L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes Treballs de Sociolingüística Catalana, 17 Benicarló, Onada 2003
Segons els autors del llibre, diversos estudis recents corroboren que hi ha un cert retrocés de l’ús del català en certs contextos col·loquials, és a dir, en l’ús informal amb els familiars, els amics, els companys de feina, etc. Aquestes dades “deixen fora de lloc el cofoisme, p0erò tampoc no justifiquen el catastrofisme exagerat” respecte del futur del català, dues actituds que troben “igualment irresponsables i paralitzadores”. Qualifiquen la situació de “força preocupant”, però alhora asseguren que “hi ha un gran potencial de canvi” i, justament per això, cal aprofitar-lo i obrir noves línies d’actuació perquè aquest potencial de canvi s’activi i afavoreixi l’extensió de l’ús del català en l’àmbit col·loquial, que és fonamental per a la vitalitat i la continuïtat de la llengua.
En la situació actual hi conflueixen factors d’índole social i demogràfica positius i negatius (vegeu l’article de Joaquim Torres Algunes informacions clau… en aquest mateix Butlletí).
Entre els factors positius, Xavier Vila -un altre dels especialistes que han participat en aquest volum amb una ponència sobre l’ús oral no familiar- destaca que el percentatge de persones que usen el català fora de la llar com a llengua habitual o en diverses situacions de comunicació no familiars (amb el amics, amb els companys de feina, a les botigues, etc.) és notablement més alt que el percentatge de persones que l’usen en l’àmbit familiar. En correspondència amb això, la proporció de persones -gairebé totes de llengua inicial no catalana- que fan un “ús feble” del català (un ús inferior al 40%, dividit en dues franges: de l’1 al 20% o del 20 i el 40%) ha augmentat i se situa en nivells molt importants: per exemple, més d’un 40% dels nascuts entre 1969 i 1983 en fan aquest ús feble, repartits aproximadament a parts iguals entre els qui situen el seu ús del català entre l’1 i el 20% i els qui el situen entre el 21 i el 40%. En canvi, la proporció dels qui no el fan servir mai minva constantment, i entre els grups d’edat esmentats no arriba al 6,5%.
Aquests percentatges de persones que fan un “ús feble” del català es refereixen al conjunt de la població; però el mateix nombre de persones, en relació només amb la població de llengua inicial castellana, representa, si fa no fa, un percentatge doble. Això fa una gran proporció de persones d’aquest grup lingüístic que no solament poden parlar en català, sinó que de fet ho fan. Són dades molt interessants, i en bona part esperançadores. Certament, en les persones que fan aquest ús relativament feble del català hi ha un potencial de canvi enorme, perquè ja han fet el salt “qualitatiu” que hi ha entre no parlar el català (gairebé) mai i parlar-lo (bastant).
Entre els factors negatius, se’n destaquen dos que, de fet, es complementen. El primer és que la proporció de població que fa un ús exclusiu o predominant del català ha minvat. El segon, justament, explica aquesta minva: és la persistència entre les persones de llengua inicial o habitual catalana de la norma d’adaptació al castellà, en converses amb no catalanòfons, norma que, a més limita molt la difusió de l’ús de català entre la població de llengua inicial castellana.
Una situació, per tant, complexa, sens dubte difícil, però també amb un gran potencial de canvi que caldria saber aprofitar.
El volum s’estructura, com les Jornades, en tres blocs. El primer aporta abundant informació nova, ja que, com hem dit, és informatiu i d’anàlisi de dades sobre els usos col·loquials a Catalunya (no pas sobre el grau de coneixement). En el segon bloc, a partir de les ponències de Terricabras (El mite de la llibertat d’elecció de llengua) i Branchadell (sobre els límits de la intervenció en l’ús privat de la llengua), es fa una reflexió sobre les raons per les quals és lícit i necessari potenciar l’ús interpersonal del català. Finalment, al tercer bloc (ponències de Gelabert, Aymà i Strubell), amb vista a fomentar unes pràctiques lingüístiques en els usos col·loquials que hi afavoreixin la presència i expansió del català, es proposen nous plantejaments en la política lingüística i en el treball de les associacions i entitats favorables a la normalització del català. Una ponència de Kenneth McRoberts, professor canadenc de filosofia política, obre el volum i un article d’Albert Bastardas el tanca.
Com a conclusió, els autors consideren que “és del tot necessari (i és ben possible)” canviar la norma social -heretada d’una situació social i política anterior, parcialment superada- que fa que molts catalans “s’adaptin al castellà, gairebé sempre innecessàriament, quan parlen amb persones que ells consideren (o que inicialment se’ls mostren) com a no parlants habituals de català”. Aquesta conducta “minoritza el català i l’arracona, en la seva pròpia societat, a un nivell d’ús molt inferior al que li correspondria i podria tenir” tenint en compte el percentatge dels qui el tenen com a llengua primera o habitual, i també el percentatge dels qui l’usen sovint o podrien fer-ho. Cal, doncs, treballar des de l’àmbit institucional i civil per canviar aquesta norma social limitadora i estendre’n una altra de positiva que aprofiti el potencial de canvi i afavoreixi l’expansió de l’ús oral del català, i alhora que estigui adaptada a la situació social i política actual.
Cercle XXI