Editorial. La llengua catalana, avui

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC

L’observació de la situació sociolingüística actual del català ens mostra signes ambivalents i fins i tot contradictoris.

Si tenim en compte els obstacles i les adversitats que ha hagut de superar la llengua catalana al llarg del darrer segle, resulta admirable –i de fet és objecte d’admiració internacional– que la nostra llengua, considerada en el seu conjunt, no sols no hagi reculat, sinó que presenti signes evidents de vitalitat i de creixement.

Això és cert i visible, per exemple, en termes demolingüístics, en el cas de Catalunya. Malgrat l’arribada, en onades successives, de centenars de milers de persones de molt diversa procedència que tenien altres idiomes com a llengua inicial, la diferència positiva en alguns punts percentuals d’aquells que han adoptat el català com a llengua d’identificació és prou indicativa de l’atractiu que exerceix el català sobre els nouvinguts. Naturalment, això no
modifica les proporcions de les llengües d’identificació de la població actual, en les quals el català ha perdut una posició majoritària. Però si es manté la tendència cap a l’adopció gradual del català, l’evolució sociolingüística permet un cert optimisme, que també pot confirmar l’evolució dels coneixements lingüístics: les competències actives (saber parlar i escriure el català) segueixen un procés de signe positiu i fan pensar que l’estabilització dels
fluxos demogràfics donarà pas a una població cada vegada més competent en català –més susceptible d’utilitzar-lo en la vida pública, encara que personalment mantingui un altre idioma com a llengua d’identificació. També podríem posar entre aquests signes positius el fet que no hi hagi actituds gaire significatives de rebuig social envers l’ús o l’aprenentatge del català –com succeeix malauradament en altres contextos de concurrència lingüística.

Així mateix, entre els aspectes positius de l’evolució de la llengua, considerada igualment en el seu conjunt, podríem incloure-hi la diversificació dels seus usos públics. En els darrers trenta anys, encara que sigui en graus molt diferents segons els territoris, la llengua catalana ha recuperat un ventall raonablement complet de funcions socials. Evidentment, s’ha tornat
a fer present en els àmbits més estrictament oficials, dels quals havia estat proscrita, i el seu ús en institucions polítiques i administratives és clarament visible, tot i les llacunes i resistències que hi persisteixen. Així ha estat també en els diferents nivells educatius, des dels més inicials fins als més especialitzats –i també en la recerca, al costat d’altres idiomes
de més difusió, sobretot l’anglès. En la creació cultural i en la comunicació de massa, malgrat els condicionaments de mercat, el català s’ha fet un lloc en tots els àmbits, i les restriccions quantitatives que l’afecten no han impedit que els productes culturals en català hagin assolit sovint la més alta qualitat i un reconeixement internacional de màxim nivell en gèneres molt diversos. Les audiències dels mitjans de comunicació han arribat a tenir un abast força
ampli, i en ocasions mostren unes tendències més favorables que no pas els que s’expressen en castellà. Fins i tot en les activitats comercials i econòmiques, en què el català té encara probablement una presència quantitativa molt insuficient, l’ús de la nostra llengua s’ha fet visible en pràcticament tots els sectors d’activitat, especialment de nou a Catalunya.

Tota aquesta diversificació de funcions ha comportat també l’expansió de les capacitats expressives de la llengua mateixa. El català ha mostrat clarament que podia desplegar, amb els corresponents esforços d’elaboració, tots els recursos lingüístics necessaris per a qualsevol

finalitat, des dels llenguatges d’especialitat –amb la terminologia corresponent– fins a la gamma més variada d’estils o registres per a tota mena de situacions comunicatives: tant els textos més elaborats i formals, literaris o solemnes, com els usos més col·loquials o informals propis d’alguns gèneres de ficció.

Fins i tot, en una dimensió internacional, podríem dir que la llengua catalana –ocultada durant segles– comença a ser coneguda, reconeguda i valorada entre les comunitats lingüístiques d’Europa i del món. I associada positivament amb la defensa d’una diversitat lingüística més justa i equitativa, cosa que sens dubte ha suscitat un corrent de simpatia internacional que en cap cas podem oblidar o minimitzar.

