El català sentit al centre de Barcelona

Josep Maria Aymà Aubeyzon

La interferència lingüística és un dels camps preferits en l’estudi del contacte de llengües, alhora que un dels més treballats en la sociolingüística internacional. El contacte entre el català i el castellà, tant els castellanismes com els catalanismes, és des de fa molts anys un terreny d’estudi força conegut, fins i tot popular, en l’ús oral sobretot. El que aquí es presenta, sense ànim ni pretensió de ser un estudi sinó una simple enumeració dels fets escoltats, no deixa de ser un tipus d’aportació prou particularitzat, ja que es tracta de constatar simplement el que s’ha sentit de viva veu al carrer; en aquest cas, no hi ha laboratori ni cap marc referent que pugui condicionar el més mínim la parla espontània i lliure de la gent. Aquestes observacions queden ben bé encavalcades entre les pròpies del camp de la lingüística i les de la sociolingüística o entorn d’on es parla una llengua.

El treball de camp efectuat

Amb l’objectiu d’esbrinar si l’ús oral del català al carrer (compresos els transports públics, però no l’interior de les botigues) augmentava, baixava o s’estancava respecte al del castellà, vaig començar l’any 1999 un seguiment sistemàtic consistent a quantificar la presència d’aquestes dues llengües al centre de Barcelona. Es tracta d’un treball, doncs, quantitatiu que consisteix a anotar les persones sentides en una llengua o en l’altra. Aquest treball, efectuat sempre sobre la mateixa base (els mateixos dies de l’any, les mateixes hores, els mateixos itineraris) s’inseria en la necessitat de disposar d’un “termòmetre lingüístic real” que no fos el resultat d’una pregunta efectuada als ciutadans sobre si parlaven o no català. També m’interessaven molt dos vessants més de l’ús lingüístic: l’interpersonal i el marc del carrer; el primer perquè és el nervi d’una llengua i el segon perquè és el nervi d’una societat. Els resultats estan en vies de ser publicats i la metodologia utilitzada, nova, haurà de ser contrastada degudament, analitzant-ne els pros i els contres. Aquí, però, no es presentaran els resultats obtinguts sinó les observacions efectuades sobre alguns aspectes lingüístics a partir de les 2000 persones sentides (de cada persona sentida es pren nota d’aquestes variables: sexe, edat aproximada, si va acompanyada de només una persona o més, o si se l’ha sentida parlant per mòbil, i naturalment la llengua en què parla. També s’han tingut en compte altres variables com l’hora, el dia en què s’havia fet el treball de camp, dimecres o divendres; el lloc: el carrer, el metro, etc.). El que aquí es comentarà no tindrà en compte aquestes variables.

La metodologia

L’obtenció de la informació ha comportat al llarg dels anys un recull d’observacions de tipus lingüístic i sociolingüístic enriquidor. Per poder dur a terme el treball era indispensable tenir clares unes premisses que són les que han comportat amb el temps la major part d’aquesta informació de primera mà. La més important de totes les premisses és que per anotar la llengua sentida és del tot indispensable estar absolutament segur de quina és la llengua suposadament sentida. És a dir: les interjeccions (uf, ai), els mots ambivalents català castellà (sí, no, dia, mes, hòstia, problema), les frases curtes també ambivalents i paraules no identificades clarament no poden ser anotades com a pertanyents a una llengua per molt que sembli que són pronunciades en una fonètica determinada, per exemple la catalana; ni tampoc serveix d’ajut la llengua de la resposta, si n’hi ha, ja que la persona que respon podria utilitzar l’altra llengua (i per tant ens podria induir a error). Aquesta premissa pot resultar desesperant pel que pot comportar de frustració de no poder anotar persones de les quals estàvem “segurs” que havíem sentit que parlaven en una llengua determinada, però que en realitat eren paraules ambivalents, o no n’estàvem pas segurs del tot. La solució més idònia sempre és respondre la pregunta: quina paraula ha dit exactament?, la podem reproduir amb tota seguretat? Si no és així, de cap manera no se n’ha de prendre nota.

Un altre aspecte bàsic del protocol inclòs en aquesta metodologia és la determinació de la persona de qui es pren nota que parla: sempre la primera a qui, com s’acaba de dir, s’ha sentit clarament; la resposta (si es va amb una altra persona) o una resposta procedent d’alguna persona del grup (si es va amb més d’una persona) no és anotada.

L’aplicació de la primera premissa incloïa necessàriament el vessant sociolingüístic que fa referència al corpus, més concretament a la fonètica i el lèxic. Altres aspectes són més pròpiament pertocants a l’àmbit de la sociolingüística genèricament parlant, societat i ús lingüístic. Els comentaris els faig sota epítets clarificadors i senzills.

La continuïtat del català

La primera constatació general és que l’ús del català i el del castellà es mantenen clarament diferenciats. O es parla en català o es parla en castellà, sobretot les persones adultes o per damunt dels cinquanta anys, aproximadament. El que aquí s’exposarà no posa en judici aquesta qüestió, només es matisen alguns aspectes. Per tant, des d’un punt de vista lingüístic, el castellà no es “menja” el català a base d’introduir constantment paraules, frases, diccions en castellà. La continuïtat del català, vista des d’aquesta perspectiva, no sembla que tingui perill (aquí no s’entra en quantificacions del nombre de parlants, que és una altra qüestió).

