El marc comunicatiu català i la llengua
Article publicat al diari Avui (17/7/02)
Els professionals dels mitjans de comunicació públics catalans estan sotmesos a unes pressions superiors a les que experimenten els seus col·legues que treballen en llengües normalitzades. Com aquests, es deuen als principis d’independència, honestedat i pluralisme. Però a més a més, el fet treballar en una llengua minoritzada amb aspiracions a la normalitat els posa en el punt de mira tant dels qui voldrien liquidar definitivament aquesta llengua com dels qui volem recuperar-ne la dignitat i la plenitud d’ús. És aquesta una tensió que els professionals han d’assumir amb coratge i sabent que la seva posició sempre serà criticada, perquè difícilment podran acontentar tothom.
En un món cada cop més sotmès a la pressió homogeneïtzadora dels estats i de la globalització, qualsevol comunitat lingüística que aspiri a la sostenibilitat necessita mitjans de comunicació que s’expressin plenament en la seva llengua. Però fa l’efecte que el paper fonamental dels mitjans de comunicació en el manteniment de les comunitats lingüístiques ha estat copsat millor pels qui aspiren a arraconar definitivament el català que no pas pels qui tenen la responsabilitat de potenciar-lo. Vista la inferioritat objectiva del català a l’espai audiovisual, sorprèn que encara ara apareguin iniciatives destinades a reduir-ne la presència als mitjans públics, mentre es deixa de banda la qüestió, veritablement crucial, de com poden corregir-se les absències escandaloses del català a la majoria de mitjans que ocupen el nostre espai comunicatiu.
Som molts els que pensem que és precisament aquesta darrera la qüestió que cal plantejar. I és que cal no oblidar que la marginació del català a l’espai audiovisual és conseqüència, en primer lloc, d’un conjunt de decisions polítiques dissenyades per fer no competitiu el català al seu propi espai audiovisual. O és que potser cal recordar que la llei que regulava la concessió de les televisions privades espanyoles posava com a condició que les cadenes concessionàries cobrissin una àrea geogràfica molt superior a la dels territoris de llengua catalana? O que els successius governs espanyols han apostat sempre per empreses comunicatives madrilenyes? Que potser ja s’ha esvaït el record de com el control polític d’aquest procés ha arribat fins al punt d’enviar la Guàrdia Civil a tancar repetidors de TV3 instal·lats per iniciativa popular?
No es tracta de somniar impossibles. Els exemples de Bèlgica, Finlàndia o Dinamarca corroboren que hom hauria pogut impulsar un mapa audiovisual veritablement respectuós amb la realitat plurilingüe de l’Estat Espanyol. Però l’objectiu polític dels qui van ordenar el mapa comunicatiu de l’Estat era aplegar entorn del poder central tota la difusió dels continguts audiovisuals -informacions, entreteniments, narratives- imprescindibles per fer viable qualsevol comunitat cultural. Com a resultat d’aquestes i altres actuacions, ara com ara l’espai comunicatiu català ha quedat en gran mesura diluït, i la dependència de les indústries culturals catalanes respecte de Madrid ha crescut de manera mai vista.
És per tots aquests motius que, des de Cercle XXI, considerem que ara més que mai caldria que la societat catalana, i molt especialment els professionals i els responsables dels mitjans de comunicació, reflexionessin seriosament sobre el paper de cadascú en la configuració del nostre espai audiovisual. Perquè cal donar una resposta adequada als qui voldrien convertir els mitjans públics en català en una mera caixa de ressonància de la cultura hispanocastellana. I és que potser ja n’hi ha prou d’omplir-nos la boca de multiculturalitat i fer-la pagar sempre al més feble. Calen iniciatives per tal de fer sortir el català de la dinàmica regressiva en què ha estat posat durant la darrera dècada. Calen iniciatives per trencar la compartimentació forçada de l’espai comunicatiu en català. Calen iniciatives per tornar a engrescar un desenvolupament cultural plural i autònom. Perquè sense un espai mediàtic compartit en la nostra llengua, no podem aspirar a la sostenibilitat del català. I sense vitalitat del català, el discurs sobre la diversitat a casa nostra no passa de cinisme i propaganda.
Cercle XXI