La historia es la psicóloga de nuestra sociedad

Entrevista a Laia Abril

Captura de la Laia Abril durant l’entrevista.

Captura de la Laia Abril durant l’entrevista.

La fotògrafa, periodista i artista, Laia Abril, va donar una conferència emmarcada dins dels col·loquis de la SCHCT del curs 2020/2021: “A History of Misogyny”: recerca, fotografia i exhibició pública” dins del cicle de conferències “Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”. La Laia utilitza la càmera per explicar històries íntimes que desvetllen realitats amagades sobre sexualitat, trastorns alimentaris i desigualtats de gènere. En aquesta entrevista, s’aprofundeix sobre els seus inicis, la seva carrera i quina és la seva experiència a l’hora de treballar amb temes tan controvertits com la sexualitat, la violació i l’avortament.

¿Por qué decides estudiar periodismo? Yo iba a hacer telecomunicaciones (ríe). Me gustaban mucho las matemáticas y, de hecho, tengo una mente bastante “científica”. Pero, de golpe, me encontré con la física y abandoné la idea. A partir de ahí, cada semana quería ser algo diferente: psiquiatra, geóloga, guía turística o investigadora privada. Incluso me obsesioné con ser directora de eventos deportivos internacionales. Al final me acabé metiendo en publicidad y descubrí que obviamente no tenía nada que ver y que tampoco era para mi. Por eso me cambié de publicidad a periodismo. También un poco influenciada por una fotógrafa, Sandra Balcells, que fue mi profesora de fotografía en la universidad y me introdujo en este mundo.

Después de estudiar periodismo en Barcelona, te trasladas a Nueva York para estudiar fotografía en el Centro Internacional de Fotografía. ¿Por qué decides cambiar de rumbo otra vez? Durante la carrera, yo ya sabía que no iba a ser periodista. Después de llevar la prensa de World press photo, en el CCCB, me fui a Nueva York, la ciudad cuna de la imagen, del arte y la creatividad. Empecé a estudiar en el Centro Internacional de Fotografía (ICP) pero no hice el máster. De hecho, esto está erróneo en la Wikipedia y no lo consigo quitar (rie). Tenía intención de hacerlo, pero justo en ese momento solicité la residencia de Fábrica, de la fundación Benetton, y es allí donde empecé a trabajar en la revista Colors en Italia. Trabajé allí durante 5 años. Fue mi máster.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.


“La ciutat moderna s’autodefineix amb l’ajuda del món salvatge”

Entrevista a Laura Valls i Oliver Hochadel

Per Lluís Pascual

Fotografia de Júlia Massó

Fotografia de Júlia Massó

A la sessió “MIRADES ZOOLÒGIQUES. Visualització d’animals exòtics en contextos urbans” de la XVII Trobada d’Història de la Ciència i la Tècnica ens vam poder apropar als dibuixos que adornen els mobles d’una botica castellana del segle XVIII, les auques que contaven històries d’animals i les mostres de pells a les exposicions universals del segle XIX o les imatges d’animals exhibits als zoos del segle XX. Comptat i debatut, diferents estudis de cas sobre les representacions animals en escenaris urbans que ens parlen de com, a la ciutat moderna, es construeix una imatge particular de la natura. Un cop acabada la sessió, vam tindre el gust de conversar amb els investigadors Oliver Hochadel –historiador de la ciència a l’IMF-CSIC, Barcelona i l’organitzador de la taula– i Laura Valls –investigadora postdoctoral al Centre Alexandre Koyré de París– de tot allò exposat i les reflexions que se’n deriven tot buscant d’aprofundir en allò que se’ns comunica més enllà de les imatges.

Quin és el propòsit d’estudiar les imatges d’animals?
Oliver Hochadel:  La idea principal d’aquesta sessió va ser mirar representacions d’animals exòtics en llocs no massa habituals, per tenir una nova perspectiva de com es comunica a través d’aquest mitjans. Les auques, exposicions universals o fotografies de com es transforma el zoo de Madrid, per exemple. Volíem allunyar-nos una mica del discurs que ja tenim per veure què sortia, quines tradicions iconogràfiques apareixien en aquests mitjans i si hi ha connexions.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.


“No trobarem una solució al problema dels residus si no canviem de mentalitat”
Entrevista de Cathaysa González a Iris Borowy

Maó, 5-7 de maig de 2022

Traducció de l’anglès al català per Júlia Massó.

Quin ha estat l’impacte de la Covid-19 en termes de generació i gestió de residus?
Terrible. Només cal imaginar les mascaretes que utilitzem i tirem, o els tests d’antígens fets de plàstic, que n’hi ha de diferents tipus i que són gairebé impossibles de reciclar. A més, tots són objectes d’un sol ús. No en conec les xifres exactes, però les quantitats són enormes. Molt probablement, en els pròxims anys, veurem l’impacte que això comporta.

Ha realitzat alguns estudis sobre els reptes creixents que la gestió de residus havia d’afrontar als anys setanta del segle passat. Realment, no ha millorat la situació?

