El català a la xarxa. Reptes per a un estat independent i més enllà
Vicent Partal, director de VilaWeb
Per al català Internet ha estat un cas d’èxit. Això no ho discuteix ningú arreu del món. Ben a l’inrevés. Després que el potent moviment d’Internet en català aconseguís el primer domini lingüístic i cultural del món, el .cat, l’obvietat ha estat manifesta. Tant, que anys després l’ICANN, la corporació encarregada d’adjudicar els dominis, no només ha reconegut l’èxit del .cat sinó que l’ha convertit en la pedra angular del nou desplegament de dominis a la xarxa. En aquest sentit, podem dir no només que la xarxa ha estat un èxit per al català, sinó també que el català ha estat un èxit per a la xarxa.
I què entenem per èxit? Diverses coses. El 1995, quan la Internet tal com la coneixem avui començava a prendre forma, no estava escrit de cap manera que allò jugués a favor del català. Prop de vint anys després, però, podem dir sense por d’equivocar-nos que ho va fer. Tant, que hi ha qui opina que és més senzill viure en català a la xarxa que no pas al carrer –opinió a parer meu exagerada però al mateix temps significativa. No només s’ha creat una normalitat d’ús i presència del català a Internet, sinó que fins i tot això ha estimulat la presència del català en altres mercats o situacions. Només cal recordar, per exemple, com de difícil era fa anys tenir l’ordinador, les eines bàsiques i el sistema operatiu, en català i quin canvi tan gran és la situació actual.
El 1995, quan la Internet tal com la coneixem avui començava a prendre forma, no estava escrit de cap manera que allò jugués a favor del català. Prop de vint anys després, però, podem dir sense por d’equivocar-nos que ho va fer.
No és aquest, però, l’únic èxit derivat d’Internet. M’atrevisc a dir que la independència virtual aconseguida amb el domini .cat va exercir un impacte notable en el creixement de l’independentisme al Principat. Cal recordar en aquest sentit que l’actitud de l’estat espanyol i el menyspreu dels mitjans de Madrid va ser un calc idèntic del que estem vivint ara, cosa que ens podria portar a parlar de precedent. I la sensació de normalitat que es va apoderar dels internautes catalans quan van veure que no havien, havíem, de disfressar la nostra identitat per a anar directament al món.
Hi ha finalment un èxit que cal remarcar també: el domini .cat no és del Principat ni per al Principat sinó de tota la nació. Des de www.eltempir.cat a Elx a www.usap.cat a Perpinyà el domini ha marcat de forma contundent l’existència d’un projecte cultural i polític que supera el marc estricte del Principat i que, per tant, superarà els límits geogràfics i administratius de la previsible república catalana.
I aquest és un dels primers reptes, en aquest cas polític, al qual caldrà fer front en el pròxims mesos. La independència del Principat no ha de significar necessàriament un fre a les relacions amb la resta del país, però de fet podria representar-ho. En el terreny d’Internet, per exemple, tindrem una discussió immediata sobre si caldrà seguir usant el .cat o caldrà usar el .ct, probablement el domini estatal de dues lletres que un cop aconseguida la independència serà atorgat a la Catalunya estricta.
No hi ha precedents enlloc d’una situació d’aquest estil, cosa lògica tenint en compte l’excepcionalitat del cas català. ¿És millor, doncs, ‘normalitzar’ el país amb l’adopció d’un domini estatal (.ct) o, a la vista de la popularitat del domini nacional (.cat), fora millor limitar-ne l’ús, per exemple, a les institucions i prou? El vell debat sobre l’estat i la nació renaixerà tot just després de la independència, i espere que aquells que tenen clar ara mateix que al sud l’estat va d’Algesires a La Jonquera però la nació de Guardamar a Salses siguen capaços de recordar que després l’estat anirà d’Alcanar a La Jonquera però la nació seguirà anant de Salses a Guardamar.
El repte polític, però, no serà l’únic ni segurament el més important. El més important, fins allà on ara podem veure, estarà relacionat amb les noves onades d’Internet i la presència, per tant, que hi tindrà el català.
De què parlem? Ara mateix dels mòbils, però demà, i demà és demà i no demà passat, de l’anomenada Internet de les coses. Això en aquesta dècada. Més enllà no crec que ningú s’atrevisca a mirar ni puga endevinar a què ens enfrontem.
La Internet de sobretaula va ser un èxit per al català. Matisem-ho així. La Internet caracteritzada per les connexions ADSL, l’ordinador gros de sobretaula, fins i tot els venerables i avui desapareguts mòdems. Aquesta Internet avui ja comença a ser gairebé secundària al costat de la Internet dels mòbils. Qualsevol web avui té ja entre un vint i un cinquanta per cent de les connexions, depenent del seu segment de mercat, que arriben des de mòbils. Des de telèfons, però també des de tauletes. A través de les versions mòbils del web, però també, i aquest és un fenomen clau, a través de les anomenades app (aplicacions mòbils).
