Mites, hàbits i recomanacions sobre la llengua catalana i la joventut
Joan Solé Camardons, joansolecamardons@gmail.com
Aquest text és un resum i adaptació[1] de l’estudi
Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana (I i II)
1. Un estudi important
El maig de 2010 la Secretaria de Política Lingüística i la Secretaria de Joventut va editar l’estudi Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana que ha dut a terme un equip dirigit per Joan Pujolar.[2]
L’estudi mostra, a grans trets, que les noves generacions de catalans adquireixen de forma general l’habilitat d’utilitzar les dues llengües, per bé que les formes com van adquirint la seva competència lingüística i com la projecten en la seva vida diària són molt diverses. La majoria de catalans parlaven, en origen, només una de les dues llengües en l’àmbit familiar. L’aprenentatge i l’ús de l’altra s’esdevé a mesura que s’incorporen a l’escola, la vida social i el mercat de treball. Per bé que el català presenta una situació de partida de menor pes demogràfic en termes de llengua inicial o d’origen (parlada al nucli familiar), aquesta inferioritat es compensa a mesura que els castellanoparlants d’origen s’adonen que és una llengua necessària per participar en la vida cultural i econòmica del país. Aquest procés també el viuen, al seu torn, els catalanoparlants d’origen respecte del castellà. Com que els parlants familiars d’una i altra llengua conviuen de manera generalitzada, per bé que en proporcions diferents, en tots els territoris i els àmbits de la vida social, el més habitual és que els joves catalans facin un ús habitual de totes dues llengües (“hibridació lingüística”). Veiem també que l’adhesió generalitzada que desperta la llengua catalana com a llengua pròpia del país fa que la majoria de canvis biogràfics en els usos lingüístics o “mudes lingüístiques” s’orientin cap a un major ús del català acompanyat d’un clar manteniment del castellà, cosa que origina aquesta “hibridació lingüística” que, en termes globals, beneficia i incrementa l’ús de la llengua catalana.
2. Vuit falsos mites i quatre hàbits positius
Mite número 1. “El català és poc popular entre els joves”
Els resultats de l’estudi indiquen efectivament un lleuger predomini del castellà en el món juvenil; però tot sembla indicar que això es deu a motius demogràfics i no sociolingüístics. En termes generals, l’estudi desmenteix el mite que el català és poc popular entre els joves i que els catalanoparlants de les noves generacions renuncien amb facilitat a l’ús de la llengua. Ben al contrari: dins el que és un conjunt de disposicions i actituds marcadament diferents (com no pot ser d’altra manera), és el compromís majoritari dels joves de totes les procedències amb el català el que actua de corrector d’altres processos que podrien posar en entredit el futur d’aquesta llengua.
La gran majoria de la població catalana parla exclusivament o molt predominantment una sola llengua dins el nucli familiar d’origen. En aquest àmbit, el pes del castellà és notablement superior al del català (excepte, precisament, entre els joves). És fora d’aquest nucli familiar que les persones adopten l’ús de l’altra llengua, amb més o menys intensitat, en contextos en què predomina la hibridació. En aquest procés general d’hibridació lingüística, la presència absoluta del castellà encara és lleugerament superior a la del català; però la relativa del català és força superior a la del castellà (l’increment dels usos en relació a la llengua d’origen familiar o de l’entorn domèstic actual). Per altra banda, i en termes generals, els joves d’origen catalanoparlant tendeixen a fer una hibridació de baixa intensitat que no desplaça l’ús preferent del català. Entre els castellanoparlants d’origen, en canvi, trobem sovint hibridacions d’alta intensitat o, fins i tot, la inversió de la llengua d’ús preferent.
Mite número 2. “El català només s’usa en els àmbits formals”
En els àmbits més íntims o més informals, la presència relativa del català i del castellà s’iguala (p.e. amb els amics) i, en alguns casos, fins i tot es torna favorable al castellà (p.e. amb la parella, per bé que no amb els fills), mentre que en els més formals la presència absoluta del català pot superar la del castellà (per exemple, en l’entorn universitari). Tot sembla indicar que és a través dels espais d’interacció més formals que el català guanya penetració, mentre que en els més marcadament informals la hibridació pot fer guanyar cert pes al castellà (si bé de forma menys pronunciada i sistemàtica). Els nous parlants identifiquen sobretot els companys d’estudi com l’espai relacional en què inicien l’ús social de l’altra llengua i és aquí on l’ús del català avança posicions globalment.
