Notícies
Per Júlia Massó
Com és tradició des de l’any 2005 i amb periodicitat bianual, el passat 26 d’octubre es va celebrar la VIII Jornada d’Història d’Astronomia i de la Meteorologia. Un any més, la ciutat de Vic es va convertir en un espai de treball i debat historiogràfic d’aquestes dues disciplines.
Fotografia 1. Temple Romà de Vic.
Amb una assistència d’unes 30 persones, la Jornada va iniciar-se amb dos blocs de xerrades amb el seu debat corresponent, presentades per diferents ponents. En el primer bloc, es va parlar sobre el llibre Astronomie Populaire de Francesc Aragó, del públic de l’Observatori Fabra a l’època de Comas i Solà, del Servei d’Astronomia de la Generalitat de Catalunya (1937-1939) i sobre la importància de l’Astronomia en la ficció literària i teatral catalana de tombant del segle XIX.
El segon bloc de comunicacions es va focalitzar més en els instruments que s’utilitzaven en l’astronomia com l’Instrument medieval per predir la visibilitat del creixent (l’ālat ru ́yat al-ahil·la), el quadrant mòbil de l’Observatori Fabra, l’octant de Lorenzo Presas a l’Observatori Fabra i per últim, també es va parlar de Hegel i Benzenberg i el planeta n com a fil conductor per narrar la història de com es va trencar la concepció del cosmos fins aleshores (es va passar d’una imatge clàssica d’obra divina al catastrofisme planetari).
A continuació, Xavier Campi, director de recerca honorari del CNRS (França), va oferir la conferència titulada La Terra no gira en rodó, on el fil conductor va ser la recerca sobre la precessió dels equinoccis, que comença amb la descoberta per Hiparc en el segle II aC., que té com a contribuïdors remarcables Copèrnic, Newton, els grans matemàtics de l’Època de les Llums i acaba amb els estudis numèrics actuals de l’estabilitat del sistema solar, que han posat en evidència el paper que juga la forma de la Terra sobre la estabilitat de l’orientació de l’eix de rotació de la Terra.
Després d’una pausa per dinar i xerrar sobre aquestes idees i coneixement en un ambient més informal, els assistents van poder gaudir de la conferència a càrrec d’Agustí Jansà, doctor en ciències i meteoròleg col·laborador de la Universitat de les Illes Balears: “Vents i ciclons mediterranis: objecte continuat d’investigació entre els segles XIX i XXI”, amb debat posterior. Cap a mitjans del segle XX la comunitat científica dona per establert que els ciclons i les ventades de la Mediterrània tenen una especificitat i una rellevància destacades. En aquesta xerrada doncs es va revisar, succintament, quines idees s’havien anat forjant en èpoques anteriors, en relació a aquests ciclons i vendavals i, també, com han evolucionat posteriorment aquestes idees i les que han pogut sorgir.
Fotografia 2. Agustí Jansà a punt de fer la conferència.
Per últim, en el tercer bloc de xerrades es va parlar sobre la interacció entre astronomia i meteorologia tot destacant diferents temes com el calendari litúrgic i el calendari astronòmic com a part de l’esquelet vertebrador de les creences religioses d’un poble, altres com l’astroquímica i els orígens dels elements químics i les molècules, sobre l’astronomia i la meteorologia a la premsa de la Cerdanya de principis del segle XX, també sobre la meteorologia i satèl·lits comercials i per últim, sobre el 1919 i la represa de l’organització meteorològica internacional.
Fotografia 3. Fotografies de l’acte.
Col·loquis de la SCHCT (2019–2020)
Cicle: Escala i Corda: Ciència, Lloc i Història
“Spatial Concepts in the Historiography of Science: When to Claim that Science is Local?”
Dia: Dimecres 11 de desembre de 2019, 16h.
Lloc: Sala de conferències Palau de Cerveró (Institut Interuniversitari López Piñero).
Plaza Cisneros, 4, València.
Ponent: Jouni-Matti Kuukkanen, University of Oulo.
Resum del cicle: És la ciència local, és global, o és universal? Són contradictòries eixes qualitats o es poden conjugar? Com són diferents una història local, una història nacional, una història global i una història universal? Tenen objectes, aproximacions, fonts o tècniques diferents? Són les històries de la ciència distintes a la resta d’històries locals o globals? Aquest cicle de col·loquis presenta una reflexió situada sobre el problema de les escales en la història de la ciència que posa l’èmfasi sobre la seva definició teòrica i pràctica, així com els seus reptes metodològics, professionals i cívics.
