La Societat Catalana de Pedagogia es reafirma en la seva declaració de 5 d’octubre de 2011, que recull i reconeix els fonaments científics, pedagògics i socials que legitimen el model d’immersió lingüística i l’ensenyament de la llengua catalana per a tots els alumnes. Aquest model ha estat reconegut, acreditat i és eficaç per garantir que tots els infants, indistintament de la seva llengua familiar, aprenen les llengües catalana i castellana.

Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans
http://blocs.iec.cat/scp/2012/06/17/declaracio-en-relacio-a-l%C2%B4ensenyament-en-llengua-catalana/

Altra vegada, un òrgan judicial superior es pronuncia sobre l’ensenyament de la llengua i es presenta com a acte en defensa dels infants de 3 a 6 anys de parla familiar castellana. És un pronunciament jurídic d’un òrgan competent en aquest camp.

Hem aportat una declaració de caràcter científic pensant que ha de ser considerada en l’ordenament jurídic. És una declaració concloent que recull les aportacions dels estudiosos i l’aval internacional que ha rebut el model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya.

Cal afegir una consideració de política de l’educació atès que en educació hi ha qüestions de valor i de sentit de vida, de filosofia, que demanen diàleg i consens i també respecte a les opcions personals. L’adopció del model d’immersió lingüística no es va iniciar els anys 1980 per llei sinó per opció de ciutadans i responsabilitat dels docents justament d’entorns socials on el català no hi era gaire present. L’escola era –i és- la institució que podia garantir l’adquisició de la llengua catalana com a pròpia a tots els infants de ben petits. I les famílies, molt particularment les de parla castellana, hi van donar ampli suport.

La immersió a la llengua catalana s’ha anat estenent per opció dels ciutadans i posteriorment la llei ho ha recollit per tal que tots els infants hi tinguessin dret. La immersió lingüística té clara legitimitat social a Catalunya, l’opció per l’escola en llengua catalana ha estat majoritàriament legitimada a les Illes Balears quan les famílies han fet la sol·licitud de plaça escolar per als fills. L’escola valenciana, sense suport de l’Administració, és la que dóna majors oportunitats als alumnes en fer-los competents en ambdues llengües i afavorir la cohesió social.

Per tot això, la Societat Catalana de Pedagogia reafirma la consistència científica i de convivència cívica i social del model d’immersió lingüística per a coneixement general dels ciutadans. Són els ciutadans qui realment legitimen el model d’ensenyament en llengua catalana per a tots els infants amb la seva opció informada. La llei ho ha de garantir per a aquells ciutadans que no han estat adequadament informats. El marc jurídic protegeix els drets però son els ciutadans qui els han d’exercir.

Martí Teixidó i Planas
President
Barcelona, 27 de juny de 2012

Societat Catalana de Pedagogia

Assemblea General de 2012

intervenció final del president

Hem tractat els assumptes de gestió de la societat, com correspon. Hem volgut donar contingut pedagògic a la trobada. Fem reconeixement a Maria Teresa Codina perquè és un referent de la renovació pedagògica i l’escola catalana per a tots.

Hem volgut actualitzar a la carpeta vint referents de l’educació, els darrers de pedagogia científica. Dones i homes que han fet clares aportacions i a Catalunya ens n’hem fet ressò, hem seguit les seves propostes.
(esment dels educadors i pedagogs que han influït, reproduïts en imatge a la contraportada)

I per davant hem actualitzat mestres, pedagogues i pedagogs de casa, de Catalunya, trenta. Avui, que és tan fàcil poder veure’ls la cara, no sigui que ens quedi oblidada la seva aportació generalment singular i rellevant. I no l’hem d’oblidar perquè té actualitat, dóna resposta als problemes d’ensenyament-aprenentatge que no tenim ben resolts.
(esment dels pedagogs / pedagogues i les seves aportacions, reproduïts en imatge a la portada)

L’educació al segle XX va ser molt important per Catalunya. Escola catalana, en llengua i continguts i renovació pedagògica amb fonament científic ha estat un binomi inseparable.
1908-1023 pressupost per a l’escola catalana i Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
1931-1939 renovació pedagògica i escola catalana de la Generalitat.
1965-1980 renovació pedagògica i escola catalana d’institucions: Òmnium Cultural i Rosa Sensat
1981-2012 govern autònom de l’educació amb la Generalitat però hi ha hagut agressions a la llengua de l’escola.

Vivim el període més llarg d’estabilitat que hem tingut per consolidar l’escola catalana i pedagògica. Els resultats són limitats, massa limitats. Els molts canvis de lleis ens han distret més que no han contribuït a resoldre els problemes ben coneguts. Les agressions a l’escola catalana i contra l’ensenyament de la llengua a tots els ciutadans s’activen periòdicament. La inversió en activitats de formació dels docents ha estat durant anys molt important però els equips de mestres estables amb direcció pedagògica consistent són escassos. A l’educació secundària hi ha professors d’alta competència i experiències reeixides però no s’arriba a tots els alumnes i hi ha poc sentit institucional (malgrat que la denominació d’institut sigui tan apreciada).