La Internet de les app no és la del web –d’entrada ni tan sols té una «adreça», així que la utilitat del .cat ací és minúscula. És un món diferent. Les app són continents més o menys tancats on la marca –i, per tant, la seua rellevància– té un paper considerable. La reacció de la cultura catalana en general la podem considerar bona, però les incerteses són grans. Vam guanyar molt en el web, però ara hem de redoblar esforços amb les app, ni que siga només per a mantenir l’èxit aconseguit abans.
I després vindrà el món de les coses connectades. Les famoses ulleres de Google o l’anunciat rellotge d’Apple serien dos bons exemples d’aquesta nova fase. Fase on Internet abandonarà definitivament el món dels ordinadors per tal d’«embedar-se» (la discussió sobre els neologismes continuarà…) en les coses.
Podem imaginar-ho tot. Ulleres que ens aporten informació mentre caminem. Sensors a les neveres que podran parlar amb el supermercat per a avisar de la compra. Places de pàrquing que ens avisaran que estan disponibles… Sobtadament, això que en diuen smart cities o, encara, smart houses es colarà en la nostra vida i canviarà la relació que tindrem no només amb la informació sinó també amb la quotidianitat. Allà el català seguirà sent la llengua d’interfície?
No ens hauríem de confiar, però de moment podem pensar que sí. Per dues raons. D’una banda, perquè aquestes tecnologies i les grans empreses que les promouen s’han definit clarament com a multilingües. I, per sort, en el període web el català va aconseguir ser integrat com una de les grans llengües de la xarxa i la tecnologia. Que el Google Maps, tot i les errades toponímiques, l’iPhone o el navegador del cotxe parlen en català és d’una importància gran, i depèn en bona part del treball fet en els anys anteriors. D’una altra banda, però, també és important consolidar la presència de la llengua en els grans projectes d’investigació d’interfícies, especialment de parla. I en aquest sentit el paper jugat per les nostres universitats i els nostres investigadors és molt fonamental.
Serà prou això? Serà prou en tot el territori? Serà prou en l’àmbit administratiu de la república catalana? Ara ja sabem que mai no serà prou. La tecnologia ha canviat l’ecosistema lingüístic del món i l’anglès ja és també un competidor. Amable en termes polítics, si es vol així, però competidor al cap i a la fi.
Hem de pensar, per això, a establir un model per a la llengua catalana en l’àmbit de la tecnologia, però no només, que ja no tinga en compte simplement les interferències de l’espanyol i el francès, sinó també les de l’anglès. Com en tants altres casos, l’experiència danesa, noruega, estoniana o eslovena tenen un gran valor per a nosaltres. Especialment les experiències dels països escandinaus, avançats tecnològicament, amb un gran orgull cultural propi i amb la presència normalitzada i quotidiana ja de l’anglès en el dia a dia dels seus carrers.
Com en tants altres casos, tenen un gran valor per a nosaltres les experiències dels països escandinaus, avançats tecnològicament, amb un gran orgull cultural propi i amb la presència normalitzada i quotidiana ja de l’anglès en el dia a dia dels seus carrers
Des del punt de vista tecnològic hom pot acceptar un paradigma que es concretaria en la frase ‘Volem viure amb plenitud en català’. L’expressió plenitud no significa només sinó que indica un grau de satisfacció suficient que es podria definir dient que la majoria de les coses haurien d’estar en català però que no caldria que ho estigueren totes. Segurament aquest és un escenari raonable, especialment si el que no està en català entra directament en l’anglès que molta gent avui considera ja un idioma universal i no privatiu de ningú.
El problema per a aquest escenari simple és la definició del límit i, sobretot, qui el defineix. Les tecnologies de la informació i la comunicació estan normalitzant de forma vertiginosa l’anglès entre els nostres infants. Només cal parar l’orella per a entendre-ho. Quan arriben a la universitat, a l’edat adulta, quines implicacions tindrà això?
El debat dels límits en la Internet de les coses serà per això important. Si les ulleres et «parlen» en català podem suposar que tendiran a moure’s en català. Però què passa si l’anglès és tan prepotent com per a imposar les seues versions? És un drama conèixer les darreres novetats de la biomedicina en anglès? I llegir els clàssics grecs en la versió de Penguin Classics en comptes de la versió de la Bernat Metge? Els llibres de Penguin segur que els tindrem en format ePub, «embedats» en aplicacions i accessibles des de qualsevol punt del planeta. Però, i els de la Bernat Metge?
Un interrogant final és sobre les traduccions automàtiques. Està fora de tota discussió que cada dia són millors i més bones, però tots convindrem que no és això. Com a utilitat són impagables, com a cultura són discutibles. De nou, però, seria un greu error quedar-ne fora. Només perdríem possibilitats. Grans possibilitats.
El català, en resum, ha començat a caminar magníficament dins Internet. Però a mesura que avança el camí, les dificultats creixen i, mentre es normalitza, veu com llengües sense cap mena de problemes institucionals comencen a qüestionar-se si la globalitat tecnològica és una amenaça o no. Nosaltres ens ho hem de plantejar rigorosament, també, sense perdre de vista que gairebé sempre una amenaça porta aparellada una oportunitat.