Algunes informacions clau sobre l’ús interpersonal del català a Catalunya

1. Introducció

Els principals factors que condicionen l’ús interpersonal, és a dir l’ús col·loquial, del català a Catalunya es poden englobar en dos àmbits. D’una banda l’àmbit que podríem denominar de la capacitat d’atracció de la llengua i d’altra banda l’àmbit dels fenòmens demogràfics. Ambdós han anat evolucionant al llarg del temps i han anat fent aparèixer condicionaments de signe divers per al català.

La capacitat d’atracció d’una llengua és la mesura en la qual les poblacions arribades de fora de l’àmbit lingüístic se senten portades, pel fet d’inserir-se en la vida social, a adoptar l’ús d’aquesta llengua. En territoris on la llengua pròpia no està minoritzada en cap manera, com el francès a París o el castellà a Castellà i Andalusia, les poblacions que arriben de zones amb una altra expressió lingüística es troben unes condicions sociolingüístiques que els porten a aprendre i adoptar en la seva gran majoria la llengua del lloc abans de gaires anys d’estada. En el cas actual del català a Catalunya això no és així: la seva capacitat d’atracció és clarament inferior.

Molt probablement, el factor que més contribueix a determinar aquesta capacitat d’atracció són les normes de tria lingüística vigents en un moment donat, és a dir, aquelles normes interioritzades i normalment inconscients que, en una societat multilingüe, ens fan triar l’ús d’una llengua o l’altra en els diversos escenaris de la vida social. El grau en el qual aquestes normes són favorables a la llengua autòctona condiciona fortament la seva adopció o no per part dels nou vinguts.

Pel que fa als fenòmens demogràfics que condicionen l’ús actual del català, es tracta sobretot de les diverses immigracions que s’han produït en els últims cinquanta anys i de seves conseqüències sobre la natalitat dels diferents sectors de la població.

Tenint en compte aquests dos àmbits bàsics, es mostraran seguidament els principals factors negatius i positius per a l’ús del català que sorgeixen del conjunt de les informacions disponibles.

2. Factors negatius

2.1 Pel que fa a la capacitat d’atracció

Fins a principis del segle XX, i malgrat l’actitud hostil del poder envers la llengua del país, a Catalunya el català tenia una capacitat d’atracció per als nou vinguts pròxima a la de les llengües no minoritzades. L’existència d’una població molt majoritàriament de llengua principal catalana, amb poca o nul·la fluïdesa en castellà i amb una forta adhesió a la pròpia identitat, així com la reduïda incidència dels aparells de poder sobre la vida quotidiana de la gent en aquella època, expliquen en bona part la situació. Al llarg de la primera meitat del segle aquest estat de coses va començar a canviar, amb ritmes diferents segons els territoris i els nivells socials, però fins a principis dels anys 50, la capacitat d’atracció de la llengua era encara notòria, almenys en moltes zones del país. Durant aquesta dècada dels 50, tanmateix, es produeix un canvi sociolingüístic considerable i a principis dels 60 ens trobem amb una nova situació, en la qual, de manera generalitzada, les normes de tria lingüística s’han allunyat de les vigents en les llengües plenament consolidades i han esdevingut més favorables al castellà. La repressió anticatalana del període franquista, així com la gran magnitud de la immigració de llengua castellana d’aquells anys i l’aparició dels moderns mitjans de comunicació únicament en castellà, són els principals motius que expliquen aquest canvi. Així, els arribats de fora abans dels anys 50, o els seus fills, sembla que adoptaven majoritàriament el català com a llengua principal, mentre que el nombrós contingent que va arribar en aquesta època i després, ja no va tenir aquest capteniment lingüístic.

2.2 Pel que fa als fenòmens demogràfics

La immigració de llengua castellana arribada els anys 50 i 60 no va tenir només un gran impacte sociolingüístic per la seva magnitud i pels altres motius acabats d’exposar, sinó també perquè els seus integrants van tenir una natalitat més alta que els autòctons durant els primers anys després de la seva arribada. Aquesta diferència de natalitat es va produir sobretot per dues raons: perquè en aquell moment les pautes natalícies eren força més altes a les zones d’origen dels immigrants, bàsicament Andalusia i Castella, que a Catalunya, i perquè els nou vinguts eren molt majoritàriament joves, i per tant en edat de tenir fills, mentre que la població autòctona tenia lògicament una proporció molt més alta de gent gran. Atès que, com s’ha vist, la majoria d’aquells immigrats no va adoptar el català com a llengua principal i per tant com a llengua emprada amb els fills, l’esmentada natalitat diferencial havia de fer necessàriament disminuir els percentatges d’ús del català entre la generació corresponent als fills dels arribats aquells anys..

2.3 El grau actual d’ús

Per aquests motius i d’altres, en el conjunt de Catalunya, els percentatges d’ús del català emprat de manera exclusiva o preferent són actualment lleugerament inferiors al 50 % en la majoria de les principals funcions lingüístiques. Pel que fa concretament a l’ús a la llar, especialment decisiu perquè és on s’efectuen gran part dels intercanvis lingüístics quotidians i on es determina la llengua inicial de les persones, podem veure en el gràfic núm.1 el resultat d’una de les enquestes disponibles més recents.

3. Factors positius

3.1 Pel que fa a la capacitat d’atracció

Tot i la minva que ha sofert, la capacitat d’atracció del català s’ha mantingut prou forta com perquè durant les últimes dècades una important minoria dels arribats o dels seus fills hagi adoptat el català en l’ús familiar, com a llengua habitual o en determinades funcions lingüístiques. Aquest fenomen es reflecteix en les dades següents:

a) Entre el conjunt de la població adulta actual de Catalunya, l’ús del català ha augmentat al llarg de la vida de les persones. Tal com es pot veure al gràfic núm. 2, hi ha un 7,5 % de la població que té el català com a llengua habitual mentre que la seva llengua inicial va ser una altra.

b) La transmissió lingüística familiar és favorable al català. El gràfic núm. 3 ens mostra que el percentatge de la població de Catalunya que parla català de manera exclusiva o predominant amb els fills és superior en més d’un 10 % al percentatge que el parla o parlava amb els pares.

c) A mesura que baixa l’edat va augmentant de manera notable el percentatge de persones de llengua principal castellana que fa un cert ús del català. En el gràfic núm. 4 es pot veure com el percentatge de població que no usa pràcticament mai el català és molt més baix entre el més joves que entre els més grans.

Font: Vila (2003)

3.2 Pel que fa al fenòmens demogràfics

Un dels fenòmens demogràfics favorables al català més notables és que l’esmentada diferència de natalitat entre autòctons i nouvinguts que es va produir durant un temps després de la gran immigració del tercer quart del segle XX va anar reduint-se posteriorment, de tal forma que probablement va desaparèixer a mitjan dels anys 90. Aquesta evolució, juntament amb el procés de normalització lingüística, deuen ser els motius pels quals s’hagi produït un lent però sostingut augment del percentatge de català com a llengua familiar a mesura que baixa l’edat entre els nascuts a Catalunya des del 1977 al 1992, segons ens indiquen les dades disponibles. En els últims anys, tanmateix, ha tornat a sorgir una natalitat diferencial segons l’origen, ja que bona part de la recent immigració estrangera té una natalitat superior a la de la població instal·lada.

4. Conclusió

Des de la restauració de la Generalitat s’ha fet certament un esforç important en favor del català, sobretot per introduir-lo en els usos institucionals i públics. Però no s’ha aconseguit donar un tomb prou important a la situació com per canviar de manera clara les normes de tria lingüística negatives per a l’ús de la llengua que eren vigents a la fi de la dictadura. Això fa que la situació del català sigui precària. Per superar aquesta estat de coses i assegurar el futur de la llengua cal, per tant, a més de seguir treballant en la millora dels usos institucionals, actuar de manera decidida en favor del canvi de les normes de tria lingüística.

5. Bibliografia

CENTRO DE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS (2001). Situación social y política de Cataluña. Estudio 2410. Document trobat a la web del CIS.

DYM (1998b). Enquesta lingüística sobre l’ús oral del català entre la població de Catalunya major de 15 anys. Taules. Volum fotocopiat. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

TORRES, J. (2003). “L’ús oral familiar a Catalunya”, Treballs de Sociolingüística Catalana 17: pàg. 47-76.

VILA, F.X. (2003): “Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya. Estat de la qüestió a començaments del segle XXI”: pàg. 77-158.

Joaquim Torres
Membre del Cercle XXI