Relleu al CCCB: n’hi ha per tant? (gener 2012)

He seguit amb molt d’interès la polèmica sorgida entorn de la destitució de Josep Ramoneda al davant del CCCB, després de gairebé vint anys de gestió. Gestió excel·lent, dit sigui de bell antuvi. Ramoneda és un pensador fi i sobretot solitari, en el sentit que no segueix el guió de ningú. I és un pensador que pensa sobre el gran tema de la societat i la gestió dels afers públics, en un moment que tots els paràmetres trontollen. La seva aposta pels valors republicans és de pedra picada, i s’agraeix, perquè precisament els defensa sense un bri de demagògia. Ramoneda, doncs, era un candidat immillorable per a crear del no-res (del no-res local, s’entén) un artefacte que incidís en el debat urbà de la cultura contemporània. La ciutat com a receptacle de cultura i com a generadora de llenguatge, de mecanismes de participació, en definitiva d’actitud crítica (o tot el contrari, i llavors és l’observador qui exerceix la crítica). Tot això, aquí resumit de forma maldestra, Josep Ramoneda ho va practicar al CCCB, i va dotar el centre de personalitat, objectiu, excel·lència i públic.

Més no puc dir en favor del cessat. Però també defenso que un equipament públic no és casa de ningú ni és bo que s’hi eternitzin els directors, perquè un canvi de persones és també una manera d’obrir portes a noves idees i a noves preguntes. Això sí, espero que el CCCB mantingui la capacitat de generar debat i de recollir-lo, de ser un instrument de reflexió sense fronteres, però com que conec molt poc Marçal Sintes –només de llegir-lo en cròniques estrictament polítiques– no puc ara valorar cap a on tendirà la nau quan tingui les mans lliures per a menar-la. El que sí que espero és que Ferran Mascarell no tiri endavant la peregrina idea d’agermanar el CCCB amb el Macba, aprofitant que comparteixen barri i època, i ocupant al primer les sales d’exposicions. Les exposicions han estat un gran què del CCCB.

Ara bé: anem a la polèmica. S’ha centrat en dues coses. L’una, el procediment: Sintes hi desembarca sense concurs previ. Hi crec molt poc, en els concursos, perquè n’he vist algun de prop (no pas com a participant, que quedi clar) i he vist com se’ls adreça al resultat desitjat. No sempre és així, però sovint sí. I, d’altra banda, allò de posar els propis en els llocs destacats és una pràctica que han seguit nyerros i cadells, vull dir convergents i sociates. D’acord, estem en temps de demanda de més democràcia, però hem de convenir que darrere d’aquesta queixa pel no-concurs hi ha un prejudici clarament abusiu. Hom pensa que només els progressistes, i millor si són socialistes, poden gestionar la cultura o els equipaments culturals. Ja és hora, aquí també, d’obrir finestres. Però, en el fons, aquest prejudici ens duu a la segona fase de la polèmica.

Ha estat el mateix Ramoneda qui ha dit: “Deien que el centre era massa cosmopolita”. Jo no sé qui deia una semblant bajanada. Res no és mai “massa” cosmopolita, perquè el cosmpolitisme és una manera d’estar en el món, i no es pot quantificar: o se n’és o no. I certament el CCCB ho era, perquè es relacionava amb la cultura global i la feia venir de visita a Barcelona. La qüestió real era una altra: qui era, a casa nostra, l’interlocutor de la cultura global? I durant molts anys l’interlocutor principal era la cultura espanyola feta a Catalunya. Perquè al prejudici cultural prosociata s’hi suma immediatament, inevitablement, el prejudici cultural que diu que la catalana és una cultura provinciana, carrinclona i tancada. Com si la cultura espanyola no fos una cultura local! I com si la cultura feta a Catalunya amb un ull posat a Madrid no fos una cultura provinciana!

De manera que el CCCB no era massa cosmopolita, només faltaria, sinó que discriminava la cultura catalana donant preeminència a la cultura espanyola, és a dir, als seus representants. Això s’ha anat corregint en els últims anys, amb una representació més paritària de les dues cultures presents a Catalunya. I la crítica és justa i pertinent, perquè en una situació de biculturalitat la batalla és pel prestigi. Un centre d’excel·lència, com és el CCCB, hi juga un paper clau: diguem que reparteix medalles. Que les medalles estiguin massa decantades cap a un costat és preocupant. Potser és això el que deien els crítics, i certament és un aspecte a corregir, simplement perquè la cultura catalana hauria de ser amb naturalitat la cultura vertebradora de la societat, sense menystenir el diàleg amb la cultura espanyola que hi viu tan tranquil·la, i benvinguda sigui.

Ni els “sociates” són els únics gestors culturals possibles –pel que fa al cas, hi ha moltes coses a criticar en l’estil de la casa socialista –ni la cultura catalana és carrinclona. De fet, estem davant un fenomen molt interessant: l’emergència d’una generació, la gent que ara frega per dalt o per baix els quaranta anys, pleníssima de talent, desacomplexada, brillant i present en totes les manifestacions culturals, des de les més convencionals fins a les més innovadores. Incloent-hi el pensament. I del tot integrats en el mainstream de la cultura catalana. No s’havia donat això des dels anys setanta, que de fet són –som– la generació anterior.

Per tant, que aquesta nova lleva ens pensi la cultura, ens la creï, ens la posi davant dels ulls perquè triem, em sembla interessantíssim. I gosaria dir que ho estan fent amb més potència que no pas la que veiem en la cultura espanyola feta a Catalunya, que s’expressa de manera menys sofisticada. Espero que el CCCB ho tingui en compte i que d’alguna manera els incorpori al debat, a la reflexió, al concert europeu i mundial, ara que la vella guàrdia ha fracassat estrepitosament en la manera de portar la democràcia, el benestar, els mercats, el món.

Patricia Gabancho