Mantenir el català, adoptar el català. Sis testimonis.

Us presentem a continuació sis “biografies lingüístiques”. Aquestes sis persones, des de procedències diverses han confluït en l’ús del català. Us proposem que pareu esment en el procés que cada una d’elles ens ha relatat, perquè resulta ben interessant: molta gent s’hi pot reconèixer o hi pot reconèixer persones i situacions del seu entorn, de la seva experiència. Són experiències positives que aporten molts elements per entendre i modificar les rutines sobre l’ús lingüístic que encara arraconen o oculten el català.

Les tres primeres corresponen a persones de llengua inicial catalana que en les converses mantenen el català independentment de la llengua que els parlin. Les altres tres corresponen a persones de llengua inicial castellana que han adoptat el català com a llengua habitual. En unes i altres s’hi reflecteixen la pràctica quotidiana, els sentiments, les representacions i significats culturals, la influència de l’entorn, i també el marge de decisió personal, que, en una situació de contacte de llengües, condicionen l’ús d’una o altra llengua.

ADOPTANTS

• Pep Palacio

Entrevista amb Pep Palacio

L’entorn familiar

En Pep (Maldà, La Segarra, 1949) és fill únic. Va viure fins als cinc anys a Maldà i en un petit poble del costat. Però els seus pares es van separar i fins als 10 anys va viure a l’Aragó, amb la família paterna, i a Barcelona, on vivia la seva mare. Des d’aleshores viu a diversos barris de Barcelona i, ja casat, s’instal·la al barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on encara resideix. El pares (un aragonès una catalana) parlaven entre ells en castellà, i amb en Pep, el pare en castellà i la mare en català. Fora de casa, però, el pare, que treballava de secretari d’ajuntament, parlava català molt habitualment. La mare tenia diversos negocis. Actualment, en Pep i la seva dona parlen en català.

L’entorn escolar

Fins als 10 anys la seva situació escolar fou molt inestable, però l’ensenyament era en castellà. Quan es va instal·lar a Barcelona ja havia de fer el batxillerat, també en castellà. La majoria dels mestres, però, eren catalanoparlants i els parlaven sovint en català. Al pati els nens parlaven català. De més gran es va traslladar a un col·legi privat de Sarrià, on es va trobar amb la sorpresa que joves amb cognoms ben catalans parlaven en castellà; tot i això, en Pep els parlava en català. La seva actitud de mantenir sempre el català es va gestar, doncs, ja de ben jove.

Pel que fa a l’ensenyament universitari, va passar per diverses facultats: Arquitectura, Filosofia i Lletres, Econòmiques…, per acabar llicenciant-se en Filologia Catalana l’any 1977. A Arquitectura, on tot el material escrit era en castellà, en Pep decidí prendre els apunts en català, i així, pel seu compte, es va anar formant a poc a poc.

L’entorn laboral

Ja d’estudiant, en Pep va col·laborar amb Òmnium Cultural per fer classes de català fora de l’horari escolar, encara en ple franquisme. I així va aterrar al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, a l’escola de les monges, precisament on estudiava una altra dels testimonis d’aquest número del Butlletí del Cercle XXI, la Susanna Navarro. Més endavant, va treballar de mestre d’adults al barri de la Mina, de Sant Adrià. El 1990 va canviar de feina i entrà en una empresa colomenca de jardineria. Allò va suposar un canvi important des del punt de vista lingüístic, ja que bona part dels treballadors ben just si entenien el català, i la llengua gairebé única de relació era el castellà. Però en Pep ja havia adoptat feia molt de temps la norma de parlar gairebé sempre en català, i es convertí en un rara avis de l’empresa. Amb la gent més gran (que més problemes tenia amb el català) mesclava ambdues llengües, i a la gent jove i als catalanoparlants els parlava en català. Ell mateix comenta que va ser molt dur, però a poc a poc, els companys s’hi van anar acostumant. Fa poc en Pep ha tornat als orígens, i ara treballa de mestre d’adults a Sant Adrià del Besòs.

