sarafajula

Has sentit mai a parlar d’Attenborough, o de Fèlix Rodríguez de la Fuente? Potser siguis un millenial i et sonin els seus noms de passada, o potser pel contrari, pertanyis a aquella generació que no podia apartar els ulls de la pantalla dels qui van ser els influencers d’aquells temps. Sigui quin sigui el teu cas, et convidem a explorar amb nosaltres els arcans del documentalisme natural del segle XX.

El passat 25 de novembre de 2020 va tenir lloc el debat del cicle “Documentals i ciència al segle XX” de la mà de tres experts en matèria de documentals d’història natural. Ells són Christian Bonah (Université de Strasbourg), Carlos Tabernero (Universitat Autònoma de Barcelona) i Jean-Baptiste Gouyon (University College of London). Prèviament a aquesta sessió de tertúlia, els tres participants havien realitzat una ponència virtual, en la qual varen introduir els oients en matèria, a través d’un documental concret. Ens els casos de Gouyon i Tabernero la tria correspon a documentals d’història natural rodats a durant la dècada dels setanta a Anglaterra (The Making of a Natural History Film) i a Espanya (El buitre sabio ) -l’espanyol emmarcat en la producció del programa El hombre y la Tierra, de l’arxiconegut Fèlix Rodríguez de la Fuente-. Tot i que tots dos documentals es van rodar a la dècada dels anys 70, el context històric era força diferent. A Anglaterra, el rol de les institucions no era intervenir excessivament en la comunicació de la ciència, si no més aviat buscar espais i materials atractius per a atraure audiències, en línia amb les polítiques liberals del moment. En canvi, la situació espanyola era força diferent, doncs el país es trobava en plena transició democràtica i la mort recent del dictador encara no permetia a personalitats com Rodríguez de la Fuente expressar-se amb total llibertat.

Il·lustració 1: Superior-esquerra: Josep Ramon Bertomeu (moderador del col·loqui), Superior-dreta: Carlos Tabernero, Inferior-esquerra: Christian Bonah. Inferior-dreta: Jean-Baptiste Gouyon durant el col·loqui.

El cas de Bonah és significativament diferent, ja el film escollit –Malaria (1934)- pertany a un moment molt més temprà. Es tracta d’un film publicitari de la farmacèutica alemanya Bayer sobre l’epidemiologia i el tractament de la malaltia, quan aquesta era molt prevalent a Europa. Rodat en ple període d’entreguerres, pertany a un moment social convuls, on la censura era més aviat la norma que l’excepció a Alemanya. Tots tres documentals es poden trobar juntament amb les ponències a través de la web de l’Institut Interuniversitari López-Piñero.

Però que volen explicar els documentals? I per què estem parlant sobre ells? Anem a pams. Si ens remuntem als 70, ens trobem en plena època de professionalització del documentalisme, i un dels objectius principals és defensar la professió. En el cas anglès es deia que s’havia deixat enrere l’època amateur del Do it yourself (DIY) o “Fes-t’ho tu mateix”, per a donar pas a un veritable engranatge comunicatiu encarnat per experts en ciència i en comunicació. “The making of a Natural History film pretén explicar els mètodes de rodatge de la unitat de cinema especialitzat d’Oxford Scientific films (OSF). La producció cinematogràfica es presenta aquí com una successió de problemes de representació a resoldre, utilitzant coneixements zoològics i enginy tècnic, de manera que els éssers vius es comportin, davant la càmera, tal i com s’esperaria”-apunta Gouyon.

El cas de El buitre Sabio, no és aparentment tan clar, doncs tal i com explica Tabernero, “Es tracta d’un documental d’història natural sobre els aufranys, protagonitzat per en Gaspar, una cria d’aufrany que en Rodríguez de la Fuente i el seu equip treuen del niu per a realitzar un experiment que consisteix en esbrinar si el comportament de trencar ous d’estruç amb una pedra és après o innat, i que mostra l’aufrany des de que és pollet fins que es fa adult”. No obstant, igual que en el cas anglès, el documental mostra explícitament tot un equip de professionals que clarament té coneixements tècnics per a desenvolupar cada pla del documental, així com coneixements naturals sobre com tractar i estudiar l’aufrany. Pel que fa a l’objectiu de Malaria, trobem diferències remarcables entre l’argument estàndard de la Bayer i els estudis posteriors sobre el film. Mentre la producció de Bayer, que comptà amb l’ajuda i la complicitat de l’estat Alemany, es presentava als anys 30 com un film publicitari purament educatiu, que mostrava a la població el veritable perill que comportava la malaltia alhora que ensenyava com curar-la i prevenir-la. Als ulls d’experts com Bonah, amaga interessos polítics, corporatius i econòmics que van més enllà d’una simple estratègia publicitària.