Mite número 3. “Al pati de l’institut no es parla català”
El pas a l’ensenyament secundari sol comportar una major diversificació de la població escolar: es troben persones procedents de pobles i barris diferents, que poden utilitzar les llengües de maneres diferents. En aquest context, es produeixen mudes lingüístiques d’ordre divers. Alguns catalanoparlants i castellanoparlants que estaven en minoria a l’escola primària poden recobrar i visibilitzar més l’ús de la seva llengua familiar (a vegades, amb la sorpresa dels seus companys). És també el moment on sorgeixen els antagonismes propis de la cultura juvenil, on el fet de parlar una llengua pot marcar la pertinència a un sector o grup determinat, o es pot articular amb discursos polítics i gustos musicals. És el moment on apareix també el sector que opta per negar-se a parlar català fins i tot a la pròpia classe de llengua catalana. És també un moment en què un sector de castellanoparlants d’origen aprofiten la presència de catalanoparlants i s’inicien en l’ús social del català.
Mite número 4 “El català no és necessari a l’àmbit laboral”
La incorporació al mercat laboral marca el moment més significatiu en moltes biografies pel que fa als usos lingüístics. És on es produeix la hibridació lingüística més gran, en general favorable al català. Per als graduats universitaris d’origen castellanoparlant, representa normalment una continuïtat si ja s’han acostumat a parlar català d’una manera natural, cosa que reforça la tendència a trobar una major penetració del català entre els professionals qualificats. En tot cas, la majoria dels joves es troben a la feina en contextos on s’espera que parlin català amb més o menys freqüència, sigui per les necessitats pròpies del lloc de treball, sigui perquè és la llengua habitual de l’empresa o l’equip on s’integren. Les entrevistes posen en evidència que hi ha multitud d’entorns laborals (tant empreses privades com, encara més, organismes públics) que operen en català fins i tot en zones on la presència del castellà és majoritària.
El mercat laboral s’erigeix, per tant, en l’element més clarament bilingüitzador, hibriditzador, del país. La importància de les mudes lingüístiques que genera la participació en la vida econòmica contrasta amb el reduït impacte que té el pas per l’ensenyament obligatori. Les narratives dels entrevistats evidencien que hom percep que aquests dos àmbits tenen unes regles de joc molt diferents. Per bé que en els entorns educatius hi ha unes regles explícites en relació als usos lingüístics que prioritzen el català, és habitual que molts castellanoparlants (i catalanoparlants més excepcionalment) les qüestionin o regategin activament o passivament. En tot cas, ni catalanoparlants ni castellanoparlants no perceben que les normes d’ús lingüístic en l’àmbit educatiu han d’afectar els seus usos fora de les activitats estrictament acadèmiques. En l’àmbit laboral, en canvi, hi ha molts llocs on les regles del joc lingüístic no estan escrites però són els individus mateixos que s’esforcen a mostrar la seva disposició a parlar les dues llengües fins i tot en les relacions més informals. No és excepcional, per exemple, que alguns castellanoparlants sol·licitin (fins i tot a altres castellanoparlants) que els parlin en català per assegurar l’adquisició d’una major fluïdesa i riquesa expressiva. La percepció que el català és necessari en l’àmbit laboral la reforcen multitud de factors: el pes del sector públic català, les exigències de clients i subministradors, el desig de progressar professionalment o el fet que hom entri en contacte amb gent més diversa i de fora del barri o poble de residència. Fins el fet que molts entorns laborals funcionin majoritàriament en castellà té una importància relativa, ja que el més normal és que les persones canviïn diverses vegades de feina, cosa que incrementa les probabilitats que hagin d’abandonar uns patrons d’ús lingüístic monolingües.