Jouni-Matti Kuukkanen és professor de filosofia a la universitat d’Oulou a Finlàndia, amb àmplia experiència de recerca en el context europeu i angloamericà. Especialista en filosofia de la ciència i filosofia de la història i la historiografia. Un dels seus projectes més recents abordà el problema de la localitat en la historiografia de la ciència i els estudis socials de ciència i tecnologia. Donà com a resultats articles modèlics tals com “Senses of Localism” (History of Science, 2012) i “I am knowledge. Get me out of here! On localism and the universality of science” (Studies in History and Philosophy of Science, 2011). Més informació: https://www.oulu.fi/university/researcher/jouni-matti-kuukkanen
Coordinador: Josep Simon, Institut Interuniversitari López Piñero-Universitat de València.
Retransmissió: http://reunion.uv.es/hcc2
Per Júlia Massó
8 de novembre del 2019, Barcelona
Arribo d’hora i entro a la Sala Pi i Sunyer, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). S’hi celebra la sessió inaugural del programa de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i Tècnica (SCHCT) del curs 2019/2020.
Comença a entrar el públic, però es queda al claustre concentrat en petits grupets davant de la porta de la sala, xerrant en un ambient distès i de manera informal. Com si fos un pacte secret, a les 19:15, tothom decideix entrar, agafar uns dels tríptics que resumeixen totes les activitats del curs i buscar un lloc per seure. Sense més dilació, Alfons Zarzoso, president de la Societat, ens dona la benvinguda i introdueix el cicle de col·loquis i les novetats de la Societat. Seguidament, dona la paraula a Ignacio Suay, coordinador de la comissió de col·loquis, que a través d’un vídeo gravat prèviament, ens presenta les diferents activitats que es realitzaran aquest curs 2019/2020 emfatitzant la seva diversitat temàtica, disciplinària i cronològica, claus per apropar-se a un públic ben extens.
Fotografia 1. Presentació del cicle a càrrec de l’Alfons Zarzoso i tríptic on s’hi troben les diferents activitats del curs 2019/2020.
Entren en escena Celia Marin i Itziar Gonzalez, dues arquitectes i expertes en història urbana, amb un cabal d’experiències i coneixement molt amplis. La idea és que el públic conversi i dialogui amb elles sobre els punts de contacte entre ciutat, patrimoni i ciència. És la Itziar la primera que reflexiona sobre els reptes i desafiaments que planteja la unió d’aquests tres conceptes. Per ella, un dels punts d’intersecció entre aquests tres elements és la cooperació en el temps i en l’espai de diferents i múltiples actors.
Aquesta reflexió és el tret de sortida sobre la qual es comença a construir el debat. Tant la Itziar i la Celia remarquen la gran importància i necessitat d’un context, sobretot històric, per un arquitecte i com moltes vegades, es desestima per falta de temps, recursos econòmics i fins i tot, per falta d’aquest coneixement cooperatiu i pensament crític.
Amb les intervencions del públic, s’exemplifica la problemàtica reflectida en el diàleg, com el parc de la Ciutadella, les Rambles… on aquesta cooperació no existeix i s’acaba donant més protagonisme a un turisme extractiu que aclapara i comporta canvis decisius en matèria d’habitatge, de fluxos de les poblacions o de contaminació atmosfèrica.
Per començar a transformar i re-significar la ciutat proposen “problematitzar” i analitzar de manera crítica com es construeixen tant aquestes imatges urbanes com també la necessària implicació de tots els agents socials que aportin i donin valor a un coneixement comú. I el primer pas és organitzar sessions de diàleg, debats… donant visibilitat a aquestes mirades alternatives.
La desunió dels diferents actors (figures polítiques, persones del barri, arquitectes, inversors…) fa que existeixi una història urbana individual aïllada i una falta de cooperació i globalització contextualitzada. En aquest context doncs, destaca la importància de la història de la ciència, una disciplina cada vegada més especialitzada alhora que busca reflectir sobre el present a partir de la recerca del passat dialogant amb altres disciplines, públics i sectors socials. La sessió inaugural va aportar una nova visió sobre la necessitat de fer una història urbana de la ciència a la ciutat de Barcelona, que serà ampliada als col·loquis, rutes i exposicions que la SCHCT ha organitzat als mesos vinents.
El debat podria haver continuat hores i hores. Ja ho diuen, Roma no es va construir en un dia. Queda molta feina per fer però entre el públic, s’hi respira una sensació d’esperança i es noten, sobretot, aquestes ganes per transformar la ciutat en un espai viu i comú. De fet, aquest mateix debat és una primera iniciativa per emplaçar amb les persones interessades en aquests estudis, recerques i rescat, tant de la SCHCT, com de l’Institut Cartogràfic de la Revolta, SOS Monument o l’associacionisme de la FAVB en aquest objectiu i procés de reflexió.
Fotografia 2. Conversa amb Itziar Gonzalez i Celia Marin i les intervencions i reflexions del públic.