No estic segura que no s’hagi millorat; molts aspectes ho han fet des dels anys 70. Fou llavors quan es prengué consciència, tant a escala nacional com internacional, de la necessitat de gestionar els residus. Això es degué a alguns grans escàndols, com el de Love Canal, que van impactar l’opinió pública als Estats Units. Davant d’aquest fet, era impossible que les autoritats locals i els governs no prestessin atenció al que estava passant. Arran d’aquí, almenys cinc o sis organitzacions internacionals van començar a dissenyar programes específics.

Quins canvis, positius i negatius, són els més rellevants?
Crec que moltes coses han canviat, perquè ara hi ha més dinàmiques de reciclatge en marxa, i la consciència sobre la generació de residus és més gran que fa 50 anys. En el que no s’ha millorat, i de fet, és fins i tot pitjor que abans, és que estem produint molts més residus. Crec que la gestió ha millorat una mica, i això és un bon senyal, però la producció ha crescut molt més. A hores d’ara hi ha moltes més persones al món, som més rics del que érem, i això és bo ja que és una evolució positiva, però ser més rics significa tenir més coses i quantes més coses tenim, més en llancem.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 


Interview with Mark Honigsbaum: “Infectious diseases aren’t just something from the past”

Interview with Mark Honigsbaum by Lubna Shaheen Abdul Parveen and edited by Júlia Massó.

Mark Honigsbaum is a writer and journalist specialising in the history and science of infectious disease and a regular contributor to The Observer and The Lancet. Alongside writing for popular audiences, he is a medical historian whose articles have been published in Medical History, the Social History of Medicine and the History and Philosophy of the Life Sciences. Prior to becoming an academic researcher, he enjoyed a long career as an investigative reporter and feature writer at newspapers such as the Evening Standard, The Independent on Sunday, The Observer and The Guardian. He currently podcasts at Going Viral and produces animations for museums and web-based educational platforms, such as the TED-ED.

During the 11th edition of the Spring School on History of Science and Popularisation organised by SCHCT and IME, the SCHCT interviewed him about his work and science communication.

Lubna Shaheen Abdul Parveen

The goal of the 11th edition of the Spring school was to tackle the challenges of epidemics and infectious disease under the title “Pandemic pasts, pandemic futures. Sources, histories, imaginations”. Mark, can you briefly summarise the oral presentation you gave?

First, the theme of this conference is Pandemic Pasts, Pandemics Future. Historians, by definition, study the past; we are not often asked to discuss the future. Indeed, most medical historians don’t like being asked “what lessons should we learn from this pandemic?”. We resist giving lessons, though, as medical historians, we do sometimes write prescriptions! One interesting thing about this pandemic is the way it has challenged medical historians to interrogate their research questions and methodologies. What we have seen during this pandemic is a confirmation of a lot of things we have seen in other pandemics. So, pandemics act as natural experiments that reveal underlying social pathologies and disparities of health. They make evident the social and political crises that are always there beneath the surface.

Also, during your presentation you mentioned your new book The Pandemic Century: One Hundred Years of Panic, Hysteria, and Hubris. Can you tell us about it?

The presentation I gave besides following this theme focuses on a book I wrote, The Pandemic Century, which examined nine pandemics of the modern period – ten if you inlcude the chapter on Covid I added in the paperback edition. One thing I have learned living through Covid is that pandemics are not just transient moments in history but events whose impacts can span epochs. What’s extraordinary about Covid-19 is it has affected the whole world at the same time and it has been followed on social and other media in real time. Other pandemics, such as the 1918-1919 Spanish Influenza, were also universal global events but the difference is that in 1918 many people didn’t realise that they were in the midst of the pandemic because it wasn’t widely reported and there was very little medical messaging.

To read the entire interview click here.

 


Entrevista a Dolors Aleu (1857-1913): “Aquesta obsessió per fer-nos belles ens acaba fent mal… i no només físicament”

Per Núria Pujol, amb la col·laboració de Sara Fajula i Consuelo Flecha

Dolors Aleu és nascuda i criada a Barcelona, de pare prioratí i mare barcelonina. Seguint els passos d’Elena Maseras, fou la segona donar en cursar medicina a la Universitat de Barcelona (1874-1879), quan la facultat estava ubicada a Ciutat Vella, juntament a l’antic Hospital de la Santa Creu. De la mateixa manera que les seves companyes Elena Maseras i Martina Castells, en superar l’etapa universitària barcelonina hagué d’esperar tres llargs anys a què les institucions li concedissin els permisos per a llicenciar-se a Madrid el 1882, on mesos més tard es convertí en la primera dona en doctorar-se en medicina a Espanya. La seva tesi reivindicava el dret de les dones a estudiar amb la finalitat de poder exercir la professió que desitgessin, així com la necessitat de deslliurar-se de la cotilla. Va exercir durant gairebé un quart de segle com a metgessa ginecòloga, obstetra i pediatra a la seva pròpia consulta a la ciutat de Barcelona.

