circular

XV Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (Perpinyà, 15 i 16 de novembre): petició

Benvolgudes i benvolguts,

 

Tal com sabeu, la XV Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura s’ha de celebrar a Perpinyà els dies 15 i 16 de novembre de 2019. El lloc de la trobada serà l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà, on hi ha el departament d’Estudis Catalans. El tema proposat per a la nostra trobada a Perpinyà és el següent: «Mons reals i imaginats en l’etnopoètica catalana».

 

Estam realitzant gestions de preparació de la trobada i, per tal de preparar espais i preveure el finançament, des de Perpinyà ens demanen una previsió sobre el nombre de persones que assistirem a la trobada i també sobre el nombre de comunicacions que s’hi presentaran. Per aquest motiu, us agrairíem que el més aviat possible, o com a màxim fins dia 12 de juny, ens faceu saber si teniu previst participar-hi amb la vostra assistència i si preparareu comunicació o no. Ho podeu fer mitjançant un correu electrònic a l’adreça mmgelabert@gmail.com.

 

Gràcies per endavant, molt cordialment,

 

La Comissió Gestora del GEE (M. Magdalena Gelabert, Alexandre Bataller i Carme Oriol)

 

Manacor, 28 de maig de 2019

Crueldades y violencias en el cuento y la narración breve: crida de comunicacions

Crueldades y violencias en el cuento y la narración breve
Coloquio internacional
01, 02, 03 de abril de 2020
Université Littoral Côte d’Opale
Boulogne-sur-Mer (Francia)

 

Organizan: Jacqueline Bel, Jean Devaux, Xavier Escudero, Carl Vetters (UR H.L.L.I., Université Littoral Côte d’Opale); Ramón Pérez Parejo, José Soto Vázquez (LIJ, Universidad de Extremadura).

 

Los géneros del cuento y la narración breve, por su densidad e intensidad, usan de modo recurrente –¿natural?– la crueldad y la violencia, que adoptan diferentes modalidades de escritura y diversos aspectos o múltiples manifestaciones.

 

Si, etimológicamente, la crueldad significa verter la sangre –cruor en latín o crudelis “quien ama la sangre”–, ¿se podría deducir entonces que es la única manera de ejercerla ‒vertiendo la sangre‒ en los cuentos populares y literarios o en los relatos breves? Además, se suele asociar la crueldad con el hecho de hacer sufrir física o mentalmente y de ahí que se le adjunten lo bárbaro, lo duro, lo malo, lo salvaje, sea a nivel de las relaciones sociales sea a nivel educativo. La crueldad suele dar lugar, en el imaginario popular, al espectáculo violento del sufrimiento en un mundo donde todos los valores se han venido abajo. Lo cruel revela y hace surgir a la superficie la parte oculta de la ferocidad del hombre, de sus vicios o de sus secretos profundos. A este propósito, las historias sobre la locura tales como El Horla de Guy de Maupassant o Sangre sobre el barro de Antonio de Hoyos y Vinent o varios cuentos populares como los de los hermanos Grimm, por ejemplo, sitúan al lector en un mundo donde reina la crueldad, muchas veces vinculada con Eros (se hablaría así de crueldad erótica o sexual en el sadismo incluso en la necrofilia). Ancho es el campo de la crueldad.
La violencia –del latín vis, que significa “fuerza”– se ejerce, pues, por la fuerza física o los actos pero también puede ser oculta, soterrada. La violencia puede ser impuesta (por la intimidación o por la censura, por ejemplo), puede ser el fruto de la ira, y encuentra diferentes modos de traducirse, desde la agresión hasta el atentado, del más fuerte sobre el más débil, recurriendo a sentimientos o emociones exacerbadas (la pasión puede ser violenta). La violencia puede expresarse, por lo demás, por la intensidad de una mirada, de una necesidad, por la impetuosidad de un sentimiento o, sencillamente, por la fuerza de los elementos naturales.

 

