Presentació del nou Butlletí. Us presentem, en un format diferent de l’habitual, aquest nou Butlletí del Cercle XXI. Hi trobareu un text del Cercle XXI que, en 10 apartats breus, analitza i fa una crítica del discurs de l’espanyolisme lingüístic en relació amb la llengua catalana.Des d’aquest text podeu enllaçar amb diversos punts d’un article més extens de Rafel Torner, membre del Cercle XXI, que tracta més a fons aquesta qüestió. L’article s’ha publicat als números 232 i 233 (octubre i novembre de 2007) de la Revista de Catalunya, a la qual agraïm l’autorització per difondre’l des del nostre web i als subscriptors del Butlletí del Cercle XXI.
Què és l’espanyolisme lingüístic?El discurs de l’espanyolisme lingüístic és el de l’espanyolisme de sempre, embolcallat, això sí, amb alguns mots vagament “progressistes” o “liberals”, com llibertat, raó, tolerància, etc. Ens cal analitzar-lo i fer-ne la crítica perquè el seu missatge és plenament compartit en els seus termes generals per amplis sectors polítics, mediàtics i intel•lectuals espanyols que no són pas sectors i mitjans minoritaris, ans al contrari, són hegemònics.L’objectiu principal de l’espanyolisme lingüístic és impedir la normalització de l’ús del català. La manera més eficaç d’aconseguir-ho, més enllà de la denigració sistemàtica de la política lingüística catalana, és fer un discurs contra l’autonomia política de Catalunya i a favor de l’Espanya unitària i centralista se sempre. Es tracta, doncs, d’un discurs que s’oposa a tot allò que el 89% del Parlament de Catalunya va aprovar com a proposta catalana d’Estatut d’autonomia de Catalunya el 30-9-2005; més i tot, perquè, de fet, també rebutgen aspectes substancials de l’Estatut de 1979.Tot plegat, s’emmarca en la ideologia lingüística predominant a Espanya, que es refereix al castellà (sempre anomenat español) com a “lugar de encuentro”, “lengua postnacional”, “lengua común”, la llengua de tothom i de ningú, la llengua de l’anonimat, la llengua d’enlloc (enfront de l’atavisme de les llengües “identitàries”, etc.). I l’espanyol seria tot això d’una manera espontània, com un fruit de la naturalesa de les coses. Vet aquí com la naturalesa ha substituït la història.