Ara bé, ja hem afirmat d’entrada que el balanç presenta signes ambivalents i contradictoris. I tot el que fins ara hem dit –que ens permet ser raonablement i críticament optimistas respecte al nostre futur lingüístic– no ens pot fer oblidar les dificultats objectives, ni els obstacles estructurals, ni les obstaculitzacions actives que encara ens afecten de manera molt preocupant.

No té sentit que ens preguntin, com encara es fa a vegades, si som optimistes o pessimistes respecte al futur de la llengua catalana, si veiem el vas mig ple o mig buit. No té sentit perquè aquest vas no s’omple ni es buida per si sol o per un atzar del destí, ni perquè ens el mirem amb una actitud psicològica més o menys esperançada. El català té sense cap dubte la possibilitat d’accedir a un futur de plena normalitat, i en podem estar completament segurs, però no hi arribarà per si sol: reclama una mobilització social activa i un suport institucional decidit per aconseguir l’estatus d’igualtat que té la capacitat i el dret de tenir a Europa i al món.

Però la llengua catalana presenta avui també signes altament inquietants, que ens cal identificar, i que reclamen una acció enèrgica i en molts casos urgent. I no sols en un àmbit estrictament lingüístic: la consecució de la plena igualtat per a la llengua catalana reclama una actuació conjunta en molts d’altres fronts, dels quals la llengua és absolutament indestriable.

I en primer lloc, la superació de l’ofensiva política i judicial de què és objecte actualment la llengua catalana en el marc espanyol i en tots els fronts, com a clara mostra d’una estrategia de legitimar la desigualtat no sols en les institucions generals de l’Estat, sinó en els mateixos territoris en què el català és la llengua oficial pròpia. En tota la història de la recent –i tendrá i deficient– democràcia espanyola, mai no s’havia produït una ofensiva tan generalitzada des de la dreta espanyolista, ni tampoc –diguem-ho clarament– una inhibició tan escandalosa per part dels sectors espanyols suposadament democràtics, intel·lectuals o polítics, d’esquerres, de centre o de l’anomenada dreta civilitzada.

No sols s’han desatès des de les institucions estatals els compromisos adquirits envers la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i les recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa (l’última de les quals acaba d’aparèixer), sinó que s’ha desencadenat – -a partir de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya
prèviament plebiscitat– una autèntica operació a gran escala de marginació i subordinació del català disfressada sovint amb arguments igualitaris de signe uniformista –com si des d’Aristòtil la igualtat equitativa no fos tractar igual allò que és igual i compensar les desigualtats entre allò que és diferent!

Així: cap suport a les polítiques interculturals i d’acolliment dels elevats contingents d’immigració (més del 40% dels estrangers de l’Estat són a l’àrea de llengua catalana); supressió del requisit de conèixer el català per a l’accés a la funció pública; atac frontal a l’ús vehicular habitual de la llengua catalana en el sistema educatiu –malgrat els òptims resultats
acadèmics i socials, i com si no fos aquest el tractament just en qualsevol comunitat lingüística lliure; obstaculització a la difusió de la televisió en català al conjunt del territori, malgrat les més de 600.000 firmes que avalaven la ILP; impugnació davant dels tribunals de tota disposició en què el català tingui en territori propi la consideració de preferent –almenys de primus inter
pares– que tenen arreu del món les llengües de països lliures, etc.

L’esmentada sentència del Tribunal Constitucional que nega aquesta preferència al català en l’Estatut de Catalunya constitueix una bona mostra de l’estranya lògica ‘igualitària’ que ara es practica des dels poders estatals. Poc després d’afirmar que no hi pot haver cap preferencia per la llengua oficial pròpia, i que l’oficialitat de català i castellà han de ser estrictament iguals,
l’alt tribunal nega la possibilitat d’establir per al català el mateix deure de coneixement que per al castellà (?). Ja ho veus, Orwell: les llengües són iguals, però una és més igual que l’altra.

Com he dit en altres ocasions, les institucions estatals –i també les europees– semblen indicar que no hi ha més camí cap a la igualtat real que assolir la plena sobirania política. És un camí difícil, però no ens en deixen d’altre, almenys fins ara. I la igualtat autèntica és tan irrenunciable com inalienable en termes democràtics. Per molt difícil que sigui, cal que l’aconseguim. I està al nostre abast.