Famílies lingüísticament mixtes segons l’enquesta EULP08

Introducció

En societats on hi ha dues llengües en contacte, els seus parlants es relacionen entre si. D’entre tots els tipus de relació possible, les relacions de parella conformen un nucli essencial per a la transmissió intergeneracional de les llengües. Des d’un punt de vista sociolingüístic, estes parelles sentimentals poden ser de dos tipus: les parelles monolingües, amb parlants de la mateixa llengua, i les parelles mixtes, amb parlants de diferents llengües. En part, la vitalitat de les llengües residix en les decisions de les parelles monolingües. Però part de la vitalitat de les llengües també depèn de les decisions establertes en el si de les parelles lingüísticament mixtes. Així, el comportament d’estes parelles mixtes és un indicador clar sobre la vitalitat de les llengües. Aquí analitzarem el comportament d’estes parelles a Catalunya a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de l’any 2008 (EULP08).[1]

En primer lloc aclarirem els indicadors amb què definim les parelles mixtes. En segon lloc analitzarem si les parelles mixtes són tan comunes com s’espera en una distribució sense condicionaments lingüístics. I en tercer lloc analitzarem els usos lingüístics familiars d’estes parelles.

Les parelles lingüísticament mixtes

Les parelles lingüísticament mixtes poden analitzar-se des de la perspectiva dels progenitors enquestats, que formen una parella lingüísticament mixta, o des de la dels fills dels enquestats, que tenen uns progenitors mixtos lingüísticament. La nostra perspectiva serà la primera, la dels enquestats catalanoparlants que tenen una parella de llengua castellana, i la dels enquestats castellanoparlants que tenen una parella de llengua catalana.

Pel que fa a la llengua inicial dels enquestats, la població adulta de Catalunya (EULP08) es distribuïx en un terç de parlants de català (31,7%) i poc més de la meitat de parlants de castellà (55,1%). Entre els dos grans grups de llengua inicial, una minoria declara les dues llengües com a inicials (3,8%) i la resta té altres llengües, o combinacions amb estes (9,3%).

Per tal de completar la composició sociolingüística d’estes parelles a Catalunya hauríem de poder conèixer la llengua inicial de la parella. Però la pregunta més propera que l’EULP08 ens facilita és la llengua habitual de la parella, declarada per l’enquestat. Els percentatges totals són similars als de la llengua habitual dels enquestats. I tal com ja sabem, a Catalunya les preguntes relatives a la llengua habitual, o a la llengua d’identificació, obtenen un resultats més favorables al català que en la llengua inicial.[2] El català és més comú com a llengua habitual de les parelles (37,6%) que com a llengua inicial dels enquestats, de la mateixa manera que l’ús habitual de català i castellà és més comú (9,9%) que com a llengua inicial. La major presència del català i les seues combinacions creixen a costa de la reducció del castellà (45,1%) i la resta de llengües i combinacions (7,1%).

Del creuament entre la llengua inicial de l’enquestat i la llengua habitual de la parella de l’enquestat formem fins a cinc tipologies de parelles. Per a la formació de les parelles no tenim en compte si la condició de parlant fa referència a la llengua inicial de l’enquestat o a la llengua habitual de la parella de l’enquestat. Per això definirem les parelles només per la tipologia de parlants que la componen.

Les parelles de catalanoparlants són les formades per dos membres catalanoparlants, de la mateixa manera que les parelles castellanoparlants són les formades per dos membres de llengua castellana. Entre les parelles parlants d’altres llengües incloem aquelles en què els dos membres parlen altres llengües, així com aquelles on un membre parla altres llengües i l’altre castellà. Per a les parelles mixtes considerem aquelles on els seus dos membres utilitzen simultàniament el català i el castellà (i potser una tercera llengua). Diferenciem entre les parelles mixtes enteses en un sentit estricte, on un dels membres és parlant de català i l’altre de castellà, i les parelles mixtes enteses en sentit lax, on almenys un dels membres és parlant bilingüe (de català i castellà). En este sentit lax, l’altre membre pot ser parlant d’una única llengua o de més, i a més incloem també aquelles que tenen un component catalanoparlant i un altre parlant d’altres llengües. Vegeu el creuament de les dues variables, i la formació de les tipologies de parelles, a la Taula 1.