La crueldad y la violencia son físicas (tortura, suplicio, metamorfosis, por ejemplo) y morales (perfidia, indiferencia, orgullo, acoso, engaño, por ejemplo) y el hombre, la sociedad, el destino e incluso el mundo animal comparten el ejercicio de la violencia y de la crueldad. Así, por ejemplo, en “La Bella durmiente”, de los Contes de ma Mère l’Oye (1697) de Charles Perrault, la historia de un joven príncipe valiente y enamorado que libera a la princesa Aurora de su sortilegio no acaba con el despertar de ella y el beso de su pretendiente. En efecto, la madre del príncipe, una ogresa, “muy contenta con su crueldad”, quiere devorar a la princesa y a sus dos hijos. Sin embargo, la crueldad será engañada por la bondad del Mayordomo quien desvía la violencia de este deseo de matar y de preparar la comida con los cuerpos de las víctimas. Si la crueldad es así engañada ‒lo mismo ocurre en Barba Azul o en El Pulgarcito‒, puede ella también triunfar como es el caso, por ejemplo, en Caperucita roja en el que el lobo acaba devorando a la niña, que había ido a llevar pasteles y mantequilla a su abuela. Además, si la violencia contesta a la violencia en algunos cuentos o relatos breves ‒por ejemplo, en Las Hadas de Perrault, el castigo del orgullo y de la envidia se realiza por la muerte solitaria en un bosque‒, la violencia de una situación halla su resolución en el perdón o el remordimiento, lo que permite alejar así el cumplimiento de la crueldad (por ejemplo, el maltrato en Cenicienta, la desobediencia en Der Struwwelpeter o en el cuento popular extremeño “La asadura”). La crueldad puede así revestir un efecto liberador y significar la victoria de la libertad de actuar o de pensar.

 

Así, la crueldad y la violencia pueden ejercerlas los hombres, los animales o las criaturas fantásticas pero pueden resultar igualmente de la sociedad (por el exceso de individualismo, la carrera desenfrenada hacia la especulación, el progreso técnico, tecnológico que tritura o devora al individuo) y a las que los artistas y los escritores se muestran particularmente sensibles por ser víctimas de ellas. Por ejemplo, en los Cuentos crueles (1883) de Villiers de l’Isle-Adam, la crueldad se basa en la violencia que pisotea el ideal y la nobleza de los sentimientos. Villiers de l’Isle-Adam, afectado por la desgracia y el fracaso, sufrió en su vida del menosprecio social y editorial, lo que determinó en él el desarrollo de la sátira y de la ironía, siguiendo la estela de Gautier, de Poe o de Baudelaire y, también, de Swift y de Daumier.

 

El coloquio constituirá así la oportunidad de abarcar las diversas y múltiples manifestaciones y formas de la crueldad y de la violencia en los cuentos populares, literarios, musicales, cinematográficos, escénicos y en los relatos breves sea a nivel del personaje, de las figuras o criaturas tales como el diablo, el ogro o la ogresa, el bárbaro, el tirano, el monstruo, el vampiro, el verdugo, el fanático, a nivel de las situaciones (por ejemplo, la ogresa en Pulgarcito quien descubre a sus siete hijas “bañadas en su propia sangre” o el terror en los cuentos fantásticos), en el lenguaje (la ironía, ¿no sería el potente recurso en algunos cuentos o relatos breves para traducir la crueldad?; en el silencio o la parodia también), en los sentimientos (¿el odio?).
Así:

  • En el cuento y en el relato breve, ¿cómo se manifiestan y obran la violencia y la crueldad? ¿Cuáles son los vínculos entre ambas? La crueldad y la violencia, ¿acompañarían in fine, ineluctable y fatalmente, el universo y la escritura de los cuentos, sean populares, literarios o relatos breves? ¿Por qué la crueldad y la violencia se asocian tan fácilmente en el universo y en la escritura de los cuentos y de los relatos breves? ¿Adoptan diversos grados en función del lector, del país, de la cultura, hasta de la época? ¿Cuáles son, justamente, los papeles, los objetivos ‒catárticos, educativos, estéticos‒ de la crueldad y de la violencia?
  • Si la crueldad y la violencia se escriben y se leen, la ilustración –esta poderosa aliada de los cuentos escritos o transcritos‒ viene para darles una imagen (por ejemplo, los grabados de Gustave Doré para los Contes de ma Mère l’Oye o los de Francisco de Goya, cuya inspiración se hunde de buena gana en el universo fantástico o maravilloso de la fábula y del cuento). Así pues, ¿cómo mostrar la crueldad y la violencia en los cuentos y en los relatos breves? Asimismo, ¿cómo la adaptación de los cuentos en la tele, en el cine, sobre las tablas o musicalmente logra hacer ver y oír la crueldad y la violencia de estos universos? ¿Cabría hablar de un marco o de un código estético propio de la representación y de la interpretación de la crueldad y la violencia venidas de los cuentos y de los relatos breves? ¿Una iconografía de la crueldad y la violencia de los cuentos?
  • ¿Cómo la crueldad y la violencia aparecen en los relatos contados, escritos o leídos por y para los niños? ¿Se debe ocultarlas, atenuarlas, censurarlas o, por el contrario, mostrarlas, explicarlas? ¿De qué maneras? ¿Qué estrategias se pueden desarrollar para contrarrestar u oponerse a la crueldad y a la violencia?
  • La crueldad y la violencia, ¿pueden constituir un aparato didáctico útil en la enseñanza? ¿Se puede hablar de “pedagogía de la crueldad” en y a partir del cuento y del relato breve?