Abans del pica-pica, Miquel Muñiz i el seu violí toquen magistralment les peces Adagio i fuga, 1a Sonata de J.S. Bach i Caprici XXIII de N.Paganini. Durant 15 minuts, aquella sala que feia res era plena de veus i reflexions, ara només l’ocupaven notes musicals i un silenci d’admiració.
Fotografia 3. Actuació musical a càrrec de Miquel Muñiz.
Finalment, entre canapès i converses informals, es clausura la sessió inaugural del cicle de col·loquis de la SCHCT. No obstant, aquest curs no ha fet més que començar, ens veiem en pròximes sessions per continuar aprenent, dialogant i transformant la nostra ciutat.
Fotografia 4. Pica-Pica final i clausura de l’acte.
Per Júlia Massó
Els dies 24 i 25 d’octubre del 2019, a la Residència d’investigadors a Barcelona, es va celebrar la Jornada de Cirurgia de Guerra, l’objectiu de la qual era discutir i reflexionar sobre la controvertida relació entre guerra i innovació científica ja que existeixen diferents cursos de pensament sobre el tema. Mentre uns pensen que els conflictes bèl·lics estimulen el desenvolupament científic pur, altres pensen que els conflictes bèl·lics només afavoreixen les aplicacions d’aquest progrés científic. Tanmateix, des de la perspectiva tecnocientífica contemporània, no té sentit fer una distinció entre ciència pura i ciència aplicada.
La Jornada de Cirurgia de Guerra es va centrar en el període de la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència, on hi ha haver notables avanços en el domini de la cirurgia: en especial, la transfusió sanguínia indirecta per mitjà de flascons hermèticament tancats i el tractament de fractures obertes per mitjà de la cura oclusiva amb guix.
Pel que fa a la transfusió, la historiografia –i la hagiografia– apunta inevitablement cap a la figura de Frederic Duran i Jordà (1905-1957); i, pel que fa a la cura oclusiva, cap a la figura de Josep Trueta (1897-1977). No obstant això, les atribucions de paternitat i les disputes de prioritat en ciència acostumen a ignorar les figures de segona línia, les contribucions de les quals de vegades van ser decisives.
La Guerra Civil Espanyola fou un autèntic laboratori a cel obert no sols per a les modernes armes fabricades pels alemanys i els italians, sinó també en el camp de les tecnologies mèdiques. La transfusió indirecta fou provada amb èxit no sols per Duran i Jordà sinó també per Norman Bethune i Reg Saxton a la zona republicana i per Carlos Elósegui a la zona franquista. I, pel que fa a la cura oclusiva, caldria diferenciar dos àmbits: el civil i el militar. El primer tindria com a referència obligada l’Hospital de Sant Pau (Josep Trueta); i, el segon, tindria com a epicentre el nou Hospital de Vallcarca (Joaquín D’Harcourt, Albert Folch, Jaume Bofill) i l’Hospital de la Savinosa (Francesc Jimeno Vidal). Prèviament, la tècnica havia sigut desenvolupada per Manuel Bastos Ansart arran la Guerra del Marroc. Tot sembla apuntar que durant la Guerra Civil, a la zona insurgent, Rafael Argüelles la va utilitzar també sistemàticament.
D’acord amb aquestes idees resumides, la jornada estava estructurada de tal manera que després de dos xerrades (o en algun cas, tres), on es tractaven temes similars (dins del gran tema Cirurgia de Guerra: la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona), hi hagués un debat posterior per tractar i conversar detingudament cada bloc.
En primer lloc, en aquest sentit, els conferenciants Linda Palfreeman (Elx, CEU Cardenal Herrera) i Xavier Garcia Ferrandis (València, Universidad Católica de Valencia) van parlar sobre La transfusió sanguínia a la zona nacional: Carlos Elósegui i sobre L’Institut de Transfusió Sanguínia de València durant la Guerra Civil, respectivament.
El segon torn va ser pels conferenciants Javier Martínez Antonio (Évora, Universidade de Évora) i Alvar Martínez-Vidal (València, Universitat de València) que van parlar sobre La cura oclusiva en la sanitat militar: Manuel Bastos Ansart i La cura oclusiva en la sanitat militar: Joaquin D’Harcourt i Albert Folch i Pi, respectivament.
L’últim bloc del primer dia va ser per Carmen Pérez Aguado (Barcelona, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau) i Empar Pons Barrachina (València, periodista independent) que van parlar sobre Josep Trueta a l’Hospital de Sant Pau durant la Guerra Civil i La cura oclusiva en la correspondència familiar de Josep Trueta (1939-1948), respectivament.
