Editorial

Aquest és el setè Butlletí que publiquem. El primer (núm. 0), que aparegué l’11 de novembre de l’any 2002, vam anomenar-lo “Espai comunicatiu català” i s’hi van incloure els primers treballs de recerca i opinió sobre la llengua que, posteriorment, hem continuat publicant en els següents butlletins. Temes tan importants com la immigració, la repressió contra la llengua o el català a la universitat, entre d’altres, han estat tractats, tal com podeu comprovar en la relació que figura en aquest web.

“L’ús interpersonal del català” és el nom del que ara presentem amb un contingut que complementa el butlletí núm. 2, que titulàvem “El futur del català es juga en l’ús oral”.

L’ús literari, l’estudi filològic i històric, l’anàlisi sociolingüística i altres aspectes acadèmics sobre la llengua han estat i continuen essent conreats amb una profunditat i extensió que, probablement, sobrepassa el que ens correspondria si ens comparem amb altres llengües amb un nombre de parlants superior al català. Podem estar-ne orgullosos i hem de palesar el nostre agraïment a tots els qui han treballat i treballen en favor del català. La seva excel•lent tasca professional no s’entendria si no hi descobríem l’amor a la llengua. L’anàlisi científica i la projecció literària de la llengua són, doncs, vessants coberts amb escreix.

També podríem mostrar-nos optimistes si hi afegíem la força amb què el català és present en un món acabat de néixer i emergent: la xarxa d’Internet i, en general, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), àmbit en el qual, una altra vegada, ocupem llocs preferents, per sobre de moltes altres llengües amb més parlants. Prova del que diem és l’èxit que va tenir el primer Congrés de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana (CONVIT, Girona, 16 i 17 juliol de 2009). Un membre del Cercle XXI que hi va assistir ens deia: “[…] l’alta professionalitat i qualitat de l’organització del Congrés, l’alt nivell dels ponents i de les taules rodones, l’atenció i interès amb què hi participaven els congressistes, la joventut de la majoria dels assistents, la quantitat i qualitat del material exposat (revistes, material publicitari, fullets, etc.) ens feien veure la vitalitat de la llengua…., tot plegat molt i molt esperançador. Quina empenta i quin optimisme es respirava! Gens de pessimisme, ben al contrari, la convicció que allò que estàvem fent era el que convé, que avançàvem en la direcció encertada. Amb aquests fonaments no és cap somni pensar que el futur serà nostre”.
Ens ha semblat oportú citar aquest testimoniatge.

Ara volem considerar la situació de la llengua en un altre vessant: l’ús oral. Una cara no tan falaguera. Llegíem en el primer paràgraf de l’editorial del Butlletí núm. 2:

«La fe sense obres, morta és”. L’afirmació va com anell al dit a l’hora de parlar de llengües. Una llengua sense obres –una llengua que no es parla– és allò que se sol denominar una llengua morta. Tant se val que sigui venerada com a símbol d’una època esplendorosa, que disposi d’una literatura insigne o que l’estudiïn any rere any molts milions de persones. Sense l’ús quotidià, la llengua s’esvaeix i acaba, si té sort, relegada als llibres d’història. I amb ella, la comunitat que la parlava.

Aquest és el nostre punt dèbil. Els lectors dels nostres butlletins són coneixedors de la situació del català i dels motius pels quals en aquest moment és una llengua minoritzada; en tenim ple coneixement, no cal aportar xifres o recollir opinions.

Afirmem que, si no volem entrar en un camí que ens mena costa avall cap a un final indesitjable, és necessari reaccionar. Dit això, afegim que, quan es reflexiona sobre l’afirmació precedent, apareix, sovint, aquesta disjuntiva: cal confiar-ho tot a l’esforç personal i a la voluntat de la societat civil o hem de refiar-nos de la feina que puguin fer els polítics que ens representen i que disposen de poder i de mitjans? No en tenim cap mena de dubte: la llengua, la cultura i la nostra identitat són objectius que avançaran amb la implicació i la complicitat de totes dues forces, el poder polític i la societat. Per tant, tothom, superant el que fóra una inexcusable passivitat, hi ha d’aportar el seu esforç i assumir un compromís en l’activitat que li sigui més adient. Que ningú no es deixi enganyar per la idea que l’esforç individual és ineficaç. Fals. És un error molt gros creure que no val la pena fer res perquè el que es pot fer és poc. Com també és un error molt gros creure que els nostres hàbits personals no els podem canviar…, oimés quan, compartint la nostra llengua amb tots els nostres interlocutors, tothom hi surt guanyant.

Veurem quina és l’actitud i el capteniment personal que preconitzen els col•lectius que us presentem en aquest Butlletí. Sabem doncs on som i què volem, però ens cal veure com ho aconseguim.

Aquest butlletí aplega sis articles:

“El català sentit al centre de Barcelona”
Josep Maria Aymà Aubeyzon

“L’ensenyament en català al nord de Catalunya”
entrevista a Joan-Pere Le Bihan

“’Encomana el català’, una campanya diferent”
Bernat Joan i Marí, secretari de Política Lingüística

“El Voluntariat per la llengua, els Grups de conversa i el Quedem”
Jordina Boix, Òmnium Cultural

“Col•lectiu Català Sempre”
Jordina Boix i Josep M. Borrull

“Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics”
Ferran Suay i Lerma

Els membres del Cercle XXI som conscients que, contra aquest just i legítim objectiu de recuperació del català, hi ha una forta pressió de la ideologia espanyolista (o francesista), que sovint s’exerceix indirectament però que, avui, de manera oberta i desacomplexada, pretén avançar cap a un escenari de pura substitució pel que fa a l’ús oral de la llengua.

Actualment veiem com han revifat moviments sorgits de la societat civil que malden per recuperar la voluntat d’avançar cap a un camí de plenitud del nostre poble. Aquesta és la nostra esperança. I en uns moments com aquests insistim novament a assenyalar la importància que té fer allò que està al nostre abast, la conducta personal, fent ús de la llengua sempre i en tot lloc i denunciant les situacions en què es vulneren els nostres drets.

Cercle XXI