Llengua i independència a Estònia
Josep Soler i Carbonell, Stockholm University
Estònia, Letònia i Lituaàna són conegudes com les tres republiques bàltiques. En l’imginari col·lectiu occidental van “re-emergir” a final dels anys vuitanta i prinicpis dels noranta del segle passat arran de la caiguda de la Unió Soviètica. Totes tres republiques els uneixen elements històrics en comú prou importants. alhora, però tenen també elements diferencials destacats, com ara els orígens lingüístics, les tradicions religioses, o els pesos demogràfics. Per tant, a l’hora d’estudiar-les amb detall, convé fer-ho de manera separada. En aquest article em centraré en el cas estonià i els efectes de la recuperació de la independencia del país per a la llengua nacional.
Des del punt de vista més estrictament sociolingüístic i de política i planificació lingüística, val a dir que no es pot encentre l’entramat político-lingüístic sense fer referència al context històric i social del moment. Convé destacar, en aquest sentit, que la llengua fou un element clau en el procés de reconstrucció de l’estat-nació estonià. La Constitució de 1991 declarava l’estonià com a única llengua oficial del país; qualsevol altra llengua és considerada una llengua estrangera. La regulació lingüística a Estònia és robusta, amb més de 400 lleis, decrets i dispocions legals. La més important d’aquestes lleis és la Llei de Política Lingüística, aprobada de 1995 i actualitzada el 2011. la Llei posa les bases per regular l’ús de l’estonià per part dels estaments públics del país, així com salvaguardar els drets lingüístics dels habitants del país, sigui quina sigui la seva llengua.
En la transició cap al nou estat independent, les autoritats estonianes van establir una sèrie de mecanismos per deixar clara la idea que era el moment de recuperar la independencia d’Estònia, interrompuda abruptament per l’ocupació soviética del país. Dit altrament, era el moment de reconstruir l’esta estonià (entès “dels estonians”). El primer d’aquests mecanismos va ser decretar que serien ciutadans de la nova república les persones que eren ja ciutadanes estonianes abans de l’ocupació soviética i els seus descendents. La ciutadania (nacionalitat) estoniana s’obtenia, doncs per mitjà del dret sanguini (ius sanguini), transmesa de pares a fills. Alhora, es van estipular també els mecanismos per obtener la ciutadania del país per via de naturalització, opció que haurien de seguir les persones arribades durant el período soviètic si volien accedir a la ciutadania estoniana.
En aquest context, l’estonià va reprendre un impuls important a partir del restabliment de la independencia. El 1989, el nombre de russòfons que declaraven poder parlar estonià amb facilitat era del voltant del 15%, mentre que el 2004 era d’aproximadament el 40% (actualmente es trova en un 50%). També, però, convé destacar que l’estonià no es trobava pas en fase recessiva o d’amenaça greu al final del período soviètic. Tot i la clara russificació del país (especialment durant l’etapa de la presidència de Brezhnev, 1964-1982), l’estonià va seguir mantenint una certa vitalitat per diversos factors. En primer lloc, el rus va tenir una penetració més profunda en els estaments governamentals i burocràctics del país, però menys en altres esferes socials. Molt descacable és el fet que el sistema educatiu es dividís en dues línies d’ensenyament per raó de llengua: la russa i l’estoniana. Aquest element, pensat perquè la población russa pogués estudiar en rus en qualsevol part del territorio de la Unió, va servir també perquè l’estonià mantingués un domini d’ús prou important per al manteniment de la llengua. De fet, es podia estudiar en estonià fins a nivel universitari: des de 1919, la Universitat de Tartu oferia la possibilitat de rebre formació acadèmica en estonià. Aquest és un punt molt important a tenir en compte a l’hora de traçar paral·lelismes amb el cas català: l’estonià no va recuperar un cert impuls gràcies a ser declarat com a única llegua oficial d’Estònia. La declaración d’oficialitat de la llengua va afegir-se a una dinámica de canvi i modificació dels equilibris lingüístics que anava més enllà de la política i la planificació lingüístiques.
Dit d’una altra manera, la llengua va ser un instrument que les elits polítiques estonianes van emprar per tal de subratllar quines eren les noves regles del joc a partir del canvi de règim i el restabliment de la independencia. De fet, juntament amb la Llei de Ciutadania, la declaración d’oficialitat única de l’estonià i la qüestió lingüística van ser un dels elmeents amb què les elits polítiques del país van haver de treballar més, potser a contracor o sense preveure-ho inicialment. En aquest sentit, agents internaciionals com l’OSCE i la Unió Europea van exercir un marcatge de prop per tal que les lleis fossin realment igualitàries i no discriminessin per raó d’origen ètnic o lingüístic, marcatge també exercit per altres organitzacions no governamentals, com ara Amnistia Internacional o el Comité per als Drets Humans de les nacions Unides. Aquest marcatge internacional va ser especialment intens durant els anys de negociació per a l’accés d’Estònia a la Unió Europea i l’OTAN (maig de 2004). Una de les procupacions pirnicpals d’aquests agents internacionals era que no esclaté un conflicto violent a la regió báltica per raons de caràcter étnico-lingüístic, preocupació especialment fort durant els primers anys d’independència i la década dels noranta. Rússia, per la seva banda, aprofitava (i aprofita encara) aquesta tensió lingüística per a altres fins bèl·lico-polítics.