La distribució de les tipologies de parella a l’EULP08, segons el total de parelles existents, és d’una quarta part de catalanoparlants (24,1%) i més d’un terç de castellanoparlants (37,6%). Les parelles mixtes sumen el 29,8%, que es dividixen en un 15,7% de parelles mixtes enteses de forma estricta i un 14,1% de forma laxa. Finalment les parelles formades per parlants d’altres llengües sumen el 8,5%.[3]

Taula 1. Tipologies de parella segons la seua composició lingüística. Entre parèntesi apareix el percentatge d’enquestats de l’EULP08 que conforma el grup.

		Llengua inicial de l’enquestat
		Català	Català i castellà igual	Castellà	Altres llengües i altres combinacions
Llengua habitual de la parella	Català	Parelles de catalanop. (24,1)	Parelles mixtes (1,5)	Parelles mixtes estricte (10,9)	Parelles mixtes (1,1)
	Català i castellà igual	Parelles mixtes (1,9)	Parelles mixtes (1,1)	Parelles mixtes (6,5)	Parelles mixtes (0,4)
	Castellà	Parelles mixtes estricte (4,8)	Parelles mixtes (1,2)	Parelles de castellanop. (37,6)	Altres (1,6)
	Altres	Parelles mixtes (0,3)	Parelles mixtes (0,0)	Altres (1,1)	Altres (5,8

A Catalunya, una quarta part de les parelles són catalanoparlants i més d’un terç són castellanoparlants. Les parelles mixtes s’aproximen al terç, i es dividixen en dues meitats, segons si estan compostes per dos parlants de llengua diferent o per algun membre que és parlant de les dues llengües. Finalment, les parelles formades per parlants d’altres llengües no són més d’una de cada deu.

La distribució lingüísticament aleatòria de les parelles

És habitual que les relacions socials entre persones amb condicions similars siguen més comunes que les relacions entre persones amb condicions diferents. A este tipus de tendència se l’anomena homofília, que no expressa més que la tendència dels individus a associar-se i vincular-se amb individus similars segons la seua edat, gènere, classe social, tipus de treball o altres factors. [4] Evidentment, la llengua és un aspecte social més amb el qual es reproduix esta homofília. És possible que la força de l’homofília lingüística estiga superposada a l’efecte de tants altres factors correlacionats amb la realitat sociolingüística, com l’etnicitat, la classe social o el lloc de residència. En esta anàlisi no anirem tan lluny. Ens conformarem amb mesurar la proporció de relacions de parella segons la llengua dels seus membres.

En sociolingüística, entre altres estudis, la constatació que les relacions sociolingüístiques no seguixen una tria lingüísticament aleatòria ha estat desenvolupada per Alvarez (2001) amb un model matemàtic[5] i ha estat adequat al cas català, i aplicant-lo a un model més ampli, per Fabà (2003). En este espai tampoc aprofundirem en els càlculs sobre les relacions que es desenvoluparien si la tria fos lingüísticament aleatòria.[6]

L’objectiu és comparar els resultats d’una distribució aleatòria amb la distribució real de les parelles establertes a Catalunya (EULP08). Es confirma, com no pot ser de cap altra manera, que les relacions de parella entre parlants de la mateixa llengua són més comunes que no pas les relacions entre parlants de diferents llengües. És a dir, les relacions de parella lingüísticament mixtes són menys comunes del que caldria esperar per la distribució sociolingüística de la població. I en conseqüència, les relacions de parelles monolingües són més comunes d’allò esperat per a una distribució aleatòria.

A partir de la distribució de la població adulta de Catalunya segons la seua llengua inicial, que hem vist més amunt, si la llengua no tinguera cap importància en les tries de parella, i per tant fora una tria lingüísticament aleatòria, la distribució de les parelles segons la seua tipologia lingüística seria la següent. Un 10% de les parelles estaria format per dos catalanoparlants, i un 30,4% de les parelles, per dos castellanoparlants.[7] Les parelles lingüísticament mixtes serien aproximadament la meitat (48,4%). La major part serien les parelles mixtes en un sentit estricte, formades per un parlant de català i un parlant de castellà, que nosaltres hem definit com a parelles mixtes en sentit estricte, les quals serien el 34,9% del total.[8] Les parelles mixtes en un sentit lax, sobretot formades per un parlant d’ambdues llengües, serien el 13,5% del total. Finalment, les parelles formades per dos parlants d’altres llengües sumen l’11,2%.

