Crònica breu de la conferència de Jaume Sastre al cicle “Objectes Perduts” dels col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Barcelona, IEC, 15 de gener 2016). Alfons Zarzoso

A tall d’introducció, Jaume Sastre traça un context històric per tal d’entendre com hem passat dels museus de patrimoni –de peces, de vitrines, de rutes marcades- als “science centres”. Es tracta d’un breu pas per diferents règims d’exhibició. Així, de l’educació de la mirada i l’art de la conversa dels gabinets de meravelles –recordeu que encara podeu visitar l’esplèndida exposició Salvadoriana a la muntanya de Montjuïc, a l’Institut Botànic- s’arribà a l’educació de la conducta i del cos en el context de creació de l’Estat liberal i burgès que entenia el museu com a lloc disciplinador; i, d’aquí, al desenvolupament d’un nou règim tàctil, on el fet de tocar i manipular esdevé central.

La història passa per damunt del mite fundacional de l’Exploratorium per tal de situar-lo en un context històric adient i per tal d’entendre’l com a part d’un procés que es consolida en el món occidental en el darrer terç del segle XX. Sastre fixa la mirada en el cas nord-americà, sense oblidar el pes i projecció de les exposicions “manipulables” del Deutsches Museum en començar el segle XX.

L’anàlisi de les exposicions i de les diferents ubicacions del New York Museum of Science and Technology permet Sastre fixar una primera etapa caracteritzada per una política de museïtzació basada en l’aprenentatge tècnic. El museu s’entén com a mitjà moralitzador, de suport a la formació professional dels treballadors. Les imatges del públic ideal es transformen poc després: els homes deixen pas als nois i també a les noies. La crisi econòmica té unes conseqüències. L’exposició universal de Chicago (1933) esdevé un aparador per a les grans empreses nord-americanes: l’articulació d’una nova legitimitat tècnica on la ciència s’assimila amb la idea de progrés i on l’empresa i la màquina no són enemigues de les mans de l’home. És un model d’exposició projectat als museus de ciència d’aquest país, liderat per nous professionals: dissenyadors, publicistes i psicòlegs conductistes. El toca-toca s’imposa amb un nou lema: “push buttons to operate exhibits”. És la fi de les exposicions de peces, també dels inventors i dels treballadors i el discurs mitjà que es construeix s’adreça a la capacitat mental d’una persona de 14 anys. El moviment és una clau de comprensió, tot sembla en estat de canvi, la història té una explicació també progressiva, cap a la modernitat.

Sastre es planteja aquí la necessitat d’emprendre una història de la interactivitat. Proposa, en primer lloc, una exploració lingüística del terme, una reconstrucció genealògica del concepte. El terme no s’aplica als anys trenta i quaranta en els museus de ciència i, en canvi, a partir dels 1940, s’albira en el context d’eclosió de la cibernètica. Es tracta d’una proposta per investigar nous discursos ideològics. D’un costat, el de la tecnologia, entesa com a motor de la història, com el producte dels enginyers; d’altra, el de la substitució del liberalisme per la sociocibernètica com a relat explicatiu per confrontar i intervenir en les forces socials que condicionen la conducta humana. En segon lloc, Sastre proposa una anàlisi històrica de les pràctiques al voltant de la interactivitat. I això el porta a fixar la mirada en tres àmbits d’estudi: els discursos, els objectes i els cossos. Considera així necessari tenir en compte els ingredients explicatius que aporta la història de l’educació, la relació entre pedagogia i ciutadania, la construcció històrica de la infantesa, el fenomen de les relacions públiques empresarials. I al costat, és clar, els discursos de la ciència i de la tecnologia: des de les idees d’innovació, corporatives, a les d’experiència i participació, explicades en el buit, sense context, lluny de la crítica, dins de la lògica d’una ciència no problemàtica. En el debat que segueix la xerrada, aquest és un dels punts calents: les resistències, variades, des de dins de la ciència, i també els usos que de tot això fan els públics, els no-públics i els contrapúblics. Els objectes són el segon centre d’atenció i Sastre proposa aquí una història cultural dels “push buttons”, de la indústria i de l’arquitectura, altament uniforme, que hi ha al voltant dels interactius i dels “science centres”. I, en darrer lloc, els cossos, que han estat objecte d’interès, des dels “museum studies”, com a expressió, mitjançant la visita, els desplaçaments o les accions, de performativitat. Això obre un altre pot farcit d’essències explicatives, el dels règims de plaer i el del joc que porta a la consolidació del “science is fun”.  El debat que segueix a la conferència fixa aquí l’atenció i s’obre a noves línies de treball i discussió que passen pel noi i pel jove, per les màquines recreatives i els vídeo-jocs (“computer games”), per la infantilització dels museus com a mitjà de supervivència. No sembla, a la vista de tot això, que prémer un botó en un museu de ciència, hagi tingut o tingui res d’innocent. Una recerca, la de Jaume Sastre, que planteja un gran projecte de treball, tot just encetat a casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

XVII TROBADA SCHCT 2022

11TH EUROPEAN SPRING SCHOOL ON HISTORY OF SCIENCE AND POPULARIZATION

PANDEMIC PASTS, PANDEMIC FUTURES Sources, histories, imaginations

Mahón/Maó (Menorca) Illa del Llatzeret 5 - 7 May 2022

XIX JORNADA SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I L’ENSENYAMENT “Antoni Quintana i Marí”

19- 20 novembre 2021
Institut d’Estudis Catalans. Barcelona

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica