Activitats

Col·loquis de la SCHCT (2020–2021)
coorganitzat amb l’Agrupació Astronòmica d’Osona
Cicle: El Servei Meteorològic de Catalunya, 100 anys d’història

“Eduard Fontserè: Físic, meteoròleg i dinamitzador cultural”

Ponent: Antoni Roca (UPC i IEC)

Dimarts 20 d’abril de 2021, 20h.

Sessió online

Al llarg dels seus 100 anys de vida, Eduard Fontserè va marcar de manera profunda diversos camps de la ciència, inclosa la modernització de les institucions. Fontserè es formà com a físic i inicià la seva carrera com astrònom. Ja a final de segle XIX, començà la seva activitat en meteorologia, que culminà amb la creació del Servei Meteorològic de Catalunya el 1919. Fou professor de la Universitat de Barcelona, membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, de l’Institut d’Estudis Catalans i promotor de societats científiques. Després de la guerra civil, la seva figura prengué una dimensió cívica, com a representant viu d’una època de cultura democràtica.

A càrrec de Antoni Roca, Físic de la UPC i de l’IEC.

Totes les conferències d’aquest cicle són online i es fan el dimarts a les 8 del vespre.

Crònica “The smallest Unit of Landscape”

Per Júlia Massó i Núria Pujol

Quan pensem en la paraula paisatge (en anglès landscape) ens venen al cap imatges d’indrets naturals infinits: una muntanya nevada, la immensitat d’un desert i fins i tot, la panoràmica d’una ciutat. No obstant, definir el concepte no és tan fàcil. Com es defineix un paisatge? Com es classifica? Què el delimita? El concepte d’unitat de paisatge ha anat evolucionant, al llarg de la història, des de diferents perspectives.

Per això, el passat 17 de febrer, Chunglin Kwa, professor d’Història i Filosofia de la Ciència a la Universitat d’Amsterdam, ens va guiar a través de la història del concepte paisatge i la seva unitat més petita amb la conferència: “The smallest Unit of Landscape: a concept negotiated between field sciences, aerial photography and remote sensing through satellites”. Posava així punt i final al cicle “Situating space technology between lab and field sciences”, emmarcat dins dels Col·loquis de la SCHCT. El cicle general pretenia discutir una de les qüestions clau de la història de la ciència del segle XX, la demarcació entre les ciències de laboratori i de camp, on hi van participar ponents com Kristine C. Harper, meteoròloga, oceanògrafa i professora d’Història i Filosofia de Ciències de la Terra a la Universitat de Copenhagen i Sebastian Grevsmühl, historiador de la ciència i investigador de la CNRS al Centre de recherches historiques (EHESS) a Paris.

Els tres articles proposats en el cicle van assegurar la importància de les pràctiques de camp en el desenvolupament i ús de la tecnologia de teledicció* per satèl·lit i van fer una petició per interpretar la història dels satèl·lits com a part de la tradició de ciències del camp, explicant així diferents aspectes de les connexions epistemològiques, ideològiques i polítiques entre les ciències del camp i les ciències del laboratori (espacials).

En aquest context, Chunglin Kwa va començar la seva xerrada amb una pintura de Jacob Ruisdael, un famós pintor holandès del segle XVII, concebuda posteriorment com una representació ecològicament genuïna d’una peça paisatgística particular. I continuà amb un dibuix de Frans Post, pintor holandès, sobre un paisatge colonial a Brasil (el que era abans el Brasil alemany). Aquestes dues obres van ser clau (aproximament per l’any 1800) pel famós geògraf Alexander Humboldt ja que va defensar que les dues havien capturat les unitats ecològiques dels llocs pintats. I encara que la noció d’ecologia era totalment anacrònica, Humboldt argumentava que Ruisdael, Post, i tota una generació de pintors havien captat una sensació proto-ecològica que conferia una bona representació ecològica del lloc dibuixat.

Figura 1. Pintures de Ruisdael i Post, respectivament.

Figura 1. Pintures de Ruisdael i Post, respectivament.

Kwa va utilitzar aquestes pintures per contextualitzar-nos i portar-nos fins a principis del segle XX, on el concepte de paisatge va començar a evolucionar de manera diferent. Es mostrava un interès en el mosaic irregular, des d’una perspectiva aèria. Aquesta “visió” es va utilitzar, des dels anys 20 fins als 70, per construir una geografia típica que donà origen a una nova geografia del paisatge (que en cert sentit, encara existeix actualment).