Però, tal com hem vist més amunt, els resultats a partir de les respostes dels enquestats a l’EULP08 són diferents. Així, el grup que major diferència té entre els resultats de l’enquesta i l’esperat és el de les parelles catalanoparlants. La diferència entre la distribució esperada aleatòriament (10%) i la distribució real (24,1%) és de 14,1%. En el cas de les parelles castellanoparlants, estes també són més quantioses. Però no de manera tan prominent com en el cas del català. Segons la distribució de parlants inicials de castellà, s’espera un 30,4% de parelles castellanoparlants, i en l’EULP08 n’hi ha un 37,6%, amb una diferència de 7,2 punts més.

Contràriament, les parelles mixtes en un sentit estricte, que són les creades per un parlant inicial de català i un altre de castellà, són només el 15,7%, encara que en una distribució aleatòria se n’esperen fins el 34,9%. Això resulta 19,2 punts menys de parelles mixtes (en sentit estricte) de les esperades. Menys de la meitat. Per contra, en el cas de les parelles mixtes en un sentit lax, que són formades sobretot per algun membre de la parella que és parlant bilingüe, són pràcticament les mateixes en l’EULP08 (13,5%) que les esperades en una distribució aleatòria (14,1%). Així mateix, en el cas de les parelles formades per parlants d’altres llengües, la diferència tampoc és gran, i la seua quantia en l’EULP08 (8,5%) no és molt menor a l’esperada en una distribució aleatòria (11,2%).

Així doncs, la distribució real de les parelles dista força de l’esperada aleatòriament. La població té un nivell d’homofília raonablement alt amb els parlants de la seua pròpia llengua, fet pel qual les parelles compostes per dos individus de la mateixa llengua (sobretot en el cas dels catalanoparlants) són molt més habituals del que caldria esperar. Contràriament, les parelles lingüísticament mixtes, compostes per un parlant de català i un parlant de castellà, són menys comunes del que caldria esperar si, en la tria de parella, el component sociolingüístic no fos important.

Usos lingüístics familiars de les parelles mixtes

La llengua parlada amb la parella

Pel que fa als usos lingüístics familiars, en les parelles monolingües l’enquestat utilitza amb la parella una única llengua: el català en el 97,7% de les parelles catalanoparlants i el castellà en el 94,3% de les parelles castellanoparlants. Per contra, en el cas de les parelles mixtes (les dues tipologies), pràcticament la meitat parla només o sobretot el castellà a la seua parella (49,7%), mentre que un terç utilitza el català (33,8%). És sobretot en les parelles mixtes enteses en un sentit lax que este ús menor del català és més clar (25,9%), mentre que en el sentit estricte l’ús del català (41%) està pràcticament equilibrat amb el del castellà (46,7%).

Cal destacar, perquè és un factor important, que les parelles mixtes amb què compta l’EULP són majoritàriament descrites pel component castellanoparlant de la parella. Del total de parelles mixtes, està numèricament determinat que, pel fet que entre la població general hi ha més castellanoparlants que catalanoparlants inicials, també tindrem més informació de les parelles donada per enquestats castellanoparlants que pels catalanoparlants. Així, del total de parelles mixtes, el 23,6% són les declarades pels catalanoparlants i el 58,4% per castellanoparlants. Si ho filtrem per a les parelles mixtes en el seu sentit estricte, la proporció és pràcticament de dos terços de castellanoparlants (69,6%) i un terç de catalanoparlants (30,4%). Esta dada no és, ni de bon tros, banal. El comportament lingüístic declarat de l’enquestat amb la parella és molt diferent segons si el català és la llengua inicial de l’enquestat o la llengua habitual de la parella. De manera general, en les parelles mixtes hi ha una tendència que l’enquestat utilitze més la llengua (habitual) de la seua parella que la seua llengua (inicial). Dit d’una altra manera, en les parelles mixtes hi ha certa tendència de l’enquestat a convergir lingüísticament a la llengua de la seua parella. Major que la tendència que este enquestat mantinga la seua llengua inicial.

