General
Parlem amb Rafael Mandressi (Montevideo, 1966), investigador del CNRS y director adjunto del Centre Alexandre Koyré d’Histoire des Sciences et des Techniques en París, sobre història de l’anatomia i també sobre l’ofici d’historiador en un temps agitat i boirós per a les humanitats.
Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso a finals de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Rafael Mandressi a propòsit de la conferència (La mano y el ojo: técnicas de disección, artificios cerebrales e imágenes del cerebro, siglos XVII – XIX) que impartirà demà dijous, 3 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Imágenes del Cerebro, coordinat per Fernando Vidal, ICREA-CEHIC/UAB) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
De nuevo en Barcelona, ciudad que habías visitado en enero de 2009, para participar en un encuentro internacional multidisciplinar sobre el cuerpo, organizado por el CSIC. ¿Qué recuerdos guardas de aquella visita, de la ciudad, de tus colegas?
Aquella fue mi segunda visita a Barcelona, donde había estado diez años antes, pero como simple turista. Cuando volví en ocasión del congreso, no sólo recorrí de nuevo la ciudad, sino que pude conocer personalmente a varios colegas que leía desde hace tiempo. Pienso, entre otros, en Pepe Pardo, que en aquella oportunidad me honró con su invitación y que desde entonces me honra con su amistad. Barcelona tiene, por lo demás, al igual que Nápoles o Marsella, algo que, para mí, como montevideano, es extraordinariamente importante: se trata de una gran ciudad de cara al mar. Agrego, por si fuera poco y sin ánimo de herir susceptibilidades futbolísticas, al Barça con el mejor jugador uruguayo de los últimos treinta años, Luisito Suárez.
a càrrec de Rafael Mandressi
(Centro Alexandre Koyré Histoire des Sciences et des Techniques)
Dijous, 3 de març, a les 19.00 h, a l’Institut d’Estudis Catalans,
(carrer del Carme, 47, Barcelona)
La historia del cerebro es en gran medida la historia de sus manipulaciones, ya que para efectuar observaciones y producir descripciones de su estructura es preciso intervenir materialmente, poner en práctica operaciones que, por medio de técnicas de diverso tipo, lo conviertan en un objeto accesible a la voluntad de saber. Disecar, efectuar cortes, hervir la sustancia cerebral o embeberla en alcohol para fijarla, inyectar líquidos para volver visible alguna de sus porciones o su vascularización, todo ello resulta en un objeto alterado, desplazado de su estado “natural” y convertido, inevitablemente, en artificio. No es posible, en suma, examinar el cerebro sin transformarlo. Los procedimientos empleados cambian con el correr del tiempo, pero en todos los casos es indispensable detenerse en ellos para comprender el circuito de producción de conocimiento: se diseca y se prepara el cerebro con el propósito de observarlo, pero las observaciones que se busca efectuar contribuyen a definir las técnicas de disección y de preparación, que a su vez inciden en lo que efectivamente se observa. Todo ello se traduce, por lo demás, en las imágenes impresas por medio de las cuales se ofrece el cerebro o sus partes al ojo del lector. Esta conferencia consistirá en exponer estos aspectos a través de una serie de casos significativos entre el siglo XVII y el siglo XIX.
XV PREMI ANTONI QUINTANA I MARÍ
per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat
La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), amb la intenció de despertar l’interès per l’estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants de batxillerat, convoca el quinzè Premi Antoni Quintana i Marí [+]
Crònica breu de la conferència de Jaume Sastre al cicle “Objectes Perduts” dels col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Barcelona, IEC, 15 de gener 2016). Alfons Zarzoso
A tall d’introducció, Jaume Sastre traça un context històric per tal d’entendre com hem passat dels museus de patrimoni –de peces, de vitrines, de rutes marcades- als “science centres”. Es tracta d’un breu pas per diferents règims d’exhibició. Així, de l’educació de la mirada i l’art de la conversa dels gabinets de meravelles –recordeu que encara podeu visitar l’esplèndida exposició Salvadoriana a la muntanya de Montjuïc, a l’Institut Botànic- s’arribà a l’educació de la conducta i del cos en el context de creació de l’Estat liberal i burgès que entenia el museu com a lloc disciplinador; i, d’aquí, al desenvolupament d’un nou règim tàctil, on el fet de tocar i manipular esdevé central. Continue reading
Parlem amb Jaume Sastre-Juan sobre la genealogia de la interactivitat als museus de ciència.
Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso en el trànsit al 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Jaume Sastre-Juan a propòsit de la conferència (La innocència de prémer un botó: algunes claus per a una història de la interactivitat) que impartirà el proper divendres 15 de gener a la Sala XXX de l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
