Arguments per una educació en sentit català
Marina Solís Obiols, msoliso@uoc.edu
“A part d’ensenyar el català i en català, els nostres educadors han de contraure i inculcar l’hàbit de prendre decisions a la llum de l’experiència i la lògica universal”.
L. V. Aracil, Papers de sociolingüística
1. Canvi de paradigma en l’aprenentatge: la perspectiva sistèmica
Des de fa prop de quinze anys, el panorama teòric de la psicologia del desenvolupament humà i la praxi educatives en la primera infància, la infància i l’adolescència estan en un procés de revisió i renovació constants quant a la recerca i l’estudi científics tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Aquesta renovació de conceptes i praxis ha adoptat una perspectiva integradora que s’imposa davant la (vella) dicotomia entre el que és innat enfront del que és après; així, hom creu que el desenvolupament de les persones té lloc gràcies a la interacció entre l’ordre de la biologia i l’ordre social. A partir d’aquesta premissa, doncs, hom entén el desenvolupament i l’aprenentatge, principalment i sobretot, en relació amb el medi social en què ens desenvolupem i les persones amb qui hi interactuem.
La Teoria dels sistemes o perspectiva sistèmica (Deval, 1994; Hoffmann et al., 1995) és en l’actualitat el model vertebrador d’aquesta visió més coherent del desenvolupament humà i l’aprenentatge escolar tant des del punt de vista teòric com de la praxi educativa; i també un nou marc de pensament que propicia la necessària reflexió quant a l’interès pels nens i les nenes, pels adolescents i el nostre futur, la importància de la renovació escolar, i l’autocrítica de les accions educatives pretèrites perquè s’obrin a un projecte per millorar-les, entre altres qüestions.
2. Ordenació simbòlica del món: el sentit català de llengua-cultura i l’educació
Les relacions i el tracte entre parents i estranys, entre parelles sexuals o simplement d’amistat, entre persones de diferents estatus socials, de diferents edats, etc., així com l’ús de la llengua que es vehicula en aquestes relacions, és objecte de normes. Tot això i moltes coses més són inculcades en el procés de socialització dels nostres infants i adolescents.
Cada norma remet implícitament a una ordenació del món. I cada cultura és una ordenació simbòlica del món, la qual té un sentit determinat. La socialització, per mitjà de les normes i del que aquestes signifiquen, consisteix a interioritzar una ordenació simbòlica del món. El procés de socialització ja no és simplement –com es deia abans– “aprendre a comportar-se” segons les normes del grup, sinó l’adopció d’una manera de viure que té sentit.
L’educació, en el sentit modern d’aquest concepte, és una part integrant del procés de socialització. De fet, l’escolarització que el du a terme (sobretot en els aspectes instrumentals) representa la resposta social institucionalitzada a l’imperatiu universal de transmissió de la cultura. Aquesta última, seguint Tylor, es podria concebre com “el conjunt de coneixements, creences, art, dret, moral, costums i totes les altres aptituds que l’home adquireix com a membre d’una societat”.[1] Les normes d’ús sociolingüístiques que es difonen en tots els nivells de l’àmbit educatiu, especialment de la “veu”[2] dels docents –que vehiculen models de llengua i normes d’ús com a agents socialitzadors que són–, principalment en les etapes de primària i secundària, són significatives, doncs, respecte de l’extensió de l’ús social d’una llengua, com el català, que es troba en un procés de substitució lingüística per raó de la interposició sociolingüística i sociocultural de la llengua castellana i cultura, respectivament.
3. Funcionalitat de l’aprenentatge per a la vida quotidiana en català
És certament un tòpic que el sistema escolar està orientat cap a la vida de fora; que el sistema educatiu com a instrument socialitzador és una iniciació o un trànsit quant a l’autonomia sociocultural i sociolingüística per als nostres infants i adolescents; d’altra banda, no és menys constatable que el sistema escolar –com totes les institucions en general– tendeix a crear els seus propis fins i la seva pròpia cultura, la qual cosa resulta amb certa freqüència disfuncional per a les grans finalitats que diu que persegueix.