 

Sin que estas preguntas ni estos temas sean limitativos ni exhaustivos, este coloquio internacional e interdisciplinar invitará a sus comunicantes y participantes a debatir sobre ello. Todos los medios y soportes (textual, visual, sonoro) así como todos los periodos, las diferentes áreas culturales y geográficas caben en esta convocatoria.

 

٭٭٭
La propuesta de comunicación de unas diez líneas acompañada de un breve currículo se mandará hasta el 15 de septiembre de 2019 a:
rpp@unex.es
jsoto@unex.es
jacqueline.bel@univ-littoral.fr
xavier.escudero@univ-littoral.fr

 

Tras una selección de los trabajos presentados por parte del Comité Editorial, las Actas del coloquio se publicarán en Les Cahiers du Littoral (Shaker Verlag). Se comunicarán oportunamente las normas de estilo.

 

Convocatòria PDF (espanyol) (francès)

XIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (Manacor, 17 i 18 de novembre de 2017): primera circular

Benvolgudes i benvolguts,

La XIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura tendrà lloc a Manacor, a la Institució Pública Antoni M. Alcover, els dies 17 i 18 de novembre de 2017. El tema, escollit a la darrera assemblea a Sueca, és: «Vigència, transmissió i transformació de les tradicions orals».

Us convidem a participar-hi amb una comunicació (d’un màxim de 15 minuts de durada) o amb la vostra assistència per refermar les relacions entre els membres del GEE i donar impuls i continuïtat als nostres projectes. Us recordem que després de la trobada disposareu d’un temps prudencial per reelaborar les comunicacions amb vista a la publicació.

Inscripció

Per a formalitzar la inscripció, convé que ens ho feu saber mitjançant un correu electrònic a l’adreça mmgelabert@gmail.com. Si voleu presentar-hi una comunicació, cal enviar, abans del 30 de setembre, el títol de la comunicació i un breu resum. De la mateixa manera, si voleu participar en la presentació de nous materials publicats pels membres del grup, cal que feu arribar la informació editorial sobre la publicació a la mateixa adreça. Us adjuntam el programa provisional de la trobada.

Allotjament

En aquesta primera circular incloem informació sobre l’allotjament. Hi ha, en principi, una sola opció, ja que hi ha dificultats per trobar places disponibles. L’hotel que proposam es troba a Porto Cristo (a 10 Km de Manacor) però hem previst un servei de bus particular (que cobreix l’Ajuntament de Manacor) que farà els trajectes d’anada i tornada. L’hotel Felip (un hotelet centenari) en fa un preu especial si la reserva es confirma abans del 15 de setembre a felip@thbhotels.com indicant:

  • nom i cognoms de les persones allotjades
  • tipus d’habitació (individual o doble)
  • dia d’entrada i de sortida de l’hotel

Tenim una pre-reserva per a 15 habitacions per als dies 16 i 17 de novembre (si us animau potser podeu quedar el cap de setmana) amb mitja pensió (berenar matí i sopar). Els preus són els següents:

  • Habitació doble: 34.50 € per nit x 2 persones = 69 € cada nit
  • Habitació individual: 44.50 € cada nit

 Pensau a dir que sou membres del GEE i que participareu a la trobada.

 Us esperem a Manacor!

La Comissió Gestora del GEE

M. Magdalena Gelabert, Jaume Guiscafrè i Víctor Labrado

Programa provisional [pdf]

Crida per al congrés: Cultura i oralitat: la negociació entre la tradició i la transculturalitat en les llengües minoritzades

Cultura i oralitat: la negociació entre la tradició i  la transculturalitat en les llengües minoritzades

 

Varsòvia (Polònia) 20-22 de setembre de 2017

 

Institut d’Estudis Ibèrics i Iberoamericans de la Universitat de Varsòvia

Institut Basc Etxepare

Centre d’Estudis Gallecs de Varsòvia

Institut Camões

 

L’oralitat és la forma de comunicació i transmissió bàsica de l’ésser humà. Les tradicions orals han existit des de la més remota antiguitat i, amb freqüència, han estat l’únic mitjà de què han pogut valer-se les societats mancades de mitjans de registre o d’aquelles que, pel fet d’estar marginades i/o reprimides, han depès en gran mesura de l’oralitat per transmetre una tradició, una història, una cultura… En definitiva per poder vincular una comunitat.

Així, oralitat i tradició acostumen a presentar-se agafades de la mà, però davant de l’essencialista, restrictiva i clàssica noció de tradició, convencionalment figurada com a estàtica, inalterable i pretèrita, alguns antropòlegs han suggerit la necessitat de procedir a la resemantització de llurs significats en el context més comprensiu que suposa la teoria del canvi cultural. De manera que la tradició seria ara una cosa així com el resultat d’un procés evolutiu inacabat amb dos pols dialècticament vinculats: la continuïtat recreada i el canvi. La idea de tradició remet al passat, però també a un present viu. Allò que del passat queda en el present, això és la tradició. La tradició seria, aleshores, la permanència del passat viu, la memòria col·lectiva, en el present. Suposa un procés i un resultat (Kirshenblattt-Gimblett 2004).

