Els profunds impactes de la pandèmia han reactivitat les apel·lacions, ja existents amb anterioritat, a reformulacions de la governança global. Les referències a un “nou Bretton Woods”, un “nou New Deal”, un nou “contracte social”, i similars són abundants. Però també ho són les dificultats. La crisis del coronavirus ha accentuat els recels, també previs, envers algunes dinàmiques globals: al “malestar de la globalització” (Stiglitz) se li han superposat les respostes en termes de “autonomia estratègica” (UE), “circulació dual” (Xina) i la represa del “Buy American” per part de Biden. I tot això malgrat la constatació de que bona part de les principals amenaces actuals venen de factors que desborden les fronteres, com la degradació mediambiental i la difusió de virus i infeccions.

Les referències a nous marcs de cooperació supranacional semblen doncs necessàries, en aplicació del vell principi, assumit en el seu moment pel G20, de que “problemes globals requereixen solucions globals”. Però aquestes propostes són sovint considerades utòpiques o ingènues a la vista de les dificultats que es deriven de les pugnes geoestratègiques – inclosa la cada vegada més explícita entre Estats Units i Xina per l’hegemonia mundial – i altres friccions importants que llasten les bones intencions. Però malgrat aquestes objeccions, hi ha marges per acords constructius? Un document de Vidal i Guardiola publicat recentment per la Societat Catalana d’Economia (a “textos retrobats”, al seu web) conté una fascinant crònica de com les negociacions que varen portar finalment als acords de Bretton Woods (1944) van haver de superar “interessos violentament contraposats”. Hi ha alguna viabilitat a l’actualitat de trobar ingredients d’acords? Estem, com va dir la directora del FMI, K. Georgieva, a un nou “momentum” en que la gravetat dels shocks fa viable algun tipus de “nou Bretton Woods” que, en tot cas, haurà de tenir molt presents les dificultats afegides pels conflictes geopolítics?

La Història tendeix a mostrar que de les situacions de crisis es pot sortir de diverses maneres. De vegades “en fals”, sense reconèixer ni donar solucions als problemes de fons que varen portar a les dificultats. Un cas que semblaria clar és com després de la primera guerra mundial el Tractat de Versalles va ser més una “revenja” que una solució constructiva – com va denunciar contemporàniament Keynes, conformant un escenari que va portar a la segona guerra mundial. En canvi després d’aquest conflicte, just després de la Gran Depressió, el “acords de Bretton Woods” – que, en sentit ampli podem considerar que també inclouen l’assumpció de les responsabilitats dels poders públics en matèries macroeconòmiques així com les formulacions de l’estat del benestar en la línia presentada per Beveridge – van obrir el camí a unes dècades de relativa estabilitat i d’un creixement en màxims històrics. Probablement per això les referències a un “nou Bretton Woods” o formulacions similars ja tenien presència abans del coronavirus i encara més a l’actualitat. Per què varen sortir “raonablement bé” les aportacions de Bretton Woods (en el sentit ampli esmentat) i quines lliçons es podrien desprendre per a una reformulació realista al complicat món actual?

Al meu entendre la clau de Bretton Woods va ser la capacitat per trobar “equilibris raonables” en aspectes tan rellevants com el paper del sector privat i les responsabilitats dels poders públics, entre les exigències de l’eficiència (competitivitat) i les de l’equitat (cohesió social), o entre el que s’havia de gestionar a nivell dels estats i el que requeria plantejaments supranacionals. I també equilibris raonables entre els principals actors negociadors que, partint de posicions molt allunyades, van ser capaços de trobar punts d’acord gràcies a que els més realistes i pragmàtics de cada posició (Keynes per part de Gran Bretanya i White i Morgenthau – i en darrera instància el president Roosevelt – per part dels Estats Units), superant les posicions més dràstiques també presents als principals actors. No es va repetir doncs “l’error Versalles”…però va faltar poc. El document de Vidal i Guardiola esmentat expressava els dubtes de que els Acords de Bretton Woods rebessin finalment la ratificació, sobre tot per part del Congrés dels Estats Units, per la força de les posicions més “fonamentalistes” però finalment (amb algunes esmenes menors) van ser ratificats.