Així doncs, gràcies a les seves investigacions i tècniques aerofotogràfiques, Carl Troll, geògraf i fotògraf alemany, va identificar diverses unitats de paisatges (cada camp que es veu a la foto 3a) i va reclamar-ne la seva objectivitat. A més, va popularitzar la paraula Eco-tope (“lloc ecològic”, traduït literalment del grec) per parlar sobre un paisatge desigual format per diverses unitats de paisatge més petites. De fet, va assenyalar Kwa, que encara avui és una paraula utilitzada habitualment pels biògrafs de paisatge, tot i que actualment s’utilitzi l’imaginari de satèl•lit per construir-los.

Figura 3. (a) Fotografia dels anys 30 en una Illa d'Indonèsia: Comentada pel fotògraf alemany Carl Troll. És una imatge aèria típica, però no gaire alta. (b) Imatge sobreposada on Troll hi identifica les diverses parts de les quals estava format el paisatge. (c) Fotografia aeura dibuixada d’una publicació de Troll, on defensa que els paisatges culturals s’empelten sobre paisatges parcel•lats naturalment.

Figura 3. (a) Fotografia dels anys 30 en una Illa d’Indonèsia: Comentada pel fotògraf alemany Carl Troll. És una imatge aèria típica, però no gaire alta. (b) Imatge sobreposada on Troll hi identifica les diverses parts de les quals estava format el paisatge. (c) Fotografia aeura dibuixada d’una publicació de Troll, on defensa que els paisatges culturals s’empelten sobre paisatges parcel·lats naturalment.

En contraposició, Kwa va parlar d’una altra escola d’ecologia, la de fitosociologia o ciències vegetacionals. Es tracta d’una escola diferent, que malgrat tenir seguidors arreu d’Europa està molt poc representada en la investigació històrica. Però, què diferencia els fitosociòlegs dels fotògrafs aeris? Kwa ens revelà que la manera de treballar dels primers és força diferent. En primer lloc van a un terreny i delimiten un metre quadrat que rep el nom d’stand, observen i compten totes les plantes que hi són presents. L’objectiu és agrupar les plantes segons les associacions que fan les unes amb les altres (cada associació és un relevé). Tot i així, trobar un relevé no és gens fàcil ja que a diferència dels fotògrafs aeris, els sociòlegs vegetals necessiten tenir un coneixement florístic molt extens. És necessari l’anàlisi de dades, el qual va ser molt rudimentari fins a la dècada de 1970. Actualment, però, compten amb mètodes bioinformàtics que faciliten la feina, ens va aclarir Kwa.

FIgura 4. (a,b,c).Representació de diferents tipus de stands (figures quadrangulars i rectangular (c)) i relevés (figures ovals, i polígons irregulars

FIgura 4. (a,b,c).Representació de diferents tipus de stands (figures quadrangulars i rectangular (c)) i relevés (figures ovals, i polígons irregulars

Després d’analitzar per separat tots dos grups, la cirereta del pastís fou l’anàlisi dels punts comuns i les discrepàncies. La desavinença més notòria entre les dues escoles rau en la metodologia per identificar les unitats d’estudi. Així, Kwa tancà la xerrada concloent que ens trobem davant de dues escoles amb alguns trets comuns, però clarament diferenciades. Mentre per a Troll i Zoneeveld, màxims exponents dels fotògrafs aeris la unitat d’estudi és la cel•la paisatgística de Eco-tope, per als fitosociòlegs, cal posar el focus en l’associació, i després construir el paisatge a partir d’aquestes unitats de manera inductiva. Finalment, la vetllada tancà amb una ronda de preguntes que van girar al voltant de l’objectivitat i les diferències entre els fitosociòlegs i els botànics, per acabar en un debat sobre les metodologies utilitzades per les dues escoles.
Podeu recuperar la xerrada completa, al canal de Youtube de l’IEC:

 

* La teledetecció s’entén aquí com una tècnica per recopilar dades sobre la Terra amb un sensor situat dins d’un satèl·lit que orbita la Terra.