Il·lustració 2: Fotograma de Gaspar extret del documental “El buitre Sabio”, de tve.

Un cop establerta la intenció dels documentalistes, ens centrarem en l’altra banda de la pantalla: els públics, quins eren i quin paper jugaven. Tot i que tots tres conferenciats reconeixen que el factor públic va ser rellevant, el cas més paradigmàtic és l’espanyol. Un dels elements comuns és el paternalisme. És a dir, el públic concebut com una massa ignorant que necessita ser educada per experts. Això s’aguditza especialment en el cas alemany, doncs, tot i que el visionat va abraçar tot tipus d’edats i de classes socials -des d’escoles fins a conferències de metges-, en un context de censura el documental era l’única font d’informació per a un públic adult general, i sovint illetrat. Malgrat la censura seguia present a l’Espanya dels 70, el salt temporal de 40 anys dels dos altres films respecte a Malaria queda palès en l’empoderament dels públics. Mentre Gouyon assegura que “Un dels objectius dels documentalistes era que l’esfera pública els legitimés com a productors de coneixement de la natura, i els tenia en compte durant tot el procés del rodatge”, Tabernero destaca “la extraordinària acollida de la personalitat de Fèlix Rodríguez de la Fuente des de la seva primera aparició al 1964”. El públic li ho feia saber a través de les cartes que li arribaven, i a través de les respostes de les quals, Rodríguez de la Fuente establí vincles emocionals. Respecte a El hombre y la Tierra en concret, cal tenir en compte que s’emetia en Prime time el divendres a la nit. “Aquest era un factor clau per arribar al màxim de la població, en un moment de censura, on la limitació de contingut audiovisual era enorme”- recorda Tabernero.

A banda dels dos actors principals destacables del procés comunicatiu: els generadors de contingut i els seus públics, emmarcats en un context històric determinat, un altre punt a ressaltar és un factor més perdurable en el temps, que arriba fins als nostres dies, i probablement s’ha accentuat darrerament a causa de la crisi pandèmica de la COVID-19: la dicotomia entre els entorns rurals i urbans. Tot i que els tres oradors la mencionen, hi atorguen diferents graus de rellevància, i hi fan matisos diversos. Gouyon i Bonah al·ludeixen a les dinàmiques jeràrquiques que es generaven entre els documentalistes urbanites -i empresaris en el cas de Bonah-, i les audiències rurals. En paraules de Gouyon “el film tracta en gran mesura, de mostrar com les elits amb educació urbana (zoòlegs educats a Oxford) estan millor posicionades que els naturalistes aficionats per a produir coneixement de la natura mitjançant l’aparell de producció cinematogràfica. Per tant, es pot veure, fins a cert punt, que dona suport a la noció de que només podem conèixer sobre la natura allò que s’ha dut a terme en un entorn creat per l’ésser humà”. Pel que fa a l’obra de Fèlix Rodríguez de la Fuente, aquest és un punt clau, que va desencadenar una enorme problemàtica al seu entorn, i que Tabernero aborda a través d’un exemple paradigmàtic, el llop: “Els pastors i els ramaders de zones rurals reivindicaven el llop com un animal perillós que calia extingir. Malgrat que Rodríguez de la Fuente mai negà la problemàtica, sempre va reclamar la protecció de l’animal, al mateix temps que demanava lleis harmonitzadores, que indemnitzessin als pastors i ramaders quan els llops causaven danys, tal i com es feia en altres països europeus”.