El canvi de context sociolingüístic

Quan en Pep i la seva dona s’hi instal·len, el barri de les Oliveres era un barri abandonat a la seva dissort, sense cap mena de servei, ni botigues, ni transports públics, sense llum, amb uns habitatges amb greus problemes d’humitats i esquerdes. Un barri on pràcticament no se sentia parlar gens el català. En Pep hi aterra i intenta mantenir la seva norma d’utilitzar al màxim el català. Però li costa molt. Tot i això, el parla amb les poques persones de llengua inicial catalana que hi viuen (que n’hi ha, però passen desapercebudes) o amb les persones que l’entenen. També fa servir la tàctica de barrejar el català i el castellà. Finalment, parla en castellà si algú no l’entén. Diu que, en aquella època, d’un 25% a un 30% de les seves converses fora de casa es devien fer en català. Més endavant, a mesura que s’han anat notant els efectes de l’ensenyament en català a les escoles, el seu ús del català ha anat augmentant.

Les reaccions i comentaris d’interlocutors i espectadorsQuan va arribar a les Oliveres, en Pep era considerat una persona estranya. Pràcticament era l’únic que parlava en català de tot el barri. Però, des de sempre, va participar en el moviment cívic i associatiu de les Oliveres, i això li va proporcionar un prestigi reconegut. Ell diu, també, que en un entorn tan difícil cal fer pedagogia i tenir molt de tacte: saber diferenciar els diversos casos personals i crear molta empatia. Tanmateix, explica, “sempre hi ha gent que no t’entén i et demana que parlis en castellà, o que t’ho demana encara que t’entengui”. En això no s’ha de transigir: “Jo també tinc els meus drets”, diu en Pep.

Cercle XXI

• Sandra Rius

Entrevista amb Sandra Rius

L’entorn familiar

Actualment la Sandra viu amb el seu company, també a Sant Andreu, amb qui sempre ha parlat en català. No tenen fills.

La Sandra (Barcelona, 1974) és la gran de dos germans. Sempre ha viscut al barri de Sant Andreu de Barcelona. La seva llengua inicial i la dels seus pares és el català. El pare és enginyer tècnic, i ara fa de professor. La mare ha estat administrativa, tot i que des de fa temps no treballa fora de casa. La seva família és de classe mitjana.

L’entorn escolar, universitari i de lleure

L’escola on la Sandra va fer l’EGB era la Institució Pere Vergés, de Badalona. Era una escola catalana, on tot l’ensenyament es feia en aquesta llengua, tret, és clar del castellà o els altres idiomes. Els alumnes eren majoritàriament de llengua inicial catalana, de famílies d’un nivell social mitjà o alt, tot i que també hi havia alguns alumnes de llengua inicial castellana. La llengua de relació, gairebé única, entre els nens era el català. El batxillerat també el va fer a la mateixa escola, però en un centre diferent situat a Barcelona, on hi havia més alumnes que procedien d’altres escoles o centres, la qual cosa va fer augmentar l’índex d’alumnes de llengua inicial castellana. Però la Sandra va continuar parlant amb tothom en català, tot i que alguns dels seus companys es passaven al castellà quan l’interlocutor era un nou alumne de llengua inicial castellana. Tanmateix, la llengua més comuna era el català. Pel que fa a la llengua de l’ensenyament, el 50%, aproximadament, es feia en català, i l’altra meitat en castellà, segons el professor.

Pel que fa a l’ensenyament universitari, la Sandra opta per l’enginyeria tècnica de telecomunicacions. Allà es produeix un veritable canvi del context sociolingüístic, ja que molts dels seus condeixebles són de llengua inicial castellana. La Sandra, però, manté el seu hàbit de parlar, d’entrada, en català. L’ensenyament també es fa en català o en castellà, segons cada professor, però amb predomini del castellà.