Dolors Aleu al seu despatx [Família Cuyàs Robinson]. Font: [Galeria de metges catalans]

Dolors Aleu al seu despatx [Família Cuyàs Robinson]. Font:
[Galeria de metges catalans]

En un viatge espacio-temporal ens plantem l’any 1909 al despatx de la doctora Aleu a la Rambla de les Flors. Embrancada en la lectura d’algun dels seus manuals de medicina, en veure’ns arribar tanca el llibre, alça la vista i somriu disposada a donar una resposta afable a les nostres preguntes. Gràcies, Dolors.

D’on et venen aquestes ganes de ser metgessa? De petita ja volies ser-ho?
De petita, no hauria gosat ni plantejar-m’ho. Molt menys dir-ho en veu alta. Jo era una nena molt tímida i callada, em podia passar hores i hores llegint a la meva butaca, i abstreta en el meu món. Va ser quan em vaig fer més gran, a l’adolescència, que em va començar a picar la curiositat per com seria exercir aquesta professió. Les novel·les eren plenes d’històries relacionades amb metges, medicina, experiments, del positivisme de l’època…També suposo que inconscientment hi va tenir una mica a veure el meu pare, en Joan Aleu. Ell va estar molt implicat durant el sexenni revolucionari, encapçalant els piquets del Raval, i va lluitar pel sufragi universal. Tot i que no fos metge, penso que em va transmetre els valors vocacionals de la medicina, que al final és una professió de caire social.

I a casa teva, com van viure la teva voluntat d’estudiar medicina?

Al principi els va xocar, però he de reconèixer que ho van portar molt bé. El pare, que era cap de la guarda urbana, em va posar dos escortes. Jo hagués preferit anar a classe sola, però no reconec que no em quedava més remei que anar amb ells, una ocasió fins i tot em van arribar a tirar pedres, així que imagina’t el que hagués pogut passar si no. A més a més , més enllà del fet de ser una dona en un món que suposadament no em pertanyia, hem de sumar-li que se sortia de la segona república, i era un moment de molta inestabilitat política.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

 


Entrevista al teatre anatòmic (1760): Des que el món es món el part havia estat assistit per dones, i ara venen ells a ensenyar-les a elles com ho han de fer?

Per Núria Pujol

Nascut el 1760 i criat a Ciutat Vella de Barcelona, a l’oest de les Rambles, al carrer del Carme, pot dir que s’ha mantingut ferm al neoclassicisme de les seves arrels durant més de dos segles i mig. Es veí “porta per porta” del corralet, antic dipòsit de cadàvers i cementiri de l’Hospital de la Santa Creu, espai que actualment és el Jardí del Doctor Fleming.

El caracteritza la seva llarga i canviant trajectòria professional: Va començar com a col·legi de cirurgians, passant per facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, i jubilat com a teatre des de 1929 sempre troba una mica de temps en les seves estones lliures per a dedicar-se a acollir la colla de la Reial Acadèmia de Medicina…Veure, escoltar i callar durant més de dos segles i mig? Ha arribat l’hora de que aquesta joia barcelonesa ens digui la seva…T’escoltem teatre!

Hospital de la Santa Creu-Corralet

Hospital de la Santa Creu-Corralet

Vas néixer com a col·legi de cirurgia, després vas ser facultat de ciències mèdiques, i ara aculls a la Reial Acadèmia de Medicina. Com has portat tots aquests canvis en la teva trajectòria vital i professional?
Doncs com bonament puc, la veritat. La infància i la joventut són els millors anys, i jo els vaig gaudir de valent…per aquí passava el millor de l’anatomia i la cirurgia del moment, vaig conèixer tanta gent, cirurgians, estudiants, matrones…Quan et fas gran, deixes de ser tant productiu, però tens altres coses, com per exemple en el meu cas, històries i anècdotes per a explicar!

Ets del segle XVIII. Hi ha qui diu que ets fill del corralet. Què ens pots dir dels teus orígens?
No és ben bé així. Jo això no ho sé en primera persona, perquè com bé dius, vaig néixer més tard, però tants anys aquí donen per molt. He pogut sentir moltes veus que parlen que a Barcelona hi havia una càtedra d’anatomia des de 1562. Abans de mi, hi va haver un altre edifici, que nasqué a partir de l’agermanament entre la Universitat de Barcelona i el Col·legi de doctors de medicina al 1565. Al segle XVII, les disseccions prescrites per la universitat s’efectuaven en una Aula d’Anatomies, annexa al corralet, on s’emmagatzemaven els cadàvers. Després, uns senyors que es feien anomenar Consell de la Ciutat, se’n van adonar que els cirurgians i els estudiants necessitaven una millor formació en anatomia, i van pensar en mi.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 


Entrevista fictícia a Galè (129 d.C.-216 d.C): “Si no ets filòsof no ets metge, ets un mer receptador”

Per Mónica Durán i Núria Pujol

Galè (129 dC-216 dC), natural de la ciutat de Pèrgam, a Àsia Menor, va fer els seus primers passos en el terreny mèdic a l’Asclepeion de la seva ciutat. Va treballar durant més de cinquanta anys com a metge, però -influït pel seu pare-, des de ben jove va manifestar interès per totes les branques del saber, especialment la medicina i la filosofia. Avui fem un viatge en el temps i l’espai fins a l’Asclepeion de Pèrgam al segle II dC. És entre aquestes pedres on amenitzem la tarda asseient-nos a xerrar amb Galeno.

Tot i haver tingut una inclinació primerenca cap als estudis de lletres, cap als 16 anys vas decidir fer un gir a la teva carrera i dedicar-te a la medicina, sense deixar de banda la filosofia. Què va ser el que va motivar aquest canvi de rumb?
En aquesta decisió va tenir molt a veure el meu pare, però també la ciutat on em vaig criar, Pèrgam. Allí teníem el més cèlebre temple en honor a Asclepi de tota Àsia Menor. Jo vaig fer els meus primers passos a l’Asclepeion de Pèrgam. Allà va ser on vaig conèixer els meus primers mestres. Després de la mort del meu pare, vaig marxar a Esmirna, seguint els passos de Sàtir, el meu estimat mestre. En aquesta ciutat vaig conèixer el gran Pèlops, que va deixar una profunda empremta en mi que mai vaig poder esborrar; després vaig passar per Corint. Finalment, vaig acabar la meva etapa formativa a Alexandria, que aleshores era el principal centre del Mediterrani.

Per què vas triar Alexandria per completar els teus estudis?
Me’n vaig anar seguint els passos de Pèlops. Després, allà a Alexandria, vaig conèixer Heraclià, un gran anatomista, que em va permetre treballar mà a mà amb ell. Els cercles eren molt tancats, exigents, amb escassa comunicació entre si. Això suposava un gran obstacle per aprofundir en el saber, la investigació i el descobriment.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 


Entrevista a Laura Martínez de Guereñu, arquitecta e historiadora de la arquitectura:“Los arquitectos construimos la historia físicamente”

Per Núria Pujol y Júlia Massó

Entrevistamos a Laura Martínez de Guereñu, que el pasado 11 de marzo nos deleitó con su coloquio Resultados de investigación implementados como intervenciones artísticas: La obra de Lilly Reich en el pabellón de Barcelona dentro del ciclo Objetos perdidos: Explicar y exponer ciencia en museos y otros lugares públicos.

La investigación de Martínez de Guereñu está centrada en la exploración de las trazas de la modernidad en la Europa prefascista y su diáspora, al tiempo que trata de poner en valor las contribuciones de arquitectos y artistas que no han sido suficientemente reconocidas a lo largo de la historia. Su trabajo más reciente ha demostrado la influencia crítica de las exposiciones de Barcelona de Lilly Reich y Mies Van der Rohe en la arquitectura del pabellón representativo de Alemania durante la exposición universal de Barcelona en 1929. Como resultado material de esta investigación nace Re-enactment, un proyecto en el Pabellón y auspiciado por la Fundació Mies que consiste en una intervención artística formulada desde la perspectiva de género.

Tras estudiar arquitectura te decantaste por ampliar tu formación en historia y teoría de la arquitectura. ¿De dónde surge tu interés por la historia de la arquitectura, y por qué es necesario estudiarla?

Los arquitectos construimos la historia físicamente, somos creadores del entorno construido. Por eso, conocer la historia y entender lo que han construido todas las personas que te preceden es fundamental para poder dar una respuesta actual adecuada. Durante la carrera (de arquitectura) hay una asignatura de historia que dura varios años, pero no es una de las asignaturas vertebrales. Durante mis estudios de doctorado dio la casualidad de que Patxi Mangado, el arquitecto para el que yo trabajaba, fue invitado a dar clases a la Graduate School of Design de Harvard durante un semestre y me llevó como ayudante. Allí vi cómo se estudiaba la historia en el mundo anglosajón, que es un poco distinta de cómo se estudia aquí. Se cuestionan mucho más las cosas. A través de aquel referente, fue como me animé a estudiar la historia de la arquitectura de manera más profunda a como lo había hecho hasta entonces.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 


Entrevista fictícia a Maria Monclús Barberà (1920-2012): “Les universitats han de ser llocs per aprendre, però també per a treballar en igualtat”

Per Núria Pujol, 22 de juliol de 2021

Maria Monclús, lleidatana de naixement, es va llicenciar en ciències naturals per la Universitat de Barcelona (1945), institució a la qual va estar vinculada pràcticament durant tota la seva vida professional. Va dedicar la seva carrera a l’estudi de mosques Drosòfila juntament amb el seu marit, el també genetista Antoni Prevosti. El seu treball la va portar a participar en congressos nacionals i internacionals, i a realitzar diverses estades, fins i tot en centres de l’altre costat de l’Atlàntic. Una de les seves estades més rellevants per al desenvolupament de la genètica de poblacions de drosòfila, la seva àrea de coneixement, va ser a la Universitat de la Llacuna, a Tenerife (curs 1969-1970). Aquesta estada li va permetre recórrer l’illa i viatjar a Madeira juntament amb el seu marit, la seva filla Marta i el seu fill Antoni. Allí capturà mosques de dues espècies fins aleshores desconegudes i que ella va descriure per a la comunitat científica: Drosophila guanche1 i Drosophila madeirensis2.

