Societat Catalana d'Economia

Els profunds impactes de la pandèmia han reactivitat les apel·lacions, ja existents amb anterioritat, a reformulacions de la governança global. Les referències a un “nou Bretton Woods”, un “nou New Deal”, un nou “contracte social”, i similars són abundants. Però també ho són les dificultats. La crisis del coronavirus ha accentuat els recels, també previs, envers algunes dinàmiques globals: al “malestar de la globalització” (Stiglitz) se li han superposat les respostes en termes de “autonomia estratègica” (UE), “circulació dual” (Xina) i la represa del “Buy American” per part de Biden. I tot això malgrat la constatació de que bona part de les principals amenaces actuals venen de factors que desborden les fronteres, com la degradació mediambiental i la difusió de virus i infeccions.

Les referències a nous marcs de cooperació supranacional semblen doncs necessàries, en aplicació del vell principi, assumit en el seu moment pel G20, de que “problemes globals requereixen solucions globals”. Però aquestes propostes són sovint considerades utòpiques o ingènues a la vista de les dificultats que es deriven de les pugnes geoestratègiques – inclosa la cada vegada més explícita entre Estats Units i Xina per l’hegemonia mundial – i altres friccions importants que llasten les bones intencions. Però malgrat aquestes objeccions, hi ha marges per acords constructius? Un document de Vidal i Guardiola publicat recentment per la Societat Catalana d’Economia (a “textos retrobats”, al seu web) conté una fascinant crònica de com les negociacions que varen portar finalment als acords de Bretton Woods (1944) van haver de superar “interessos violentament contraposats”. Hi ha alguna viabilitat a l’actualitat de trobar ingredients d’acords? Estem, com va dir la directora del FMI, K. Georgieva, a un nou “momentum” en que la gravetat dels shocks fa viable algun tipus de “nou Bretton Woods” que, en tot cas, haurà de tenir molt presents les dificultats afegides pels conflictes geopolítics?

La Història tendeix a mostrar que de les situacions de crisis es pot sortir de diverses maneres. De vegades “en fals”, sense reconèixer ni donar solucions als problemes de fons que varen portar a les dificultats. Un cas que semblaria clar és com després de la primera guerra mundial el Tractat de Versalles va ser més una “revenja” que una solució constructiva – com va denunciar contemporàniament Keynes, conformant un escenari que va portar a la segona guerra mundial. En canvi després d’aquest conflicte, just després de la Gran Depressió, el “acords de Bretton Woods” – que, en sentit ampli podem considerar que també inclouen l’assumpció de les responsabilitats dels poders públics en matèries macroeconòmiques així com les formulacions de l’estat del benestar en la línia presentada per Beveridge – van obrir el camí a unes dècades de relativa estabilitat i d’un creixement en màxims històrics. Probablement per això les referències a un “nou Bretton Woods” o formulacions similars ja tenien presència abans del coronavirus i encara més a l’actualitat. Per què varen sortir “raonablement bé” les aportacions de Bretton Woods (en el sentit ampli esmentat) i quines lliçons es podrien desprendre per a una reformulació realista al complicat món actual?

Al meu entendre la clau de Bretton Woods va ser la capacitat per trobar “equilibris raonables” en aspectes tan rellevants com el paper del sector privat i les responsabilitats dels poders públics, entre les exigències de l’eficiència (competitivitat) i les de l’equitat (cohesió social), o entre el que s’havia de gestionar a nivell dels estats i el que requeria plantejaments supranacionals. I també equilibris raonables entre els principals actors negociadors que, partint de posicions molt allunyades, van ser capaços de trobar punts d’acord gràcies a que els més realistes i pragmàtics de cada posició (Keynes per part de Gran Bretanya i White i Morgenthau – i en darrera instància el president Roosevelt – per part dels Estats Units), superant les posicions més dràstiques també presents als principals actors. No es va repetir doncs “l’error Versalles”…però va faltar poc. El document de Vidal i Guardiola esmentat expressava els dubtes de que els Acords de Bretton Woods rebessin finalment la ratificació, sobre tot per part del Congrés dels Estats Units, per la força de les posicions més “fonamentalistes” però finalment (amb algunes esmenes menors) van ser ratificats.