Acabada la carrera, fa un màster a la Universitat Pompeu Fabra en el qual només hi ha 3 alumnes de llengua inicial catalana d’un total de 25. L’ensenyament es fa totalment en castellà. La Sandra parla en català amb els catalanoparlants i amb alguns amics o amigues que l’entenen, i en anglès i castellà, amb la resta.

Amb els seus amics, la Sandra sempre parla en català, independentment de la seva llengua inicial. Els que són de llengua inicial castellana actualment també li parlen en català, després d’un període més o menys llarg de vacil·lacions en què han hagut d’optar pel manteniment del castellà o el canvi cap al català.

L’entorn laboral

Dos dels contextos laborals amb què s’ha trobat la Sandra tenen una certa relació amb el foment de l’ús del català i, per tant, han estat molt majoritàriament en català. Per contra, va treballar en una empresa de telefonia i telecomunicacions on quasi tothom era de llengua inicial castellana, excepte el cap.

La consolidació d’un hàbit lingüístic

En molt bona part, el costum de parlar gairebé sempre en català per a la Sandra és un fet natural, atès el seu context lingüístic inicial. Però, segons ella, el moment en què aquest fet esdevé una opció volguda és quan va a la universitat i canvia substancialment, com hem vist, el seu context sociolingüístic. Per a ella això va suposar el manteniment d’un costum que ja venia de lluny, ho va provar i li va sortir bé. Bona part dels interlocutors li corresponien en català, i els que no ho feien no posaven cap mena de problema que la conversa esdevingués bilingüe. Al principi les converses bilingües li creaven una certa incomoditat, però després s’hi va anar acostumant, i ara ja les viu d’una manera natural.

La prova de foc va ser quan, a l’empresa de telecomunicacions, una persona li va dir que li parlés en castellà, “com feia tothom”. Ja feia un any que es coneixien i la Sandra li havia preguntat, al principi, si entenia el català i si tenia problemes perquè li parlés en aquesta llengua. L’altra persona li havia dit que no passava res, que parlés com volgués. Per això, la Sandra es va sorprendre tant quan, un any després, li va demanar tot el contrari. El requeriment no va tenir èxit i la Sandra li va continuar parlant en català.

Les reaccions dels interlocutors i espectadors

Ja n’hem vist algunes. Per acabar-ho d’arrodonir, la Sandra ens explica dos casos interessants.

El primer és el d’una amiga seva de la universitat, de l’Hospitalet del Llobregat, de llengua inicial castellana. La Sandra li parlava en català i la seva amiga ho feia en castellà. Però, a poc a poc, la relació ha evolucionat i ara l’amiga ja se li adreça d’entrada en català, i la conversa s’hi desenvolupa totalment.

El segon cas és el d’un treballador de manteniment de l’empresa de telecomunicacions. La Sandra li parla en català, tot i que, en un principi, l’interlocutor té algun lleuger problema de comprensió. Problema de comprensió que la Sandra resol, si cal, amb la traducció al castellà. Però a mesura que passa el temps la seguretat de l’interlocutor augmenta i, fins i tot, es llança a dir alguna paraula en català. Tot plegat sense cap problema.

Cercle XXI

• Ricard Torner

Entrevista amb Ricard Torner

L’entorn familiar

En Ricard (Barcelona, 1953, casat, amb dues filles) és el gran de sis germans. Va néixer (i encara viu) a l’Eixample, en una família de classe mitjana-baixa. El català és la llengua inicial de tot el seu entorn familiar d’origen, i també és la llengua de la família actual (llengua de relació entre en Ricard i la seva dona, la qual és de llengua inicial castellana, i llengua inicial de les filles). Els pares d’en Ricard tenien estudis mitjans. El pare, a més de treballar per compte d’altri com a comptable, administrava algunes cases amb l’ajuda de la dona.

A casa, quan en Ricard era petit, durant uns quants anys hi va haver una minyona andalusa que només parlava castellà. Ell recorda haver-li parlat sempre en castellà, que és com li parlava tothom.