Una translació a la situació actual es pot interpretar en termes de que Rodrik i Walt anomenen un “meta-ordre” en que els principals actors negociadors, malgrat les seves contraposicions explícites de posicions i interessos, poden establir un marc de diàleg i comunicació que, “limitant l’abast dels desacords” permeti avançar en “jocs de suma positiva”, en acords que siguin beneficiosos per a totes les parts. Les pugnes geopolítiques no haurien de bloquejar acords potencialment positius per a tots en matèries com fer front a la degradació mediambiental o implementar mecanismes de salut pública global que permetin fer front a l’actual pandèmia i prevenir/minimitzar futures. A l’actualitat el llistat de “béns públics globals” és més ampli que fa unes dècades, amb els aspectes sanitaris revaloritzats (la cimera del G20 de 2020 explicita el reconeixement d’una “immunització extensiva” com a bé públic global), i el creixent reconeixent dels aspectes mediambientals, amb dades cada vegada més concretes dels impactes de les emissions i altres factors de risc climàtics i del potencial paper de mecanismes supranacionals. I l’altre clàssica fonamentació d’acords cooperatius internacionals, que és evitar “polítiques d’empobrir al veí” – i que té en els problemes de les “devaluacions competitives” una aplicació ben coneguda – ara es veu ampliada amb eles temes dels “paradisos fiscals” que, en temps de necessitat de recursos, ha portat en 2021 a uns principis d’acords en el tema BEPS (Base Erosion and Profit Shifting) impulsat per OCDE i G20 que caldrà concretar, però impensables fa pocs anys. També les propostes de mecanismes “d’ajust en frontera” per evitar elusions de normatives mediambientals estan sobre la taula, amb propostes diverses (com la del FMI d’establir taxes a les emissions de diòxid de carbó en funció de la renda) que són exemples de reptes per trobar “acords de suma positiva” més enllà de les discrepàncies geopolítiques. L’acord de fase 1 entre Xina i Estats Units de gener de 2020 per fer una treva a la guerra comercial, i l’acord de 2021 entre la UE i Estats Units per una treva en el llarguíssim conflicte entre Boeing i Airbus en serien també exemples dels marges de viabilitat, moderats, realistes i pragmàtics, d’acords “de suma positiva”.

En resum, la naturalesa intrínsecament supranacional d’algunes de les principals amenaces al conjunt de la Humanitat com els temes mediambientals i els de salut global (superant pot ser per primera vegada, com diu L. Summers) altres fonts de riscs, l’experiència de trobar acords constructius fins i tot en entorns d’interessos contraposats que va mostrar la negociació de Bretton Woods, el paper de l’economia com la recerca de “jocs de suma positiva” (defugint els “jocs de suma zero”…que sovint acaben en “jocs de suma negativa”, com el fracàs de Versalles va evidenciar), el potencial del realisme i pragmatisme als principals actors, deixen un marge de viabilitat que cal aprofitar a les difícils circumstàncies actuals. I, recordant el que repetia un dels pares de la integració europea, Jean Monnet respecte a com el món avança a cop d’afrontar crisis, especialment per les dificultats de la situació actual i els exigents reptes de futur, donar oportunitats – amb realisme i pragmatisme, cal insistir – a un “nou Bretton Woods” és especialment important.

 

Joan Tugores Ques  UB

Societat Catalana d’Economia     21 de setembre de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Agenda
nov.
23
Dt
18:00 Conferència “Mercat de Treball i...
Conferència “Mercat de Treball i...
nov. 23 @ 18:00 – 19:30
Conferència "Mercat de Treball i territori a Catalunya"
Activitat en format híbrid, virtual a través de la plataforma Zoom i presencial, a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. Programa de l’acte: – 18.00 h Presentació de l’acte, a càrrec[...]

Administra