En un salt temporal, viatgem al desembre de 1999 per conèixer a Monclús, ja jubilada. Des del seu antic laboratori de la Universitat de Barcelona, ens convida a seure en una de les cadires que un dia van ser les de la seva segona casa i s’ofereix a respondre amablement a les nostres preguntes.

P1. Com van reaccionar a casa teva quan els vas dir que volies estudiar ciències?

Força bé, tot i que al meu pare li hauria agradat que estudiés farmàcia enlloc de ciències naturals però, jo ho tenia clar, m’agradaven els ocells i les plantes i m’hi volia dedicar de ple. Durant els anys de la guerra, com que la Universitat estava tancada, per aprofitar el temps, vaig estudiar magisteri. L’ensenyament sempre ha estat una altra de les meves grans passions.Maria Monclús_def 07-2021

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

Entrevista a Sebastian V. Grevsmühl, science historian: “The cold war was fundamental in the idea of the global environment”

Per Núria Pujol i revisada per Júlia Massó 10 de febrer de 2021

Last 10th February, Sebastian V. Grevsmühl delighted us with his talk “Exploring the borders of lab and field sciences in Antarctica: Which lessons for remote sensing through satellites?”, embedded in the colloquium cycle Situating space technology between lab and field science. Grevsmühl, is a science historian, specialized in environmental history and visual studies. Since 2012, he has a doctorate in the history of science (EHESS / Center Koyré). What’s more, he has directed and collaborated in several projects, such as ENVIGLOB which gave rise, in 2017, to a special issue published in the journal GEO: Geography and Environment. He is the author of numerous articles on the history of geophysical sciences and its relation with The Cold War, environmental history, spatial and polar history, as well as on visual cultures and the role of images in science.

History based on visual study is not a very common research field in France. How does your interest in this field appear? My interest in visual studies in science probably aroused from my first studies. At first, I studied cultural sciences in Germany. During those studies we were very interested about fundamental medium theories, especially the cultural influences and the consequences of those. The professor who holds the chair in cultural techniques was my tutor during the whole time, and he also knew a lot about the history of sciences. So that is where I got to visual studies and started wondering how techniques shape scientific statements or how images play a fundamental role on how we think about science.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

Entrevista a Albert García Espuche: “Eliminar drets amb el pretext de fer més segura la situació és un engany majúscul”

Per Júlia Massó 21 de juliol de 2020

1. Quan la pesta de 1651 arriba a Barcelona es produeixen dos fets rellevants: ja feia gairebé un any que se’n tenien notícies de la seva proximitat i l’anunci de la seva presència s’intentà ocultar. Davant la COVID-19, que viatja avui a alta velocitat, les autoritats no van veure la seva proximitat. Què en penses?

La incompetència de les autoritats es pot arribar a entendre en situacions sense precedents, com la de la COVID-19. Allò realment greu és que amaguin informació a la població, com quasi sempre fan els diversos poders en tots els períodes, amb el pretext, en especial, de no alarmar la gent, de no crear pànic.

De fet, tracten la gent com a menors d’edat, com a persones incapaces de gestionar les seves pròpies vides i de prendre decisions raonables per sí sols.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

Entrevista a Ludmilla Jordanova: “The past is inevitably part of the present”

Per Júlia Massó

El passat 20 de febrer de 2020, Ludmilla Jordanova va fer la ponència “Collections and Display: the Royal College of Physicians in London”, dins del cicle “Objectes perduts. Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”. En aquesta entrevista, parlem amb ella sobre la seva conferència, sobre el paper dels historiadors en l’art i les ciències i sobre els seus estudis en la cultura visual i museologia.

1. First of all, in order to contextualize this interview, I would like to ask you about the main points of your talk. Could you explain them?

The main point of my talk was to use a specific example of a medical institution in London to examine its collections, values and attitudes, and to show some of the larger themes that can emerge, such as how institutions value their history, which allow historians to understand better why collections are assembled and displayed and also to make comparisons with other institutions. I selected a few examples from the Royal College of Physicians (RCP) collections, and stressed the importance of visual and material culture, for example in helping to shape identity, and to give those who use the building a sense of the past. I suggested some of the ways in which taste and aesthetic preferences play a part, for example by comparing recently-commissioned RCP portraits, with more artistically adventurous ones at the National Portrait Gallery in London. I ended by pointing out that by putting Harvey’s portrait, for instance on mugs and on fridge magnets, that is on ordinary objects, many versions of the original become part of everyday lives, and that this is something that should interest historians. So I am interested in this institution and also in broader phenomena, and in seeing how institutions present and value their history. – visual and material culture approaches are helpful here.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Leo van Bergen: “En la medicina en temps de guerra, la prioritat és l’exèrcit, no el pacient”

Per Leo Clements

Leo van Bergen és un expert en medicina militar i membre del consell editorial de la revista acadèmica internacional Medicine, Conflict and Survival, que tracta temes com les conseqüències per a la salut de la guerra o el paper que la medicina hi juga. El seu treball abasta des del patiment a la Primera Guerra Mundial a l’humanitarisme de la Creu Roja, i la manera en què la lepra s’ha tractat històricament a les colònies holandeses. Recentment hem tingut l’oportunitat d’entrevistar Leo van Bergen després que pronunciara la seua conferència: «Monkeyman: poison gas and WWI» (“L’home mico: gas tòxic i la Primera Guerra Mundial”) el passat 21 de novembre al Palau Cerveró, llar de l’Institut Interuniversitari d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero.

Continuació a la revista Mètode (UV)

 

Entrevista a Emilia Musumeci: “Césare Lombroso (1835-1909)”

Per Òscar Montero

E: En què es basaren les teories de Lombroso?

E.M: Lombroso cercà l’origen biològic de la delinqüència i per tant, les seves explicacions es basaren, gairebé exclusivament, en la biologia i en les diferenciacions que podien distingir el criminal de l’anomenada biologia normal. Inicialment, les seves tesis es basaren en l’atavisme, una mena de retorn al salvatgisme dels criminals. Desprès, reformulà una mica les seves tesis mitjançant l’addicció d’altres factors com la bogeria moral, l’epilèpsia, o d’altres factors de tipus antropològic com l’ús del llenguatge dels delinqüents, els tatuatges, els artilugis que construïen. Per tant, d’uns inicis estretament biològics esdevingué alguna cosa més detallada i complexa.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

Entrevista a David Edgerton: “Communicating Science: Pleasures and Pitfalls of Historical Narrative”

Per Jaume Valentines Álvarez i Jaume Sastre Juan

E:“The Shock of the Old” has shocked historians because of its project on global history. Does global history go far beyond from the sum of local histories and from the traditional “big pictures”?

D.E: Really? Why should historians be shocked by a global history?

I can’t answer in general, but in my case I can be very clear: “The Shock of the Old” is not a sum of local histories of technology, nor a traditional big picture. For two reasons. First, local histories are usually embedded in big pictures, often old-fashioned ones: big pictures of history and big pictures of the disciplines in which they arise. Secondly, the book was an attack on standard big pictures of the twentieth century – whether focused on the economy, war, production, or science or technology.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí

 

Entrevista a Katherine Watson: “The history of forensic medicine in the West: overview and prospect”

Per Mar Cuenca Lorente

E:How does legal medicine contribute to this historiography on experts? What can it show us?

K.W: If someone is called an expert I would like to know more about what they are actually doing to prove their expertise, and what they may be writing in books that I don’t know how many people are actually going to be reading. The bigger literature on expertise is much more philosophical and sociological in its orientation, and it is often written by sociologists. When talking of forensic medicine, we are referring to people who are experts because they have medical and scientific knowledge that other people don’t have, but may not necessarily be an expert witness, because that is more a Nineteenth and Twentieth century status. So if we look at the history of legal medicine over a long period we can certainly begin to see how the notion of the expert witness evolves and I think that is what sociologists don’t do. They simply assume that there is this thing called expertise and this thing called the expert witness, which is very problematic in many respects, but they make little effort to look at the longer history, to understand how we got where we are. So, in general, history is always useful to understand how things are today, especially because expert witnesses are very controversial figures in the courts of law today.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Montserrat Cabré : “Les dones en la Història de la Ciència: d’objecte d’estudi a subjecte que coneix”

Per Amparó Bruñó Martí

E: Quina és la principal dificultat a l’hora d’estudiar el paper que han tingut les dones en la Història de la Ciència?

M.C: Quan començava a fer recerca, ara fa vint-i-cinc anys, potser t’hagués respost: la manca de fonts. Però avui per avui, penso que la dificultat més important són els prejudicis, és a dir, els criteris previs amb els que dirigim la nostra mirada al passat i a partir dels quals li formulem preguntes. Ha estat el canvi de perspectiva el que està canviant la història de la ciència. A la història de la ciència clàssica no li interessava la activitat científica femenina. S’interessava per escriure la història de les institucions científiques -les universitats, les acadèmies…-, precisament els espais on la presència femenina era més minsa.  I també s’interessava per la història de tots aquells que contribuïren més visiblement a les fites reconegudes de cada disciplina científica, una història en la que tampoc les dones apareixien. Però avui sabem bé que la visibilitat no és un fenomen “naturalment” relacionat amb la rellevància intrínseca d’una recerca o d’una teoria, sinó un fenomen que ha de ser explicat en termes històrics. l també sabem que en espais menys formalitzats o marginals a les acadèmies i universitats, l’activitat científica de les dones ha estat força significativa. En espais inesperats segons la nostra visió actual de l’activitat científica, com per exemple els monestirs femenins medievals o els salons particulars que les dames obrien al debat científic i que van tenir un paper importantíssim en el desenvolupament de l’anomenada revolució científica.