L’entorn escolar i de lleure

Al col·legi religiós del barri on va anar a partir dels 8 anys (Colegio San Miguel) tots els capellans, molt majoritàriament forasters, i tots els professors parlaven sempre en castellà, a tothom, sense excepcions. Això feia que tots els alumnes, fins i tot els de llengua inicial catalana, parlessin entre si en castellà. Amb els companys de llengua inicial castellana això es mantenia així fins que acabaven l’escola (16-17 anys); amb els altres nens de llengua inicial catalana es mantenia fins a una certa edat (cap als 12 anys, recorda el Ricard), quan, si la relació es feia més pròxima, s’adonaven que tots dos parlaven català, eren catalans! Llavors canviaven al català.

En canvi, l’entorn de lleure no vinculat al col·legi era totalment català (un agrupament escolta de la parròquia de Sant Eugeni).

L’entorn laboral i universitari

Als 16 anys comença a treballar en una empresa constructora i als 17 al Ministerio de Hacienda. Manté la norma d’enraonar en català només amb els companys o els caps de llengua inicial catalana. L’any 1970 comença informàtica a la UAB. En acabar els estudis treballa, ja com a informàtic, en diverses empreses de Barcelona. Des de fa anys és el responsable del servei informàtic d’una empresa d’importació i exportació amb seu a Ciutat Vella.

El canvi

En Ricard canvia la norma de convergència al castellà en la seva etapa universitària. Allà, a partir de llavors, i també en el nou àmbit laboral com a informàtic, comença a parlar en català a tothom, sempre, llevat d’algun cas molt excepcional o que es trobi amb algú que, per una raó o altra, no l’entén.

En Ricard creu que el seu canvi no va ser espontani, sinó que va ser mínimament raonat, o almenys conscient. El “raonament” tenia dos aspectes: (1) “Si ells ho fan [això de no canviar mai de llengua] perquè [el castellà] és la seva llengua, jo ho puc fer per la mateixa raó, perquè [el català] és la meva; i a més, som a Barcelona, no pas a Madrid.” (2) I també: “Si parlo en català gairebé sempre, amb gairebé tothom, per què no ho haig de fer amb aquest o amb aquell altre?” En aquest cas, es tractava de la “consciència” que el fet de parlar en castellà amb algunes persones comportava un trencament amb la seva pràctica molt majoritària. Per tant, si deixava de banda la norma de convergència amb el castellà no li calia “trencar” amb la seva pràctica lingüística més habitual.

Ara bé, s’adonava que amb el seu nou comportament “trencava” amb el que feia la majoria dels seus companys. Per tant, era conscient que això cridava l’atenció.

Les reaccions i comentaris d’interlocutors i espectadors

Cridava l’atenció (més llavors que no pas ara), però molt rarament generava rebuig (i mai el rebuig es verbalitzava). Molt més sovint, l’interlocutor fa esforços per parlar en català (fins i tot no gaire reeixits: i llavors ho deixa córrer); si se’n surt, se sol instal·lar en el català i s’hi manté. En Ricard creu que sovint es tracta de persones que se’ns han mostrat com a no catalanoparlants, però que en altres ambients, amb altres persones, ja parlen en català.

Els comentaris dels qui canvien cap al català de vegades expressen explícitament la satisfacció de trobar l’ocasió de parlar-lo “amb algú”, i diuen que els aniria bé que més persones fessin com en Ricard. Algunes vegades en Ricard també ha tingut la sensació, o després ho ha sabut, que aquella persona començava a parlar en català amb ell, que (de moment) només parlava en català amb ell.

Els comentaris d’alguns dels interlocutors que continuen sense parlar en català solen ser per excusar-se per no parlar-lo. Diuen que no en saben prou, que no s’expressen prou bé o que s’expressen millor en castellà; però també fan alguna expressió d'”adhesió” al català, com per deixar clar que la seva actitud no hi és contrària. Altres persones, potser la majoria, continuen la conversa en castellà sense fer cap comentari.

Alguna vegada, no gaire sovint, algú ha preguntat a en Ricard pel seu capteniment. Sovint són altres persones de llengua inicial catalana. En Ricard els respon: “No deus pas voler que li [et] doni tracte de foraster, oi?” També hi sol haver comentaris de complicitat de persones de llengua inicial catalana, com ara “Això és el que hauríem de fer tots”, però després no ho acostumen a fer.

D’altra banda, en Ricard creu que potser la relació per telèfon és un context que facilita els primers passos en català a algunes persones.

Balanç i conclusió

En resum, en l’ambient laboral en què es mou, en Ricard fa aquest balanç: els interlocutors de llengua inicial castellana estan majoritàriament en condicions de parlar en català, i això és el que fan (generalment des del primer moment, però sovint també després d’uns quants intercanvis o d’unes quantes ocasions de relació). Algunes d’aquestes persones fan un ús vacil·lant de tots dos idiomes, sobretot en presència d’altres interlocutors que parlen en castellà. També hi ha persones que no canvien i continuen en castellà. Entre les persones més joves el canvi cap al català és més majoritari que entre les persones més grans.

En Ricard se sent millor fent-ho així amb tota naturalitat perquè li sembla que és la manera més lògica de fer-ho, ja que “som aquí i no allà”, i també li és més fàcil de parlar en català. Això no li comporta problemes de rebuig gairebé mai; si de cas, al contrari: s’adona que més aviat és ben valorat en el seu entorn, tant per les persones de llengua inicial catalana com de llengua inicial castellana (potser per raons una mica diferents), que algunes vegades expressen explícitament la seva aprovació.

Cercle XXI

ADOPTANTS

• Ton Martínez

Entrevista amb Ton Martínez

L’entorn familiar

Els pares d’en Ton són procedents d’Extremadura i van immigrar a Catalunya l’any 1964. Aquí van formar una família i és on van néixer tots els seus fills. En Ton és el segon de cinc germans i ara té 37 anys. Ha viscut, doncs, sempre a Catalunya, encara que al llarg de la seva vida ha anat canviant de població de residència: la Llagosta, Sabadell, Castellar del Vallès i, actualment, Sant Llorenç Savall.

La seva llengua inicial és el castellà i fa un ús exclusiu d’aquesta llengua per parlar amb els seus pares i germans. En canvi, per parlar amb la seva dona i amb tots els membres de la família política, ha adoptat un ús exclusiu del català (llengua que parla amb total correcció). Fa uns quants mesos que ha tingut un fill i ha decidit que la llengua de relació entre pare i fill sigui el castellà.

L’entorn escolar i universitari

La llengua d’escolarització (llengua parlada i amb la qual va aprendre la lectura i l’escriptura) va ser el castellà. En Ton afegeix: “Quan jo tenia 12 anys anava a 7è de bàsica en un col·legi de germans catòlics i fèiem tres assignatures en català. Ara bé, aquest contacte amb el català a l’escola el vaig perdre en arribar al Bup i Cou, ja que aquests anys estudiava en un col·legi religiós de Sant Cugat que pertanyia a l’Opus Dei, en el qual totes les classes es feien en castellà (a excepció de la de català), tot i que alguns professors eren catalanoparlants i els costava de fer la traducció oral. A la universitat el contacte amb el català va tornar a ser més freqüent, ja que la majoria de professors el parlaven a classe i la majoria d’alumnes també”.

L’entorn laboral i social

En Ton explica que a la feina fa servir més el castellà que el català “perquè les persones (clients i proveïdors) majoritàriament són castellans, potser perquè en el meu ofici és així…” En el seu entorn social, en canvi, diu que usa més el català que el castellà “perquè amb la meva dona el parlo i visc també al seu poble, més a prop dels seus familiars i amics”.