Cicle a les Biblioteques de Barcelona amb el títol “La Ciència també té Història”

Benvolguts,

Ens plau anunciar-vos que aquesta propera primavera la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica ha organitzat un cicle de xerrades en col·laboració amb Biblioteques de Barcelona amb el títol “La Ciència també té Història”.

El cicle consta de vuit xerrades, que es realitzaran a diferents biblioteques de la ciutat, dedicades a diverses disciplines científiques conduïdes per historiadors i historiadores de la ciència de la nostra comunitat.

Aquestes sessions són presencials i obertes a tothom. Les activitats s’han adaptat a les mesures de seguretat i protecció davant de la Covid-19.

Per accedir als recintes és obligatori l’ús de mascareta.

La següent sessió es realitzarà el proper dilluns 19 d’abril a la Biblioteca Caterina Albert de Camp de l’Arpa:

Són eternes les veritats matemàtiques?

Dilluns 19 d’abril a les 18.30 h. B. Camp de l’Arpa-Caterina Albert. Joaquim Berenguer, doctor en Història de les Matemàtiques

Les matemàtiques apareixen sovint com a quelcom fora del temps, en canvi, és evident que els conceptes matemàtics tenen una història. Comencem per preguntar-nos què són les matemàtiques i la seva història. L l’objectiu de la xerrada serà convidar a reflexionar sobre com les matemàtiques no són ni infal•libles ni eternes, sinó producte del desenvolupament històric d’una societat concreta.

Podeu veure el programa complet aquí

 

Benvolguts,

Ens plau anunciar-vos que aquesta propera primavera la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica ha organitzat un cicle de xerrades en col·laboració amb Biblioteques de Barcelona amb el títol “La Ciència també té Història”.

El cicle consta de vuit xerrades, que es realitzaran a diferents biblioteques de la ciutat, dedicades a diverses disciplines científiques conduïdes per historiadors i historiadores de la ciència de la nostra comunitat.

Aquestes sessions són presencials i obertes a tothom. Les activitats s’han adaptat a les mesures de seguretat i protecció davant de la Covid-19.

Per accedir als recintes és obligatori l’ús de mascareta.

La primera sessió es realitzarà el proper dilluns 12 d’abril a la Biblioteca Caterina Albert de Camp de l’Arpa:

“Història de la física: espectacle, mesura i república”

Dilluns 12 d’abril a les 18.30 h. B. Camp de l’Arpa-Caterina Albert. A càrrec de

Josep Simon, historiador de la ciència de l’Institut Interuniversitari López Piñero de València

A començament del segle XIX, la física era una àrea de curiositat comunament denominada “filosofia natural”, en què esotèrics fluids regien els fenòmens de la naturalesa dominada per individus fornits de títols nobiliaris. A principis del segle XX, la física havia esdevingut una república amb una constitució ben definida i articulada per revistes especialitzades, institucions, societats professionals, espais de comunicació pública, economies domèstiques i internacionals i títols universitaris. En aquesta xerrada farem un recorregut panoràmic per la història viva de la física contemporània i debatrem en quina mesura l’espectacle de la física va esdevenir república.

Podeu veure el programa complet aquí

Us hi esperem!

Has sentit mai a parlar d’Attenborough, o de Fèlix Rodríguez de la Fuente? Potser siguis un millenial i et sonin els seus noms de passada, o potser pel contrari, pertanyis a aquella generació que no podia apartar els ulls de la pantalla dels qui van ser els influencers d’aquells temps. Sigui quin sigui el teu cas, et convidem a explorar amb nosaltres els arcans del documentalisme natural del segle XX.

El passat 25 de novembre de 2020 va tenir lloc el debat del cicle “Documentals i ciència al segle XX” de la mà de tres experts en matèria de documentals d’història natural. Ells són Christian Bonah (Université de Strasbourg), Carlos Tabernero (Universitat Autònoma de Barcelona) i Jean-Baptiste Gouyon (University College of London). Prèviament a aquesta sessió de tertúlia, els tres participants havien realitzat una ponència virtual, en la qual varen introduir els oients en matèria, a través d’un documental concret. Ens els casos de Gouyon i Tabernero la tria correspon a documentals d’història natural rodats a durant la dècada dels setanta a Anglaterra (The Making of a Natural History Film) i a Espanya (El buitre sabio ) -l’espanyol emmarcat en la producció del programa El hombre y la Tierra, de l’arxiconegut Fèlix Rodríguez de la Fuente-. Tot i que tots dos documentals es van rodar a la dècada dels anys 70, el context històric era força diferent. A Anglaterra, el rol de les institucions no era intervenir excessivament en la comunicació de la ciència, si no més aviat buscar espais i materials atractius per a atraure audiències, en línia amb les polítiques liberals del moment. En canvi, la situació espanyola era força diferent, doncs el país es trobava en plena transició democràtica i la mort recent del dictador encara no permetia a personalitats com Rodríguez de la Fuente expressar-se amb total llibertat.

