De la immigració a la interculturalitat
Ara ens cal actualitzar aquell concepte d’integració, que comportava un esforç recíproc: l’acolliment dels nous ciutadans i l’adaptació d’aquests a la societat receptora. Podem inspirar-nos en les experiències internacionals de convivència multicultural, però cada país n’ha de fer una interpretació pròpia. I nosaltres no podem oblidar l’experiència positiva que havíem acumulat.
Ara es parla molt de l’acolliment lingüístic de la immigració. I cal fer-ho. Però a la vegada hem de transcendir una interpretació massa restrictiva d’aquestes activitats. De la mateixa manera que l’educació intercultural ha d’implicar tots els estudiants, tots els professors i tota la comunitat educativa i no limitar-se a la feina del professorat de suport a l’acolliment, la convivència intercultural és una responsabilitat de tota la societat. Pensar només en termes d’immigrants pot ser reduccionista: qui es considera o és considerat immigrant? Els professionals i residents comunitaris probablement no. Els castellanoparlants que arriben ara de la resta d’Espanya potser tampoc. I en canvi també els hem d’incorporar a la societat receptora. Tampoc ens hem de limitar a una fase inicial d’acolliment, ni deixar tota la responsabilitat en mans dels serveis, entitats o persones que s’hi dediquen específicament: cal implicar-hi tant com es pugui tota la societat receptora, en un concepte de relacions interculturals que vagi molt més enllà del període inicial, que es plantegi com una acció duradora, permanent.
Els canvis demogràfics que vivim reclamen que posem al dia el model d’integració que es va popularitzar durant la transició. Encara deu ser vàlid el concepte de ciutadania oberta i igualitària que reflectia el lema ‘És català (si vol) tot qui viu i treballa a Catalunya’: una integració política, laboral i social que fa possible la identificació amb la societat receptora. I la llengua no ho oblidem ha tingut sempre un paper crucial en aquesta identificació: l’aprenentatge i l’ús gradual del català han estat el signe visible d’aquesta incorporació a la societat catalana. A mesura que parlaven català, els nous ciutadans assumien una nova pertinença compatible amb la seva identitat d’origen i eren vistos com uns catalans més. I si volien, lliurement, ells o els seus descendents podien acabar decidint que la seva nova identitat seria catalana.
I parlant de la llengua, és realment imprescindible que el català sigui present des del primer moment en el procés d’acolliment. Qualsevol acolliment que ignori el català serà socialment segregador. Ara bé: tampoc podem pensar en l’acolliment en termes exclusivament lingüístics. La gent s’interessa per la llengua del país que l’acull perquè hi troba persones amb les quals estableix relacions positives i pot fer-hi coses que li interessen. Cal que la persona que arriba trobi ben aviat unes relacions socials normals amb els catalans, perquè entengui la importància de conèixer la llengua i la cultura del país que l’acull. En aquest sentit, coneixem dos magnífics exemples: l’experiència d’alguns centres docents, d’assignar un company-tutor català a cada nouvingut (evitant que es formin grups a part en les hores de lleure) i l’experiència dels cursos d’adults de Cornellà de Llobregat, en què una seixantena de voluntaris catalans (sorgits del món associatiu) s’han ofert per a fer una hora setmanal de conversa amb estrangers que aprenen català. Estic segur que en cap d’aquests casos han calgut grans argumentacions sobre la utilitat del català.
Evidentment, necessitem un bon sistema d’acolliment, amb personal especialitzat i recursos suficients, però sempre serà insuficient si la societat receptora no exerceix el seu paper en la integració. I per tant cal que hi hagi una idea clara i àmpliament compartida, un paradigma socialment establert de convivència intercultural. Com hi va ser en temps de la transició.
Un dels nostres objectius col·lectius més importants hauria de ser construir, amb la més àmplia participació, una versió actualitzada del model d’integració. Un model que segurament ha de reunir característiques semblants a les que segueixen:
Un enfocament intercultural: cal transcendir la simple idea de multiculturalitat o diversitat cultural, que es poden entendre com a coexistència de cultures aïllades entre si o com un mestissatge en què la cultura hegemònica dissolgui totes les altres. Ens cal un compromís de construir conjuntament un marc de convivència.
Un marc sostenible de pluralisme cultural: de la mateixa manera que en el camp ecològic no n’hi ha prou d’assegurar la supervivència de cada espècie, sinó que cal assegurar l’ecosistema que la fa possible, en el terreny cultural cada cultura ha de disposar de primacia pública en el seu territori històric, com a garantia de continuïtat, en el marc d’uns principis de pluralisme en què també es respectin les opcions culturals personals.
Una nova idea de ciutadania: des del primer moment, els que arriben a la nostra terra han de sentir que formen part d’un ‘nosaltres’ que els inclou i lluita amb ells contra les desigualtats. És a partir d’aquesta identificació bàsica com podran avançar cap a un nou sentit de pertinença, centrat en la llengua i la cultura del país, i obert a la lliure incorporació a la identitat catalana.
Una acomodació raonable dels espais públics a la diversitat: en la mesura que es pugui, els serveis públics han d’adaptar-se gradualment a les llengües, religions i costums dels nouvinguts, de la mateixa manera que ells s’han d’adaptar gradualment a la llengua i la cultura de la societat receptora.
Una demanda conjunta de competències i recursos en les polítiques d’immigració: sense capacitat política i financera no és possible fer una política intercultural pròpia. Els nous ciutadans i la societat receptora tenen un interès coincident per aprofundir en l’autogovern i obtenir uns recursos proporcionals a les necessitats, equitativament distribuïts.
Un projecte compartit de reconeixement recíproc: en la mesura que la societat receptora ha fet i continua fent un esforç de reconeixement de la diversitat, això la legitima per a obtenir dels nous ciutadans un compromís recíproc amb les institucions democràtiques, l’autogovern i el futur de la llengua pròpia com a llengua comuna d’ús públic.
Sóc ben conscient que potser les característiques no han de ser exactament aquestes: caldrà elaborar-les millor entre tots. Però si aconseguim que hi arribi a haver una idea àmpliament compartida sobre les relacions entre la societat receptora i els nous ciutadans que arriben, ja tindrem més de la meitat de la feina feta. Per part meva, crec que es podria actualitzar el lema de la transició més o menys així: “Serà català, si vol, tot qui trobi a Catalunya una ciutadania, una feina i, sobretot, uns bons companys catalans”.
Isidor Marí Membre del Cercle XXI