D’episodis de tensió violenta a Estònia no n’hi ha hagut, més enllà dels fets d’abril de 2007 quan el centre de Tallin va quedar literalment arrasat per manifestants russòfons que protestaven per la recol·locació d’un monument a les víctimes de la Segona Guerra Mundial (amb connotacions soviètiques) del centre de la ciutat a un cementiri militar als afores. Es pot dir, doncs, que hi ha una certa pau lingüística i una tolerància mútua prou correcta. Això no treu, però, que els dos principals grups, la majoria estoniana i la minoria russòfona, visquin més aviat d’esquena l’un de l’altre. Hi ha diversos elements que propicien aquest fet, d’entre els quals podem destacar la legislació lingüística, el sistema educatiu i la segregació geogràfica. Sobre la legislació lingüística ja n’he donat alguns detalls més amunt. Convé afegir, però, que les lleis de política lingüística estonianes permeten la possibilitat d’organitzar-se en règim bilingüe per a les minories del país. Una regió o ajuntament, per exemple, pot demanar gestionar els afers públics en una llengua que no sigui l’estonià sempre i quan, això sí, la meitat de la població de la localitat tingui la ciutadania estoniana i es declari parlant d’una altra llengua (per exemple, rus). En la majoria de casos, aquesta possibilitat no es pot posar en pràctica, perquè bona part de la població russòfona no té la ciutadania estoniana: són o bé apàtrides (sense nacionalitat definida) o bé ciutadans russos (de la Federació russa).
Pel que fa al sistema educatiu, l’herència soviètica encara és present i les escoles funcionen amb dues línies d’ensenyament, diferenciades per raó de llengua: l’estoniana i la russa. Això provoca que els nens de famílies estonianes i els de famílies russes no puguin mesclar-se i conèixer-se de manera espontània a les escoles. No és fins a la universitat que això passa, i amb prou feines, ja que el percentatge d’alumnes russòfons que arriben a la universitat és reduït en comparació amb els alumnes estonians. A la segregació escolar hi hem d’afegir la segregació geogràfica: la majoria de la població russòfona es troba concentrada al voltant de la ciutat de Narva, a la frontera amb Rússia al nord-est del país. A Tallin, on hi ha uns percentatges més equilibrats entre els dos grups principals, hi ha també concentracions ètnico-lingüístiques per barris, i la majoria de la població manté xarxes socials i familiars segregadores.
En resum, amb la independència, Estònia i l’estonià van posicionar-se al món com un estat i com la llengua d’un estat independent. Pel que fa a l’administració pública, el canvi va ser radical i això va permetre a l’estonià guanyar legitimitat com la llengua del país, amb efectes també a escala global. Per exemple, ningú qüestiona la presència de l’estonià com a llengua oficial de la Unió Europea, amb tot el que això comporta de visibilitat internacional de la llengua i de respecte dels drets lingüístics dels seus parlants. No obstant això, les lleis de política lingüística han anat de la mà d’altres lleis i d’actituds més generals entre la població més aviat poc integradores en relació amb la minoria russòfona del país. Des d’una perspectiva catalana, el model estonià mostra com la independència política té efectes importants a escala internacional per a l’estatus de la llengua. Alhora, el cas estonià també demostra com a nivell intern, la declaració d’oficialitat única és només una peça més en l’engranatge social, polític i jurídic del país. L’efectivitat d’una declaració d’aquest tipus ha de valorar-se tenint en compte el passat més recent, la situació present, i els possibles escenaris de futur que la població desitgi. El més important, en la meva opinió, és treballar vers consensos majoritaris de compromís amb la diversitat, d’entesa, respecte mutu i de pau lingüística. En això, les declaracions d’oficialitat són peces que cal saber jugar amb astúcia i intel·ligència. Convindrà, doncs, tenir-ho present en el futur.
Rannut, Mart (2004). Language policy in Estonia. Noves SL. Revista de Sociolingüística. Primavera-estiu 2004. 1-17, disponible ahttp://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm04primavera-estiu/rannut1_6.htm
Per a un tractament més detallat d’aquesta qüestió, vegeu Branchadell, Albert (2011). Assessing language policy. The treatment of Russian in Estonia and Spanish in Catalonia. Revista de Llengua i Dret 55, 123-150.
El lector interessat podrà aprofundir més en el contrast entre Catalunya i Estònia des del punt de vista político-lingüístic a: Soler Carbonell, Josep (2013). “És com saber informàtica”: Les ideologies lingüístiques legitimadores del català i l’estonià en l’era de la globalització. Treballs de Sociolingüística Catalana 23, 427-444.