Així doncs, en les parelles mixtes (estrictes) narrades per l’enquestat catalanoparlant inicial, la llengua que utilitza l’enquestat amb la parella no és el català, si no que és el castellà en el 73,2%. I només en el 16,4% dels casos és el català. En les situacions en què el relator és un castellanoparlant inicial, amb la parella parlant habitual de català (les situacions majoritàries en les nostres dades), la llengua utilitzada per l’enquestat és el català en el 51,8% dels casos, i només o sobretot el castellà en el 35,1%.

Contràriament, en les parelles mixtes enteses de manera laxa, en les quals, per tant, hi ha (almenys) un parlant de les dues llengües, la pauta és que siga la llengua (inicial) de l’enquestat la que té major predominança. En els casos en què l’enquestat és catalanoparlant inicial (i la parella utilitza les dues llengües habitualment), la major part d’enquestats utilitza el català (52,1%), tot i que una part important utilitza el castellà (18,6%). En els casos que l’enquestat és castellanoparlant inicial (i la parella parla habitualment les dues llengües), l’ús del castellà és molt majoritari (74,7%) i el del català pràcticament nul (5,6%). En els casos que l’enquestat és parlant inicial d’ambdues llengües inicials, hi ha un equilibri entre el català (45,2%) i el castellà (38,5%).

Llengua a la llar actual

La llengua a la llar actual fa referència a l’ús lingüístic de l’enquestat en la seua unitat de convivència actual. Hem de tenir en compte que en gran part dels casos es refereix a l’ús lingüístic amb la parella, i els fills de la parella. Però no sempre és així, ja que part dels enquestats no conviuen amb la seua parella, com per exemple en els casos en què els membres de la parella conviuen per separat amb els seus respectius progenitors, o bé viuen per separat en altres tipus d’unitats de convivència.

Els usos a la llar actual són menys desfavorables al català, les dues llengües queden en un ús similar. El 37,9% dels enquestats que formen una parella mixta parlen català a la llar actual, i el 39,8% parlen castellà. La resta parla les dues llengües igual. Si restringim només a les parelles mixtes enteses de manera estricta, l’ús del català és major (44,7%) que el del castellà (33,2%).

Els canvis mes pronunciats respecte la llengua utilitzada amb la parella es produeixen, sobretot, entre les parelles mixtes narrades per un catalanoparlant. Tant en una tipologia de parella mixta com en l’altra, l’augment en l’ús del català se situa en els 30 punts, cosa que fa que l’ús d’estos catalanoparlants inicials siga del 45,8% en les mixtes en un sentit estricte i del 82,2% en les mixtes en un sentit lax.

La llengua amb els fills

Entre les parelles mixtes, l’ús del català amb els fills[9] en tots els casos és superior a l’ús amb la parella i a l’ús a la llar actual. I és sempre superior a l’ús de la resta de llengües. Esta dada mostra la vitalitat de la llengua, que té cert poder d’atracció en la transmissió lingüística intergeneracional, també en les parelles mixtes. La vitalitat no és generalitzada, és limitada, però en tot cas favorable al català.

Les parelles lingüísticament mixtes, en el seu tipus estricte, parlen molt majoritàriament el català al fill, fins a assolir un important ús del català, del 64,3% de la població. Només el 23% utilitza el castellà. Les parelles mixtes en el seu tipus lax utilitzen el català només en el 44,1% dels casos, un percentatge força proper al 32,6% que utilitza el castellà.

Així, el creixement se situa al voltant dels 20 punts en ambdós casos (veg. Gràfic 1). I es deu sobretot al fet que el component catalanoparlant (i el bilingüe en el cas del tipus lax) observa un fort creixement de l’ús del català, que es converteix en la llengua majoritària de transmissió. Contràriament, els components castellanoparlants d’estes parelles continuen amb un ús del català amb els fills que no supera el 60% en les parelles mixtes en un sentit estricte o el 20% en les parelles mixtes en un sentit lax.