Algunes anotacions sobre el corpus

Els joves constitueixen el col•lectiu on es produeix més diversitat en els usos lingüístics. Per exemple, cada vegada són més freqüents els canvis sobtats de llengua per part d’una persona o de les dues o més que parlen. Em refereixo a un canvi de llengua i no a una barreja. Aquest canvi de llengua tendeix a incrementar-se, per part fins i tot d’una mateixa persona. Es tracta de parlar en una llengua o en una altra amb frases clarament diferenciades (per tant, no de barrejar contínuament paraules d’una llengua i l’altra). És a dir: es parla en català uns segons o minuts, i després pot ser que es parli en castellà. És més aviat una alternança. Podríem dir que som lluny d’una galleguització, en el sentit de parlar una barreja contínua de castellà i gallec, amb trets de les dues llengües alhora (lèxics, fonètics, sintàctics). Això no vol dir que no es detecti la presència de la interferència lingüística, que té certa tendència a augmentar (per exemple: parlant en castellà: aprofitaré o plegar), tot i no ser gens generalitzada sinó tot al contrari.

En canvi, pel que fa a la fonètica hi ha una situació més clarament confusa o difusa. Cada cop hi ha més frases que, partint d’una pronúncia molt semblant, o amb la mateixa estructura lèxico-sintàctica, passen a ser clarament ambivalents. Aquí és on més fortament avança una forma difusa de català-castellà, en què l’observador ha d’esperar per saber si és català o castellà el que es parla (frases com: és que no sabia si el problema era tal que… és difícil, el professor dirà; o és una moda que no va…), dites amb una fonètica d’impossible enregistrament de quina llengua caldria anotar. És una situació distinta del clàssic castellanoparlant adult que s’esforça a parlar en català, amb una sèrie de tics que tothom coneix a Catalunya, fàcilment distingible.

I encara dins aquest sector juvenil es nota una tendència cap al trencament de l’estructura: em parlen en castellà, responc en castellà que compleixen pràcticament sempre els adults. Pot ser un trencament volgut, deliberat, però molt sovint no ho sembla, perquè la barreja en el diàleg és contínua. Sobretot s’observa entre els estudiants. Aparentment són persones d’origen catalanoparlant els qui tenen més tendència a mantenir-se en català; i probablement són castellanoparlants d’origen els qui fan més canvis sovintejats de llengua, tenen fonètica confusa, adopten castellanismes parlant en català (es podria dir que són més sovint portadors d’interferències). Els suposadament catalanoparlants, aquells que es mantenen parlant en català i si parlen un moment en castellà se’ls nota clarament per la fonètica que no ho són d’origen, tenen fonètica catalana més clara i se’ls nota més repertori lexical. Ara bé, la mateixa diferenciació entre catalanoparlants i castellanoparlants és cada vegada menys clara. En molts casos costaria “endevinar” si una persona sentida devia ser catalanoparlant d’origen o no. Un tret que s’ha observat durant el treball és que persones més o menys joves a les quals es nota un cert deix fonètic que no correspondria clarament a un catalanoparlant poden confondre, en canvi, per una riquesa de lèxic i de frases idònies que serien pròpies de catalanoparlants de generacions. Probablement aquest fenomen correspon a individus que són fills de castellanoparlants que han viscut en un medi ambient on el català és la llengua normal i tot i no haver “abandonat” certs trets fonètics de la influència de la seva llengua d’origen castellana sí que s’han integrat al sistema català com a llengua viva. Una prova seria el fet de la fluïdesa amb què parlen en castellà quan és el moment (mentre que un catalanoparlant “de sempre” té menys espontaneïtat en el domini d’aquella llengua).

Tendència del català a ser parlat en veu més baixa

Des d’un punt de vista més pròpiament sociolingüístic, s’ha anat confirmant amb el transcurs de les diverses onades la percepció que el català es parla en veu més baixa en general que el castellà, amb totes les connotacions que el fet pugui comportar. És a dir: el castellà es pot fer més present perquè pot sentir-se més. En canvi, el català s’”amagaria”.

De quantes persones es compon el nostre entorn quotidià? A més dels companys de la feina o de casa, cal comptar-hi les persones que ens rodegen al carrer (al bus, al metro, al bar, etc.). Trobaríem que cadascú té un nombre de persones diferent al seu entorn. És evident que, segons aquesta corona que contínuament ens rodeja, l’exposició a determinats fenòmens augmenta o disminueix (una persona que va en metro, esmorza en un bar i té vint companys de feina immediats està més exposada a influències, entre elles la lingüística, que una altra que va sola en cotxe, treballa per lliure i no va a bars. Aquesta persona està menys exposada doncs a sentir i imitar, rebre i implementar, les novetats que es produeixen en les llengües, ni tampoc en podrà reproduir). Així, el fenomen que el català es parli amb veu més baixa, que pot semblar de poca importància, en té més si tenim en compte que es repeteix sovint.

