Orgull en favor de la llengua
Muriel Casals
“Les nacions pobres tenen gana, les nacions riques són orgulloses; l’orgull i la fam estaran sempre confrontats”. Aquestes paraules, una mica terribles i molt pessimistes pel que fa al futur de la vida en societat, les va escriure l’irlandès Jonathan Swift l’any 1726.
És suggerent recordar aquesta frase avui i fer-ho des de Catalunya, perquè està escrita poc després de la desfeta del 1714, una derrota bèl·lica que va significar un canvi en l’actitud política dels catalans. Haver viscut una guerra molt dura, una resistència heroica, però finalment vençuda, i una repressió cruel per part dels vencedors ens va fer creure que havíem de renunciar a l’activitat política.
L’orgull, si és que n’hi havia, estava greument ferit. Ben segur que en la nostra història no hem estat, i no som en l’actualitat, una nació orgullosa. Fins i tot podríem preguntar-nos si una part dels nostres problemes no tenen el seu origen en la manca d’orgull de la gran majoria dels ciutadans catalans.
Segurament, però, durant força temps de la nostra història hem estat una nació que ha passat fam. Diuen que l’expressió “Els catalans de les pedres en fan pans” té el seu origen precisament en l’etapa posterior a la derrota del 1714, quan els pagesos es van dedicar a treballar intensament unes terres especialment dures. Ens vàrem empassar l’orgull ferit i calmàvem la gana cultivant unes terres poc fèrtils. Perquè, efectivament, la natura no ha estat gaire generosa amb Catalunya.
Avui agraïm el bon clima i els paisatges molt variats que han possibilitat l’expansió del turisme, una activitat econòmica que, com sabem, contribueix substancialment a la creació de riquesa. Però fins a la segona meitat del segle XX s’esperaven de la natura altres coses que la bellesa; els països es feien rics si tenien aigua per a regar els camps, ferro per a transformar-lo en màquines i carbó per a obtenir energia. Cap d’aquests elements es trobava a disposició dels catalans en la quantitat suficient per a satisfer la disposició a treballar, és a dir, la voluntat de viure millor.
Ara que el progrés tècnic ja no ens fa tan dependents de la natura i que la nostra història ens ha fet una nació desenvolupada podem pensar com ens plantegem el tema de la gana i de l’orgull. Certament, avui encara hi ha fam als països rics com el nostre, però el problema ja no rau en la manca de recursos econòmics sinó en la seva mala distribució. I quan pensem en el tema de la distribució de la renda ens cal recordar que vivim en un context polític i social en el qual hem atribuït al sector públic la responsabilitat de satisfer les necessitats bàsiques de la part de la població que no ha aconseguit fer-ho dins del joc del mercat. I és en gran part per això que tots els que obtenen resultats positius de la seva actuació en el procés productiu paguen impostos.
Aquí podem trobar una certa relació entre la gana i l’orgull a casa nostra en l’actualitat. La manca d’orgull dels nostres representants polítics pel que fa a l’exigència sobre el control dels impostos generats a Catalunya limita la capacitat de l’Administració catalana a l’hora de resoldre els problemes de la part més desafavorida de la població. Però si no ens volem allunyar massa del que pensava Swift, quan escrivia que hi ha nacions orgulloses i nacions que passen gana, podem reprendre el raonament sobre la nostra manca d’orgull reflexionant sobre la nostra actitud pel que fa a la llengua.
La nostra manca d’orgull ens fa oblidar que som els dipositaris d’una llengua amb una de les tradicions literàries més llargues i riques d’Europa; com que no som orgullosos, oblidem que tenim entre nosaltres alguns dels autors que són reconeguts com a molt bons per editors de països cultes i que són llegits per lectors exigents. No tenir l’orgull que correspondria fa que ens comportem com si tot just acabéssim d’arribar al món de la cultura universal i fa que no gosem fer sentir la nostra veu.
Però, en canvi, massa sovint els catalans només calmem la mica que ens queda d’un orgull atàvicament ferit en un exercici absurd que consisteix a exhibir el nostre coneixement d’una altra llengua, gairebé sempre el castellà.
Certament és una sort poder llegir, escriure i parlar una llengua tan important com és la llengua espanyola, però no té cap sentit que la usem cada vegada que tenim la més lleugera sospita que el nostre interlocutor és una persona no nascuda a Catalunya. Quan fem això estem privant els qui ho desitgen practicar el seu català, en procés d’aprenentatge o de millora, i cometem una falta d’educació en suposar que l’altra persona és menys capaç de poliglotisme que nosaltres mateixos.
Una barreja de manca d’orgull i d’orgull ferit i mal digerit ens fa maldestres i origina comportaments inadequats; som injustos envers la nostra llengua i som poc agraïts envers els nous catalanoparlants. Fent això mostrem una irresponsabilitat cap a la diversitat lingüística d’Europa. Si abdiquem del dret i del deure de fer sentir i llegir el català arreu on correspon estem privant els nostres compatriotes europeus d’una part de la seva riquesa; per tant, ens cal fer ús de l’orgull més legítim i ser, com tants catalans ho han estat, uns activistes de la nostra llengua.