Hàbit positiu número 1. “Els canvis lingüístics van associats a canvis biogràfics”
Les mudes lingüístiques tenen lloc normalment en moments concrets de canvi biogràfic: l’inici de l’escola, de l’institut, de la universitat, de tal o qual feina. Aquests canvis normalment van associats a canvis de coneixences, nous amics o col·legues que transformen la xarxa social de l’individu i el porten a realitzar noves pràctiques lingüístiques i a reorganitzar les existents. Tots aquests processos impacten en un aspecte important de l’ús lingüístic, com és la llengua utilitzada amb els amics. Aquí els resultats estadístics ens donen una penetració inferior del català en comparació amb altres àmbits i situacions. Això ve donat pel fet que aquells qui adopten el català l’adopten menys amb els amics que en altres contextos, sobretot perquè els individus tendeixen a mantenir al llarg del temps la llengua que parlen amb cada persona concreta. A partir de les experiències dels informants, proposem com a explicació el fet que la xarxa d’amics no canvia al ritme de les diverses mudes lingüístiques que realitzen les persones. Ben al contrari, molts amics tenen continuïtat en el temps, per la qual cosa la xarxa d’amistats reflecteix la trajectòria lingüística global de cadascú i, aleshores, ha de tenir un component més alt d’hibridació que altres àmbits.
Hàbit positiu número 2. “Sigui quina sigui la meva llengua amb els fills parlo en català”
Les dades sobre la llengua parlada amb els fills són especialment positives per al català. Aproximadament 4 de cada 10 parelles d’origen castellanoparlant empra el català amb tanta o més intensitat que el castellà en comunicar-se amb els seus fills. Això comporta un canvi generacional molt important, ja que els pares dels enquestats només mudaven al català en 1 cas de cada 10. Si projectem aquesta dada a les generacions properes (sense comptar, és clar, la immigració) ens trobarem que s’està compensant el desequilibri entre catalanoparlants i castellanoparlants d’origen, en bona part també perquè entre catalanoparlants el català es manté igual. Això haurà de portar a un augment sostingut dels bilingües d’origen, fet que ja s’ha notat a les enquestes dels darrers anys. Efectivament, en les entrevistes amb informants, s’ha posat en evidència que el desig més generalitzat entre els castellanoparlants d’origen és el de transmetre als fills el propi bilingüisme dels pares. Bona part dels que pensen continuar parlant castellà amb els fills també confien de fet que sigui l’escola qui jugui aquest paper bilingüitzador i/o hibridador.
Hàbit positiu número 3. “El català entre els joves està associat a una major participació política i social”
També s’ha analitzat la relació entre l’ús del català i certes pràctiques culturals i imaginaris sociopolítics dels joves. Malgrat que s’identifiquen notables similituds en el comportament cultural i en l’imaginari dels joves catalans catalanoparlants i castellanoparlants, s’hi detecten també diferències notables. En termes generals, els catalanoparlants habituals tendeixen a ser més presents en la participació actual i passada en entitats i associacions no esportives, fan més oci normatiu (aquelles pràctiques d’oci socialment ben considerades, especialment des d’una mirada adulta) i omnívor (gran pluralitat de dedicacions, que inclouen des de les normatives fins a les més vinculades a la diversió nocturna o a l’ús de la tecnologia digital), i finalment mostren major proximitat al tramat i a l’imaginari polítics. En definitiva, es mostren més propers a les manifestacions pròpies de la cultura legítima i de l’ordenació social vigent. Part d’aquesta diferència està directament associada a les posicions estructurals dels joves (el diferent percentatge de joves catalanoparlants i castellanoparlants amb diferents estatus acadèmics i laborals), tot i que un cop neutralitzem aquesta influència la llengua habitual mostra com a mínim la mateixa capacitat per evidenciar divergències que les variables relatives a l’estatus.
Mite número 5.”El catalanoparlants es bilingüitzen i els castellanoparlants no”.
Aquest estudi mostra que tant el català com el castellà tenen una posició àmpliament consolidada en l’ús social entre els joves. També mostra de manera clara que el bilingüisme a Catalunya es caracteritza per un alt nivell d’hibridació lingüística, és a dir, de coexistència i combinació de l’ús de les dues llengües en molts àmbits i en les pròpies xarxes socials dels individus. També mostra que aquesta hibridació lingüística facilita un avanç dels usos del català, que tenia una situació de partida inferior com a llengua de les llars.
Per altra banda, els resultats contradiuen algunes de les explicacions que s’havien aventurat per explicar la reculada en els percentatges de catalanoparlants que s’havien detectat a nivell global. En primer lloc, no és cert que els catalanoparlants es bilingüitzin i els castellanoparlants no. L’evidència apunta clarament a una major hibridació, comparativament parlant, dels castellanoparlants d’origen, malgrat el fet que els catalanoparlants d’origen siguin en termes generals més competents en castellà que no viceversa. En termes generals, els joves catalanoparlants d’origen fan menys ús efectiu del castellà i procuren que el català mantingui la màxima presència possible en la seva vida quotidiana.