Gràfic 1. Usos lingüístics familiars en parelles lingüísticament mixtes (en un sentit estricte i en un sentit lax) segons la llengua inicial de l’enquestat. EULP08. Percentatges.

En general, entre les parelles lingüísticament mixtes hi ha certa tendència de l’enquestat a convergir lingüísticament a la llengua de la seua parella, siga quina siga esta llengua, però amb un menut biaix a favor del castellà. En tot cas, en els usos lingüístics amb els fills el català reprèn posicions i és majoritari entre les parelles mixtes.

Conclusió

A Catalunya, la distribució lingüística de les parelles es repartix en tres parts força similars, una de més reduïda formada per dos membres catalanoparlants (24,1%), i dos de més extenses, una formades per dos membres castellanoparlants (37,6%) i l’altra per parelles lingüísticament mixtes (29,8%). Pel que fa a la distribució de les parelles, els parlants d’una llengua tenen major tendència que la seua parella tinga la mateixa llengua (homofília), i això fa que les parelles lingüísticament mixtes siguen menys de les esperades en una distribució aleatòria (48,4%). Els enquestats tenen tendència a la convergència lingüística a la llengua de la parella, però amb cert avantatge per al castellà. Però pel que fa a la vitalitat de la llengua, el català reprèn posicions com a llengua de transmissió intergeneracional en les parelles mixtes, i és la llengua majoritàriament parlada al fill.

Natxo Sorolla. Xarxa CRUSCAT – IEC
http://xarxes.wordpress.com

Bibliografia

Alvarez Enparantza, José Luís (2001) Hacia una socio-lingüística matemática. Donostia: Euskal Soziolinguistika Institutua Sortzen.

Fabà, Albert (2003) «L’ús interpersonal del català i altres variables sociolingüístiques. Assaig d’un model interpretatiu. El cas de Santa Coloma de Gramenet» dins Revista Llengua i Dret. Número 40. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. <http://www10.gencat.net/eapc_rld/revistes/revista.2008-09-19.0890290151>

McPherson, M.; L. Smith-Lovin; J. Cook (2001) «Birds of a Feather: Homophily» dins Social Networks. Annual Review of Sociology. 27:415–444.

Villaverde i Vidal, Joan-Albert (2007) «Comportament dels grups lingüístics i representacions sobre la llengua». Dins: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Comunitat Valenciana, la Franja i les Illes Balears. (Querol, E. (coord); Chessa, E.; Sorolla, N.; Torres, J.; Villaverde, J.A.). Barcelona: Generalitat de Catalunya. <en línia>

[1] Generalitat de Catalunya, Secretaria de Política Lingüística i IDESCAT Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 <http://www.idescat.cat/cat/societat/usoslinguistics.html>

[2] Villaverde (2007)

[3] La població que declara que té parella és un 88,6% del total de població.

[4] McPherson, M. et al. (2001)

[5] Alvarez tracta les relacions com isotròpiques i anisotròpiques.

[6] Cal aclarir, però, els principis dels quals s’ha de partir per al càlcul respecte les parelles sentimentals, que no són els mateixos que en les relacions d’amistat, per posar algun exemple. Els càlculs sobre les possibles díades (relacions entre dues persones) en un nombre donat d’individus han de tenir compte que les relacions de parella són considerades simètriques, que en un temps donat per al càlcul cada actor participa només en una única díada (o en cap díada) i que no hi ha relacions amb un mateix (bucle).

[7] El càlcul de les parelles monolingües és el més senzill de tots. És el quadrat de la proporció (en tant per un) de parlants inicials de la llengua. Per al català és 0,317² i per al castellà 0,551².

[8] El càlcul de les parelles mixtes en un sentit estricte també és senzill. Són el doble del resultat de multiplicar les proporcions (en tant per un) de parlants inicials de català amb el de parlants de castellà. En el nostre cas seria 2 x 0,317 x 0,551.

[9] Per qüestions de facilitat de tractament de les dades, utilitzem la resposta a la llengua parlada amb el fill major.