Una translació a la situació actual es pot interpretar en termes de que Rodrik i Walt anomenen un “meta-ordre” en que els principals actors negociadors, malgrat les seves contraposicions explícites de posicions i interessos, poden establir un marc de diàleg i comunicació que, “limitant l’abast dels desacords” permeti avançar en “jocs de suma positiva”, en acords que siguin beneficiosos per a totes les parts. Les pugnes geopolítiques no haurien de bloquejar acords potencialment positius per a tots en matèries com fer front a la degradació mediambiental o implementar mecanismes de salut pública global que permetin fer front a l’actual pandèmia i prevenir/minimitzar futures. A l’actualitat el llistat de “béns públics globals” és més ampli que fa unes dècades, amb els aspectes sanitaris revaloritzats (la cimera del G20 de 2020 explicita el reconeixement d’una “immunització extensiva” com a bé públic global), i el creixent reconeixent dels aspectes mediambientals, amb dades cada vegada més concretes dels impactes de les emissions i altres factors de risc climàtics i del potencial paper de mecanismes supranacionals. I l’altre clàssica fonamentació d’acords cooperatius internacionals, que és evitar “polítiques d’empobrir al veí” – i que té en els problemes de les “devaluacions competitives” una aplicació ben coneguda – ara es veu ampliada amb eles temes dels “paradisos fiscals” que, en temps de necessitat de recursos, ha portat en 2021 a uns principis d’acords en el tema BEPS (Base Erosion and Profit Shifting) impulsat per OCDE i G20 que caldrà concretar, però impensables fa pocs anys. També les propostes de mecanismes “d’ajust en frontera” per evitar elusions de normatives mediambientals estan sobre la taula, amb propostes diverses (com la del FMI d’establir taxes a les emissions de diòxid de carbó en funció de la renda) que són exemples de reptes per trobar “acords de suma positiva” més enllà de les discrepàncies geopolítiques. L’acord de fase 1 entre Xina i Estats Units de gener de 2020 per fer una treva a la guerra comercial, i l’acord de 2021 entre la UE i Estats Units per una treva en el llarguíssim conflicte entre Boeing i Airbus en serien també exemples dels marges de viabilitat, moderats, realistes i pragmàtics, d’acords “de suma positiva”.

En resum, la naturalesa intrínsecament supranacional d’algunes de les principals amenaces al conjunt de la Humanitat com els temes mediambientals i els de salut global (superant pot ser per primera vegada, com diu L. Summers) altres fonts de riscs, l’experiència de trobar acords constructius fins i tot en entorns d’interessos contraposats que va mostrar la negociació de Bretton Woods, el paper de l’economia com la recerca de “jocs de suma positiva” (defugint els “jocs de suma zero”…que sovint acaben en “jocs de suma negativa”, com el fracàs de Versalles va evidenciar), el potencial del realisme i pragmatisme als principals actors, deixen un marge de viabilitat que cal aprofitar a les difícils circumstàncies actuals. I, recordant el que repetia un dels pares de la integració europea, Jean Monnet respecte a com el món avança a cop d’afrontar crisis, especialment per les dificultats de la situació actual i els exigents reptes de futur, donar oportunitats – amb realisme i pragmatisme, cal insistir – a un “nou Bretton Woods” és especialment important.

 

Joan Tugores Ques  UB

Societat Catalana d’Economia     21 de setembre de 2021

Aquest dimarts 21 de setembre s’ha celebrat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans la conferència “Un nou Bretton Woods després de la pandèmia?”, a càrrec del catedràtic d’economia i exrector de la Universitat de Barcelona, Joan Tugores Ques.

Al llarg de la conferència s’ha plantejat la qüestió de la sortida de l’actual crisi, l’anomenat  Pandexit. El debat gira al voltant de si aquesta sortida generarà uns nous feliços anys 20, o bé deixarà unes cicatrius duradores. Al llarg de la història han existit altres episodis on el PIB també ha experimentat grans davallades (I i II guerra mundial, crack del 29 o la crisi financera 2008, per exemple). La resposta a aquestes crisis va ser molt diferent en alguns casos i va marcar la recuperació posterior.

Després de moments de crisi, se’n surt a vegades en fals. Un exemple és el que va passar després de la Primera Guerra Mundial. El tractat de Versalles no va tancar les ferides, sinó que va aprofundir-les, provocant enormes tensions que van acabar desembocant, entre d’altres causes, en la Segona Guerra Mundial. Al contrari, la combinació de Bretton Woods, amb polítiques socioeconòmiques i el pla Marshal, va propiciar una època daurada de creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial. La qüestió és, serà el Pandexit una sortida com la de la Primera Guerra Mundial, o bé la que va propiciar Bretton Woods?

Actualment estem en una situació paradoxal: per una banda hi ha descontentament, mal repartiment de la riquesa, desconfiança en els mecanismes globals, plantejament de donar més pes a les fronteres, i d’una altra banda existeix l’evidencia que les reptes ja són globals: pandèmies, crisi climàtica, etc., és a dir, tenim més riscos d’amenaces globals compartides,  que altres amenaces d’invasió per part de potencies estrangeres. Això ens recorda que estem tots al mateix vaixell.

L’economista català Miquel Vidal i Guardiola, al seu informe sobre la Conferència Monetària Internacional de Bretton Woods, narra com es van arribar als pactes assolits al 1944. La Societat Catalana d’Economia té publicat el text retrobat, amb introducció d’Alex Barnils i Vidal i articles d’Alfons Almendros, Francesc Artal, Frederic Ribas i Joan Tugores. Es pot accedir al text a través d’aquest enllaç.

El tret diferencial entre Versalles i Bretton Woods varen ser els equilibris raonables: l’equilibri entre el que s’havia de fer a nivell nacional i internacional, l’equilibri entre el sector públic i privat i l’equilibri entre eficiència i equitat, assumint els poders públics compromisos en estabilitat econòmica i protecció social (macroeconomia Keynes + estat del benestar Beveridge).

Malgrat les discrepàncies de les potències mundials en aquell moment, a Bretton Woods es va assolir un acord basat en un meta-ordre, és a dir, un acord de mínims, o limitar l’abast dels desacords. Els desacords explicitats han de deixar la porta oberta a acords. Tot i haver interessos violentament contraposats, sempre es poden trobar marcs d’acords globals.

Per aquest motiu, malgrat un acord a nivell mundial per acordar un nou sistema econòmic pot semblar complicat a dia d’avui amb la pugna d’interessos entre la Xina i USA, això no significa que no hi hagi marge per arribar un acord, igual que va passar amb l’acord de Bretton Woods. De fet, abans de l’actual crisi ja es parlava del desenvolupament d’un nou green deal, derivat de l’emergència climàtica.

Davant del repte actual es contemplen diferents escenaris després de la pandèmia:

  1. Business As Usual: tornar a fer el mateix que fèiem abans.
  2. Més autoritat dels poders públics amb cessions de llibertat (de moviments etc.).
  3. Mes poder a corporacions tecnològiques.
  4. “Narrow corridor”. Welfare State 3.0. Trobar equilibris raonables, amb reptes molt complexos, com el de la salut, medi ambient, estabilitat financera, etc.

Aquest darrer punt es basa en l’assoliment de mecanismes de governança supranacional, que proveeixin béns públic globals (seguretat/estabilitat financera, protecció/evitar degradació mediambiental, prevenció sanitària, etc.) i evitar “polítiques d’empobrir al veí”, és a dir, devaluacions competitives o competència fiscal deslleial (paradisos fiscals financers).

L’economia ha de jugar doncs el paper de joc de suma positiva, enfront de plantejaments en format joc suma zero, que esdevenen de suma negativa. Tal com deia Monnet, les respostes a les crisis conformen el futur. Hem de ser capaços de trobar un nou Bretton Woods en comptes d’emular un nou Versalles.

Aquest dimarts 21 de setembre s’ha inaugurat l’exposició “Dones economistes”, una exposició que consta de 22 panells on es poden conèixer les històries de dones que amb el seu talent han fet grans aportacions i contribucions a la ciència econòmica.

L’acte ha estat presentat per la Sra. Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, que va destacar que l’exposició demostra que les dones formen part del teixit que ha construït aquest país, tot manifestant la perplexitat per no haver sentit amb anterioritat el en món acadèmic el nom d’aquestes dones fins avui, posant de relleu el camí que encara queda per a la seva vestibulització.

També hi ha intervingut el Sr. Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, que ha desitjat que aquesta exposició animi a més dones a fer aportacions en l’àmbit de l’economia. També ha recordat que al Diccionari d’economistes catalans, s’hi recullen més de 300 personalitats dedicades a l’economia i que a la seva nova edició, que serà 100% digital, s’hi incorporaran 6 dones economistes més.

A l’acte inaugural també hi ha participat Sra. Ester Oliveras, membre de la Junta de Govern i Presidenta de la Comissió de la Igualtat i Diversitat del Col·legi d’Economistes, que ha destacat que aquesta exposició és el reconeixement del treball no visibilitzat de moltes dones i que ha de servir com a referència per a les economistes actuals i futures.

Per últim, ha intervingut l’Hble. Sr. Jaume Giró, conseller d’Economia i Hisenda del Govern de la Generalitat de Catalunya. El conseller ha tingut un record per a Muriel Casals, i ha denunciat que la manca de dones en llocs de responsabilitats genera una societat amb més conflictes i amb economies més febles. També ha destacat que la societat actual ha de fer front a tres problemes principals, l’emergència climàtica, les desigualtats socials creixents i la desigualtat de gènere. S’ha de trencar el denominat efecte tisora, és a dir, la tendència a la baixa que pateixen les carreres professionals de les dones des del seu inici, en comparació amb la tendència de creixement que experimenten els homes a mesura que avancen en la seva carrera.

L’exposició estarà activa i es podrà visitar fins el 21 d’octubre de 2021 al Claustre de la Casa de la Convalescència de l’Institut d’Estudis Catalans.