Dr. Trueta immobilitzant una fractura. Font: Família Trueta
El segon dia, Sebastian Browne (Kent, Canterbury Christ Church University), Carles Hervás (Barcelona, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) i Stefan Günthner (València, Universitat de València) van parlar sobre Enemics mortals, tècniques quirúrgiques compartides: la cura oclusiva a banda i banda del front durant la Guerra Civil, Les polèmiques sobre la cura oclusiva a França dins i fora de les acadèmies mèdique i La cura oclusiva a Viena i el III Reich: Francesc Jimeno Vidal i Lorenz Böhler, respectivament.
Per últim, va ser el torn de Miguel Marco (Sabadell, Consorci Hospitalari Parc Taulí) i Alfons Zarzoso (Barcelona, Fundació Museu d’Història de la Medicina de Catalunya) que van parlar sobre La cura oclusiva i altres innovacions quirúrgiques segons el testimoniatge de Julián Fuster Ribó: des de la Rúsia de Nikolai Pirógov a l’URSS de Sergei Yudin i Les innovacions quirúrgiques de la Guerra Civil vistes des de l’Uruguai: Francesc Bergós i Ribalta, respectivament.
Finalment, després de les xerrades i debats intensos, es van apuntar algunes conclusions. Malgrat els indubtables avanços que es van produir durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial en matèria de transfusió sanguínia i del tractament de les fractures obertes de les extremitats, les innovacions mèdiques i quirúrgiques són el resultat de milers de petites aportacions individuals i/o col·lectives que es produeixen tant al centre com a la perifèria de la comunitat científica. És per aquest motiu que és necessari ampliar el focus d’atenció, augmentant les coordenades espacials i temporals de l’invent o descobriment. En segon lloc, l’equació medicina i guerra no és necessàriament positiva: probablement, els conflictes bèl·lics no garanteixen els requisits propis d’una recerca científica rigorosa. En tercer lloc, pel que fa a les innovacions científiques, les disputes de prioritat i l’eponímia mèdica pertanyen més a l’àmbit de l’hermenèutica del descobriment que a la història de la ciència pròpiament dita. I per últim, destacar la importància d’emfatitzar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de tenir en compte a l’hora de considerar un invent o descobriment, no només els textos mèdics (llibres, articles de revista), sinó també la correspondència, les memòries, les autobiografies, etc., a més de la premsa general.
Jornades Vernianes, a Sant Feliu de Guíxols
Per Júlia Massó
Joan Torrent i Fàbregas (1901-1996), nascut a Sant Feliu de Guíxols, fou el primer biògraf a l’Estat espanyol de Jules Verne. Però no només això, va ser un investigador de primera magnitud, rigorós, els treballs del qual han esdevingut referents en el camp de l’estudi de la figura de Jules Verne, així com en altres temàtiques com fou l’estudi de Mn. Cinto Verdaguer, amb l’elaboració i publicació de part de l’Epistolari. A més, Torrent, que rebé la Creu de Sant Jordi el 1992, fou també un estudiós exigent de la història de Sant Feliu de Guíxols, amb nombrosos articles publicats a l’Institut d’Estudis del Baix Empordà i a la publicació local Àncora.
És per això que per tal de reivindicar la seva figura, entre els mesos de novembre i desembre, la Societat Hispànica Jules Verne, la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (IEC), la Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit i el Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols han celebrat les “Jornades Vernianes”, on s’ha ofert un programa amb activitats divulgatives, de lliure accés i per a totes les edats, com exposicions i conferències sobre Jules Verne, a més d’un espectacle de titelles sobre Les aventures de la família Raton.
Fotografia 1. Conferència sobre Jules Verne i la visió de la ciència, una de les activitats del programa vernià.
Per culminar aquestes jornades, es va realitzar un Jornada Oberta titulada Entre Verne i Verdaguer. L’univers científic, geogràfic i literari de Joan Torrent i Fàbregas, al museu d’Història – Monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Amb una assistència de 40 persones, la Jornada Oberta va començar amb una conferència inaugural sobre la figura protagonista: Joan Torrent, el primer biogràfic hispànic de Jules Verne a càrrec de Pasqual Bernat.
Fotografia 2. Pasqual Bernat i Silvia Alemany presentant la Jornada Oberta.
Gràcies a ponents experts sobre el tema, es van dur a terme set xerrades. Les primeres quatre xerrades van analitzar el món de Joan Torrent i la seva relació amb Jules Verne. En canvi, les tres xerrades següents van tractar l’obra i context de Jacint Verdaguer i la seva relació amb Torrent.
A mode de conclusió, Ramon Pinyol va donar una conferència sobre Joan Torrent i Fàbregas i Jacint Verdaguer: una relació intensa i essencial. Per finalitzar l’acte, i després de la taula rodona sobre l’Atlàntida, els assistents van poder gaudir d’un recital amb V de Verdaguer per Pitu Hernández.
