Editorial
En aquest número del butlletí hem volgut cobrir tres objectius fonamentals: en primer lloc, ajudar a organitzar una part important de la informació que s’ha produït al llarg dels darrers anys entorn de la normalització de l’ús de la llengua catalana a la universitat, que és força extensa; en segon lloc, oferir uns esquemes d’anàlisi que ajudin a destriar conceptes en els aspectes essencials; i, en tercer lloc, exposar diferents experiències concretes, principalment de professors i d’estudiants en l’activitat quotidiana de manteniment i promoció de l’ús de la llengua en l’àmbit universitari.
La presència de la llengua catalana a la universitat és una qüestió especialment complexa i important perquè, en aquest cas que ens ocupa, no es poden aplicar directament els criteris de política lingüística general a causa de l’especificitat de les situacions en què es desenvolupa; i d’altra banda, cal considerar especialment l’aspecte simbòlic i multiplicador que té una política lingüística aplicada a la universitat a causa tant del prestigi social que acompanya la institució en múltiples aspectes, com pel fet que es tracta d’un àmbit en què es forja la formació de persones que, especialment en algunes instàncies, influeixen o influiran poderosament en els usos lingüístics.
Els debats i els documents entorn de la qüestió han estat molt diversos al llarg dels darrers anys. Amb l’objectiu de documentar mínimament aquestes aportacions, hem recollit tres tipus de materials: En un primer annex presentem diverses ressenyes de les aportacions dels congressos i debats principals entorn de l’estudi de la situació de la llengua a la universitat; en un segon annex, oferim en la seva versió íntegra, diversos documents recents que ens han semblat bàsics per la profunditat i la sistematicitat de les seves anàlisis: per exemple, el treball “Els reptes sociolingüístics de la universitat catalana” de Jordi Bofarull, presentat a la sessió del 12 de febrer de 2004 organitzada per la Fundació Joaquim Torrens i Ibern; i dos altres documents aportats a la reunió de treball tinguda a la UAB el 21 març de 2003, per Albert Turull (“L’ús de la llegua catalana a les universitats de Catalunya: de la precarietat a la incertesa”) i per Jordi Muñoz (“El futur del català en una universitat globalitzada”), aquest darrer text revisat i posat al dia posteriorment per Joan Font; i en un tercer annex, exposem de manera resumida diferents estudis fets en diferents instàncies universitàries catalanes (UPF, UAB i DURSI), sobre polítiques lingüístiques universitàries d’una quarentena d’universitats pertanyents a una vintena de països europeus.
De les diferents aportacions, en podríem extreure les consideracions generals següents:
Les universitats catalanes han contribuït en els darrers 25 anys, de manera general, a la normalització dels usos lingüístics en diferents àmbits. Tal com comenta Bofarull, han aconseguit (al Principat de Catalunya) que el català sigui la llegua institucional i una llengua per a ensenyar a la universitat, n’han fet una llengua d’administració i de ciència i, en conseqüència, una llengua de prestigi. Han establert, a més, vincles estables entre les universitats dels Països Catalans, per mitjà de l’Institut Joan Lluís Vives. I han aconseguit (també dins el Principat de Catalunya) que l’ús del català a les aules es trobi en un 65% de percentatge mitjà.
Es tracta d’unes conquestes importants que cal saber reconèixer com a capital que ha permès la pervivència de la llengua i el seu prestigi social, i la introducció en les noves tecnologies; però noves condicions socials, econòmiques i polítiques del present amenacen aquesta situació i poden frenar, i fins i tot fer recular, els avenços vers la normalitat; es tracta no sols de les condicions generals de la globalització que accentua els intercanvis internacionals, sinó de diferents aplicacions i interpretacions que s’han fet d’aquest fenomen, des de diferents ideologies poc favorables a la normalització del català.
L’agreujament de la situació sociolingüística de la llengua catalana a la universitat es pot resumir al voltant del fenomen creixent de la mobilitat dels estudiants i dels professors, especialment al tercer cicle; però, tal com assenyalen diferents analistes, no es tracta d’un fenomen social espontani sinó d’un fenomen agreujat per tres factors essencials: per un marc legal general poc definit o poc favorable; per una indefinició de les mesures universitàries d’internacionalització, que genera falses expectatives en estudiants i professors no catalanoparlants; i, de manera general, per una certa desorientació en els objectius i en els mitjans.
En aquest sentit s’ha assenyalat que cal una reorientació en la política lingüística universitària, una reorientació que demana reconsiderar diversos elements que hi conflueixen. Tot sembla indicar que no n’hi ha prou amb un simple canvi de l’estat d’opinió per mitjà de la propaganda, presentant per exemple com a fàcil l’aprenentatge de la llengua catalana; també és clar que no es pot fer dependre, tot l’esforç de normalització, del professorat sense que aquest estament es pugui sentir protegit en la seva actuació individual per disposicions adequades de la política universitària. Es tractaria, doncs, d’un esforç de reflexió i d’una actuació combinada a diversos nivells, començant per una valoració adequada bàsica de la funció de l’àmbit universitari en el procés de normalització de la llengua catalana.
Desenvoluparem aquestes qüestions amb una mica més de detall en les diferents parts en què hem dividit els materials d’aquest butlletí.
Cercle XXI