Per acabar introduirem un enfocament en clau de futur, i es que és natural preguntar-nos si els fenòmens revolucionaris del documentalisme del segle XX tindrien cabuda en els nostres dies. En el cas de la indústria farmacèutica, per a Bonah, el component educatiu hauria desaparegut des d’un temps ençà, i és que l’estratègia comunicativa actual és clarament antitètica a la dels anys 30. Per tant, un fenòmen similar seria inimaginable avui. En quant als documentals dels 70, les opinions de Gouyon i Tabernero són lleugermanent discordants. Tot i que tots dos deixen una finestra oberta a que el fenòmen es pugui repetir, la de Gouyon és molt més estreta. “No crec que aparegui un nou Attemborough al Regne Unit, si ve un successor hauria de reinventar els mitjans, igual que ho va fer ell”. Per la seva banda, Tabernero apunta en aquesta mateixa línia, però es mostra més optimista davant una possible reinvenció quan afirma: “l’èxit dels documentals en general i dels de naturalesa en particular ha seguit augmentant, i de fet ara mateix és molt potent. Si ens hi parem a pensar, la programació televisiva és molt difuminada, i a més a més, hem de tenir en compte les plataformes, que contenen documentals exitosos. Jo penso que dins d’aquest panorama sí que és possible. De fet, l’últim documental d’Attenborough l’ha produït Netflix”.

Així doncs, amb un Attenborough encara present a la palestra mediàtica, probablement encara sigui d’hora per a augurar el destí d’un documentalisme del segle XXI, temporalment allunyat dels seus predecessors.

Col·loquis de la SCHCT (2020–2021)

Cicle: El Servei Meteorològic de Catalunya, 100 anys d’història

“El Servei Meteorològic de Catalunya: una empresa en comú”

Ponent: Josep Batlló (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Dimarts 23 de març de 2021, 20h.

Sessió online

L’any 1921 es va crear el Servei Meteorològic de Catalunya, una institució concebuda com una peça més de l’articulació del govern de la Mancomunitat de Catalunya, però, que al mateix temps, recollia una tradició d’observació dels fenòmens meteorològics molt arrelada al país. Una circumstància que encara perviu i que té en el modern Servei un referent indispensable. Va saber combinar la recerca sobre la meteorologia de Catalunya amb un servei a la població i la societat de forma molt equilibrada i alhora participar en els projectes i programes internacionals de recerca.

Alhora, enguany també es compleixen els 150 anys del naixement i els 50 de la mort d’Eduard Fontserè, únic director del Servei Meteorològic de Catalunya en el període 1921-1939 i figura cabdal en la física del primer terç del segle XX a Catalunya i també en la formulació d’un projecte científic catalanista. A càrrec de Josep Batlló, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Totes les conferències d’aquest cicle són online i es fan el dimarts a les 8 del vespre.

Coordinadors: Josep Batlló (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i Pasqual Bernat.

Accés al vídeo de la Sessió

Col·loquis de la SCHCT (2020–2021)
co-organitzat amb el Grup d’Història de la Ciència de la IMF-CSIC

Cicle: Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics

Lilly Reich en el Pabellón de Barcelona

Resultados de investigación implementados como intervenciones artísticas: la obra de Lilly Reich en el Pabellón de Barcelona

Ponent: Laura Martínez de Guereñu, IE University/

Humboldt Research Fellow, TUM

Vídeo de la sessió aquí

Resum: ¿En qué momento se perdió el rastro de la obra de Lilly Reich? ¿Por qué razón quedó fuera de las exposiciones, los catálogos, los libros que recogieron el Pabellón de Barcelona y catapultaron a Mies a la fama? Re-enactment: la obra de Lilly Reich ocupa el Pabellón de Barcelona (6 de marzo-15 de julio, 2020) materializó una autoría silenciada tanto a nivel arquitectónico como documental. La eliminación de las pantallas verticales del lucernario del Pabellón de Barcelona y la incorporación de una vitrina horizontal reconstruida según planos originales, trajo a la luz la autoría de Lilly Reich en el proyecto. Las evidencias de archivo (planos, cartas, fotografías, postales, patentes) de su trabajo en las secciones alemanas de Exposición Internacional de 1929, desplegadas en la propia vitrina, vincularon las exposiciones con el Pabellón y devolvieron a Lilly Reich al lugar que le había negado la historia.

Coordinadors: Alfons Zarzoso (MHMC) i Pepe Pardo (IMF-CSIC).

Col·loquis de la SCHCT (2020 – 2021)

Cicle: Global History of Science Seminar

“Empire of Circulation: Habsburg Knowledge in its Global Settings”

Ponent: Franz L. Fillafer (Austrian Academy of Sciences)

Dijous 18 de març de 2021, 18.30h

Sessió online: via Teams*

Resum: The historical profession is abuzz with studies of “circulation” and “interaction”, yet the conceptual purchase and difficulties of these enticing terms remain ill-explored. My paper seeks to sound out the benefits this novel perspective promises: It permits us to situate the study of Habsburg Central Europe afresh in global history, and in doing so promotes a better understanding of each.