Hàbit positiu número 4. “L’escola facilita l’aprenentatge de la llengua catalana, però no en garanteix l’ús social”
L’estudi permet fer-se una imatge de com es produeixen els processos de bilingüització i de l’adopció de la segona llengua en la vida social per part dels joves catalans. La presència de les dues llengües en els programes educatius no sembla tenir un impacte significatiu en els usos socials, no “vernacularitza”, més enllà del fet que aquesta presència facilita l’aprenentatge de les dues llengües i que això algun dia permet als individus fer l’opció d’utilitzar-les en la vida diària.
Mite número 6. “La cultura juvenil actua en detriment del català”
L’estudi no ha trobat una justificació sòlida a la creença que alguns aspectes de la cultura juvenil actuïn en detriment del català. El període entre 15 i 19 anys genera, certament, posicionaments i antagonismes que sovint impliquen els usos lingüístics i les categoritzacions socials que els acompanyen. Sense excloure la possibilitat que, durant aquesta edat, podrien produir-se més mudes lingüístiques i més processos d’adopció del català dels que es produeixen, cal tenir present que les condicions de context en què viuen la gran majoria de joves (la disponibilitat de parlants de l’altra llengua al barri, a l’escola, a l’entorn més immediat) no són les que, més tard, trobem que acompanyen els canvis en usos lingüístics que tan significativament afavoreixen la llengua catalana.
Mite número 7. “El joves catalanoparlants d’origen renuncien fàcilment a l’ús social”
Els resultats de l’estudi també contradiuen significativament la creença de què els joves catalanoparlants d’origen renuncien a l’ús de la llengua amb facilitat. De fet, els comportaments que anomenem “aguts”, això és, els que comporten nivells baixos d’ús habitual de la segona llengua, són percentualment molt més elevats entre els catalanoparlants d’origen, bona part dels quals adopten estratègies de “lleialtat lingüística” amb la motivació clara d’afavorir l’ús del català. És raonable pensar que l’actitud d’aquest col·lectiu lingüísticament sensible contribueix efectivament a incrementar la presència del català i facilita, alhora, oportunitats de parlar-lo als castellanoparlants d’origen que sovint busquen activament ocasions per aprendre’l i convertir-lo també en la seva llengua pròpia i/o habitual. De fet, és possible que el mite de l’adaptació lingüística generalitzada el reforci el gran nombre de castellanoparlants d’origen que parlen perfectament en català però que canvien de llengua amb menys reserves i de manera molt més generalitzada.
Mite número 8. “Els joves no creuen en el futur del català”
Finalment, es constata també el sentiment d’adhesió generalitzada al català de la població juvenil, matisada per un sector més indiferent o hostil, que també té el seu correlat en les reserves envers el castellà d’un sector dels catalanoparlants d’origen. Els catalanoparlants d’origen tendeixen a ser pessimistes quant al futur del català, mentre que els castellanoparlants d’origen més hibriditzats són força més optimistes. Aquestes expectatives sovint expliquen alguns matisos d’opinió quant a les polítiques de suport a la llengua. En tot cas, hi ha un consens molt generalitzat en favor del model de conjunció escolar o la priorització de l’ús del català en l’administració. En altres temes, hi ha un reconeixement de la necessitat de més polítiques de suport, per bé que molts s’incomoden davant dels temes més polèmics, com la retolació comercial. Des d’aquest punt de vista, és remarcable la visió unànime de què les qüestions lingüístiques s’haurien de despolititzar.
3. Sis implicacions i recomanacions
Fa més de trenta anys que el català i els castellà són formalment llengües oficials i que les administracions públiques desenvolupen polítiques de promoció del català, tant per corregir les conseqüències de les polítiques repressives anteriors com per compensar els processos demogràfics i les forces dels mercats comunicatius que podrien situar la llengua del país en una situació d’inferioritat.
Des d’aquest punt de vista, els usos lingüístics dels joves sempre han estat motiu d’atenció i preocupació especial, per tal com poden prendre’s com indicadors de les tendències sociolingüístiques futures en la societat en general. Durant el període esmentat, s’ha produït una catalanització generalitzada de l’ensenyament obligatori, cosa que havia creat en molts àmbits l’expectativa que el català esdevindria una llengua d’ús àmpliament dominant en les noves generacions. Per altra banda, els estudis existents i l’experiència quotidiana semblaven indicar el contrari: que el castellà mantenia i fins i tot incrementava el seu ús com a llengua de socialització dels joves.
De l’estudi sobre Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana (II), es desprenen unes recomanacions que complementen la primera part d’aquest estudi, de què hem donat compte en els apartats 1 i 2 d’aquest article. Així, aquestes recomanacions quant a la llengua catalana i els joves són les següents:
Recomanació número 1. El món juvenil no és un problema per al català.
Durant molts anys s’ha difós des de diversos àmbits la impressió que el català tenia unes dificultats especials per a ser usat entre els joves. A la llum de les dades sociodemogràfiques i qualitatives aquesta diagnosi no sembla justificada. L’estudi ha analitzat el comportament i les trajectòries lingüístiques de quasi una generació de joves i el que s’hi ha trobat, al capdavall, és un augment substancial de l’ús del català per damunt del pes demogràfic de la població catalanoparlant d’origen. Si el català s’utilitza menys del que determinats sectors voldrien, la causa principal no s’ha d’anar a buscar en les dinàmiques de la cultura juvenil, sinó en processos demogràfics. Per altra banda, és possible que aquells qui esperaven que l’escolarització en català generaria una adhesió massiva a aquesta llengua se sentin decebuts perquè això no és així, o almenys no ho és fins al punt en què l’ús social del català sigui àmpliament majoritari.
Els processos estudiats ens ajuden també a contextualitzar multitud de fenòmens que fins ara ens havien preocupat: el baix ús del català entre els adolescents, la suposició que el català no era “guai” o “autèntic”. En relació al primer punt, sembla que hi ha unes causes lògiques: en general, en determinats sectors de la població hi ha una manca de contacte amb catalanoparlants en aquesta fase inicial de la vida. En relació al segon punt, hi ha probablement molt soroll derivat de la pròpia naturalesa del període adolescent, ple d’antagonismes. Sabent que les persones canvien de perspectiva amb els anys i la preocupació per l’“autenticitat” es va esmorteint, potser cal preguntar-nos si els esforços perquè el català es percebi com a ‘simpàtic’ o “autèntic” tenen gaire sentit. Per altra banda, la “formalitat” o el “prestigi” associats amb el català, lligat als sectors que el parlen o els àmbits on predomina, no sembla que el perjudiqui sinó que, ben al contrari, el legitima a l’hora de consolidar els usos en aquests àmbits i permetre que moltes persones l’adoptin tant en contextos formals com informals. És important, per tant, assegurar-se que el català no recula en uns àmbits, com l’universitari o el laboral, que garanteixen aquest prestigi i aporten oportunitats per col•loquialitzar el seu ús.
Recomanació número 2. Cal perdre la por a l’hibridisme lingüístic i assumir els nous perfils de parlants.
En l’estudi es constata un alt nivell d’hibridació lingüística, això és, que l’experiència lingüística predominant és la d’aquells que parlen les dues llengües, encara que tendeixin a utilitzar-ne una de forma preferent. La hibridació lingüística no perjudica el català, sinó que en general l’afavoreix i contribueix a equilibrar la posició de totes dues llengües en el món juvenil. Aquest fet és important anotar-lo perquè també hi ha hagut a Catalunya un recel tradicional envers la hibridació lingüística (que potser estava justificat en certs moments; però no ara quan la gran majoria de catalans poden parlar català).
La qüestió de la hibridació també mostra la importància d’assumir que hi ha moltes menes diferents de parlants de català i de castellà que són demogràficament molt importants. Cal destacar parlants amb usos lingüístic predominats o “aguts” i parlants “híbrids” i dins aquestes categories se’n podrien identificar de més tipus. Això implica que les polítiques públiques podrien ser sensibles a aquest perfils a l’hora de plantejar les accions i polítiques encaminades a promoure el català. En molts aspectes, pot convenir adreçar-se als diversos perfils de maneres diferents i també tenir en compte les necessitats i condicionaments específics de cada perfil.
L’estudi en conjunt evidencia la necessitat d’abandonar les pors que tradicionalment han anat associades amb la hibridació lingüística, en el sentit que podia representar una pèrdua per a l’ús del català o per a la seva integritat com a llengua. En relació a les actituds més puristes, és important assegurar-se que no deslegitimen els processos d’aprenentatge del català de la multitud de gent que s’està habituant a parlar-lo. Per tant, caldria ser molt prudent amb aquesta mena de discursos dins l’àmbit públic, ja que pot posar en entredit la legitimitat de molta gent per parlar i per participar en diferents àmbits. Sensibilitat, saviesa i atenció al context són clau en aquest aspecte, així com la inevitable flexibilitat davant dels processos d’hibridació cultural que caracteritzen la cultura contemporània.
Recomanació número 3. La disponibilitat de catalanoparlants és clau per a l’adopció de l’ús social de la llengua.
Un dels principals obstacles per assolir una major difusió de l’hibridisme lingüístic i de l’ús del català és la manca de disponibilitat de catalanoparlants en molts àmbits. Caldria preguntar-se doncs si la segregació escolar que es produeix espontàniament per raons geogràfiques i socials no pot ser un problema per al català. En tot cas, les institucions i especialment les escoles a nivell primari i secundari sembla clar que podrien tenir un paper important a l’hora de visibilitzar socialment el català allà on hi és menys visible, potser (per exemple) organitzant activitats conjuntes entre escoles de perfil divers. En tot cas, és possible que calgui revisar els objectius en matèria escolar, de forma que el professorat no se senti implicat en la persecució d’objectius poc realistes, i treballar específicament qüestions de socialització de la llengua i assumpció de l’oralitat tot pensant no tant en els assoliments immediats sinó en les perspectives que el temps ha d’acabar obrint als estudiants.
Recomanació número 4. Cal tenir present que els canvis lingüístics s’associen a canvis biogràfics vitals
L’estudi mostra que els canvis en els usos lingüístics i especialment l’adopció de l’ús social del català es produeixen majoritàriament en uns moments concrets: l’inici de cicles educatius i l’inici de la vida laboral. Caldria veure si tant instituts com universitats no podrien fer aquest procés encara més fàcil, especialment a secundària, mitjançant serveis específics, activitats d’inici de curs, voluntariat o altres fórmules. En tot cas, cal tenir present la importància de la informalitat i de les relacions d’igualtat quan parlem d’aquests canvis, ja que no estem parlant, en la majoria dels casos, de gent que comença a parlar català sinó de gent que l’ha après a l’aula i que vol començar a parlar-lo en altres àmbits.
Recomanació número 5. Mantenir-se ferm amb el català equival a promoure la diversitat lingüística i cultural
Un element d’especial interès és que la comunitat de parlants de català té un capital important en el grup de gent que fa tots els possibles per mantenir l’ús de la llengua. Sense aquest col•lectiu, probablement la resta de parlants tindria moltes menys oportunitats de parlar català i els resultats del conjunt de l’estudi serien diferents. De fet, hi ha una certa contradicció entre el fet de valorar positivament l’hibridisme i reconèixer el paper que els “catalanoparlants aguts” juguen a l’hora de possibilitar precisament aquest hibridisme. En les condicions demogràfiques i sociolingüístiques actuals, mantenir-se ferm amb el català equival a promoure la diversitat lingüística i cultural. Caldrà, per tant, resoldre el que pot ser una contradicció en principi i que no ho és a la pràctica en la manera com es formulen els discursos públicament.
Recomanació número 6. Cal comptar més amb el paper del teixit associatiu
Tot i reconeixent el problema de la baixa participació dels joves en el teixit associatiu, sembla aconsellable identificar els aspectes i actuacions que es poden treballar a partir d’aquest àmbit. Cal aprofitar, d’antuvi, la predisposició genèrica especialment favorable al català entre els qui dinamitzen les entitats associacions, així com l’alta “densitat” de catalanoparlants en la majoria d’entitats. Per altra banda, també són l’actor idoni per vehicular missatges, hàbits sociolingüístics i mobilitzar persones en favor de l’ús del català si tenim en compte el punt de vista dels qui creuen que la llengua s’hauria de defensar des de sectors populars, des de “baix”, en definitiva, des del poble.
[1] Resum càrrec de Joan Solé Camardons, sociolingüista membre de la Societat Catalana de Sociolingüística
[2] Llengua i Joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Joan Pujolar i Cos, Isaac Gonzàlez i Balletbò, Anna Font i Tanyà i Roger Martínez i Sanmartí. Generalitat de Catalunya, Secretaria de Joventut.