Il·lustració 1: Superior-esquerra: Josep Ramon Bertomeu (moderador del col·loqui), Superior-dreta: Carlos Tabernero, Inferior-esquerra: Christian Bonah. Inferior-dreta: Jean-Baptiste Gouyon durant el col·loqui.

El cas de Bonah és significativament diferent, ja el film escollit –Malaria (1934)- pertany a un moment molt més temprà. Es tracta d’un film publicitari de la farmacèutica alemanya Bayer sobre l’epidemiologia i el tractament de la malaltia, quan aquesta era molt prevalent a Europa. Rodat en ple període d’entreguerres, pertany a un moment social convuls, on la censura era més aviat la norma que l’excepció a Alemanya. Tots tres documentals es poden trobar juntament amb les ponències a través de la web de l’Institut Interuniversitari López-Piñero.

Però que volen explicar els documentals? I per què estem parlant sobre ells? Anem a pams. Si ens remuntem als 70, ens trobem en plena època de professionalització del documentalisme, i un dels objectius principals és defensar la professió. En el cas anglès es deia que s’havia deixat enrere l’època amateur del Do it yourself (DIY) o “Fes-t’ho tu mateix”, per a donar pas a un veritable engranatge comunicatiu encarnat per experts en ciència i en comunicació. “The making of a Natural History film pretén explicar els mètodes de rodatge de la unitat de cinema especialitzat d’Oxford Scientific films (OSF). La producció cinematogràfica es presenta aquí com una successió de problemes de representació a resoldre, utilitzant coneixements zoològics i enginy tècnic, de manera que els éssers vius es comportin, davant la càmera, tal i com s’esperaria”-apunta Gouyon.

El cas de El buitre Sabio, no és aparentment tan clar, doncs tal i com explica Tabernero, “Es tracta d’un documental d’història natural sobre els aufranys, protagonitzat per en Gaspar, una cria d’aufrany que en Rodríguez de la Fuente i el seu equip treuen del niu per a realitzar un experiment que consisteix en esbrinar si el comportament de trencar ous d’estruç amb una pedra és après o innat, i que mostra l’aufrany des de que és pollet fins que es fa adult”. No obstant, igual que en el cas anglès, el documental mostra explícitament tot un equip de professionals que clarament té coneixements tècnics per a desenvolupar cada pla del documental, així com coneixements naturals sobre com tractar i estudiar l’aufrany. Pel que fa a l’objectiu de Malaria, trobem diferències remarcables entre l’argument estàndard de la Bayer i els estudis posteriors sobre el film. Mentre la producció de Bayer, que comptà amb l’ajuda i la complicitat de l’estat Alemany, es presentava als anys 30 com un film publicitari purament educatiu, que mostrava a la població el veritable perill que comportava la malaltia alhora que ensenyava com curar-la i prevenir-la. Als ulls d’experts com Bonah, amaga interessos polítics, corporatius i econòmics que van més enllà d’una simple estratègia publicitària.

Il·lustració 2: Fotograma de Gaspar extret del documental “El buitre Sabio”, de tve.