Amb això no vull dir que sigui fàcil documentar l’activitat científica de les dones: habitualment no ho és, per la invisibilitat i també per la vulnerabilitat històrica de la seva feina. Pensem, per exemple, amb Mileva Maric, la primera esposa d’Albert Einstein. S’ha investigat amb cura la seva participació en la recerca que va portar a la formulació de la teoria de la relativitat, i la importància de la seva aportació es pot sostenir d’una manera plausible, encara que no es poden adduir proves irrefutables i serà difícil que mai ho podem fer. Però ara podem posar el seu cas en un context històric i biogràfic ampli, que té present la vulnerabilitat de l’activitat científica femenina i es pregunta sobre els agents d’aquesta invisibilitat, que no és “natural” sinó històrica.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Paola Govoni : “Communicating Science: Pleasures and Pitfalls of Historical Narrative”

Per Miquel Carandell

E: What do you think about the current state of science popularization? What role should history of science play in science popularization?

P.G: In my opinion history of science is a perfect tool for science popularization, and I think that science popularization is in good health, it has a rich publishing market, in Italy too. In Italy there are publishers and authors to produce high-level science books, publishers and authors who are – as they have also been in the past – crucial in translating into Italian the best publications coming from the edge of science. South of the Alps the problem is not the production of good science popularization. The problem is the public. In Italy readerships are very low; in 2010 only 44% of the population read one book! It’s one of the lowest rates in Europe. But if the problem is the public, the solution is not popularization; in my opinion the solution is education, formal education, at school.

Concerning the history of science as a tool to introduce people to science, yes, I think it can work. But I think it can work if you start from the present, where we live, where non experts live, and then you can go back to the past. In other words, exactly the contrary of the classic Conant’s project.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Patricia Fara : “Communicating Science: Pleasures and Pitfalls of Historical Narrative”

Per Amparo Bruñó i Pedro Ruíz-Castell

E: You manage to summarize in your last book a four thousand year history into four hundred pages. How did such a project come to your mind and how was it shaped?

P.F: I think it first came into my mind when I was a student doing my PhD. There was a big conference in 1991 in London called “The Big Picture problem” that Jim Secord organized. with a lot of eminent speakers. I was in the audience and I became really interested in it. I think that was when I first had the idea that I would do something like that. I didn’t know then that I would start in Babylon, but the idea of doing a sort of big history did appeal to me. It was obvious as a student (and also now that I teach other students) that there were not any books like that. When I was studying there was Charles Gillispie’s book The Edge of Objectivity: An Essay in the History of Scientific Ideas (1960), which went from Copernicus up to modern days. I found it very interesting to read, but it contradicted all the other things I was being told as a historian of science.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Peter Bowler: “Making Modern Science: A Historical Survey”

Per Clara Florensa

E: Which is, in your opinion, the aim of a textbook in history of science? I mean, do you think is important to communicate the discipline?

P.B: Sure, I think it is important, because science is important in the world we are living and people need to understand how it came out and how it has gained the position it has to influence our lives. And I think that history of science is a very good way of trying to introduce people to the effect that science has had; especially history of modern science. It is a little more difficult to do it with ancient science. This is why there is no ancient science in the book. But I think it is important.

History of science has a role to play in (and this is the theme of many of the chapters: dispelling popular myths) challenging misunderstandings that people have about the effects of science. Or ideas such as that science and religion are always in conflict. I think that history of Science is a very good way of trying to undermine that sort of misconceptions.

History of science has something to offer to change minds in terms of how people think about science today. If you understand how it has developed and the effects it has had, you are in a better position to grasp the sort of issues that are being raised today. So I think it is important.

And it is important to try and get across the ordinary people not just students. There is a real problem here, in the sense that this book is not very good for the man in the street, because it has not a narrative structure. But people tend to write grand narrative history of sciences and in the end I do not think they are getting across to the reader either…The important part, at least, it is much more difficult to get across.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Pepe Pardo: “Un lugar para la ciencia: Escenarios de práctica científica en la sociedad hispana del siglo XVI “

Per Gustavo Corral

E:Com es treballen les fonts utilitzades per elaborar un llibre que parla de la pràctica científica del segle XVI? En el seu cas, cóm procedeix en la cerca de noves fonts?

P.P: Hi ha dos processos per treballar fonts històriques directes per a un llibre com aquest. El primer són les fonts que ja estaven treballades abans per treballs de recerca més professionals i més acadèmics que ja havia fet sobre alguns d’aquests temes, i per tant aquí es tractava de tornar a revisitar aquestes fonts que ja coneixia i que ja havia treballat.