El canvi de context sociolingüístic

En Ton comença el canvi quan nota que ha adquirit un vocabulari mínim en català i s’adona que fa una entonació regular. Llavors és quan li surt espontani, “sobretot”, diu, “amb persones catalanes que acabo de conèixer en un moment donat, suposo que per no patir aquella mica de vergonya del canvi d’idioma amb les persones amb les quals tota la vida havia parlat en castellà”. De fet, és a partir de la seva entrada a la universitat quan va començar a parlar-lo més: “Quan algú (que en principi era un company nou) em parlava en català, jo també contestava en català, en part per respecte i en part perquè confiava què algú que no em coneixia em podia sentir parlar en català sense riure i sense trobar-ho estrany.”

En Ton continua recordant: “Això de la pràctica amb gent desconeguda és allò que més vaig fer servir per canviar l’idioma, perquè… això sí, no gosava fer-ho amb amics catalanoparlants que sempre m’havien sentit parlar en castellà. Ara bé, en altres ambients fora de la universitat, potser era més fàcil parlar el català, sobretot amb gent més gran, i crec que per respecte i per evitar sentir aquella ‘agressivitat’ del canvi d’idioma en iniciar una conversa”. El moment inicial de les converses és important. En Ton reflexiona: “Depèn. Amb les persones que sé que són catalanoparlants inicio sempre la conversa en català, però si sé que no són castellanoparlants faig servir el castellà. Amb les persones desconegudes ho faig en català si sóc a Catalunya, si bé rectifico si la persona contesta en castellà. Perquè crec que és cosa de respecte intentar conversar en un mateix idioma si un dels interlocutors els domina tots dos”.

Per a en Ton, parlar català o castellà no comporta cap sentiment especial: “La majoria de vegades parlo en un o un altre idioma inconscientment i ni penso quin idioma parlo.”

Amb el fill que ha tingut fa poc hi parla en castellà: “No ho sé. Potser és una mena d’instint. Suposo que això li passa a tothom, potser perquè sense pensar-ho saps que pots fer servir aquelles paraules que havies fet servir tu amb la canalla, en la teva infància. Jo parlo ara amb el meu fill amb molta similitud a com parlava amb els meus germans més petits”.

Cercle XXI

• Susanna Navarro

Entrevista amb Susanna navarro

L’entorn familiar

La Susanna (Barcelona, 1955) és la mitjana de tres germans. Va viure al barri xino de Barcelona, al costat de la Rambla, fins als dos anys. Allà vivien rellogats, els seus pares, ella i la seva germana, en una petita habitació, amb dret a cuina. Quan va néixer el seu germà petit l’espai ja no donava per a més, i van marxar a Casp, el poble de l’àvia materna. Als 11 anys la Susanna va tornar a Catalunya, amb la seva família, a Santa Coloma de Gramenet, al barri de Singuerlín, on va viure fins fa cinc anys, que es va traslladar al barri del Centre de la ciutat de Badalona.

La seva llengua inicial i la dels seus pares és el castellà. El pare era de Múrcia i va venir cap als 20 anys a Barcelona, durant la dècada dels quaranta. La mare és aragonesa i va arribar l’any 1939, també a Barcelona, al barri xino. El pare no sabia parlar català, mentre que la mare el parlava, però a casa no ho feia mai. El pare era fuster i la mare modista, a casa. La família de la Susanna era de classe social baixa.

Actualment la Susanna parla amb el seu marit en català, mentre que ell li respon en castellà o mesclant ambdues llengües. La Susanna té una filla de 14 anys, i mare i filla parlen en català.