Un cop establerta la intenció dels documentalistes, ens centrarem en l’altra banda de la pantalla: els públics, quins eren i quin paper jugaven. Tot i que tots tres conferenciats reconeixen que el factor públic va ser rellevant, el cas més paradigmàtic és l’espanyol. Un dels elements comuns és el paternalisme. És a dir, el públic concebut com una massa ignorant que necessita ser educada per experts. Això s’aguditza especialment en el cas alemany, doncs, tot i que el visionat va abraçar tot tipus d’edats i de classes socials -des d’escoles fins a conferències de metges-, en un context de censura el documental era l’única font d’informació per a un públic adult general, i sovint illetrat. Malgrat la censura seguia present a l’Espanya dels 70, el salt temporal de 40 anys dels dos altres films respecte a Malaria queda palès en l’empoderament dels públics. Mentre Gouyon assegura que “Un dels objectius dels documentalistes era que l’esfera pública els legitimés com a productors de coneixement de la natura, i els tenia en compte durant tot el procés del rodatge”, Tabernero destaca “la extraordinària acollida de la personalitat de Fèlix Rodríguez de la Fuente des de la seva primera aparició al 1964”. El públic li ho feia saber a través de les cartes que li arribaven, i a través de les respostes de les quals, Rodríguez de la Fuente establí vincles emocionals. Respecte a El hombre y la Tierra en concret, cal tenir en compte que s’emetia en Prime time el divendres a la nit. “Aquest era un factor clau per arribar al màxim de la població, en un moment de censura, on la limitació de contingut audiovisual era enorme”- recorda Tabernero.

A banda dels dos actors principals destacables del procés comunicatiu: els generadors de contingut i els seus públics, emmarcats en un context històric determinat, un altre punt a ressaltar és un factor més perdurable en el temps, que arriba fins als nostres dies, i probablement s’ha accentuat darrerament a causa de la crisi pandèmica de la COVID-19: la dicotomia entre els entorns rurals i urbans. Tot i que els tres oradors la mencionen, hi atorguen diferents graus de rellevància, i hi fan matisos diversos. Gouyon i Bonah al·ludeixen a les dinàmiques jeràrquiques que es generaven entre els documentalistes urbanites -i empresaris en el cas de Bonah-, i les audiències rurals. En paraules de Gouyon “el film tracta en gran mesura, de mostrar com les elits amb educació urbana (zoòlegs educats a Oxford) estan millor posicionades que els naturalistes aficionats per a produir coneixement de la natura mitjançant l’aparell de producció cinematogràfica. Per tant, es pot veure, fins a cert punt, que dona suport a la noció de que només podem conèixer sobre la natura allò que s’ha dut a terme en un entorn creat per l’ésser humà”. Pel que fa a l’obra de Fèlix Rodríguez de la Fuente, aquest és un punt clau, que va desencadenar una enorme problemàtica al seu entorn, i que Tabernero aborda a través d’un exemple paradigmàtic, el llop: “Els pastors i els ramaders de zones rurals reivindicaven el llop com un animal perillós que calia extingir. Malgrat que Rodríguez de la Fuente mai negà la problemàtica, sempre va reclamar la protecció de l’animal, al mateix temps que demanava lleis harmonitzadores, que indemnitzessin als pastors i ramaders quan els llops causaven danys, tal i com es feia en altres països europeus”.

Per acabar introduirem un enfocament en clau de futur, i es que és natural preguntar-nos si els fenòmens revolucionaris del documentalisme del segle XX tindrien cabuda en els nostres dies. En el cas de la indústria farmacèutica, per a Bonah, el component educatiu hauria desaparegut des d’un temps ençà, i és que l’estratègia comunicativa actual és clarament antitètica a la dels anys 30. Per tant, un fenòmen similar seria inimaginable avui. En quant als documentals dels 70, les opinions de Gouyon i Tabernero són lleugermanent discordants. Tot i que tots dos deixen una finestra oberta a que el fenòmen es pugui repetir, la de Gouyon és molt més estreta. “No crec que aparegui un nou Attemborough al Regne Unit, si ve un successor hauria de reinventar els mitjans, igual que ho va fer ell”. Per la seva banda, Tabernero apunta en aquesta mateixa línia, però es mostra més optimista davant una possible reinvenció quan afirma: “l’èxit dels documentals en general i dels de naturalesa en particular ha seguit augmentant, i de fet ara mateix és molt potent. Si ens hi parem a pensar, la programació televisiva és molt difuminada, i a més a més, hem de tenir en compte les plataformes, que contenen documentals exitosos. Jo penso que dins d’aquest panorama sí que és possible. De fet, l’últim documental d’Attenborough l’ha produït Netflix”.

Així doncs, amb un Attenborough encara present a la palestra mediàtica, probablement encara sigui d’hora per a augurar el destí d’un documentalisme del segle XXI, temporalment allunyat dels seus predecessors.