El mòbil

Es va incrementar espectacularment al començament dels 2000, però sembla que ha arribat a una estabilització segons les darreres onades. Des d’un punt de vista sociolingüístic està introduint un nou hàbit bilingüe, sobretot entre els joves, que consisteix a parlar presencialment amb una persona, que acompanya el parlant, en una llengua i intercalar pel mòbil una conversa en una altra llengua.

Les referències. Fer referència a una altra conversa

El fenomen de relatar una conversa que es va produir en temps passat és un tema prou referit als estudis publicats a les revistes de sociolingüística, sobretot per analitzar-hi les interferències quan es tracta de parlants de diverses llengües, el tipus de tracte, la forma de fer aquesta referència, els tipus de persona que més la practiquen, etc. Aquí s’ha detectat, altra vegada especialment entre els joves, aquest tipus de referència respecte a una conversa que s’havia produït anteriorment en una llengua que resulta que és una altra distinta de la que parla habitualment el/la relator/a, la qual quedarà així intercalada en la conversa presencial. Per exemple, una noia que s’explica en català fa de cop i volta referència a una conversa en castellà que va tenir amb una altra persona o simplement al que va dir una altra persona en castellà: jo estava allà i aleshores em va dir: “oye, pues, por qué no vienes?”; i jo li vaig dir que no sabia què fer; i ella: “pues bueno…”. Aquestes referències poden anar tant del castellà al català com a l’inrevés, però s’han detectat més casos en què una persona que parla en català fa la referència a una conversa en castellà. Metodològicament pot ser una situació bastant enutjosa (ja que la referència es pot produir molt ràpidament i pot comportar una certa confusió); amb tot, s’anota sempre la llengua que s’ha sentit primer, encara que sigui, per descomptat, la de la referència.

Aquestes referències, encara que es tracti de casos i situacions molt minoritàries, podrien influir en la quantitat de llengua sentida en una determinada llengua, si es produïssin sempre o s’incrementessin en un determinat sentit.

Dins aquest capítol de les referències continua present entre persones que parlen català l’hàbit de fer citacions en castellà de frases suposadament d’origen en aquesta llengua (tant se val que es tracti de referències o declaracions de famosos o frases bíbliques, o de dites que només sonen en castellà).

Respecte a la immigració llatinoamericana

La presència d’immigrants llatinoamericans té un efecte molt menor sobre el paisatge lingüístic del que semblaria que en principi hauria de ser si partim de la base de la seva elevada presència física, que repercutiria a favor de la presència del castellà. La comprovació és que en general els immigrats parlen menys que les persones d’aquí. Hi poden haver diverses raons: una, que no van tan sovint acompanyades com les d’aquí; una altra, que no són tan xerraires, o que als seus països no queda gaire bé socialment de parlar en públic; una altra podria ser que psicològicament se senten encara amb un cert grau d’inseguretat en una societat encara estranya per a molts. En aquest sentit, és molt clar que gairebé sempre que se sent parlar en veu ben alta per part de dues persones o més, són d’aquí. En tot cas, aquesta qüestió, que no era un objectiu del treball, té un notable interès perquè pot fer equivocar molts opinadors sobre la importància de la presència d’immigrants llatinoamericans amb referència a les llengües sentides al carrer.

Conclusió

D’una forma aproximada es podria dir que s’ha detectat que mentre que les persones de més de cinquanta anys mantenen unes pautes lingüístiques i sociolingüístiques que van quedar fixades fa molts anys, les més joves, per sota dels trenta, estan introduint molts canvis en els dos vessants; i les persones que quedarien entremig introdueixen només algunes novetats, generalment amb més esforç que no els joves, però amb una tendència general al manteniment de les normes dels més grans. Tot plegat seria el resultat d’una hibridació a l’alça d’una societat que anys enrere es mantenia tancada en dues comunitats poc comunicades; d’aquesta manera, el contacte de les dues llengües presents majoritàriament produeix unes interferències de tot tipus, tant lingüístic com sociolingüístic, que tendeixen a augmentar.

Algunes dades bàsiques del treball de camp

Anys en què s’ha realitzat: 1999, 2001, 2004, 2007, 2008 i 2009. A la segona quinzena del mes de març.
Dia de la setmana: dimecres i divendres
Hores: des de les 9 fins les sis de la tarda, amb un descans de dues hores per dinar.
Trajectes: Rambla de Canaletes, plaça de Catalunya (vorera sud i la del Corte Inglés), passeig de Gràcia, Diagonal, Rosselló, Rambla de Catalunya, carrer Gran de Gràcia, diversos carrers de Gràcia, plaça Letamendi, Consell de Cent, Gran Via, Portaferrissa, Portal de l’Àngel.
Metro: línia verda (entre Catalunya i Penitents), línia vermella (entre Mercat Nou i Espanya). Autobusos: 28 i 21.
FGC: des de Sant Cugat fins Catalunya o Gràcia, segons el dia.
Aquests trajectes han tingut molt poques alteracions.

El nombre de persones escoltades ha arribat als 2000; amb el transcurs dels anys les escoltes s’han anat incrementant.