L’entorn escolar

Atès que va viure a Casp des dels dos fins als onze anys, va fer l’ensenyament primari, que aleshores s’acabava precisament en aquesta edat, en castellà. Quan va arribar a Santa Coloma de Gramenet va fer el que aleshores s’anomenava batxillerat elemental (fins als catorze anys) en una escola de monges força progressistes; però l’ensenyament es feia tal com era “normal” en aquella època, en castellà. Tot i això, quan la Susanna tenia 13 anys es van començar a introduir algunes classes de català, a proposta d’Òmnium Cultural. Les seves companyes de classe eren majoritàriament de llengua inicial castellana, encara que també n’hi havia de llengua inicial catalana. La llengua de relació entre les noies era únicament el castellà. Quan va acabar va fer “secretariat”, sempre en castellà. Als 15 anys la Susanna es posa a treballar.

El primer entorn laboral

Primer va treballar en una empresa de transports internacionals a Sant Adrià, i després en una de televisors, fins que va deixar de treballar. La seva feina era d’administrativa. Tant en un lloc com a l’altre, la majoria dels caps eren de llengua inicial catalana, i també alguns dels companys i companyes de la Susanna, tot i que ella sempre els parlava i li contestaven en castellà. Allà va descobrir, però, que el català era útil, que era la llengua d’aquí, i que potser calia començar a pensar a aprendre’l.

El canvi

La Susanna tenia plena consciència de ser catalana, que aquesta era la seva terra…, però no coneixia la llengua d’aquí. I va fer el pas per superar aquesta mancança. On? Al seu barri, Singuerlín. Allà es començaven a fer els primers Cursos de Català per a Adults (CCA), coordinats aleshores per Salvador Cabré, el capellà del barri, àmpliament compromès amb el moviment veïnal i antifranquista de l’època, als inicis dels setanta. La Susanna també formà part d’aquell moviment i, tot plegat, devia animar-la a fer el pas. El seu marit també s’hi apuntà, però aviat ho va deixar. Per contra, la Susanna va anar avançant en el coneixement del català, fins al punt que sis anys després el nou coordinador dels CCA li va proposar que hi fes de mestra. Ves per on, l’alumna esdevingué professora amb tots els ets i uts.

Fins aquell moment, el seu ús del català amb la família, les amistats, etc. encara era minoritari. Però ara calia fer un nou pas endavant. El context en què s’integrava era el d’un grup de mestres activistes que maldaven per recuperar el català, fins i tot en un context molt desfavorable, com era el de Santa Coloma de Gramenet. I la Susanna volia contribuir-hi. Fins al punt que, des d’aleshores, va dir al seu marit que li parlaria en català. Tanmateix, amb els seus pares i germans mantingué l’ús del castellà, així com amb els antics amics, sobretot amb els de llengua inicial castellana.

El darrer moment del canvi coincideix amb el canvi de lloc de residència. De Singuerlín, la família de la Susanna (que ja s’havia incrementat amb el naixement d’una filla, amb qui la mare parla sempre en català) es trasllada al barri del centre de Badalona, un territori molt més catalanitzat que el barri colomenc. Això fa que en pràcticament totes les seves converses ella usi el català. Vet aquí, doncs, un canvi espectacular: d’un 0% de converses en català quan va arribar a Santa Coloma de Gramenet, als onze anys, hem passat pràcticament al 100% en l’actualitat.

Cercle XXI

• Esther Veigas

Entrevista amb Esther Veigas

L’entorn familiar

Actualment, l’Esther parla en català amb el seu company, també de llengua inicial castellana.L’Esther (Barcelona, 1965) és la petita de dos germans. Sempre ha viscut a l’Eixample de Barcelona. La llengua inicial de l’Esther i dels seus pares és el castellà. El pare és de León i viu a Barcelona des dels 20 anys, però no parla mai en català; en canvi, la mare, nascuda ja a Barcelona, parla el català amb amics i coneguts catalans. La família de l’Esther és de classe mitjana-baixa. Els pares només tenen estudis primaris. El pare treballava d’encarregat de magatzem en una gran empresa d’alimentació i la mare va treballar al mercat i en una bugaderia.

L’entorn escolar i de lleure

A l’escola religiosa del barri on va anar entre els 7 i els 14 anys totes les monges (majoritàriament forasteres) i les poques professores que tenien parlaven sempre en castellà, a tothom, sense excepcions. Totes les alumnes, fins i tot les de llengua inicial catalana (almenys fins als 12 anys), parlaven entre si en castellà. Als 12 anys (1978) l’Esther va començar a rebre alguna hora de català a la setmana. Jugava al carrer amb altres nenes de l’escola i del barri. Tothom (a l’escola, al carrer i a casa) li parlava en castellà.

Als 14 anys passa a l’Institut, molt a prop de l’escola. Hi rep algunes assignatures en català (però amb els llibres, els exàmens, les intervencions orals, etc. en castellà), fins al 50% a COU, i aprèn més gramàtica. Augmenta molt el seu contacte amb el català, però ella no el parla i continua sense haver-hi ningú que se li adreci en català.

L’entorn universitari i laboral

Als 18 anys (1983) comença Història de l’Art a la UB. La major part de les classes són en català. A la Universitat l’Esther es fa molt amiga de la Marga, que té 5 anys més i havia anat a la mateixa escola. De moment la Marga li parla en castellà, però li insisteix sovint que s’hauria de decidir a parlar en català i li explica coses sobre la situació i la història recent de la llengua catalana.

Als 20 anys l’Esther comença a treballar en una empresa mitjana dedicada al fred industrial. Ha de fer l’atenció telefònica des d’una centraleta. L’ambient de l’empresa és molt catalanoparlant i, d’altra banda, la qualitat de la seva feina fa que es doni per descomptat que ella sap parlar en català.

El canvi

A partir d’un cert moment la Marga havia començat a parlar-li sempre en català i actuava com una mena de consciència política de l’Esther en un aspecte que ni tan sols s’havia plantejat. Per primera vegada, als 19 anys, hi ha algú que se li adreça en català. D’aquesta època recorda que pensava “Sí, la Marga té raó, el que diu és just, ho hauria de fer…, però si m’ho pogués estalviar…”

El que desencadena el canvi cap al català de l’Esther és la pressió laboral, les necessitats del nou lloc de treball i l’entrada en un nou àmbit catalanoparlant. Ella es decideix llavors i es presenta en aquest nou àmbit ja parlant en català des del primer moment, al principi amb moltes limitacions. Té 20 anys. Recorda que aquestes limitacions expressives van durar aproximadament mig any, i que va ser un període una mica difícil, però que els companys l’animaven i ella s’ho havia proposat i ho va fer: en les converses amb els companys de vegades s’estimava més dir menys coses o callar que parlar en castellà. Paral·lelament, va canviar amb la seva amiga Marga i es van instal·lar ja definitivament en el català.

Quan pensa en aquest procés, s’adona que hi van influir diversos factors: la necessitat i l’entorn de la feina només van ser el desencadenant del canvi, però abans, per les converses amb la Marga i altres factors, hi havia hagut una presa de “consciència” que li feia pensar que era just i raonable que s’hi decidís, i també hi havia un factor emotiu de proximitat vital amb diverses persones amb qui simpatitzava especialment i que eren de llengua inicial catalana o la usaven habitualment.

Balanç i conclusió

L’Esther està molt satisfeta d’haver-se decidit a parlar en català quan tenia 20 anys. De fet, actualment és la seva llengua habitual, la llengua que parla amb la parella i molt probablement la que parlarà amb el fill que esperen. Parla en català amb la seva nebodeta, de llengua inicial castellana. Ara s’adreça a tothom en català d’entrada, i si li responen en castellà llavors parla en castellà. Si algú inicia la conversa amb ella en castellà sol respondre en castellà, sobretot quan es tracta de clients de l’empresa en què treballa. En altres àmbits pot respondre en castellà o en català; en aquest segon cas, si el seu interlocutor es manté en el castellà, ella hi convergeix. En conjunt, doncs, va fins i tot una mica més enllà que moltes persones de llengua inicial catalana.

Cercle XXI