L’educació és un fet indeslligable de la interacció. En el marc del canvi de paradigma de la Teoria dels sistemes, els docents hauríem de propiciar que els infants i els adolescents estableixin i experimentin de manera contínua relacions amb l’entorn més immediat via la xarxa de relacions socials (família –pares i germans–, companys d’escola, amics de fora de l’escola…), i amb experiències comunicatives diverses: presentacions personals, exposicions informatives, acadèmiques, presentacions de propostes… Les accions educatives, sia quina sia la matèria d’ensenyament, haurien de fonamentar-se en els postulats que, des d’una visió social, defensen el nostre desenvolupament i aprenentatge en i des de la interacció, on la comunicació, el llenguatge ajudarien els infants i els adolescents a incorporar nous aprenentatges als ja adquirits, i on el paper dels docents es presta més al guiatge i l’acompanyament.[3]
4. Els reptes i les traves per a una educació en sentit català
A Catalunya, el català –que hauria de vehicular amb normalitat i legitimitat la comunicació i el desenvolupament de la majoria dels nostres infants i adolescents en l’àmbit d’ús educatiu–, pateix especialment en l’etapa de l’educació secundària discontinuïtats cada cop més agreujades i esteses quant al seu ús, i no solament en l’àmbit escolar, sinó també en altres àmbits d’ús institucionalitzats socialitzadors, com ara els mitjans de comunicació social i les indústries culturals;[4]
A més, en l’àmbit educatiu, els docents hem de tenir en compte possibles intervencions d’agents socials i/o institucions espanyoles des de la perspectiva de la contraplanificació lingüística en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, quant a l’ús vehicular preferent de la llengua catalana en els diferents àmbits d’ús estipulats per les normes juridicolingüístiques aprovades al Parlament de Catalunya.[5]
Finalment, la funció socialitzadora de l’educació en un sentit català sobretot és a les mans i en les veus dels docents com a agents del procés de socialització i de la transmissió institucionalitzada de la nostra cultura. El fet d’ensenyar en català i el català té com a reptes, d’una banda, l’extensió de l’ús social de la llengua en aquest àmbit, amb els impactes directes i indirectes que es poden derivar d’aquesta situació en altres àmbits d’ús extraescolars; i, de l’altra, l’ensenyament-aprenentatge quant a la funcionalitat i/o competències comunicatives en llengua catalana per al desenvolupament de l’autonomia dels infants i els adolescents en aquesta llengua i amb normalitat en llur vida quotidiana.
Bibliografia consultada
Aracil, L. V. (1982): Papers de sociolingüística. Barcelona: Edicions de la Magrana.
Daniels, H. (2001): Vygotsky y la pedagogía. Madrid: Paidós.
Deval, J. (1994): El desarrollo humano. Madrid: Siglo XXI.
Hoffmann, L.; Scott, P. I Hall, E. (1995). Psicología del desarrollo hoy. Madrid: McGraw-Hill.
Odifreddi, P. (2010): Elogio de la impertinencia. Barcelona: RBA Libros, S.A.
Tylor, Edward B. (1995) [1871]: ‘La ciencia de la cultura’. A: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Barcelona: Anagrama.
Viver Pi-Sunyer, C. (2010): “Los efectos jurídicos sobre la Sentencia del Estatut”, a Revista Catalana de Dret Públic, número especial sobre la sentència de l’Estatut:
[1] La traducció al català és nostra.
[2] La idea lul·liana d’un sisè sentit, l’”affatus” o la veu, la parla: http://www.raco.cat/index.php/Affar/article/view/64708/86642
[3] Per a Vygotski, qui és un dels principals referents quant a la renovació del desnvolupament cognitiu dels infants, aquests no es desenvolupen de manera aïllada, per la qual cosa l’aprenentatge té lloc quan interaccionen amb l’entorn social. Així, els docents tenen la responsabilitat d’establir a l’aula una situació educativa interactiva en què els infants apreguin d’una manera activa i el docent utilitzi els seus coneixements per guiar aquest aprenentatge.
[4] En aquest sentit, vegeu http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/201688-la-cultura-en-castella.html.
[5] Vegeu Viver, qui preveu conflictes en matèria de política lingüística, ja que la sentència subratlla que l’Estatut no pot impedir a l’Estat penetrar en competències “en aparenca” exclusives: http://www10.gencat.net/eapc_revistadret/recursos_interes/especial estatut/documents especial estatut/document.2010-07-15.7236299341/ca