-UB i de la UOC

12.00-13.15 h Conferència “Els usos lingüístics als Consells de Barri de Barcelona. Integració o exclusió?”, a càrrec de Vicent Climent-Ferrando, professor de la UPF i membre de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme

13.15-14.00 h Debat i conclusions

Sisena Jornada de la Càtedra “Accions polítiques sobre la llengua: adequació i eficàcia”

Cada vegada són menys les veus que posen en qüestió la legitimitat de la intervenció sobre el curs de les llengües. Cada cop és més estesa l’opinió que aquell ideal que proclama que les llengües són organismes vius que neixen, creixen, es desenvolupen i moren, i tot per causes naturals, és una fal·làcia. Les llengües són eines de comunicació que reflecteixen la fortalesa política i social de la comunitat que les té com a pròpies. Les llengües són també el reflex de jocs de poder polític, social i econòmic constants. Com a sistemes expressius i comunicatius, l’evolució “natural” de les llengües no es produeix en un context neutre en què són les capacitats estructurals desenvolupades en recursos disponibles o la simple voluntat dels parlants els únics factors que contribueixen a la seva projecció i difusió. Les relacions de poder entre organismes, països, estats o grups socials posen en joc l’ús d’una o altra llengua, la selecció d’una o altra llengua o varietat per a determinades circumstàncies. I una llengua que no s’actualitza al ritme que exigeixen les regles socials està destinada a recular de determinats àmbits de comunicació. Si al costat de la llengua pròpia una altra, ni que sigui aliena, s’imposa o és imposada i serveix per a tots els àmbits de comunicació, la sort de l’una o de l’altra està predeterminada, i els parlants de la llengua que recula abandonen, molt sovint de manera no totalment conscient, l’ús de la pròpia llengua minoritzada en la comunicació i en els escenaris de poder, i adopten progressivament la llengua que se’ls ofereix com el sistema de prestigi, consolidada i dotada de tots els recursos necessaris.

Tot i això, només en el cas d’unes llengües –les que es troben en situació feble pel fet de tenir pocs parlants o perquè estan minoritzades políticament– se sol parlar amb claredat de polítiques d’intervenció. Però totes les llengües tenen al darrere una política determinada que les orienta i les impulsa a la promoció o les condemna a l’arraconament. Es parla en aquest cas de polítiques implícites. Diríem que al darrere de l’anglès, la llengua més consolidada –no pas pel nombre de parlants, perquè no és la que en té més, sinó per l’abast del seus usos en àmbits en què gairebé té un monopoli–, no hi ha política lingüística? Cert que no és una política d’afirmació, ni de defensa, ni de reivindicació, sinó una política d’imposició a través de mecanismes econòmics, socials i polítics que esdevenen estratègics i que moltes vegades no pensen en la llengua com a tema prioritari, però la llengua n’esdevé afavorida.

En el cas de la llengua catalana, la necessitat d’una política lingüística (o de diverses, segons els àmbits territorials) és indispensable si cal que tots els ciutadans que pertanyen o s’incorporen al territori catalanoparlant la coneguin i, sobretot, si se’n vol eixamplar l’ús en totes les situacions.

L’any 1983 la primera Llei de política lingüística de la història es proposava generalitzar el coneixement de la llengua a través de les escoles a fi que no es pogués argüir la manca d’ús per desconeixement. L’any 2020, tenim les mateixes prioritats? Quins resultats han donat les accions dutes a terme durant aquest llarg període, amb enormes convulsions polítiques i canvis socials imprevisibles l’any 1980?

Administració