Aquella primera renovació pedagògica amb difusors de pedagogia com Palau Vera i Eladi Homs, amb directors com Rosa Sensat i Alexandre Galí va ser tallada per una primera dictadura. La segona renovació pedagògica amb l’acció de govern de la Generalitat havia d’arribar a totes les escoles de Catalunya però el cop d’Estat i la segona dictadura van voler extingir l’escola catalana, la pedagogia renovada i tots aquells mestres i professors com Pau Vila, Joaquim Xirau, o Hermínio Almendros que després van ser tan reconeguts als països del seu exili forçós.

La tercera renovació pedagògica. “Educar en temps difícils” va recuperar l’escola catalana amb Joan Triadú, Joaquim Arenas… i va fer néixer tota una coordinació d’escoles i un moviment de mestres amb Marta Mata, Maria Teresa Codina… malgrat la burocràcia inoperant que vigilava que l’escola no fos catalana.

Amb la recuperació de la Generalitat i un Departament d’Ensenyament propi vàrem posar tota la confiança en la nostra administració que impulsava l’escola catalana i la renovació pedagògica. Moltes de les escoles creades varen fer opció d’escola pública. A vegades ens sentim desconcertats. Malgrat esforços i iniciatives no pensem que l’ensenyament assoleixi les finalitats projectades per a tots, ja no sols en resultats d’aprenentatge sinó en maduresa personal i social i en gust pel coneixement i la cultura.

Apuntem dues explicacions que hem d’estudiar conjuntament i a fons.

Explicació interna. No acabem de tenir ben articulat:
• fer escola (descripció i narració de la pràctica)
• pensar l’educació (invenció, dissenys d’intervenció, estructuració del coneixement)
• decidir l’educació (elaborar lleis i normativa; assignar recursos i distribuir-los compensatoriament)

Trobem a faltar aquella sinergia que varen tenir Joaquim Xirau, professor de pedagogia a la Universitat de Barcelona, Alexandre Galí, mestre aplicador i experimentador i Hermínio Almendros, inspector escolar difusor de tècniques didàctiques i d’organització escolar. De fons, una Generalitat de Catalunya que donava tot el suport i una Universitat de Barcelona com a institució de cultura.

Explicació externa. L’escola, amb els recursos actuals, no pot fer front a la influència de la societat de comunicació de masses i de consum. Els patrons familiars queden altament condicionats per la influència dels mitjans de comunicació, les modes i tendències, darrera de les quals hi ha moltes vegades poc més que crida al consum.

És per això que insistim que avui la pedagogia ha d’estar atenta a l’actualitat, tant com al fonament o la cultura de prestigi per poder assolir les finalitat educatives amb tots els alumnes. I aquesta és una tensió pedagògica que s’ha de mantenir: ni fer-ho tot perquè agradi l’infant o jove, ni fer-ho tot perquè és fonamental en la cultura.

Aquesta insatisfacció del resultat de l’educació escolar és identificada per a molts com “fracàs escolar”, expressió que té significat confús i duu tota la càrrega a l’alumne i, quan afecta molts alumnes, passa la càrrega al mestre o professor. Lamentablement, és una interpretació, sempre feta des d’una perspectiva, la de pares, la de mestres o la de l’Administració però generalment mal analitzada i esbiaixada. És una assumpte que demana el nostre estudi, des de la pedagogia i abordant tota la seva complexitat atès que les explicacions sociològiques queden curtes.

Només un apunt, una primera distinció per orientar les decisions a prendre. La primera distinció és saber si la causa està en l’alumne o fora de l’alumne per saber si la intervenció inicial és pedagògica (sobre l’alumne) o ha de ser de política d’educació (sobre les circumstàncies de l’alumne). L’exemple de la salut ens pot servir d’analogia en aquest cas. Si algú està malalt pensem que pot caldre una intervenció mèdica, sigui quirúrgica o amb fàrmacs. Convé però que el metge que intervé sàpiga distingir malaltia de desnutrició. Si la persona està malalta per falta d’aliment, per mala alimentació, el que cal afrontar és una bona alimentació. I l’analogia és que si els alumnes no arriben a la institució escolar ben alimentats -ben alimentats de cultura volem dir- podem fer molt tractament pedagògic però serà poc eficaç. Les condicions d’alimentació cultural de la ciutadania es poden canviar amb decisions de política, política de l’Administració i també responsabilitat social de les empreses de comunicació i de lleure.

Com a Societat Catalana de Pedagogia, professionals que d’una manera o altra estem a l’educació, volem contribuir a clarificar les causes d’aquesta insatisfacció què vivim i proposar línies d’intervenció, pedagògica o política fonamentades en el coneixement, que puguin beneficiar al conjunt de la ciutadania. Aquesta es la nostra acció de voluntariat, de compromís amb les persones que viuen a les terres de llengua catalana.

Barcelona, 20 de juny de 2012