En les diferents cultures minoritzades que s’emmarquen dins de la península ibèrica, la tradició oral ha esdevingut bastió de la defensa i preservació d’aquelles identitats culturals col·lectives, enfront de les formes de comunicació massives que tendeixen a diluir-les en un món cada cop més globalitzat. Així, han anat dissenyant els seus propis mecanismes per assumir les influències d’altres cultures amb què els ha tocat conviure (emigració, immigració, exili…) o amb què han optat per dialogar, tot obrint pas a la transculturalitat o fins i tot a la glocalitat.

L’oralitat no és solament cosa del passat, de l’avia o l’avi contant rondalles als néts a la vora del foc. La tradició del conte segueix viva, els combats poètics dialèctics de regueifeiros, cantadors, corrandistes, glosadors o bertsolaris omplen auditoris i es nodreixen de frescor i actualitat, alhora que dialoguen amb noves formes d’expressió artístiques i culturals, com per exemple el rap. Però, a més, a aquests gèneres ancestrals, s’hi han afegit avui en dia moltes formes noves d’oralitat i hibridacions narratives, poètiques, teatrals, escultòriques… Una infinitat de fórmules artístiques que beuen d’alguna manera de la tradició oral. D’altra banda, les noves tecnologies i l’espai virtual de la Xarxa amb els mitjans socials i altres modes digitals de comunicació i de convivència constitueixen tot un repte per redefinir l’oralitat d’aquestes noves formes de construcció d’identitats col·lectives inestables i temporals.

D’altra banda, el propi concepte de tradició oral o de manifestació cultural oral ha anat canviant necessàriament, pel fet d’haver perdut o variat alguns dels seus trets definitoris com, per exemple, la insalvable immediatesa, o pel fet d’intervenir com a part de la performance de distintes disciplines artístiques.

Amb aquest congrés, CULTURA I ORALITAT: LA NEGOCIACIÓ ENTRE LA TRADICIÓ I LA TRANSCULTURALITAT EN LES LLENGÜES MINORITZADES pretenem examinar i obrir una panoràmica de l’oralitat en les cultures minoritzades de la península ibèrica, tot analitzant-ne les peculiaritats, l’actualitat i els reptes des d’una perspectiva interdisciplinària.

 

Comitè Científic

António Bárbolo Álves (Universitat de Trás-os-Montes e Alto Douro)

Joan Borja i Sanz (Universitat d’Alacant)

Helena González Fernández (Universitat de Barcelona)

Barbara Łuczak (Universitat Adam Mickiewicz)

Cristina Martins (Universitat de Coïmbra)

Zofia Marzec (Universitat de Varsòvia)

Katarzyna Mikulska (Universitat de Varsòvia)

Katarzyna Mirgos (Universitat Adam Mickiewicz)

Mari Jose Olaziregi (Universitat del País Basc)

Carme Oriol Carazo (Universitat Rovira i Virgili)

Margalida Pons (Universitat de les Illes Balears)

Rafael Roca Ricart (Universitat de València)

Anna Sawicka (Universitat Jagellònica)

Dolores Vilavedra (Universitat de Santiago de Compostel·la)

 

Coordinadors

Aitor Arruza

Michał Belina

Maria Boguszewicz

Ferran H. Casamitjana

Ana Garrido González

Borja Logares Carbajales

Daria Salamonowska (secretària)

 

Comunicacions

Les comunicacions podran realitzar-se en gallec, eusquera, català, castellà, portuguès, mirandès i anglès i seran de 20 minuts.

Les persones interessades a participar en el congrés han d’enviar una proposta de comunicació d’una extensió màxima de 200 paraules acompanyada del nom de l’autor, l’afiliació acadèmica i el correu electrònic.

Cal enviar les propostes al correu electrònic del congrés: congresooralidad2017@gmail.com abans del 28 de febrer de 2017.

La quota d’inscripció abonada abans del 15 d’abril de 2017 és de 60 EUROS / 250 PLN. La quota general és de 90 EUROS / 350 PLN.

Per a més informació podeu visitar la pàgina web del congrés https://culturaeoralidade.wordpress.com/ Podeu dirigir totes les vostres preguntes al correu del congrés congresooralidad2017@gmail.com

XIV Trobada del GEE

Paisatge i conflicte social: coves, refugis i trinxeres (La Vall d’Uixó, 16-17/11/2018).

Segueix-nos!

Esdeveniments
  • No hi ha novetats
Arxiu d’entrades
Administrador web
Subscripció