Franz L. Fillafer is a historian of Europe in its global entanglements whose research so far has chiefly focused on the Enlightenment and its posterities, as well as on the Habsburg Empire and its successor states. Recent publications include: Aufklärung habsburgisch: Staatsbildung, Wissenskultur und Geschichtspolitik in Zentraleuropa, 1750–1850, Göttingen 2020; “Imperial Diversity, Fractured Sovereignty, and Legal Universals: Hans Kelsen and Eugen Ehrlich in their Habsburg Context,” Modern Intellectual History 18 (2021); The Worlds of Positivism: A Global Intellectual History, 1770–1930 (ed. with Johannes Feichtinger and Jan Surman), New York 2018; “A World Connecting? From the Unity of History to Global History,” History and Theory 56 (2017), 3–37.

Coordinadors del cicle: Oliver Hochadel (IMF-CSIC), Daniele Cozzoli (UPF) i Agustí Nieto-Galan (UAB).

El GHOSS consistirà en seminaris impartits per destacats experts en història global, per investigadors rellevants que han treballat en història global de la ciència, i es complementa amb un “reading group” d’abast més local.

*Sense inscripció prèvia, l’enllaç complet és:
https://teams.microsoft.com/l/meetup-join/19%3ameeting_Yzc0Y2M0ZGUtMWVkYi00ZjBjLWE4MjgtOWVhYjlkMzBjMmU3%40thread.v2/0?context=%7b%22Tid%22%3a%226b514c29-2391-4831-b774-84f35c45bf01%22%2c%22Oid%22%3a%2248de7f35-3d29-4c69-a459-d8e2709c78f8%22%7d

La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) impulsa un mitjà i un canal de comunicació basat en la idea de conèixer quin paper juguen les dones a la història de la ciència.

El títol de la sèrie FEM ciència? intenta fer reflexionar sobre com es correlacionen entre si la ideologia de gènere i la ciència, com aquesta construcció funciona a la nostra societat i afecta a les persones i a la pròpia ciència. D’aquesta manera, a partir de les entrevistes, es pretén cridar l’atenció a temes de reflexió col·lectiva obligada. Es publica en motiu de l’11 de febrer, Dia Internacional de la Dona i la Nena a la ciència, i exposa la necessitat de mostrar una visió general de la situació de les dones en la investigació, tenint en compte diferents factors que han dificultat i que continuen dificultant el progrés tant en l’àmbit laboral com personal de les dones.


ENTREVISTA A CLARA FLORENSA (8 .03.2021)

No podem avaluar les mateixes coses que s’han avaluat clàssicament com a èxit científic. Hem de canviar aquest patró. Perquè si no estem aplicant justament aquelles concepcions que modelaven una jerarquia de gènere, altre cop

 


ENTREVISTA A MARGALIDA MIRÓ (4.03.2021)

Sa cura no ha format part d’una societat productiva i reproductiva. No se’ls hi ha donat ni reconeixement ni redistribució. Tot allò que conforma es món de ses infermeres i es infermers ha quedat dins s’espai íntim.”

 


ENTREVISTA A MONTSERRAT CABRÉ (1.03.2021)

Darrere l’impuls de la jornada de l’11 de febrer, hi ha la força de les científiques, però també el poder i l’autoritat de la ciència i la seva capacitat d’usurpació d’espais socials

 


ENTREVISTA A AMAIA FERNÁNDEZ DE GOROSTIZA (25.02.2021)

Las representaciones y las explicaciones sólo estaban dadas a través de cuerpos de varones. Sólo aparecían los cuerpos de mujeres como la diferencia

 


ENTREVISTA A SARA FAJULA (22.02.2021)

Com en totes les ciències, en medicina ens trobem amb el sostre de vidre que fa que hi hagi moltes dones a l’atenció primària, però quan són càrrecs costa més

 


ENTREVISTA A MARTA JORDI (18.02.2021)

Hi ha un gran entramat de circumstàncies subjectives, intangibles i per vèncer tot açò és important generar referents

 


ENTREVISTA A JUDIT GIL FARRERO (15.02.2021)

“La investigació és una carrera de resistència a nivell psicològic i econòmic: et pots permetre el luxe de ser una persona precària quan passes de llarg dels 30?

 


ENTREVISTA A EMMA SALLENT (11.02.2021)

Construïm casos, mirem quin problema hi ha, recuperem dones, però no construïm una història de la ciència inclusiva