M’estic referint per exemple a fonts sobre les construccions dels teatres anatòmics a Espanya, sobre el que ja havia fet treballs de recerca amb l’Àlvar Martinez Vidal en arxius tant de Madrid, com de Barcelona, València i Saragossa.

L’altra via és a base de la bibliografia i les fonts utilitzades per altres historiadors. En algun cas era convenient tornar a la font original, en altres casos es partia del tractament de la font que ja havia fet un altre historiador. Després de rebre l’encàrrec de muntar el curs i el llibre, jo pensava que no calia plantejar-se una cerca de noves fonts. Ja hi havia suficient material de recerca directa amb les fonts acumulat, tant per la banda directa dels que jo havia treballat personalment, a soles, o en col·laboració, com dels treballs fets els darrers anys per un gran nombre d’altres historiadors.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Patricia Fara: “How Newton is seen depends on us just as much as on Newton himself”

Per J. Agustín López Martínez

E: Is it possible to appeal readers with a history without heroes?

P.F: That’s a problem. Most of the books tend to be about heroes or famous names like Newton or Darwin. And the publishers like heroes as well. That is their idea of what people want. Once I wanted to write a book about how in the eighteenth century, the Royal Society began to influence science policy in Britain, but I knew the publishers wouldn’t be interested. Instead, I proposed the title ‘Sex, Botany and Empire’ and they loved it. Last year was Darwin’s anniversary and a lot of academics in Cambridge were involved in the anniversary. On the one hand, they were absolutely thrilled that Darwin got so much publicity. On the other hand they felt that they were contributing to something they don’t really approve.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Vàngelis Villar: “Ciència Viscuda”, l’exposició a Mataró (2015): col·leccions científiques i instituts de secundària

per Alfons Zarzoso

L’exposició “Ciència Viscuda”, que va tenir lloc a Mataró el 2015 i que ens permet plantejar un seguit de qüestions al voltant del patrimoni científic i de l’ensenyament, didàctica i comunicació de la ciència en uns espais sovint menystinguts, els instituts d’ensenyament secundari.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso al mes de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Vàngelis Villar a propòsit de la conferència (“Ciència Viscuda”, l’exposició a Mataró (2015): col·leccions científiques i instituts de secundària) que impartirà el proper divendres 18 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectesperduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

objectes perduts2

“Hem penjat 12 vídeos que permeten aprofundir en aspectes històrics, en els usos i en els contextos d’ensenyament de ciència.”

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Rafael Mandressi: “La mano y el ojo: técnicas de disección, artificios cerebrales e imágenes del cerebro, siglos XVII – XIX”

per Alfons Zarzoso

Parlem amb Rafael Mandressi (Montevideo, 1966), investigador del CNRS y director adjunto del Centre Alexandre Koyré d’Histoire des Sciences et des Techniques en París, sobre història de l’anatomia i també sobre l’ofici d’historiador en un temps agitat i boirós per a les humanitats.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso a finals de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Rafael Mandressi a propòsit de la conferència (La mano y el ojo: técnicas de disección, artificios cerebrales e imágenes del cerebro, siglos XVII – XIX) que impartirà demà dijous, 3 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Imágenes del Cerebro, coordinat per Fernando Vidal, ICREA-CEHIC/UAB) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

De nuevo en Barcelona, ciudad que habías visitado en enero de 2009, para participar en un encuentro internacional multidisciplinar sobre el cuerpo, organizado por el CSIC. ¿Qué recuerdos guardas de aquella visita, de la ciudad, de tus colegas?

Aquella fue mi segunda visita a Barcelona, donde había estado diez años antes, pero como simple turista. Cuando volví en ocasión del congreso, no sólo recorrí de nuevo la ciudad, sino que pude conocer personalmente a varios colegas que leía desde hace tiempo. Pienso, entre otros, en Pepe Pardo, que en aquella oportunidad me honró con su invitación y que desde entonces me honra con su amistad. Barcelona tiene, por lo demás, al igual que Nápoles o Marsella, algo que, para mí, como montevideano, es extraordinariamente importante: se trata de una gran ciudad de cara al mar. Agrego, por si fuera poco y sin ánimo de herir susceptibilidades futbolísticas, al Barça con el mejor jugador uruguayo de los últimos treinta años, Luisito Suárez.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.

 

Entrevista a Jaume Sastre-Juan: “La innocència de prémer un botó: algunes claus per a una història de la interactivitat”

per Alfons Zarzoso

Parlem amb Jaume Sastre-Juan sobre la genealogia de la interactivitat als museus de ciència.
Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso en el trànsit al 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Jaume Sastre-Juan a propòsit de la conferència (La innocència de prémer un botó: algunes claus per a una història de la interactivitat) que impartirà el proper divendres 15 de gener a la Sala XXX de l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí